El cementiri vell. Font: cementeriosvivos.es

El cementiri municipal (1864)

Repassem la història de la construcció d’aquest equipament, la importància artística que fa d’ell un veritable museu d’escultura a l’aire lliure i les diferents empreses funeràries que l’han gestionat.

Fins a mitjans del segle XVIII l’enterrament dels morts era competència exclusiva de l’Església catòlica i els difunts eren sepultats al voltant de les parròquies. El creixement demogràfic i urbanístic, així com l’avenç de les idees racionalistes, higienistes  i il·lustrades comportaren traslladar les inhumacions extramurs de les ciutats. França va ser la pionera d’aquestes noves pràctiques amb la Reial Ordre de Trasllat dels Cementiris (1765) i amb la prohibició expressa d’enterrar els difunts a les parròquies (1776). A Espanya, sota el regnat de Carles III, es promulga la Real Cédula (1787) que representa la primera secularització dels cementeris. A Catalunya, el bisbe il·lustrat de Barcelona, Josep Climent, impulsà el 1775 el projecte de construir el primer cementeri fora de la ciutat.

La secularització dels sepelis generà un conflicte entre Església i Estat derivat del fet que els espais funeraris passessin del poder eclesiàstic al civil. Si bé els rectors eren els vicepresidents de les Juntes d’Administració dels cementeris, la presidència requeia en els alcaldes. A més, els ingressos generats per les inhumacions anaven de les parròquies als ajuntaments. Tanmateix, l’Església continuarà tenint una gran influència doncs els enterraments es feien amb la prèvia llicència del bisbe de la diòcesi i solien realitzar-se seguint les cerimònies i el ritual catòlic.

De l’església de Sant Fèlix a la plaça Taulí

A Sabadell, fins a començaments del segle XIX, els morts s’enterraven al fossar adjunt a la parròquia de Sant Fèlix, ubicat als actuals carrers de la Rosa, Església i Gràcia. La gran mordentat causada per diverses epidèmies propicia que les inhumacions fossin traslladades el 1819 a un fossar ubicat a la l’actual plaça Taulí, que funcionarà fins el 1864. Llavors, segons l’estudi d’Ana Fernández Álvarez, l’Església encara controlava i regulava tot el que feia referència al món funerari. Tant pel que respectava al manteniment del cementeri com dels beneficis econòmics que reportava. Tant és així que la parròquia disposava d’obrers pels oficis funeraris.

La Comissió Constructora

Les males condicions higièniques del fossar del Taulí i la seva proximitat a la vila comportaren que, al novembre de 1862, es constituís la Comisión Constructora del Cementerio per ubicar-lo a l’indret anomenat camp de Sant Nicolau, a l’altra banda del riu Ripoll i ben allunyat del casc urbà. Els terrenys eren propietat de Josep Alemany, però l’ajuntament no tenia fons per adquirir-los. Així doncs, fins que la corporació municipal disposés dels diners, dos membres de la Comissió Constructora, Joan Casanovas Sallarés i Joan Gorina Duran, compraren els terrenys amb el compromís de cedir-los al Consistori, en tot o en part. Així es va fer i l’ajuntament recomprà a Gorina Duran els terrenys per 94.000 rals que perceberen el seu corresponent interès per l’operació.

Inaugurat el juliol de 1864

La construcció del Cementiri s’encarregà a l’arquitecte Josep Buixerau Gallart. Tanmateix, com aquest no avançava en la feina, es designà al mestre d’obres Josep Antoni Obradors Poch, sota la supervisió de l’arquitecte provincial Francesc Daniel Molina Casamajor. Les obres s’iniciaren el 23 de maig de 1863 i el cementiri s’inaugurà 15 mesos després, diumenge 25 de juliol de 1864. A la inauguració no va assistir el bisbe de Barcelona, per problemes d’agenda que diríem ara, però per compensar-ho va atorgar una indulgència de 40 dies als assistents a l’acte. Hi van participar els membres de la Junta Administrativa del Cementiri, el diputat provincial, Isidre Romeu, els obrers que l’havien construït i representants de les confraries i germandats de la parròquia. Es va fer una processó amb el Crist crucificat i la banda de música municipal. La cerimònia va acabar amb el tancament de l’antic cementiri del Taulí.

Porta principal del cementiri de Sant Nicolau, conegut ara com a cementiri vell.
Porta principal del cementiri de Sant Nicolau, conegut ara com a cementiri vell.

El projecte original consistia en 85 mausoleus, 181 sepultares al terra i 108 nínxols. Ara bé, es plantejà un greu problema derivat del projecte de llei que prohibia els nínxols, justificat per motius higiènics, com ara la saturació de l’atmosfera per la descomposició dels cossos, i morals, per considerar que els familiars no podien realitzar el dol amb la mateixa correcció que als enterraments al terra. Finalment, després de diverses vicissituds, s’acabaren permetent els nínxols.

