El conegut actor sabadellenc Ramon Madaula, que en els darrers anys s’ha estrenat com a autor teatral amb Coses Nostres, L’Electe, Ignots i director de Coses Nostres i Ignots, és un dels noms més habituals de l’escena teatral catalana, a banda de les seves participacions a sèries televisives tant catalanes com espanyoles. Els darrers anys no ha parat d’actuar en alguns dels muntatges més reconeguts i premiats: El preu o El rei Lear, que li va valdre un premi Butaca, en serien dos exemples.
El seu nou projecte és de doble implicació, ja que hi participa com a actor i com a autor. Adossats està ambientada al Vallès Occidental, i compta al repartiment amb una altra gran actriu de la nostra ciutat, Rosa Renom, amb qui Madaula va coincidir recentment a El Preu. La direcció corre a càrrec de Jordi Casanovas i la resta del repartiment està format per Jordi Bosch, Marieta Sánchez, el jove Guillem Balart i el veterà Carles Canut.
Parlem amb Ramon Madaula al teatre Romea pocs minuts abans que comenci la representació d’Adossats. Ens explica els detalls d’aquest muntatge i fa balanç de la seva trajectòria.
Què va fer despertar el teu interès pel teatre?
A Sabadell sempre hi ha hagut molta afició pel teatre. El meu germà gran, en Josep, feia teatre a Sabadell, jo l’anava a veure i això em va enganxar. Anava molt a Belles Arts -que s’hi feia teatre- anava a veure les coses que feia Palestra, la Joventut de la Faràndula, i sempre anava a veure les companyies professionals que venien de gira a Sabadell a l’Euterpe i a la Faràndula. Hi havia molt teatre i el tenia molt a l’abast.
I el pas de veure teatre a fer teatre?
Va ser pura inconsciència i vanitat adolescent, un somni d’adolescència. Vols ser actor i no saps què és ser actor. T’enlluerna una part de l’actor que no és la real i comences en aquest món una miqueta enganyat, pensant que és una cosa i llavors n´és una altre. Aquesta és una professió molt precària, molt sacrificada on la sort és extremadament important i té un pes molt més alt que en altres professions. Els actors, a més de tenir talent, també han de tenir sort i això t’inquieta tota la vida. Conec a molts actors i actrius que tenen molt talent, però que no han tingut sort i ho han hagut de deixar.
Un somni que ha arribat fins ara…
Sí. Perquè he tingut molta sort. Hi ha gent molt més bona que jo i que no ha tingut tanta sort. De les 25 persones que van estudiar amb mi a l’Institut del Teatre vam acabar deu i d’aquests només estem treballant tres. Els altres tots ho han deixat i a la meva classe hi havia gent molt més bona que jo.
Has actuat en algun text propi, com l’Electe o Adossats. Quan escrius, et visualitzes interpretant-lo?
Mai. Quan em poso davant de l’ordinador a escriure mai penso que he de sortir jo en l’obra, no és el meu objectiu. A Adossats hi surto per accident. El productor em va demanar que hi sortís, de les quatre obres que porto escrites, si he sortit a dues d’elles és perquè m’ho ha demanat el productor. El que sí que és cert, que al ser actor, quan escric penso que allò s’ha d’interpretar i que ha de ser una cosa viva. No penso mai que allò és per ser llegit, sinó per ser viscut.
I penses en algun actor en concret?
De vegades, però d’altres no. Normalment em poso davant l’ordinador sense res preconcebut. Tinc una idea i a partir d’aquí em poso a escriure i va sortint tot.
Els teus textos anteriors eren diàlegs de dos personatges, i exclusivament masculins. Vas fer un salt conscient a un text amb més participació actoral o va sorgir sense pensar-hi?
Si, és la primera obra que faig on hi surten dones. A Adossats tenia ganes de parlar de la família, un tema que m’inquieta molt, i per parlar de la família havien de sortir dones i per això em van sortir personatges femenins, però no ha estat premeditat. He de reconèixer que els personatges femenins em costen més, perquè només sé escriure de les coses que conec i que sento a dintre meu, i el món femení em costa més.
