Gairebé una desena d’autocars surten de Sabadell cap a Madrid.
Els assistents tornen amb la sensació que ha valgut la pena fer 1.200 quilòmetres.
Més de deu autocars van sortir divendres al vespre des de l’Estació d’autobusos de Sabadell cap a Madrid per a participar en la manifestació convocada pels sindicats UGT i CCOO i unes 150 organitzacions que composen l’anomenada “Cumbre Social”. A més, des de diversos punts del Vallès també es van organitzar autocars fent un total de 12.000 catalans els qui van unir-se.
Els manifestats anaven a aquesta protesta contra les retallades, la pujada de l’iva i per demanar un referèndum i que la ciutadania doni la seva opinió sobre el rescat que pot venir. Cap a les dotze tots els autocars van posar-se en marxa cap a Madrid. La nit havia de ser llarga i calia preparar-se. Molta gent portava aquella mena de coixí que s’adapta al coll, pensant que així podria estar més còmode. Unes 500 persones buscaven el seu autocar, els de l’UGT, més a prop de l’antiga estació i els de CC.OO a tocar del carrer Tres Creus. Tot estava perfectament organitzat i als vidres davanters hi havia escrit els diferents sectors on hi destacaven els del metall, sanitat i personal laboral. Gent de totes les edats, homes i dones que agafaven una samarreta, aigua i una bandera abans d’entrar a l’autocar.
Després d’una sola parada al poble d’Alfajarin, cap a les set del matí els autocars aparcaven al carrer d’Alcalá de la capital espanyola. Hi havia ganes de trobar un bar obert on tastar xurros i “porras” i un cafè. Sortosament ben a prop hi havia una xurreria i l’amo es va oblidar per un moment de la crisi. La gent es va escampar per Madrid durant unes hores perquè la concentració de la columna catalana es feia al carrer de Goya a les deu del matí. Tres hores per recórrer un Madrid adormit, amb les brigades de neteja com a únics habitants matiners. Ens afegim a un grupet d’egarencs, amb molta marxa, i amb ganes d’aprofitar el viatge per veure una mica el més típic de Madrid. Sortint del barri de Salamanca, creuen Chueca per arribar a la Plaça del Sol, on, inevitablement es fotografien davant “l’Oso y el Madroño”, i el kilòmetre 0.
Manifestació massiva
Cap a les deu, el carrer de Goya ja era ple de gent que aixecava les banderes. Les voreres eren plenes i els cotxes circulaven aliens a la manifestació. No hi havia policia i tothom es preguntava perquè no s’havia tallat el carrer. Finalment, alguns van prendre la determinació d’ocupar la via i tots van seguir-los. La majoria portaven la samarreta que s’havia donat abans de sortir, on es reflectia el pessimisme del moment actual però també la força i les ganes de moure’s. Alguns manifestants portaven altaveus i incitaven a repetir les frases i càntics que s’inventaven. Tot plegat en un ambient lúdic i sense incidents. Les famoses frases No hay pan para tanto chorizo, Rajoy, cabrón, trabaja de peón , Manos arriba, esto es un atraco i moltes més es feien sentir mentre una multitud baixava cap a la Plaça Colón.
Allà ens havíem de trobar amb les altres columnes d’altres indrets de l’Estat Espanyol que també havien partit d’altres carrers. Sembla que vam arribar els primers, doncs no hi havia massa gent. Però cap a les dotze, amb un sol de justícia, la plaça era un conjunt de crits, colors i banderes que van demostrar que la convocatòria havia estat un èxit. Gent vinguda de tot arreu buscava l’ombra, mentre es veien passar bombers, policies locals, i persones sense filiació coneguda que es fixaven sobretot en els cartells artesanals i que acostumaven a tenir fotos i frases d’allò més contundents.
Camí de tornada
Els autocars sortien cap a Sabadell a les quatre i encara hi havia temps de fer alguna visita. La majoria van optar per fer turisme gastronòmic buscant els típics bars de tapes o el “Museo del Jamón”, molt a prop d’on havíem aparcat els autocars o els coneguts entrepans de calamars. Però alguns prefereixen caminar i veure de passada el Parque del Retiro, el Casón del Buen Retiro, la Puerta de Alcalá i, finalment, entrar al Museo Reina Sofia per gaudir una vegada més del Guernika de Picasso.
La puntualitat va ser absoluta i a les quatre el conductor de l’autocar va posar rumb a Sabadell. Es notava el cansament i molts van tancar els ulls ràpidament. Després de dues curtes parades, arribàvem al nostre destí a un quart de dotze de la nit. Els comentaris eren que havia valgut la pena fer 1.200.quilòmetres en un dia per demostrar la força del poble, però també pensaven que calia mobilitzar aquells que pensen que no passa res. També es tenia clar que la pròxima retallada serien les pensions i calia estar atent i els ulls oberts a tot el que succeeix.
No serà l’última mobilització, destacaven els sindicalistes. Però aquesta ha estat seguida fefaentment i totes les que vindran també ho seran.