El Cementiri de Sabadell ha estat objecte de múltiples reformes i ampliacions. El 1913 es construeix la paret de tancament del nord que juntament amb l’enderroc d’altres murs desdibuixa el traçat original octogonal i transforma la planta en rectangular. El 1918, l’arquitecte municipal, Josep Renom, realitzà diverses reformes, especialment l’ampliació de l’eix longitudinal fins a la carretera de Caldes.

L’any 1940 Joaquim Manich Comerma realitza el primer pla d’arbrat i sota la direcció del mateix arquitecte es construeixen 44 nínxols de classe econòmica. L’any següent es millorà el subministrament d’aigües. A la dècada de 1950 continuen els plans d’ampliació, a càrrec de l’arquitecte i cap d’Urbanisme municipal, Gabriel Bracons Singla, amb la construcció de 88 nínxols i 22 columbaris.

El 1962 prossegueixen les ampliacions i per manca d’espai l’ajuntament optà definitivament pels nínxols i columbaris prohibint qualsevol altre tipus de construcció funerària. El 1986 i 1998 es realitzaren noves ampliacions.

Entre el cementiri actual i l’original del 1864 les principals diferències rauen en l’allargament dels eixos longitudinal cap a l’oest i transversal cap al nord, així com la construcció a l’altra banda del traçat històric de la carretera de les illes hexagonals dels nínxols.

Estètica burgesa

Segons la historiadora de l’art Ana Fernández, a qui devem l’estudi més complet sobre el Cementiri de Sabadell, la seva estètica segueix els cànons de “l’arquitectura historicista, clarament burgesa i conservadora” que cerca “transmetre la sensació d’ordre i d’autoritat”. Així doncs, “el neoclàssic és l’estil més representat i té, en el cementiri, per convencionalisme certs tocs d’estètica neoegípcia, molt lligada tradicionalment al món funerari. També, però, inclou interessants manifestacions del simbolisme modernista que, durant molt temps, és simultani i coincident amb el llenguatge clàssic. Aquesta barreja, aquí, esdevé una mena de manierisme que es perllonga fins ben entrat el segle”. Així mateix, a partir de la dècada de 1940, s’observen exemples d’arquitectura racionalista, per influència de Ludwing Mies van der Rohe i Le Corbusier.

Mausoleu temple de Joan Carol.
Mausoleu temple de Joan Carol.

El projecte original consistia en una planta octogonal amb uns eixos simètrics marcats per una creu grega, també octogonal, on es va erigir la capella. A parer de Fernández, es tracta “d’una premeditació molt original i, segurament, poc freqüent, ja que dins els neoclassicisme no s’opta per plantes octogonals. A l’interior del recinte es manté un model urbanístic tradicional amb illes de mausoleus ordenades per carrers rectes de diferents amplades que, a diferència de les ciutats, no venen marcades per l’alçada dels edificis, sinó per la necessitat d’evidenciar les diferències d’estatus social i econòmic. “La burgesia –afirma Fernández- com ho fa anteriorment l’aristocràcia, ensinistra la Mort i l’orquestra a partir d’una coreografia rica en significacions polítiques i simbòliques” que s’expliquen per la “voluntat d’afirmació d’una classe que imposa el seu control”.

La part antiga Cementiri és una mena de museu d’escultura a l’aire lliure i una representació de la potència econòmica de les famílies de la burgesia industrial. Així es poden contemplar els mausoleus amb diferents estils artístics a càrrec de destacats arquitectes. Entre ells destaquen i, nomes a tall d’exemple, el de Feliu Pla (1894), d’estil neogòtic obra de Miquel Pasqual Tintorer, d’estil neoclàssic de Joan Manich (1867) dissenyat per Gabriel Batllevell o neoegipci com el de Joan Argemí (1884) obra de Francesc Renom Romeu. Així mateix es troben obres eclèctiques com ara el mauseleu-capella de Domènec Buxeda (1915) dissenyat per Josep Renom Costa. D’estil modernista es pot contemplar el mausoleu de Joaquim Carol Artigas (1910) de l’arquitecte Bernardí Martorell Puig o el mausoleu-temple de Joan Carol Prat (1918) d’Eduard Maria Balcells Buigas amb la col·laboració de l’escultor Franz Metzer. L’estil racionalista està representat pel mausoleu de la família Enric Izard (1945) de Josep Firmat a partir del disseny del decorador Josep Vives Bracons.

El cementiri dels dissidents

Les inhumacions i exhumacions requerien, al cementiri cristià, la presentació del títol funerari o la sol·licitud de la seva concessió i l’autorització judicial si la mort era per causes no naturals, així com el justificant de pagament de les ordenances fiscals corresponents. Ben aviat es plantejà el problema dels procediments per enterrar als no catòlics. En principi, estaven exclosos del Cementiri els apòstates, heretges, cismàtics i excomunicats si abans de morir no s’havien penedit. Això afectava també als suïcides i a aquells que havien disposat ser incinerats.

