Foto portada: caricatura original de Grapa al·lusiva al Front Català d'Ordre. Desquerra a dreta, Gil Robles, líder de la CEDA. el representant de la Lliga, el birret eclesiàstic, el símbol del diner, Lerroux i els representants de la monarquia i els carlins.

‘Història de Sabadell’: El Bienni Negre i les eleccions del Front Popular (1934-1936)

Després dels fets del 6 d’octubre de 1934 s’inaugurà el període conegut com Bienni Negre que finalitzà amb la victòria de les esquerres aplegades al Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. Aquí relatem com es van desenvolupar aquests esdeveniments a la nostra ciutat que significaren l’avantsala de la Guerra Civil.

A conseqüència dels fets del 6 d’octubre de 1934,  fou suspès de l’Estatut d’autonomia i el comandament militar va destituir l’Ajuntament democràtic, presidit per Magí Marcè del Centre Republicà Federal (CRF), substituït en primera instància pel secretari de la corporació municipal, Josep Altura i Pujada. El 10 d’octubre es creà una comissió gestora i el dia 12 es nomenà alcalde-gestor al fabricant de licors Josep Germà Homet que governarà en solitari la ciutat fins el 3 de maig de 1935, un fet inèdit a la història local.

El 26 d’abril de 1935, el governador civil interí, en funcions de president de la Generalitat, desposseí oficialment als regidors elegits a les municipals el 14 de gener de 1934 suposadament implicats en els fets d’octubre i designà una corporació de 24 membres, entre ells els regidors de la Lliga Catalana i del Partido Republicano Radical. Els edils d’aquesta darrera formació no prengueren possessió del càrrec en protesta pel caràcter antidemocràtic del Consistori. L’alcalde Germà i dos regidors d’aquest ajuntament, Ferran Sotorra i Tomas Casulleras, serien assassinats als primers dies de la Guerra Civil.

Els fets d’octubre foren seguits per una dura repressió, amb la detenció de 138 sabadellencs, molts del quals foren torturats per la Guàrdia Civil obsessionada per trobar els armes que suposadament havien amagat els revoltats. També es clausuraren per l’autoritat militar el CRF, la Federació Local de Sindicats (FLS) o Acció Catalana, així mateix es tancaren els cafès Euterpe, cal Mistos, de l’Imperial i de Los Campos de Recreo com a centres de reunió d’opositors. Al novembre de 1935 foren detinguts un grup de militants del Partit Comunista de Catalunya (PCC) mentre es reunien clandestinament al bosc de Can Rull. Al desembre fou empresonat i maltractat l’ex regidor federal Joan Baulanas, que s’encarregava de la recaptació de fons per als presos. També fou detingut Marc Graupera i tancada la seva llibreria. Tanmateix sembla ser que la repressió a Sabadell no fou tan dura com a altres localitats. La secció local de la Lliga va intercedir per tal que no es duguessin a terme les penes capitals. Josep Moix, dirigent de la FLS i futur alcalde de Sabadell, amagat a Barcelona, va evocar que havia estat reconegut per diversos empresaris locals, però que no l’havien denunciat.

Ara bé, les dretes locals van impulsar una mena de contrareforma de les conquestes socials del període anterior. Així la jornada laboral dels metal·lúrgics fou allargada de les 44 a les 48 hores setmanals, malgrat la resistència dels treballadors que declararen una vaga general de 24 hores, que fou durament reprimida. També fou anul·lada la Borsa de Treball, creada el 26 de febrer de 1934 i on obligatòriament havien d’anar els empresaris per contractar treballadors, amb l’argument de la “llibertat de contractació”. Una mesura que fou aplaudida per la Cambra de Comerç. De la mateixa manera, en resposta a les pressions del Col·legi de Farmacèutics de Catalunya, no s’autoritza l’obertura de la farmàcia del Casal Mutualista, creat el 22 de gener de 1934, per la Federació de Germandats i que venia els medicaments a preus més baixos que al mercat. També les infermeres de la Lliga Laica Femenina van veure fortament retallades les assignacions municipals per mantenir les guarderies i sufragar les vetlles als malats en favor de les monges de les Serves de Maria i les Germanes Josefines.