Quin missatge vols transmetre amb Adossats?
Missatge cap, no crec que les obres de teatre hagin de tenir missatge. De totes maneres Adossats parla de forma subjacent el tema de la incomunicació entre les persones i en la família. A l’únic que aspiro és que el públic s’ho passi bé una hora i mitja. Em dono per satisfet si la gent es diverteix i no s’avorreix. L’obra està feta per entretenir. Tot i que en el món del teatre estigui mal vista la paraula entretenir, la defenso molt.
Els teus textos tenen en comú la comèdia. Tens en ment algun canvi de registre en un futur proper?
No. Jo no escric premeditadament. Tinc una idea i a partir d’allà escric. Quan vaig començar a escriure Adossats, no sabia si seria una comèdia o un drama. Al final em va sortir més comèdia del que pretenia al principi. Actualment estic escrivint una altre obra i torna a ser una comèdia, però no sé si la propera em sortirà un drama.
És difícil fer riure al públic?
Diuen que sí, però crec que no ho és tant. Normalment les coses que fan riure al públic són les que em fan riure a mi. Suposo que és més difícil si et planteges que has de fer riure, però si no t’ho planteges i li treus punta a una situació, a un diàleg o a un moment i em faig gràcia a mi mateix és més fàcil.
Quin paper t’agradaria fer que encara no t’han proposat mai?
Cap. Com actor no sóc gens ambiciós. Per això escric i faig coses paral·leles, només aspiro a viure d’això i per sort he pogut viure d’això. De vegades fent coses que m’agraden i d’altres que no m’han agradat gens. L’única ambició que tinc com actor és seguir tenint feina d’això, que ja és molt, per mi això ja és triomfar. Potser mai seré un primer actor fent grans personatges com l’Homar en Pou o l’Arquillué, perquè potser tampoc tinc el talent ni l’ambició per fer-ho. No tinc problemes per fer un paper o un altre tot i que de vegades he rebutjat papers protagonistes perquè sentia un excés de responsabilitat. No tinc pensada la meva carrera per ser un primer actor, sinó per ser actor.
I algun personatge que no faries mai?
Tampoc et sabria dir cap en concret. Depèn molt de qui sigui el director o la companyia. Aquest aspecte també és molt important, a l’igual d’important ho són els companys de repartiment que tinguis per poder acabar de decidir si agafes o refuses un paper. Una obra no massa bona però portada per una companyia i uns companys de repartiment amb els que et vingui de gust treballar, pots acceptar-lo.
Com veus el futur del teatre tant a Sabadell com a Catalunya?
Abans totes les companyies passaven per Sabadell i ara no sé el perquè no hi passen totes. Tenim dos teatres collonuts i no sé perquè van a tot Catalunya i no passen per la ciutat. Per exemple, Adossats i d’altres obres que he fet, hem anat per tot Catalunya i en canvi a Sabadell no. Amb Adossats anirem a 38 ciutats i no passarem per Sabadell. No entenc el perquè anem a ciutats com Castellar del Vallès, Terrassa, Sant Cugat, Granollers o Barberà i no anem a Sabadell. És una cosa que em dol. No ho entenc… L’autor és de Sabadell, hi ha dos protagonistes de Sabadell, la Rosa Renom i jo, i a més l’obra es situa al Vallès Occidental, concretament a Polinyà i a sobre en l’obra alguns personatges parlen de Sabadell, m’hagués fet gràcia portar-la a la nostra ciutat.
Pel teatre en general crec que hi ha un públic molt bo i si li dones un bon producte respon molt bé. En canvi, si maltractes l’espectador -que de vegades es maltracta perquè gairebé els fotem escopinades i hi ha muntatges que es fan per maltractar-los- després és quan la gent no respon. El públic vol històries ben explicades i ben interpretades. Les darreres produccions que hem fet hem tingut els teatres plens tant a Barcelona com arreu de Catalunya.