Mausoleu de Josep Rumeu Brujas al cementiri dels dissidents (1902
Mausoleu de Josep Rumeu Brujas al cementiri dels dissidents (1902

Per solucionar aquesta qüestió es creà un espai segregat de la resta, anomenat Cementeri dels dissidents, amb entrada separada de la resta del recinte. Tanmateix es manté la prohibició de construir cap tipus de mausoleu o tomba monumental en aquest espai. No serà fins el 1902 que s’erigeix a la zona del dissidents el primer mausoleu de Josep Rumeu Brujas, que encara es conserva, i on figura una escultura del difunt coronada pel pentagrama pitagòric de la maçoneria amb el lema: “Hermanos la gloria o el infierno lo llevan el hombre en su conciencia”.

En altre ordre de coses els moderns cementiris comportaren la creació d’empreses funeràries. Abans, com evoca Marian Burgués, “no hi havia indústria de baguls per a enterrar els que es morien. Els fusters eren els encarregats d’anar vestir els morts, prendre’ls la mida i fer-los la caixa (…) Després hi hagué qui montà un magatzem de baguls de totes els mides, com els sabaters tenen tots els números de sabates fetes. La majoria de caixes es pintaven de negre fet al tremp, amb una creu blanca. La caixa costava dotze pessetes”.

L’empresa de pompes fúnebres més antiga de Sabadell fou la Funerària Guiteras que començà a treballar el 1880 i que mantingué la seva activitat en solitari fins al finals de la dècada de 1890. Al 1893 també oferia el seus serveis la Funerària Moderna. El 1928 s’inicia el procés de municipalització del Cementiri i s’obre uní convocatòria pública per a la concessió del servei. Aquell mateix any es repartiren el negoci de la construcció de taüts l’empresa Condal SA, Funerària Guiteras, Sucursal de la Casa de Caritat de Barcelona i Funerària Casals; per altra banda, la funerària Esteve Dalmau Roca s’encarregava del transport de la funerària al Cementiri.

Durant la Guerra Civil el Cementeri va ser col·lectivitzat, després que els concessionaris fossin indemnitzats, i els treballadors s’encarregaren de gestionar el servei. Amb la victòria del franquisme, la concessió del cementiri fou represa per la Sucursal de la Casa de la Caritat.

Cúpula de la capella del cementiri. Font: Wikimedia Commons.

El 1950, Isidro Torra Figuls va reconduir la seva activitat com fuster per crear una empresa especialitzada en serveis funeraris, Servicios Funerarios Hijos de Isidro Torra Figuls, que el 1951 obté la concessió dels serveis funeraris de Sabadell que encara conserva. Les seves primeres dependències estaven ubicades al carrer Sant Joan que posteriorment es traslladarien a la Ronda d’Orient, on hi ha el tanatori des de l’any 1992. La següent generació va modificar el nom la societat per l’actual de Torra SA. Actualment l’empresa està dirigida per la quarta generació de la família Torra, en societat amb la família Izard de la Peña i que gestiona el serveis funeraris de Sabadell, Castellar del Vallès, Caldes de Montbui i Sant Llorenç Savall.

L’octubre del 2009, Torra SA, que ja gestionava els serveis funeraris de Sabadell, fou l’única empresa que optà al concurs per a la gestió privada del Cementeri enmig d’una gran polèmica i d’un contenciós-administratiu d’ICV que fou desestimat. Des del 2011 també hi ha el crematori. Al plec de condicions per a la concessió, l’empresa es comprometia a fer obres d’ampliació i millora de les instal·lacions per valor de 8,7 milions d’euros, inversions que no han realitzat al complet. Torra SA va subcontractar aquestes obres a l’empresa de Terrassa Constresnius. Arran del cas Mercuri, el propietari, Xavier Pons Torra i el seu soci Alfons Izard estan imputats per suborn, falsedat documental i estafa en el procediment de privatització on suposadament van comptar amb la intermediació il·legal de Jordi Soriano. Rafael Rojas, gerent de Constresnius està imputat per suborn i falsedat documental per aquest tèrbol assumpte.

Bibliografia

BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local (1929), Ajuntament de Sabadell, 1982.
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc, Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
CARRERAS COSTAJUSSA, Miquel. Elements d’història de Sabadell. (1932), Ajuntament de Sabadell, 1989.
FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Ana. El Cementeri de Sant Nicolau. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.
SANTAMARIA, A. i DE ARRIBA, J. El final de la era Bustos. Sabadell más allá del caso Mercurio. iSabadell, 2013.

Foto portada: El cementiri vell. Font: cementeriosvivos.es.

Comments are closed.