La campanya electoral

En aquest clima d’extrema polarització entre dreta i esquerra es convocaren les eleccions generals el 16 de febrer de 1936. Les dretes locals, liderades per la Lliga, acusaren a les esquerres d’irresponsabilitat i voler imposar la revolució proletària. Les esquerres, sota l’hegemonia d’ERC, imputaven a les dretes d’haver desnaturalitzat la República i desmantellat l’autogovern català. Aquesta dinàmica frontista, afavorida per una llei electoral que primava la concentració del vot, propicià la formació de dos blocs antagònics.

  • Les dretes organitzaren la coalició Front Català d’Ordre que, a Sabadell, aplegà a totes les forces conservadores: Acció Popular Catalana, Patronat Social Tradicionalista (carlí), Lliga Catalana i la lerrouxista Fraternitat Republicana Radical. D’aquesta manera, el catalanisme conservador i els espanyolistes de Lerroux bandejaren les seves diferències sobre la qüestió nacional per sumar forces contra les esquerres. El Front Català d’Ordre, que va tenir el suport explícit de l’Acadèmia Catòlica i Acció Cívica Femenina, fou anomenat sarcàsticament per les esquerres Front Anticatalà de Desordre.
  • Les esquerres muntaren la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya (denominació catalana del Frente Popular) que, a Sabadell, reuní al Casal Català d’Esquerra (ERC), CRF, Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Unió de Rabassaires, Unió Socialista de Catalunya (USC), PCC i Partit Catalunya Proletari (PCP). Les tres darreres formacions, juntament amb la Federació Catalana del PSOE, confluirien al juliol del mateix any per fundar el PSUC. El Front Popular comptà amb el recolzament explícit de la FLS i tàcit de la CNT-FAI que aquest cop recomanà als seus afiliats abandonar la tradicional postura abstencionista i votar per aquesta candidatura. Segons Andreu Castells, ERC va oferir a Josep Moix un lloc a la llista per obtenir l’acta de diputat, però aquest va declinar l’oferiment adduint que el seu paper per servir a la classe obrera estava al sindicat.

La campanya electoral fou d’una extremada duresa. El Front Català d’Ordre, liderat per la Lliga, dirigida a Sabadell per Ramon Picart i el fabricant Joan Llonch Salas, atià el vot de la por i demanà el suport ja que “amb el seu triomf contindrà les malvestats revolucionàries, salvarà l’economia del país, alleugerirà la crisi de la indústria, afermarà l’ordre, la justícia i la catalanitat de les institucions polítiques i és l’única esperança de progressiva comprensió de tots els estaments ver la pau i la concòrdia social”. L’acte central de la seva campanya fou la conferència de Francesc Cambó, el 26 de gener, al Teatre Principal, on no es va permetre l’entrada als no addictes. Cambó va carregar amb gran virulència contra Manuel Azaña, Largo Caballero i ERC. Per subratllar el seu caràcter reaccionari i recollir el vot catòlic integrista, el regidor Rafael Llobet Sabater va fer reposar al saló de plens la placa en honor a Sardà i Salvany que havia estat retirada amb la proclamació de la República.

Pasquí de campanya anunciant l'acte de Cambó.
Pasquí de campanya anunciant l’acte de Cambó.

Les esquerres centraren la seva campanya en l’immediat alliberament dels presos del 6 d’octubre i la reobertura de tots els locals clausurats. A Sabadell participaren en diversos mítings Ricard Fornells (FLS), Andreu Nin i Joaquim Maurín (POUM) i Julio Alvárez del Vayo (PSOE).  La CNT-FAI va organitzar el 19 de gener al teatre Los Campos de Recreo un míting contra la pena de mort i el feixisme, on parlaren dirigents nacionals com J. Jover, Francisco Ascaso, García Oliver i Josep Cinca, però amb l’objectiu real de donar suport a la candidatura del Front Popular.

El 16 de febrer enmig d’un dia plujós es van celebrar les eleccions. A Sabadell, amb  una participació del 79 per cent del cens electoral (la qual cosa indica que els anarquistes van anar a votar), el Front Popular va obtenir una nítida victòria amb 15.000 vots, mentre que el Front Català d’Ordre només va tenir 8.300. Els partits de la coalició d’esquerres sumaren 2.200 vots més a les generals de novembre de 1933 i les formacions de dretes van perdre un miler. Unes dades que mostren que part del vot liberal i centrista va decantar-se per les esquerres. Les dretes atribuïren la derrota al fet que molts electors conservadors, espantats, no anaren a votar.

