Aquests esdeveniments durant la Guerra Civil marcaren un punt d’inflexió en el bàndol republicà. A Catalunya significaren la fi de la revolució anarquista, la il·legalització del POUM i la presa del poder pel PSUC. També que l’autonomia catalana fos retallada i les seves competències en seguretat foren transferides al govern central. A Espanya precipitaren la caiguda de Largo Caballero i el control del PCE del govern de la República.
Des del començament de la Guerra Civil les formacions republicanes es dividiren entre dues opcions estratègiques i socials enfrontades. D’una banda, la CNT–FAI i el POUM que propugnaven impulsar la revolució social alhora que es combatia el feixisme. De l’altra, el PSUC, recolzat per ERC, que defensava que primer s’havia de guanyar la guerra i després fer la revolució. Si en el primer bloc s’arrenglerà gran part de la classe obrera i el proletariat rural, el segon fou recolzat per la petita burgesia progressista i el camperolat acomodat.
Durant els mesos que precediren el Fets de maig, el PSUC, d’obediència estalinista, havia desfermat un forta campanya de premsa contra el POUM, una formació marxista independent, heterodoxa i antiestalinista. El seu màxim dirigent, Andreu Nin, havia estat apartat del seu càrrec de conseller de Justícia de la Generalitat al desembre de 1936 per pressions del PSUC aprofitant al màxim que la URSS fos l’única potència que subministrava armes a la República. Hem de tenir present que al mateix temps s’estaven celebrant els Processos de Moscou, on Stalin va eliminar a la vella guàrdia del partit bolxevic i que el dictador va donar ordres expresses de liquidar al POUM.
La tensió entre les dues orientacions estratègiques i sociològiques va esclatar el 3 de maig quan el comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Eusebio Rodríguez Salas, del PSUC, amb la connivència del conseller Artemi Aiguader, d’ERC, intentaren ocupar la Telefònica controlada per la CNT-FAI. Fou una clara provocació que motivà la immediata resposta dels anarcosindicalistes, recolzats pel POUM. Barcelona es va omplir de barricades i els enfrontaments es perllongaren durant tota la setmana, malgrat les crides dels dirigents de la CNT perquè deposessin les armes com finalment va succeir. El balanç oficial fou d’uns 400 morts i 1.000 ferits, encara que per alguns autors aquestes xifres van ser superiors.
Es prepara la tempesta
A Sabadell no es van produir els enfrontaments violents de Barcelona. Aquí, els anarquistes no eren hegemònics i el moviment obrer estava dominat per la Federació Local de Sindicats (FLS), controlada per la UGT i el PSUC. Abans de la constitució del PSUC, el juliol de 1936, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després el POUM havien estat els únics partits marxistes implantats a la ciutat. De fet, el POUM, producte la unificació entre el BOC de Joaquim Maurín i Izquierda Comunista de España (ICE) de Nin, va ser la primera organització sabadellenca que va enviar homes al front.
A l’esclatar la guerra va deixar el seu local a la plaça de l’Àngel i va confiscar el primer pis del cafè de Cal Jan, al començament de La Rambla on ara hi ha la botiga Zara. Al carrer del Pedregar van mantenir la seu de la seva organització juvenil (Joventut Comunista Ibèrica) on, sota la direcció de Jaume Viladoms, va muntar, al febrer de 1937, l’Institut Marx-Lenin, un centre docent per impulsar l’ensenyament d’economia i sociologia marxistes. Arran dels Fets de maig fou clausurat, encara que a la tardor del mateix any va tornar a obrir amb plantejaments més moderats. També el partit editava la publicació local Impuls.
El POUM exercia d’oposició a Josep Moix, a la FLS, a l’Ajuntament i al Comitè de Milícies. Moix havia estat nomenat alcalde per ERC el 17 d’octubre de 1936 i ho continuaria essent sense interrupció pel PSUC des del 21 de febrer de 1937 fins que deixà el càrrec l’agost de 1938 al ser designat ministre de Treball. Les tensions entre Moix i el POUM començaren ben aviat quan va decidir, el 6 de gener de 1937, suprimir el finançament del Full Oficial del Comitè del Front Popular i les Organitzacions Obreres que controlava el POUM i des d’on difonien les posiciones revolucionaries d’aquest partit i dels anarquistes. Al mateix temps anuncià l’aparició immediata del periòdic Vertical com a òrgan de la FLS, que havia deixat de publicar-se arran dels Fets d’octubre de 1934, i controlat pels seus partidaris.
