Foto portada: seu del Banc de Sabadell a Buenos Aires (Argentina) a finals del segle XIX.

‘Història de Sabadell’. La fundació del Banc Sabadell (1881)

La creació d’una entitat financera moderna pot considerar-se un punt d’inflexió en la construcció de la ciutat-fàbrica i una demostració que la indústria local havia arribat a la seva maduresa.

L’any 1881 Sabadell era una ciutat plenament industrial. La població havia passat dels 4.672 habitants del 1832 als 18.248 del 1880. La forca de treball de la indústria llanera s’estima, cap al 1880, en unes 4.000 persones. Pràcticament tota l’economia local depèn del tèxtil: filatures o tissatges, tintorers, constructors mecànics, transportistes, comerciants de primeres matèries, constructors de naus industrials o vapors… comerciants i professionals liberals depenien també del tèxtil llaner, doncs la capacitat de consum dels seus clients depenia de l’evolució del tèxtil. Entre 1875 i 1895 la producció tèxtil llanera de Sabadell i Terrassa significava els dos terços de la producció d’Espanya.

Al 1880 Sabadell encara estava immersa en el procés d’industrialització. La màquina de vapor encara no havia suprimit del tot l’energia animal i la mecanització havia estat important en la filatura, però no en el tissatge. La dècada de 1880 fou de grans inversions; particularment, per a la introducció de l’estam i la mecanització del tissatge. Així, entre 1875 i 1895, es substitueixen els telers manuals pels mecànics, la qual cosa comportà duplicar la productivitat.

Aquest procés exigia un increment de capital per a inversions en béns d’equip i instal·lacions. Fins llavors els industrials havien evitat el crèdit extern i tendien a recórrer a la pròpia acumulació i a l’associació de capitals. Una altra font de finançament era el dèbit amb garantia hipotecaria i a través de préstecs entre particulars. Aquest sistema informal era forca diversificat. Alguns industrials o hisendats amb una certa acumulació es dedicaven a prestar i alguns s’especialitzaren en aquesta tasca.

La primera seu del Banc de Sabadell va ser la del Gremi de Fabricants de Sabadell, a la imatge.
La primera seu del Banc de Sabadell va ser la del Gremi de Fabricants de Sabadell, a la imatge.

Entre 1833 i 1870, la banca pràcticament no va intervenir en el finançament de la indústria. Al 1880 no existia un sistema financer que facilités el crèdit a llarg termini. El crèdit a curt termini es podia obtenir en forma de lletres per tal de comprar llanes i altres matèries primeres, amb lletres a sis mesos o més, però no servia per facilitar mitjans de pagament i finançar les transaccions entre els mateixos fabricants. El 1880, l’economia de Sabadell demandava la creació d’algun tipus d’institució financera moderna que superés les limitacions del sistema informal de crèdit.

A banda d’aquesta necessitat de mitjans de pagaments a llarg termini, existia la necessitat d’una eina creditícia per finançar la importació de llanes llargues de qualitat, procedents d’Argentina o Australia, per l’estam. Al 1878- 1879 hi havia fins a cinc tractants de llanes: Pau Turull, Josep Bayell, Sebastià Lagarriga, Ponsà i Saus i Voltà i Pagès. El 1881-1882, s’afegiren els germans Romero. El més important torna a ser en Pau Turull i Comadran, amb una extensa xarxa per comprar llanes per tot Espanya, fins i tot a l’estranger, i vendre-les als industrials de Sabadell, normalment a crèdit.

El Banc de Sabadell fou la resposta per afrontar aquests reptes: la banca comercial i els subministrament de llanes. La indústria local requeria d’un banc dedicat a facilitar mitjans de pagament entre els industrials locals,  el crèdit a curt termini i que invertís en els subministraments de matèries primeres dels industrials tèxtils llaners locals.

El finançament de la indústria abans del 1880

Abans de la fundació del Banc Sabadell existia una altre entitat financera La Caixa d’Estalvis de Sabadell fundada el 1859, a instàncies de Pere Turull, però que no reunia aquests requisits. La Caixa fou creada per facilitar el petit estalvi o domèstic procedent de famílies de classe mitjana ja que la capacitat d’estalvi dels obrers era gairebé nul·la, perquè els salaris eren de subsistència. Aquests estalvis acabaven col·locant-se en deute públic, en altres títols de renda fixa o en dipòsits en bancs de Barcelona, amb unes rendibilitats del 4-5 per cent. La concessió de crèdits a la indústria era estrany. Tampoc s’hi van dedicar al descompte de lletres.

