- El Principal acull la nova representació del clàssic de Jordi Galceran.
- Gran actuació dels actors Mima Riera i David Bagés.
El Teatre Principal va acollir dissabte una d’aquelles obres emblemàtiques, una icona, diria jo, segurament la que va obrir les portes a un incipient Jordi Galceran que per primera vegada va mostrar el seu talent al gran públic. 20 anys després, sota la direcció de Sergi Berbel, Mima Riera i Sergi Bagés, demostren que el temps no passa quan l’obra és ben feta.
Què podem dir de Paraules encadenades que no s’hagi dit ja? L’argument és conegut de tothom: un psicòpata proposa un estrany joc de paraules a la seva víctima, que té segrestada en un teatre abandonat. Fins aquí podem explicar perquè l’obra esdevé un continuat trasbals que fa que l’espectador repensi una i altra vegada els rols dels dos personatges. Aquells que van poder veure la versió amb l’Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas hauran apercebut pocs canvis en relació a l’obra estrenada al Teatre Romea al 1998. Això sí, en Sergi Belbel ha traslladat l’acció a un teatre abandonat.
A Sabadell ha estat realment impactant el muntatge, amb dos escenaris: el normal del teatre i un altre situat al darrera que es podia veure mitjançant una càmera i que ha resultat imprescindible per entendre tota l’obra i especialment l’escena final. L’escenografia i la il·luminació han estat també cabdals per a cada moment d’intensitat dramàtica però són, sense cap mena de dubte, els diàlegs aquells que donen la propulsió necessària perquè Paraules encadenades esdevingui una de les obres més importants del teatre en català.
El combat que s’estableix entre els dos personatges no deixa indiferent. El psicòpata intentarà doblegar la noia segrestada, però aquesta no deixarà que ell guanyi. L’espectador roman amb l’angoixa fins al final perquè el drama que s’hi acosta és barrejat amb petits tastets de comicitat per part de l’actor masculí que ràpidament torna al seu paper d’assassí en sèrie. En aquesta versió, Bagés destaca amb més intensitat el rol masculí, però no toca ni l’època, que es trasllada als anys 90, amb els seus vídeos VHS i una televisió gruixuda i negra, ni els diàlegs.
Mima Riera i David Bagés estan genials. Les seves interpretacions traslladen a l’espectador els sentiments més ocults de les persones i demostren una agilitat lingüística sorprenent. Bagés, a més, acaba exhaust, doncs el seu paper té uns diàlegs llarguíssims que han d’anar acompanyats d’una gesticulació desmesurada per tal d’entendre el seu perfil psicològic. Les contradiccions, els conflictes en la parella, el sexe, la deformació de la realitat, la mentida, en definitiva, l’interior més amagat de les persones i l’anàlisi de la consciència humana i les seves modificacions en situacions límit ens fa pensar una mica en les pel·lícules d’Álex de la Iglesia on hi ha un treball intens en trobar aquells aspectes més amagats de la psicologia humana.
Paraules encadenades no deixa impassible tot i que el mateix Belbel va confessar un cop que li estranyava l’èxit d’aquest muntatge. La realitat és que ha estat traduïda a diversos idiomes i, no s’ho perdin: fins i tot Carlos Sobera, acompanyat per l’actriu Elisa Matilla, va interpretar el nostre particular psicòpata. A Sabadell hem pogut adonar-nos que Paraules encadenades és una obra completa i plena de vigència i imprescindible per als amants del teatre.
