Una de les grans cites de la temporada de tardor musical a Sabadell serà el concert que Els Amics de les Arts ens ofereixen a La Faràndula aquest divendres 9 ales 21 hores. En un 2012 en què Sabadell ha rebut les visites de grans noms del panorama pop-rock català com Mishima (Embassa’t) o Antònia Font (Festa Major), els Amics no podien faltar a la nostra ciutat.
El concert es fa en el marc de la gira de presentació del Espècies per Catalogar, un compendi de cançons amb homenatges a Jacques Costeau, i referències a Bruce Willis (i el seu doblador), Plató, Aristòtil, els Arnolfini, entre d’altres, i la seva tradicional francofília que sempre han deixat patent.
El quartet, plenament consolidat al panorama musical català i inclús estatal (disc d’or amb els seus dos darrers treballs, i havent tocat també fora de Catalunya), està format per Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué i van acompanyats per una banda de músics entre qui es troba el sabadellenc Pol Cruells.
Parlem amb Ferran Piqué, que ens explica les seves impressions de la gira i com afronten el concert a la nostra ciutat:
Portem una temporada de concerts molt intensa. Vam començar al març del 2012 i acabarem al març del 2013, i estem molt contents per l’èxit de la gira i per com està anant el disc. A nosaltres ja ens sembla un repte molt bèstia poder viure de la música, però sempre pots demanar més, anar més enllà… com més impossible sembli, millor. Estem molt satisfets del què hem aconseguit fins ara però volem seguir endavant amb el nostre somni”.
Les vostres cançons sempre expliquen històries, amb introducció, nus i desenllaç, com un petit conte musicat… us veuríeu amb cor de fer una “cançó de l’estiu” sense cap ni peus si us l’encarreguessin?
De cap manera! No ens interessa això. De fet, la màgia de la música es composa de dos ingredients, la lletra, el conscient; i la música, l’inconscient. I nosaltres pensem que val la pena valoritzar i projectar aquest potencial. Utilitzem les nostres cançons per explicar la realitat del nostre país, protagonitzades per personatges d’aquí, això és resultat de l’herència folk que arrosseguem. A més també provenim del món del teatre, hem estudiat art dramàtic i hi ha en nosaltres aquesta necessitat d’explicar històries… no, no faríem una cançó sense contingut sota cap concepte.
Hi ha moltes referències europees i inclús Hollywoodenques dins aquest disc, mentre que Bed & Breakfast era potser més casolà a les temàtiques… ha sigut expressament?
No, en absolut! Tant de bo poguessim plantejar-nos, abans de començar un disc, ‘va, anem a fer un disc conceptual sobre tal cosa’ i treballar-hi… però a la realitat és bastant més complicada. Vas escrivint lletres, se’t van acudint coses, i quan te n’adones que tens dotze o catorze cançons que quan les mires bé potser hi trobes uns vincles o uns trets comuns entre elles, però no hi ha res estudiat. A aquestes alçades del segle XXI, tot ha estat ja inventat i l’aventura de compondre consisteix en explorar el teu nivell emocional i que fruit de les teves experiències sorgeixin les cançons, i saber dir-ho de manera que agradi a la gent. No ens plantegem parlar d’una cosa o altra a priori sinó que deixem que flueixi.
Heu tocat, entre d’altres, a Alemanya, o Madrid… com viuen allà un concert d’un grup català on les lletres i les paraules juguen un paper fonamental?
Sí, hem tocat diverses vegades fora de Catalunya, i fora de territoris de llengua catalana. Per exemple, pròximament estarem a Madrid o Bilbao. La veritat és que són llocs, per exemple Madrid, on hi ha una colònia catalana important, i et venen a veure i arrosseguen amics no catalans que fan l’esforç d’intentar entendre les lletres, nosaltres també els expliquem abans de cada cançó de què va tot plegat, i ho disfruten molt.
Sempre tens algun que et diu que es va motivar a aprendre català per poder entendre les nostres lletres i això ens agrada moltíssim. Per sort, a Madrid per exemple, hi ha molta gent molt maca, que no té res a veure amb la imatge dels madrilenys anticatalans que veiem a la televisió.
Els quatre feu les veus i no sembla que cap agafi un lideratge o protagonisme clar… ho vau concebre així des del primer moment?