De fet, fins al 1881, el negoci de la banca comercial estava en mans principalment de la família Turull, però també en menor mesura d’altres comerciants-banquers com Ponsà i Saus un comerciant de llanes que, ocasionalment, concedia préstecs més enllà del crèdit vinculat a la compra de llanes o altres subministraments industrials i Pere Llonch, que optà per integrar-se al Banc de Sabadell com a soci i administrador.

Segons l’anàlisi d’Adrià Royes, els Turull, comandats per Pau Turull Comadran, hereu de Pere Turull Sallent, a diferència de Ponsà i Saus o Pere Llonch, disposaven de la suficient capacitat econòmica per convertir la seva casa de banca en un gran banc modern. A més, eren els patrons indiscutibles de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Però, encara que un d’ells, Enric Turull, fou soci fundador del Banc de Sabadell, vocal des de la primera Junta de Govern i fins i tot arribaria a ser-ne president, els seus negocis ja tenien abast nacional i el seu àmbit d’actuació no era purament local i no s’interessà per la iniciativa de fundació del Banc de Sabadell:

La família Turull, el 1880, no tenia gaire intenció de cobrir el buit financer de la ciutat i no li preocupava gaire l’aparició d’un rival per a dos negocis que ja considerava com a secundaris”.

Així doncs, conclou Royes, el 1880 els negocis financers de tipus formal existents a Sabadell o no estaven en condicions de convertir-se en la gran institució que es necessitava (Ponsà i Saus i Llonch) o no volien assumir el repte perquè es perseguien altres objectius (Turull i Caixa d’Estalvis).

La constitució del Banc Sabadell

El Banc de Sabadell es va constituir el 31 de desembre de 1881. Els seus promotors foren 127 prohoms locals. D’aquests, 69 eren industrials, encara que alguns també eren propietaris, sobretot de vapors; quinze eren propietaris, encara que dos a més eren fabricants tèxtils amb interessos industrials, un també tenia un molí, un era llauner i un altre fabricant de paper. A més, hi havia 19 comerciants, dels quals sis tenien interessos industrials, com una fabrica d’olis, una de farines i una de paper. Finalment, es troben dos tintorers, un enginyer-constructor mecànic, un serraller-constructor mecànic, tres forners, quatre paletes i mestres d’obra, un tractant de carns, un advocat i un revalidat de fe pública.

L’anàlisi de la composició dels socis fundadors palesa la importància del sector industrial en la constitució del banc. 94 dels 127 fundadors tenien interessos industrials, és a dir, el 74 per cent. La resta, el 26 per cent, eren ben conscients de la importància del bon funcionament de la indústria sabadellenca pels seus propis interessos.

Primera Junta de Govern del Banc Sabadell (28 de gener de 1882)

Nom Professió Càrrec
Joan B. Corominas i Pla Industrial i propietari President
Antoni Oliver i Buxó Propietari Vicepresident
Josep Voltà i Vivé Industrial Director
Joan Sallares i Pla Industrial Director
Joan Llonch i Sanmiquel Industrial Director
Joan Gorina i Borrell Industrial Vocal
Josep Antoni Planas i Borrell Industrial i propietari Vocal
Antoni Casanovas i Sallares Industrial Vocal
Pau Gambús i Romeu Del comerç i fabricant d’olis Vocal
Jaume Gorina i Pujol Industrial  Vocal
Enric Turull i Comadran Industrial Vocal
Josep Antoni Duran i Folguera Del comerç i fabricant d’olis Vocal
Josep Vila i Renom Industrial Vocal suplent
Antoni Cirera i Campdepadrós Comerç llaner i propietari Vocal suplent
Marc Soler i Domènech Industrial Vocal suplent
Pere Llonch i Font Del comerç i/o banquer Administrador

Font: Adrià Royes a partir del Protocol notarial de Joaquim de Maimó (AHS).

