La Revolució Gloriosa (setembre de 1868) va iniciar el Sexenni Revolucionari, que culminà amb la proclamació de la Primera República (febrer de 1873) ara fa 143 anys. Aquí descrivim com anaren els turbulents esdeveniments a la nostra ciutat, que llavors tenia 16.069 habitants, i que significaren el final de la fase revolucionària de la burgesia.
L’abdicació del rei Amadeu I de Savoia, l’11 de febrer del 1873, precipità aquell mateix dia la proclamació de la Primera República en sessió conjunta del Congrés i Senat per 258 vots a favor i 32 en contra. Amadeu I havia visitat Sabadell el setembre del 1871, on va ser rebut amb molta fredor i s’allotjà a la masia de Can Borbonyó. La flamant República estava presidida pel català Estanislau Figueres i amb Francesc Pi i Margall, emparentat amb la família sabadellenca dels Sanmiquel, com l’home fort al front del ministeri de la Governació.
L’endemà, l’ajuntament de Sabadell va rebre un telegrama informant de la nova situació que desfermà una forta discussió entre els membres del Consistori. Els edils conservadors defensaren que la divulgació de la notícia s’ajornés uns quants dies, mentre que els esquerrans exigiren que es fes saber immediatament. Es procedí a una votació on, per l’escassa diferència de dos vots, va guanyar la proclamació de la República sense dilacions. L’alcalde Josep Cabané Sans, acompanyat pel comandant militar de la plaça, Joaquim de Brugada i el jutge municipal, Tomàs Viladot Rovira, sortiren al balcó de l’Ajuntament on proclamaren la República “como la forma de gobierno legítima del país”.
El canvi de règim va provocar un esclat d’alegria popular i la crema pel poble dels odiats burots que cobraven els impostos de consum. Marian Burgués ens ha deixar un vívid testimoni:
“Qui no ha viscut el període d’anys del 1868 al 73 no es pot fer idea de l’activitat i febre de la política. En cafès, penyes i cases particulars tot bullia. Recordo una reunió de republicans en la sala de can Iglesias, un dels oradors, en Met Canyomeres, home de més bona fe que intel·ligència, digué: Ciutadans (el mot de ‘ciutadans’ feia revolucionari): sabeu què vol dir República? Vol dir pa blanc, ració de carn corresponent, vol dir a fora consums, a fora quintes i treball ben pagat; que el treballador no tingui d’anar a captar en arribar a vell i, sobretot, a fora capellans! (…) Els oradors, si fa o no fa, volien demostrar als reunits que la República curaria tots els flagels que havia patit la nació”.
En el breu any d’existència l’ajuntament republicà expulsà de la ciutat els Escolapis, molt odiats pel seu monopoli de l’ensenyament, i s’inaugurà la primera Escola Industrial i Mercantil. També fou un període de consolidació de les organitzacions obreres les més importants de les quals, com les de teixidors i filadors de llana, s’adheriren a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El 18 de febrer s’organitzà una multitudinària manifestació reclamant les 65 hores setmanals i un augment del 7,5 per cent del salaris. L’endemà mateix es rebré un telegrama del govern central prometent la ràpida presentació d’un projecte de llei del treball per satisfer les reivindicacions obreres. El 23 de febrer una reunió mixta entre representants obrers i dels fabricants, presidida per l’alcalde, acordà la setmana de 65 hores. Així mateix fou una època d’intensa conflictivitat laboral amb les vagues de forners, carreters i tintorers.
Voluntarios de la República
La primera tasca que s’imposà a l’Ajuntament republicà fou la dissolució de la Força Mobilitzada, creada el gener de 1870 arran de la fracassada insurrecció dels federals sabadellencs, formada per 400 homes ben equipats i monàrquics acèrrims. Segons Marian Burgués es tractava dels “homes més rastrers i més servils”, coneguts popularment com els gossos, que sota el comandament de Pere Mates Rifé, alies Gori, es fortificaren a l’església de Sant Fèlix. Els monàrquics refusaren les garanties d’immunitat a canvi d’acceptar la República, de manera que l’alcalde Cabané va seleccionar 20 homes armats per assetjar el temple. El setge finalitzà el 23 de febrer quan arribaren els diputats provincials Lluís Carreras Lastortras i Francesc Batlle Manent acompanyats pels batallons de caçadors de Béjar i Tarifa.
Després de la seva rendició, la Força Mobilitzada fou dissolta i les seves armes distribuïdes en el recentment constituït batalló dels Voluntarios de la República, on s’integraren alguns dels milicians monàrquics que juraren fidelitat al nou règim. La principal missió d’aquest cos armat fou combatre els carlins que s’havien alçat en armes des del triomf de la Revolució Gloriosa i eren molt actius a la comarca.
L’amenaça carlina
El 14 de maig de 1873, els carlins de l’Exèrcit Reial de Catalunya, reclamaren a l’ajuntament de Sabadell quatre trimestres de contribució. Al no rebre resposta, insistiren el 26 de maig amb l’amenaça de prendre mesures de força. Tornem a escoltar el testimoni de Marian Burgués:
Toquen a sometent. Els carlins vénen a Sabadell. El nunci crida tots els homes de 18 a 40 anys, útils per a les armes per defensar la vila dels carlins. No vaig faltar a la cita. Les fetes dels defensors de ‘Déu, Pàtria i Rei’ en tenien revoltat. Es taparen tots els caps dels carrers que donaven als afores amb bales de llana i el que es pogué i es posaren reforços i guàrdies per tot”.
