Xavier Gual

‘Tast de cultura’. Xavier Gual, escriptor: “Molt pocs autors poden viure de la literatura”

TAST DE CULTURA

Nascut a Barcelona l’any 1971, Xavier Gual ha escrit més de mitja dotzena de llibres, bàsicament novel·les, alguns premiats i amb bona crítica i vendes. Crescut a Barberà i resident a Sabadell des de fa una dècada, ha treballat com a periodista en un setmanari de Mataró. Ara és professor en un institut de secundària.

La seva darrera novel·la és Off the record, una novel·la negra. Fa alguns mesos que ha sortit, editada per l’editorial de novel·la negra Llibres del delicte. Com està funcionant Off the record?
Crec que en la meva trajectòria he estat més negre del que m’havien dit perquè ja havia fet algunes incursions en novel·la negra, tot i que no n’era conscient. També he fet algun thriller que podria encaixar en el concepte. Ara he posat l’etiqueta ‘novel·la negra’, també perquè ha sortit en una editorial especialitzada. M’he adonat que hi ha molts fans, seguidors i gent que va comentant aquest gènere en blocs. Hi ha més pinya en quant a gènere. Segurament és el que té més seguidors, amb gent que es troba per parlar de les novel•les. Des que van venir els nòrdics, també s’ha dinamitzat el gènere. He tingut molt bona acollida. Més que en altres novel•les.

I quines opinions t’arriben?
La veuen una novel·la negra una mica diferent. Hi ha molta psicologia dels personatges. Es parla de la vessant ètica del periodisme, de les pressions del poder, del que es pot o no es pot dir. Potser habitualment no hi ha aquesta profunditat en altres novel·les negres, que van més directament a l’acció. Hi ha coses que els sorprèn, i els agrada perquè la ressalten molt.

Gual, als jardinets de l'Espai Cultura, dijous passat. Autor: J.d.A.
Gual, als jardinets de l’Espai Cultura, dijous passat. Autor: J.d.A.

Xavier Gual va treballar sis anys en un setmanari gratuït del Maresme a principis de la dècada passada. El context d’Off the record està basat sobretot en aquella etapa professional. A més, de resultes de les seves hores en tren va escriure Ketchup, una de les seves novel·les amb millors crítiques, gairebé una novel·la generacional.

Si en el volum Ketchup aprofitaves escenes quotidianes viscudes i escoltades al tren, a Off the record també hi ha una certa vessant autobiogràfica
Quan tornava cap a casa escrivia coses que m’impressionaven o m’impactaven. M’agrada recordar aquella època. Per això situo la novel·la a l’any 2004. Vaig treballar en periodisme del 2000 al 2006 i hi havia tot el canvi tecnològic. Era un món molt canviant on hi havia molts corresponsals encara, que treballaven per a diversos mitjans a la vegada. Una època molt maca, amb molts companys, i on vam fer pinya. Off the record és com explicar un ofici des de dins. De fet, la novel·la està plena de petites notícies maquillades, que no es podien explicar, però que nosaltres vèiem.

De fet, el propi estil de la novel•la és molt periodístic. El llenguatge és molt planer, precís, concís. Fins i tot l’estructura dels capítols és bastant periodística.
És com un divertiment. M’agrada donar una forma especial a cada novel·la. A Ketchup, on el protagonista era un nano conflictiu, es trobava amb gent que el sermonejava, i hi havia molts diàlegs que reproduïen els sermons. Aquí, com és una novel·la amb més periodisme, calia una estructura de seccions de diaris, amb cites que et fan referència a aquest món. M’agrada molt jugar amb estils, estructures, punts de vista. Donar un estil propi a cada novel•la.

Quines són les teves referències literàries?
Són bastant la novel•la social. Moltes referències de la generació beat dels americans. I també realisme màgic: Borges, Cortázar. En les novel•les trec molt el realisme però m’agrada jugar. I a nivell català, tinc com a referents Pere Calders o Quim Monzó. Però a la meva generació hi havia pànic de semblar-te a Monzó i era com una relació d’amor-odi.

Per què vas començar a escriure?
De ben petit ja vaig tenir necessitat d’explicar històries. Tenia imaginació. Inventava amb les joguines, feia dibuixos i historietes i després t’hi poses amb les lletres. A l’institut amb 14 anys guanyes un concurs literari i els companys t’animen. Després a la universitat m’avorria, em sobrava el temps.