El Gremi de Fabricants de Sabadell fou qui impulsa la creació del banc, que va instal·lar-se en els baixos de l’edifici del Gremi i gairebé tots els fundadors, si no tots, n’eren membres. De fet, molts dels membres de la primera Junta de Govern del Banc de Sabadell foren, abans o després, presidents del Gremi de Fabricants. Aquest vincle evidencia la clara vocació industrialista del banc.

Entre els fundadors hi trobem gairebé tots els principals fabricants tèxtils de Sabadell. De manera que la meitat de la capacitat productiva tèxtil de la ciutat participà directament en la fundació del Banc de Sabadell. A més, molts del qui es van quedar al marge hi van entrar més endavant. Així, a la Junta General d’Accionistes del febrer de 1883 hi hagué una participació de 179 accionistes (52 més que un any abans).

Orientacions estratègiques

Només fundar el banc es va crear una agencia de llanes. Així es definia un banc mixt amb dos negocis de partida: el financer i el de compravenda de llanes. Amb les primeres decisions de l’entitat es veu clarament que serà un banc dedicat a donar serveis a la indústria local més enllà dels serveis financers.

Progressivament  de l’estratègia inicial de subministrar llanes, es passa a una estratègia de proveir del que fos necessari a la indústria local. Del negoci de llanes es passa a altres iniciatives: importació de maquinaria tèxtil, subministrament d’aigües a Sabadell, marítimes de carboners, electricitat… Però el més important fou el subministrament de llanes, seguit de la provisió de carbons a partir de 1898.

Ambdós grups d’interès, els propietaris i els directius, tenien molt clar quins havien de ser els objectius del banc. No només maximitzar el valor de les accions i el repartiment de dividends, sinó que ho havia de fer a través dels seus serveis als accionistes com a clients. De manera que el Banc de Sabadell revertís als clients els serveis financers i subministraments en bones condicions.

El Banc de Sabadell va néixer amb una estratègia de banca mixta: comercial i de negocis. El primer tipus de banca es dedicà a captar estalvis en forma de dipòsits i comptes corrents, el préstec en forma de crèdits a curt termini i a llarg termini. També es dedica a la gestió de mitjans de pagament com ara gestió d’efectes comercials, pagaments de factures i transferències entre comptes corrents.

Respecte al segon tipus de banc, s’orientà a la promoció de negocis amb el capital propi o amb els estalvis que recollia, focalitzat-los en la creació d’una agencia de llanes i altres negocis de servei als industrials sabadellencs.

Aquesta estratègia corporativa inicial va ser mantinguda durant un quart de segle. Però mentre la banca comercial va anar creixent, els negocis no bancaris es toparen amb molts entrebancs. La secció de llanes va haver d’adaptar-se a nombrosos canvis com el retorn al proteccionisme amb l’aranzel de 1891, l’augment dels preus de les llanes a partir de 1902 i canvis d’orientació en el negoci com la instal·lació d’un rentador de llanes a Bedarieux, al sud de França (1889) o d’una sucursal a Buenos Aires (1891). La secció de carbons, creada el 1898, va obligar a invertir en un magatzem i en unes oficines al port de Barcelona. Altres negocis o van ser abandonats, com la importació de maquinaria o la inversió en una marítima de vaixells carboners, o foren molt secundaris com el cas del subministrament d’aigües i electricitat.

El principal problema fou que, mentre a la banca comercial es va comptar amb un monopoli local, amb els altres negocis sempre va haver de lluitar en preus a causa d’una competència que no només procedia de Sabadell sinó també de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

BENAUL, Josep Maria. Especialización y adaptación al mercado en la industria textil lanera (1750-1913) en La cara oculta de la industrialización española, Alianza Universidad, Madrid, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904,Sabadell, Edicions Riutort, 1977.
RANZATO, Gabrielle. La aventura de una ciudad industrial: Sabadell entre el antiguo régimen y la modernidad, Barcelona, Ed. Península, 1986.
ROYES i RIERA, Adrià. La fundació del Banc de Sabadell i la indústria local. Recerques n. 47-48, 2003-2004.

Foto portada: seu del Banc de Sabadell a Buenos Aires (Argentina) a finals del segle XIX.