Foto portada: Josep Renom de visita a les obres de la Torre de l'Aigua (1917), Arxiu Josep Renom (AJR)

‘Història de Sabadell’: La construcció de la Torre de l’Aigua (1915-1919)

La construcció d’aquest edifici, que esdevindrà un emblema de la ciutat, ens permetrà aproximar-nos a la complexa evolució del subministrament de l’aigua. Un element essencial del desenvolupament econòmic i demogràfic de Sabadell.

Fins a començaments del segle XIX l’aigua era un bé comunal. El mateix ajuntament de Sabadell la distribuïa de forma gratuïta per diferents indrets de la ciutat a través de fonts, algunes amb abeuradors, i un safareig públic. La industrialització va modificar radicalment aquest escenari. Segons els anàlisis de Matthew Gandy, l’evolució del subministrament d’aigua a les ciutats contribueix a explicar els processos de creixement urbà. D’altra banda, com ha exposat Erik Swyngedouw, als àmbits urbans els fluxos d’aigua esdevenen fluxos de poder ja que ambdós representen elements vitals per a l’expansió de la ciutat. En aquest context, les estratègies de mercantilització i privatització de l’aigua estan vinculades a discursos d’escassetat per justificar els interessos privats i estendre les fronteres d’acumulació de capital.

A l’igual que moltes ciutats espanyoles, a la pri­mera dècada del segle XX, el subministrament d’aigua a Sabadell era molt heterogeni. Llavors el consum d’aigua (domèstic, urbà i industrial) era de 100 litres per persona i dia. Una xifra que no recull l’aigua procedent dels nombrosos pous domèstics i industrials existents a la ciutat que seran prohibits després de la Guerra Civil degut a la seva sobreexplotació i contaminació.

La Torre en construcció. (AJR)
La Torre en construcció. (AJR)

El subministrament d’aigua estava a càrrec d’una empresa municipal i dues companyies privades: Compañía de Aguas para el Abastecimiento de Sabadell, S.A. (Aguas de Terrassa) y la Sociedad de Propietarios de la Mina de Aguas de Sabadell, S.A. Aquesta darrera, fundada en 1843, era la més important de les dues i estava estretament vinculada a la Liga de la Defensa de las Aguas del Río Ripoll y de sus Afluentes y Derivados, formada pels principals industrials de Sabadell. Per la seva banda, l’empresa municipal obtenia l’aigua del riu Ripoll i patia de greus problemes per a satisfer als seus clients amb els recursos locals disponibles.

De 1911 a 1913 es va patir una sequera va reduir el consum per habitant a la mínima expressió i s’argumentava que es posava en perill el funcionament de la indústria local. Per fer front a aquesta situació, l’Ajuntament va crear una comissió específica per al tema de l’aigua dins de la Comissió Municipal de Foment per justificar la portada d’aigües per elevació del riu Ripoll. Aquesta comissió va considerar que les ofertes de les esmentades dues companyies privades eren inviables tant des del punt de vista tècnic com econòmic. Finalment, el 1912, l’Ajuntament va endegar una sèrie de prospeccions amb èxit per buscar pous a la llera del riu, va adquirir dos grups d’electrobombes i les canonades per conduir l’aigua fins a un elevador que s’havia d’ubicar al carrer Vilarrubias. El setembre de 1913, amb les instal·lacions ja quasi acabades, es demanà a tal efecte un permís provisional al Govern Civil. El juny 1915 l’Ajuntament obrí un concurs de projecte i construcció d’una torre-dipòsit, amb l’objectiu d’acumular l’aigua extreta dels pous del Ripoll. El projecte tenia unes bases detallades per l’enginyer sabadellenc Francesc Izard i Bas, que havia estat l’autor del projecte tècnic de l’elevació de l’aigua des del riu.

Entre 1913 i 1916 se succeïren les campanyes a favor i en contra del projecte. Es mostraren favorables la majoria d’entitats locals, que el 1914 organitzaren una gran manifestació i en contra els propietaris d’aprofitament d’aigua riu avall, particularment la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), propietària del pous a la mateixa zona de captació.

En mig d’aquesta polèmica, el 1916, el Govern Civil va denegar el permís del projecte d’elevació de les aigües, ordenà el tancament de la caseta dels sistemes de bombament i la paralització de les obres de la Torre de l’Aigua. Finalment, aquesta decisió no va arribar a executar-se pels greus problemes econòmics que hauria comportat a la indústria local en uns anys de gran expansió derivada de les comandes dels països que s’enfrontaven a la Primera Guerra Mundial. Així, doncs, l’any 1917 es va concedir un permís provisional per a continuar les obres que fou aprovat definitivament el 1919.

L’autoria de la Torre de l’Aigua

Respecte a la seva autoria existeixen algunes dubtes. Els plànols del projecte estan signats per l’arquitecte Luís Homs Moncusí, director de tècnic de l’empresa guanyadora del concurs, Construcciones y Pavimentos SA. D’altra banda, el director de l’obra va ser l’arquitecte municipal Josep Renom. Al finals de la dècada de 1920 s’editaren una sèrie de postals de les obres més importants de Renom on la Torre de l’Aigua figura com una obra exclusivament seva. A l’igual que a la necrològica que li va dedicar la Revista del Cuerpo de Arquitectos Municipales de España, escrita per l’arquitecte municipal de Terrassa, Melcior Vinyals. Tanmateix, en la fitxa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell (PEPPAS) consta Lluís Homs com el seu autor.