L’alcalde-gestor Germà va intuir la desfeta i no va esperar el resultat dels comicis per dimitir. Així, el dia abans, va acomiadar-se del càrrec en una al·locució emesa per ràdio. L’endemà de les eleccions, el govern civil ordenà la reposició dels ajuntaments triats a les municipals del 14 de gener de 1934, sota l’alcaldia de Magí Marcè. D’aquesta manera, el govern municipal tornà a les esquerres.

El 20 de febrer es va constituir el Consistori enmig de durs retrets dels edils progressistes als regidors de la Lliga per haver col·laborat amb l’ajuntament del Bienni Negre. Salvador Sarrà Serravinyals d’ERC es va dirigir a ells en els següents termes:

Poden continuar en els seus llocs, però la seva companyia ens aparta com la d’uns vividors morals de la política que tornen aquí com si fossin uns infeliços, com si no hagués passat res… que assisteixin, si poden, a les seves obligacions, perquè la seva representació els ho exigeix, però que tinguin per entès que els considerem no prou desitjables, moralment, a la nostra confiança i que suportin amb resignació el nostre menyspreu”.

Aquell mateix dia, tornaren a Sabadell el cinc sindicalistes presos, al concedir-los la presó atenuada: Josep Moix, Josep Roses, Miquel Beltran, Francesc Carceller i Emili Torreguitart. Poc després alguns sindicalistes de la FLS i de la CNT anaren a desprecintar l’Obrera. No va haver recepció oficial i només van ser rebuts per amics i companys de la FLS. Això li va doldre molt a Moix que recordà la càlida rebuda que havien rebut els presos el 14 d’abril de 1931 i recriminà aquesta actitud al comitè polític del CRF.

El poble més mínim d’Espanya, de Catalunya, ha fet una rebuda als seus presos. A Sabadell els presos no han estat rebuts! No s’havia de fer per nosaltres sinó pel que representaven la victòria obtinguda el 16 de febrer, i això a casa nostra no s’ha fet!”.

D’altra banda, els membres del Comitè Revolucionari d’octubre del 1934 i els sindicalistes de la FLS organitzaren una comissió especial per muntar un procés públic contra els polítics del CRF acusats de convivència en el Bienni Negre. A tal efecte es convocà el 10 d’abril un acte públic al cinema Imperial contra l’alcalde Magí Marcè, el regidor Vicenç Cano i el diputat federal a Corts Joan Ferret. L’acte va despertar una enorme expectació i s’habilità el teatre de Los Campos, al davant del cinema, perquè tothom pugués seguir la sessió. Moix, en funcions de fiscal, va llençar una dura requisitòria contra els federals que foren defensats per membres del seu partit que acusaren a Moix de mentider. L’acte va acabar amb corredisses i cops de puny entre sindicalistes i federals. Aquest mateix dia es representà al teatre Euterpe l’obra de Lope de Vega Fuenteovejuna amb la presència del seu director Federico García Lorca al front del grup La Barraca.

Tanmateix, l’alcalde Magí Mercè i el regidor Cano no van poder resistir la pressió i dimitiren el 29 de maig de 1936. El Consistori va elegir com alcalde a Jordi Miralles, del CRF, torner de Tallers Baciana i políticament innocu, per 13 vots a favor i 7 en blanc.

Com una mostra del clima de preguerra, el 18 de juny, la majoria municipal decidí incapacitar als vuit regidors de la Lliga, basant-se en una llei del Parlament de Catalunya, que declarava incapacitats durant cinc anys a aquelles persones que en el “període comprès entre el 6 d’octubre i el 19 de febrer darrer, han acceptat o exercit càrrecs de nomenament governatiu en substitució de consellers d’elecció popular”. Segons l’acord municipal els vuit regidors de la Lliga havien de deixar el càrrec i ser substituïts pels vuits segons de la llista. El 6 de juliol aquests edils van requerir l’anul·lació de l’acord ja que ells no havien estat nomenats governativament, sinó per elecció popular. El requeriment no va obtenir cap resposta, de manera que es produí la ruptura total entre la principal força conservadora de la ciutat i les esquerres.

Dotze dies més tard esclatava la Guerra Civil.

Bibliografia

BENAUL i BERENGUER, Josep M. Una ciutat en la República. Sabadell, 1931-1936 en La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: caricatura original de Grapa al·lusiva al Front Català d’Ordre. Desquerra a dreta, Gil Robles, líder de la CEDA. el representant de la Lliga, el birret eclesiàstic, el símbol del diner, Lerroux i els representants de la monarquia i els carlins.