‘Tast de cultura’: Gemma Fernández, 25 anys dirigint l’Orfeó

TAST DE CULTURA

Després de 25 anys dirigint l’Orfeó, des que en tenia tan sols 16, Gemma Fernández va comunicar fa unes setmanes que deixava aquesta tasca per poder dedicar més temps a la seva família (té dos fills, Jacob, de quatre anys i Jaïr de dos). Des d’ara, el seu lloc l’ocupa la barcelonina Elisabet Erra.

“Vaig entrar de petita a l’Orfeó, juntament amb la meva germana, i ja no hi he sortit mai. Després el meu pare va ser president de l’entitat durant 18 anys, tot i que ell no ha cantat mai, així és que a la meva família hi sumem molts anys de vinculació”.

Com vas assumir una direcció sent tan jove?
Per una sèrie de circumstancies, els que portaven la direcció dels adolescents van plegar i a mi com a cantaire em sabia greu que desaparegués el grup d’adolescents. Directament ens van passar amb els grans i jo vaig decidir fer-me càrrec dels petits, sense saber gaire que m’hi trobaria! Vaig compaginar la tasca de directora amb els meus estudis de cant coral, direcció coral i piano. Després d’uns anys van tornar a obrir el grup d’adolescents del qual em vaig fer també càrrec. I és clar, ara estava compaginant tot això amb la meva feina (mestra de primària i de musica al CEIP Floresta de Can Deu). I com que sóc una persona que m’agrada donar-ho tot al 100 per cent a tot arreu, he preferit fer un parèntesi, però he volgut fer-ho tancant totalment el procés, sense mitges tintes. Més endavant, ja veurem què passa. Durant aquest temps també vaig ser directora de la coral Cants al Vent (19 anys), vaig estudiar disseny gràfic i magisteri musical, vaig passar les oposicions, vaig portar extraescolars de música i piano a vàries escoles (una d’elles curiosament el CEIP Floresta on treballo ara, o un grup de pares al CEIP Nostra Llar) , etc… I ara, per fi després de tants anys podré tenir els dissabtes al matí per estar amb la família!

I a part de la direcció, et feies càrrec d’altres aspectes dels muntatges?
I tant! sempre m’he implicat moltíssim, però a més m’encanta implicar també nens i pares. Fèiem tallers de vestuari, decorats, m’agrada molt vincular les famílies a les activitats i he tingut la sort que sempre han respost molt bé. També demanava col·laboracions a escriptors, músics o coreògrafs per fer els muntatges i la veritat es que estic molt orgullosa de moltes coses que hem fet. A vegades partíem de textos ja escrits però d’altres ens fèiem el guio i la idea nosaltres mateixos. Recordo per exemple un muntatge que es titulava El petit cabaret que vam gaudir-lo moltíssim. Jo intento escoltar molt el que els adolescents tenen ganes de fer per motivar-los i que gaudeixin, i baso els programes en les seves preferències. Per exemple, sé que els agraden els musicals dels anys 50 i vam muntar Saps que m’han dit, ambientada en una perruqueria i que recentment hem traduït al castellà i interpretat a Granada, la qual cosa també va ser una experiència molt maca pels joves. Quan jo vaig començar, era molt difícil trobar cantates infantils i m’ho traduïa jo directament de l’anglès, aprofitava els estius per buscar i traduir textos. Amb els anys això ha canviat i ara és mes freqüent trobar textos en català. I tot que sempre he estat molt autònoma, també he demanat ajuda sovint a pares, excantants… per fer els muntatges el millor possible.

L’any passat amb els més petits vam fer Pirates a la vista basat en el llibre de poesies de la Núria Albertí, que vam transformar en cantata, pel Nadal sortim a cantar nadales al carrer per la Fira de Santa Llúcia i anem a alguna residència d’avis… en general estem sempre fent coses, i a mi m’encantava això.

Un dels problemes mes grans que tenim – continua- és la manca d’espais on actuar. Normalment ho fem al centre Cívic de Sant Oleguer i fins fa dos anys també a la Sala Miguel Hernández. Ara, però, a La Sala fan pagar un lloguer inassumible per actuar-hi. Per això crec que es una llàstima la poca disponibilitat d’espais públics “.