A la documentació conservada a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) i consultada per Josep Casamartina es pot llegir que la prefiguració del projecte venia donada per les bases del concurs on hi eren com membres del jurat Renom i l’enginyer municipal Miquel Sampere. Al concurs es presentaren quatre projectes, però només dos foren pres en consideració, el de l’esmentada empresa guanyadora i la del constructor Josep M. Barenys, amb plànols del jove arquitecte noucentista Isidre Puig Boada. A la mateixa documentació es constata que es feren algunes millores estètiques al projecte guanyador. En opinió de Casamartina, “resulta curiós que l’obra no la dirigís Homs, que era, precisament, el director tècnic de l’empresa constructora i, per tant, l’encarregat de dirigir-la”. D’altra banda, a l’arxiu privat de Renom s’han conservat esbossos del portal i la base de la Torre.

Casamartina arriba a la conclusió que possiblement, abans del concurs, ja estiguessin decidides la configuració de l’obra i els materials. S’ha de tenir en compte que aquesta fou una de les primeres construccions a Sabadell en la que s’utilitzà formigó armat i que l’empresa Construcciones y Pavimentos SA s’havia especialitzat en aquest material. Així, el concurs s’hauria convocat “per un pur formulisme i el projecte d’Homs fos en realitat de Renom, potser amb algunes aportacions d’Homs a nivell tècnic”. El fet que el projecte d’Isidre Puig rebés un import econòmic igual al del projecte guanyador avalaria aquesta teoria.

La Torre als anys 20. Autor Joan Gusi (AJR)
La Torre als anys 20. Autor Joan Gusi (AJR)

El febrer de 1916 es van començar les obres que foren lliurades provisionalment l’agost de 1918 i definitivament el gener de 1919, encara que no va entrar en funcionament fins al 1922. El pressupost inicial era de 82.643,20 pessetes, però final el seu cost final fou de 104.422,70 pessetes que, segons Mercè Argemí i Esteve Deu, s’explica per la forta inflació de preus que hi ha haver entre 1916 i 1918 i per algunes millores que s’introduïren en el procés de la seva construcció.

La Torre de l’Aigua està inspirada en models alemanys. Està constituïda per vuit pilars, disposats en forma de tronc de piràmide units pels diferents trams d’accés de l’escala helicoïdal. Els pilars sostenen el cos elevat, de secció octogonal, i cobert per un capitell. Exteriorment té forma octogonal, però l’interior és circular, per evitar una excessiva pressió de l’aigua als angles. Al damunt del dipòsit, amb una capacitat de 293,5 metres cúbics, hi ha el mirador, amb una obertura a cada costat, de forma rectangular amb la part superior lleugerament arquejada i protegida per balcons de ferro. Uns equips de bombes instal·lades dins de la Caseta de les Aigües feia pujar el líquid  des dels pous del riu fins al dipòsit i baixava per un altre pilar per ser distribuïda a la ciutat.

L’any 1949 l’explotació de la Torre de l’Aigua, propietat de l’Ajuntament de Sabadell, va ser cedida a l’empresa concessionària, Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), amb un contracte de 99 anys. La Torre de l’Aigua va deixar de funcionar l’any 1967. 20 anys després, el 1987, va ser restaurada i un any després, CASSA va retornar-la a l’Ajuntament.

Aquest projecte no va resoldre els problemes de subministrament d’aigua a la ciutat. Des de finals de la dècada del 1920, l’estratègia dels industrials del Gremi de Fabricants, la Cambra Propietaris Urbans i la Sociedad de Propietarios de la Mina, es va dirigir de l’explotació dels recursos locals cap a la recerca de subministraments més llunyans que requerien aliances amb Barcelona. Així la Sociedad de Propietarios de la Mina va apostar per unir l’oferta d’aigua de Sabadell amb la de Barcelona. També es plantejà la possibilitat de fusionar les dues empreses privades, encara que cap d’aquests projectes va reeixir. La proclamació de la Segona República (1931) va detenir la constitució de monopolis privats locals de subministrament hídric, però el nou règim no va tenir temps per implantar una solució definitiva.

La persistència del problema de l’aigua va conduir, per iniciativa de l’alcalde franquista José Maria Marcet i dels industrials de la ciutat a constituir el 1949 CASSA en forma de monopoli municipal amb un 20 per cent de capital públic i un 80 per cent de capital privat. L’empresa va tenir la seva primera seu a l’edifici del Gremi de Fabricants. D’aquesta manera es consumava el procés del control i privatització de l’aigua per part de les elits econòmiques i polítiques de la ciutat.

En una altra entrega d’aquesta secció tractarem amb detall les circumstàncies que menaren a la constitució i al desenvolupament de CASSA.

Bibliografía

ARGEMÍ, Mercè i DEU, Esteve. 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell. CASSA, Sabadell, 1999.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom, Arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
MASJOAN, Eduard, MARCH, Hug i SAURI, David. Flujos de capital y flujos de agua: la industria textil y la privatización del suministro de agua en la ciudad de Sabadell durante la segunda mitad del siglo XX.  Boletín de la Asociación de Geógrafos españoles, n. 56, 2011.

Foto portada: Josep Renom de visita a les obres de la Torre de l’Aigua (1917),  Arxiu Josep Renom (AJR)