Va sorgir naturalment… els quatre compartíem un pis a Barcelona i només havia una guitarra, així que o cantàvem tots o ens avorríem. I com que la gent relaciona cantant amb líder, i els quatre cantem, mai hem donat la impressió de tenir un líder destacat. En realitat els quatre som líders i aprofitem els punts forts de cadascú, la vessant musical d’un o el do de comunicació d’un altre, i així tothom se sent valorat, no hi ha lluita d’egos. Sempre hem tingut molt clar que som molt millors com a grup del que ho poguem ser per separat, i pel nostre propi interès vetllem per cuidar aquesta sinèrgia.
Un dels membres de la vostra banda que us acompanya en directe i a l’estudi és el sabadellenc Pol Cruells. Què us agrada d’ ell perquè l’ hagueu escollit?
Com a músic, el Pol és brutal perquè sap escoltar com ningú dins un concert, però a més com a persona és tan fàcil conviure amb ell…És el baixista que qualsevol grup voldria tenir i emportar-se de gira.
Ja havíeu tocat anteriorment a Sabadell, al 2010 al bar La República ( telonejats pels Hairy Legs), … quin canvi d’ escenari oi?
Recordo amb molt carinyo aquell concert, perquè la República estava pleníssima, no ens podíem ni moure, i va ser molt bonic… Ara, en tan poc temps, passar a un teatre com La Faràndula, immens, ens produeix molta il·lusió…és un canvi d’ambient molt bèstia i encara estem aprenent a asumir-ho.
El nom del vostre grup ve d’un bar situat a Terrassa… com reparareu el greuge comparatiu amb Sabadell?
Hahaha… Sempre fem aquesta brometa amb el Pol! La veritat és que el nom ens el vam posar una mica sense pensar que podríem arribar tan lluny, necessitàvem un nom per presentar-nos al Sona9 i vam agafar aquest perquè la xicota del Joan-Enric estudiava a Terrassa i ell anava molt sovint pel bar. Ens va fer gràcia i el vam copiar… si ho haguéssim sapigut potser ens haguéssim trencat una mica més les banyes per pensar un nom, però penso que és divertit, aquest toc d’immodèstia, de dir que som “amics de les arts”, no de qualsevol cosa sinó de les arts… Un nom és el primer que t’ identifica. Segurament si Els Pets haguessin sapigut que arribarien tan lluny també haurien triat un altre nom!
Esteu tips de les comparacions amb els Manel?
Més que les comparacions en sí, o la competitivitat, que és molt sana i ens ajuda a tots a superar-nos, a mi em molesta el reduccionisme del tàndem Manel-Amics. Apart de nosaltres, hi ha grans grups a l’esfera musical catalana, de vegades també ens comparen amb Mishima o Antònia Font tot i ser d’un estil molt diferent, però és que a banda d’això hi ha gent com Mazoni, Sanjosex, o Very Pomelo que també formen part d’aquest panorama i que són molt bons.
Ens recomanes algun grup o disc que t’agradi a tu personalment?
A nivell català em quedo amb el darrer disc de Very Pomelo, és molt bo i el Xarim és una bèstia de la música. A nivell internacional, sens dubte Bon Iver, un dels millors grups que hi ha ara mateix, i a mi personalment també m’agrada molt un grup anglès que es diuen The XX.
Quan es fan lletres tan personals com les vostres, imaginar-vos fent versions d’altres sembla impossible…
La veritat és que no ens hem plantejat un disc de versions, ens agrada explicar les nostres històries i a més si a sobre has de traduir perds molta frescor a les lletres. Tot i així hem fet algunes versions en el passat: des de el Quelqu’un m’a dit de Carla Bruni al All together now dels Beatles (inclòs al disc de tribut als Beatles en català Submarí Pop) o una versió d’Oasis per la Marató de TV3, però ara mateix no pensem en versionar ningú.
I per acabar… què ens dieu de cara al concert de Sabadell?
Doncs que tenim moltes ganes de trepitjar Sabadell, a mi personalment és una ciutat que m’agrada molt, sobretot el Parc de Catalunya, i on tenim molts amics. Com cada dia, estem convençuts que serà el millor bolo de la gira, però allà segurament serà una mica més cert!