Al març del 1937 va produir-se un incident que posa de manifest les fortes tibantors entre les dues formacions. Aquest mes va desenvolupar-se una intensa campanya per tal que totes les organitzacions retiressin les seves banderes dels seus locals i només onegessin les de la República i la senyera. Totes van acceptar-ho, llevat del POUM, que va mantenir la seva bandera vermella. El 3 de març, al capvespre, el PSUC i la FLS organitzaren una manifestació al local del POUM a la Rambla per obligar-los a treure-la. Davant la seva negativa, l’endemà muntaren una altra concentració, amb dones i nens, que els cridaren: ‘Feixistes!, morin els trotskistes, fora la bandera roja!. Els militants del POUM instal·laren una metralladora dalt de l’escala i van abocar aigua amb sabó a les escales per impedir l’assalt. Finalment, el cap de la policia governativa va telefonar als dirigents del POUM per tal que arriessin la bandera, ja que sinó podrien haver-hi morts i aquests van decidir arriar-la. Acte seguit la multitud va dirigir-se al local de les joventuts del partit al carrer del Pedregar, que assaltaren.
La mediació de Lluis Companys
Les hostilitats es mantingueren a través dels seus respectius òrgans de premsa, Vertical i Impuls. Aquesta situació va motivar la visita a Sabadell del president Lluís Companys, el 16 de març, per tal de resoldre les discrepàncies entre la CNT i la FLS-UGT que afectavena la productivitat de les fàbriques de material bèl·lic. La FLS i PSUC propugnaven l’expulsió dels anarquistes del Consell d’Indústries de Guerra i de l’Ajuntament cosa que aconseguiren després dels Fets de maig. El 3 de maig les notícies dels enfrontaments a Barcelona provocaren a Sabadell una aturada general del treball que no es reprengué fins el 7 de maig.
Al dia següent, el 4 de maig es celebrà a l’Ajuntament una reunió oficiosa per informar dels esdeveniments a Barcelona, llavors va arribar una nota informant que s’estava preparant a La Rambla una manifestació cap el local del POUM. Això va motivar que Moix suspengués la reunió i que convidés al seu despatx a tots els regidors excepte als de la CNT-FAI i POUM. Tot fou una maniobra de Moix, ja que allò de la manifestació era fals, per apartar-los i decidir sense ells l’estratègia a seguir.
L’endemà es celebrà un ple extraordinari amb l’absència dels nou regidors de la CNT que havia defensat que es suspengués la sessió. Els edils de la FLS, ERC, PSUC, Acció Catalana Republicana (ACR) i Unió de Rabassaires (UdR) presentaren una moció que condemnava “els fets criminals i sagnats que s’estaven desenvolupant a Barcelona, provocats per un sector important d’una organització que forma part del bloc feixista” i que plantejava els següents acords:
- Considerar criminals els promotors i els actors dels sagnats fets que des d’ahir es desenvolupen a Barcelona i a altres indrets de Catalunya.
- Posar-nos incondicionalment al servei dels governs de la Generalitat i de la República, genuïns representants del poble antifeixista.
A més, fent gala de cinisme, Sebastià Arderius (ERC), va denunciar que “ni la CNT ni el POUM han acudit a l’alcaldia ni s’han posat a la seva disposició”.
El portaveu del POUM, Ramon Arteu, després de considerar inoportuna una resolució, que atiava el foc que es volia apagar, va declarar que “ens dessolidaritzem amb els fets ja que no hem adoptat cap actitud; en el nostre partit, en cap moment s’ha produït cap provocació ni ha donat lloc a sospitar que es solidaritzés amb els fets de Barcelona”. Aquest posicionament va ser molt criticat pel comitè central del POUM. De fet, els poumistes de Sabadell foren els únics de Catalunya que no condemnaren públicament les provocacions del PSUC i ERC. Tant és així que el mateix Nin els va titllar de covards. Mentre es celebrava la sessió, al carrer s’agreujaven els atacs contra els militants i els locals del POUM. Elements poumistes del batalló de Muntanya n.3 de la divisió Carles Marx del front d’Aragó els protegiren, encara que no van poder evitar l’assalt a l’impremta on es tirava Impuls i que es destrossessin la capçalera i els gravats.
A finals de maig es preparà una agressió contra el local del POUM a la Rambla. Previnguts els militants poumistes, entre ells Jaume Viladoms, muntaren guàrdia armats. Paral·lelament es desencadenà una forta campanya propagandística contra el partit i alguns dels seus militants foren detinguts. Tanmateix, a diferencia d’altres municipis, el POUM no fou expulsat immediatament ni de l’Ajuntament, ni de la UGT. El 6 de maig el sindicat controlat pel PSUC ordenà l’expulsió dels poumistes, però a Sabadell aquesta mesura va ser bandejada. No obstant això, molts membres del POUM abandonaren la UGT i s’afiliaren a la CNT i alguns, tement per la seva vida, s’allistaren a les milícies anarquistes.