Vas estudiar Periodisme?
No. Vaig estudiar Filologia Catalana. Amb un pla antic. Vens del COU, de la selectivitat i d’estudiar molt. I de cop i volta em vaig trobar amb un oasi de temps lliure a la universitat no sé ben bé perquè. Podia escriure tot el que no havia pogut fer abans. A la universitat van sortir contactes amb alguna associació de joves escriptors i m’hi vaig anar relacionant. Vaig provar sort amb els premis, i vaig tenir sort amb un premi bo, com el Mercè Rodoreda. I llavors ja t’ho prens més seriosament.

Gual ha guanyat el premi Mercè Rodoreda amb Delirium Tremens, l’any 2000, quan també va guanyar el premi Ribera d’Ebre, amb Els tripulants. L’any 2007 va guanyar el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, entregat per l’ajuntament de Sabadell, amb Estem en contra.

Hi ha diverses novel•les que parlen del mateix tema que toques a Off the record, per exemple la trilogia de Xavier Bosch. Però a Off the record, també en el rerefons de la novel·la, hi ha les relacions entre periodisme i poder. Entre un periodisme precaritzat i un poder inflat per la bombolla immobiliària.
Volia parlar del tema però no des de cap escàndol d’Estat. Volia buscar les polèmiques, que poden ser estafes importants, però a nivell local, on a vegades sembla que no passa res. En pobles de la costa on es movien molts diners, es requalificava molt i es feien grans negocis.

Fins i tot hi va haver un boom de noves publicacions. Tot un reguitzell de mitjans finançats per la publicitat d’immobiliàries, pisos, promotores que, amb la crisi, van caure ràpidament.
Jo treballava en un diari gratuït i teníem alguns anunciants però la major part dels diners arribaven per immobiliària. Havíem de contractar gent per maquetar fins a 150 pàgines per edició. Hi havia més gent treballant per maquetar que a la redacció del diari. Els propis comercials em deien que això no es podia aguantar gaire temps i que la situació petaria. I va petar. Però vaig tenir sort de canviar d’ofici abans. A tots els periodistes que van seguir, després els ha costat molt reciclar-se perquè tot aquells mitjans han caigut en picat. Els gratuïts gairebé han desaparegut, les corresponsalies s’han limitat molt i on hi havia un fotògraf ara hi ha un redactor que fa fotos. El sector s’ha reduït molt i ja no és fàcil guanyar-se la vida.

Aquest debat entre periodisme i poder s’exemplifica en una jove periodista que vol anar una mica més enllà del que és habitual, més enllà de la roda de premsa, del comunicat. Però es troba un seguit de limitacions pel poder i també per la seva pròpia empresa, que en comptes d’animar-la a investigar l’atura.
La protagonista és algú que acaba la carrera i vol descobrir el món. Quan s’hi vol posar vol fer-ho bé i gairebé per accident descobreix una trama de corrupció. L’ofici l’empeny a estirar del fil i descobrir la veritat. A vegades el periodista també es pensa que es un Déu tot poderós que ha d’escampar la veritat per tot arreu. Però després se n’adona que el seu entorn tampoc busca això, sinó que uns treballen pels altres. Jo m’hi trobava quan hi treballava. Segons el que publicava de l’Ajuntament, anava contra el principal client del setmanari que em pagava. Cal un cert equilibri. També valoro els equilibris del cap de redacció. Però el periodista es queda al mig. Una mica venut. I en aquell moment no hi havia pàgines web o blocs que expliquin les veritats que s’intenten amagar amb pressions, trucades… Ella es troba frustrada. El diari se li queda petit. Necessita un altaveu més gran. I es frustra.

Com definiries l’estat actual del periodisme?
És un món que ha canviat molt en molt poc temps. La crisi ha reduït molt el sector, i els professionals s’han vist afectats. Els meus amics periodistes que es guanyen millor la vida es dediquen a fer guions d’humor per la televisió i l’entreteniment. Però en realitat la seva formació era per una altra cosa. Però també hi ha coses bones. Han sortit noves vies per comunicar: xarxes socials, blocs, digitals… tot i que s’han de contrastar els interessos que hi ha al darrere. Però fa anys hi havia escàndols de corrupció que no es podien explicar i ara es poden explicar a través d’aquestes vies. Cal veure si allò arriba a un judici i porta aquell lladre, amb corbata, a la presó. I això ara ho sabem per aquests mitjans i podem seguir aquestes casos. L’ofici de periodista encara té esperança d’explicar el que no es podia explicar fa uns anys.