A part de com a directora musical, en aquests 25 anys hauràs viscut un munt d’experiències a nivell humà. Quins records t’emportes?
I tant! Vivències, amistats, de pares i de cantaires, nois i noies que s’han conegut allà i ara són parella. Moltes hores d’assajos… pensa que assagem els dissabtes al matí i realment als joves els hi ha d’agradar molt per sacrificar un dissabte a venir a assajar, però ho fan contents perquè ho gaudeixen al màxim, d’aquí el meu interès sempre en escoltar el que els motiva i intentar fer els programes en base a allò. Amb alguns d’ells, al cap dels anys quan ens veiem encara recorden excursions i muntatges amb molt carinyo i nostàlgia, i això per mi és la millor recompensa. Haver mantingut un grup durant molts anys, seguir molts d’ells des de ben petits fins que es fan adults em satisfà molt. Pensa que quan vaig començar a dirigir tenia 16 anys i al grup de nens n’hi havien de 12, eren només 4 anys mes petits que jo, i em veien com una amiga o una germana gran. Humanament és molt maco.

Gemma Fernández
Gemma Fernández, dirigent de l’Orfeó durant 25 anys. Autor: David B.

Entre les meves alumnes, per dir dos noms destacats de la ciutat, mencionaria l’Alba Valero (protagonista per exemple del musical Set Núvies per a Set Germans al Teatre del Sol, i de molts muntatges a Joventut de la Faràndula) o Gemma de la Rosa, també vinculada al món del teatre musical.

De l’Orfeó, com a entitat que ens pots dir?
Doncs que els agraeixo moltíssim la confiança que van dipositar en mi en el seu dia i l’oportunitat que em van donar. Actualment hi ha uns 30 adults, uns 25 nens i uns 15 adolescents a l’entitat , en principi pels nens i adolescents està obert a tothom mentre que pels adults hi ha unes proves d’accés. Llavors tu com a directora t’has de guiar pel que tens, adaptar-te als nivells i a més normalment hi ha molta desproporció entre el nombre de veus masculines respecte a les femenines i per tant has de buscar programes on els nens i nois també estiguin còmodes.

És mes fàcil cantar si se sap solfeig o es pot funcionar d’oïdes?
És cert que amb el solfeig, l’aprenentatge es mes ràpid però també n’hi ha que funcionen perfectament amb l’oïda. Depèn en cada cas.

A títol personal, quin tipus de música t’agrada?
Doncs pràcticament tota, excepte potser alguna cosa de música contemporània. Però amb la coral Cants al Vent havíem fet des de música renaixentista fins Mozart, Rossini, músiques d’arreu del món (perquè crec que és molt important obrir els ulls a altres cultures), i amb el grup d’adolescents ens hem bellugat més amb músiques dels anys 50 en endavant perquè com deia abans, és el que els motiva més.

El món del cant coral viu un bon moment , potser pel boom mediàtic del Oh Happy Day?
Sense dubte, hi ha moltes corals i per mantenir els alumnes has de procurar adaptar-te al que ells volen, i igual que ho fem nosaltres ho fan la resta de corals. Els més petits per exemple et demanen fer teatre musical, que està molt de moda, i als joves apart del teatre musical també els atrauen series com Glee. El que sí és cert és que el programa Oh Happy Day ens ha servit a tots per desinhibir-nos i aprendre a utilitzar el cos quan cantem. Fins llavors, les corals eren generalment molt estàtiques i realment costa més de transmetre la música si no et mous gens.

I sent tant activa, no creus que al setembre et picarà el cuquet de nou?
Doncs no se que faré, no tinc projectes immediats ara mateix. El que està clar és que seguiré sentint música a casa perquè el meu marit és cantant d’òpera, tot i que treballa sobretot a Barcelona . Així que els meus fills viuen envoltats de música 24 hores! Curiosament, però, el petit és més aficionat al cant mentre que el gran es decanta pels instruments. I jo aprofitaré per explotar altres vessants creatives que m’apassionen com la plàstica, el vestuari, decorats, fer pastissos, pintar…. No tinc mai les mans quietes!

Foto portada: Gemma Fernández a la Plaça Sant Roc. Autor: David B.