El 17 de maig, Francisco Largo Caballero, president del govern de la República, dimitia al negar-se a signar, sota pressió del PCE-PSUC i l’ambaixada soviètica, la il·legalització del POUM. Fou substituït per Juan Negrín, que ben aviat posà al partit fora de la llei i va endegar el procés contra els seus dirigents. El 16 de juny Nin fou segrestat davant la seu del seu partit a La Rambla de Barcelona, conduït a la base soviètica d’Alcalá de Henares on va ser torturat, assassinat i enterrat clandestinament per agents del servei secret soviètic (NKVD) i del PCE/PSUC.
L’expulsió de la CNT i el POUM de l’Ajuntament
Desactivats el poumistes, l’ofensiva del govern municipal s’orientà contra els anarquistes. Es desfermà una forta campanya contra l’històric militant anarcosindicalista Bru Lladó que havia estat destituït com a president de la conselleria d’Economia de l’Ajuntament, però que conservava el càrrec de delegat comarcal d’Economia de la Generalitat a Sabadell. Se’l va acusar d’haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de Los Amigos de Durruti, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, entre elles la creació d’una Junta Revolucionària enfront la Generalitat. Això serví de pretext per comminar a la CNT a fixar la seva posició sobre els Fets de maig. Al ple del 19 de maig el portaveu cenetista, Andreu Bermejo, manifestà hàbilment que “nosaltres també protestem enèrgicament contra els provocadors del moviment de Barcelona”. La resta de regidors de la majoria l’exigirem un posicionament clar i sense ambigüetats.
El 22 de maig es convocà un ple extraordinari. La sala estava custodiada per la Guàrdia d’Assalt i atapeïda per nombrosos militants del PSUC i la FLS. La sessió va desenvolupar-se enmig d’un gran tensió. L’alcalde Moix va presentar una moció per tal de rellevar la CNT de les presidències de les comissions municipals que fou aprovada per 20 vots a favor, set en contra i dues abstencions. Els regidors de la CNT marxaren i ja no tornarien al ple. Acte seguit els partits de la majoria (ERC, PSUC, ACR i UdR) presentaren una moció per “declarar incompatible el conseller Bru Lladó Roca, per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”. Abans de la votació, els set edils del POUM van intentar abandonar el saló de plens, però, atemorits per l’actitud violenta del públic, no gosaren fer-ho i van abstenir-se.
El 13 d’octubre, Galileu Molins, que havia substituït a Ramon Arteu com a portaveu del POUM al Consistori, anuncià la retirada del seu partit amb motiu del decret de Governació de la Generalitat que exigia taxativament l’expulsió dels regidors del POUM dels ajuntaments. L’alcalde Moix lamentà que aquestes “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista”.
Alguns historiadors propers al PSUC, com Andreu Castells, valoren positivament el paper de l’alcalde Moix respecte al POUM en comparació de la dura repressió desfermada a Barcelona, com explica Teresa Rebull a les seves memòries, Tot Cantant, sabadellenca resident a la capital catalana. Al nostre parer, més a que a una actitud tolerant el seu comportament sembla mogut per una duplicitat pròpia dels estalinistes. Mentre públicament es mostrava moderat i contemporitzador, sota mà atiava la repressió. A més, el seu veritable objectiu polític a Sabadell no va ser el POUM, sinó els anarcosindicalistes que podien comprometre la seva hegemonia a la FLS. Un altre historiador sabadellenc, Martí Marín, contra tota la historiografia espanyola i internacional, considera que la “dicotomia guerra-revolució no fou tal” i que a “Sabadell no s’aturà cap revolució que hagués estat posat en marxa pels derrotats en el procés polític de 1937”. Una valoració que fa inexplicables els Fets de maig i que en última instància resulta exculpatòria del paper del PSUC en aquests tristos esdeveniments.
Finalment, si els Fets de maig no foren tant violents a Sabadell com a Barcelona es deu a la relativa feblesa de l’anarcosindicalisme i el POUM enfront l’hegemonia del PSUC i els seu domini sobre el sindicats. Es tractaria d’un cas contrari al de Lleida, plaça forta del POUM, on tampoc van haver-hi enfrontaments a causa de la debilitat del PSUC.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
CRUELLS, Manuel. Mayo sangriento. Barcelona 1937. Ed. Juventud, Barcelona, 1970.
GORKÍN, Julián. Los Procesos de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin. Aymà, Barcelona, 1974.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil 1936-1939 en La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
ORWELL, George. Homenatge a Catalunya. Destino, Barcelona, 2010.
REBULL, Teresa. Tot Cantant, Columna, Barcelona, 1999.
One Comment