Creus que en la situació actual la premsa pot complir la seva funció de vigilar l’entorn, de ser un contrapoder, de fiscalitzar els poderosos…
La gent comença a identificar els interessos darrere de les capçaleres principals i a valorar el periodisme més independent. La gent comença a veure que no és tan fàcil enganyar-la. Vull creure-ho. Almenys la gent amb cultura i uns certs estudis és molt crítica, més exigent i més difícil d’enganyar.

El llibre parla molt dels sacrificis de la feina i de les relacions entre la feina i la vida personal. De fet, tu vas treballar a premsa però ara ets professor. Ho vas fer com a vocació o desgastat?
Quan portes sis anys en que parles de les festes majores i d’obres de teatre, tens una sensació de repetició. Treballava a Mataró i vivia a Sabadell. A més em casava i a més la relació entre el que m’exigia en quant a hores i esforç i la contraprestació era difícilment compaginable. Tenia la sort que podia fer classes com a professor i vaig optar per canviar d’estil de vida. En principi tenia més temps disponible i em podia guanyar millor la vida, tot i que després de les retallades no ha estat tan així. També amb els fills m’he pogut dedicar més a ells i he fet una mica més de pare que amb altres oficis.

Ara treballes com a professor. Diversos agents socials consideren que el model d’educació pública està en perill amb les retallades. Què en penses?
Sempre està en risc. I tampoc els ha semblat gaire important salvar el model mai. Et pots queixar que t’han retallat el sou com a treballador. Però més enllà dels diners, et trobes un canvi constant de lleis, lluites lingüístiques, canvis amb els llibres i els temaris… És una lluita constant on et trobes al mig esperant que seguim un patró més estable. Veus que l’educació serveix perquè els governs i els polítics es barallin entre ells.

Has publicat vuit llibres, alguns premiats, amb bones crítiques, i malgrat l’èxit notable d’algunes de les teves novel•les continues tenint una altra professió principal. És possible viure de l’escriptura?
Viure d’escriure és possible perquè pots col·laborar amb premsa, fer novel•les… Però molt pocs autors poden viure de la literatura. Alguns perquè han guanyat uns premis que els han donat molta fama i altres que han pogut anar fent.

Els amics que fa molts anys que viuen de la literatura em diuen que potser es buscaran alternatives. Sembla que cada vegada es venen menys llibres, tant d’adults com juvenils i infantils. Una part de la culpa està en la socialització del llibre de lectura, que crec que és una bestiesa. Els alumnes tenen dret a tenir els seus llibres, i a quedar-se’ls. No és cap luxe. Per altra banda el llibre digital no arrenca aquí, acostumats a no pagar per res…

Vaticines un futur complicat, per tant.
Complicat per la literatura. Treballo amb una agència i cada cop els costa més moure els llibres que s’editen.

Però en canvi hi ha una oferta de nous llibres brutal.
En el futur, hi ha haurà més lectors però menys negoci. La pirateria colpeja molt. Crec que qui més patirà són les editorials grans. Qui s’escaparà seran les petites, amb un treball molt personal, que es mouen molt bé, i que tenen un públic fidel, que sap que hi ha un control de qualitat. Les grans editorials, que publiquen molt però abandonen alguns dels llibres que publiquen, patiran molt.

Ets barceloní però vius a Sabadell des de fa una dècada anys. Com veus aquesta ciutat en aquest moment?
Al principi m’hi vaig sentir molt ben acollit. Hi he passat ja una quarta part de la meva vida. M’agrada viure-hi.

Veig que la ciutat no sap cap a on va i s’està fent. El cas del Passeig és paradigmàtic. Tinc ganes de veure una ciutat més acabada. Quan em vaig casar, només veia grues. Ara quan passejo ja no hi ha grues però hi ha edificis sense estructura, sense acabar i on no hi viu ningú. Sabadell ha patit, com moltes ciutats, les conseqüències de voler fer negoci sense demanda real. La ciutat ha crescut molt, però després s’ha d’omplir de serveis, de gent, d’activitats per tenir un cert caliu.

Per acabar, com veuria la protagonista d’Off the record el cas Mercuri?
Voldria estar sota la taula escoltant el que diria l’alcalde, com fa a la novel·la. Hauria donat el que fos per estar en alguna de les converses privades. De fet, molts de nosaltres donaríem el que fos per veure sense màscares alguns d’aquests personatges. Quan els veiem de cara en fora interpreten el que toca. Però de cara endins, no té res a veure. A vegades escoltant 30 segons una conversa sense màscares, et dóna pistes per veure el que estàs votant o qui t’està representant com a ciutat.

Foto portada: Gual, en una cafeteria del Centre, aquest dijous. Autor: J.d.A.