Finalment, es reuniren “deu mil duros” per pagar la contribució als carlins, de la qual cosa es queixa amargament:
Algú va assenyalar que qui pagaria aquella contribució extraordinària serien els petits propietaris i terratinents. Qui sap! Llavors pocs sabien que qui ho paga tot són els treballadors (…) Els carlins no entraren a Sabadell, però la seva comèdia va costar deu mil duros a la Vila que de bona gana les hauria despès en bales i pólvora”.
La gravetat de la situació militar va conduir a l’alcalde Cabané a constituir la Junta de Armamento y Defensa. Però es va topar amb la resistència dels majors contribuents del municipi a sufragar els seus costos. Així doncs, el 19 de maig, va convocar una reunió secreta i els va obligar a posar els diners sobre la taula.
Aquesta Junta, presidida per l’alcalde, estava formada pel comandant militar de la Vila, Joaquim de Brugada, els caps dels Voluntarios de la República i veïns de notable pes polític i econòmic com els fabricants Josep Antoni Planas Borrell i Zenón Corominas Pla, que havien estat tinents de la Milicia Nacional, així com l’exdiputat provincial, Joan Sallarès i Marra, el propietari progressista Joan Casanovas Sallarès i Domènec Barata Font, que havia participat a la Revolució Gloriosa.
Tanmateix, el govern central va negar-se unilateralment a proporcionar armes i municions a cap ajuntament per prevenir insurreccions cantonalistes, abandonant-les a la seva sort, com se’l comunicà oficialment el 28 de maig de 1873.
Així estaven les coses quan el 29 de maig els carlins, des del seu quarter general de Mura, desfermaren un ofensiva contra Caldes de Montbui. A Sabadell es reuniren 250 homes armats, però quan arribaren a aquesta població tota la feina estava feta. Els republicans de Sentmenat i Granollers havien contraatacat i els havien expulsat. Malgrat que no van intervenir en el combat, els Voluntarios de la República desfilaren orgullosos pels carrers de Sabadell entonat una versió catalana de La Marsellesa, molt popular a l’època:
A l’arma federals
lo fusell empunyem
i a foc i sang
al carlí exterminem”
El 21 de juny es celebraren les eleccions municipals. El comitè local del Partit Republicà Federal, dirigit per Pau Sampere Argelaguet, va decidir relegar a Cabané, “un teixidor amb més bona voluntat que capacitat” – en paraules de Burgués- per Feliu Crespí Cirera, un “polític de debò”.
Crespí ven les campanes de les esglésies
La seva principal prioritat fou reforçar el paper de la Junta de Armamento y Defensa. En aquesta línea va fer dimitir a l’anterior, va formar una de nova amb gent més enèrgica i va fer diverses gestions davant la Comissió provincial i el govern central per comprar armes. Acompanyat per Josep Antoni Planes i amb els diners avançats per Zenón Corominas, va fer un periple per Marsella, París, Brusel·les i Lieja per adquirir fusells. Mentrestant, Joaquim Racudé Rocafort fou anomenat alcalde accidental. Finalment, va tenir èxit a Londres i va tornar a Sabadell el 2 de setembre amb una certificació de compra de 1.000 fusells Remintong de primera qualitat.
A Sabadell va trobar la Junta de Armamento y Defensa desmoralitzada, davant uns carlins crescuts que demanaven més diners i amb diverses dimissions en aquest organisme a les que s’hi va afegir Josep Antoni Planas. Al negar-se a pagar, els carlins anunciaren el bloqueig de Sabadell i es concentraren a Sant Llorenç Savall per assaltar la ciutat. Crespí hagué de vèncer moltes resistències burocràtiques fins que finalment el 19 de novembre els fusells Remintgon, retinguts a la duana de Barcelona, arribaren a Sabadell i foren repartits entre els Voluntarios de la República.
Malgrat això aquestes armes eren insuficients per combatre als carlins i s’arbitraren mesures radicals per obtenir més diners. Així es va ordenar vendre totes les campanes que reportaren 6.000 pessetes i subhastar públicament les imatges i objectes de culte de les esglésies. Aquesta mesura extrema va provocar la dimissió de varis membres de la Junta, entre ells Zenón Corominas. Tanmateix, com explica Burgués, “la gent devota quedà horroritzada d’aquesta profanació i oferiren el diner necessari per a la compra dels fusells. Mai ningú no s’havia atrevit a una venda semblant”.
Els dos dies del cantó de Sabadell
Malgrat aquests esforços la República -que s’enfrontava a les insurreccions dels cantonalistes i carlins i a la guerra a Cuba- vivia els seus darrers dies. El 3 de gener de 1874 el general Manuel Pavia entrava a les Corts i les dissolia. El 5 de gener arribà una columna a les ordres de Mascías que informà a Crespí del cop d’Estat i li preguntà si estava disposat a proclamar el cantó federal del Vallès amb capital a Sabadell. L’alcalde el respongué que no era aquesta la seva intenció, sinó únicament defensar la República i combatre als carlins.
Tanmateix, quan Mascías abandonà la ciutat, els federals més radicals i els internacionalistes proclamaren el cantó federal de Sabadell amb Crespí com a president. Com apunta Castells durant dos dies va ser “l’única vegada que Sabadell s’ha considerat entitat autònoma i independent”. Va decretar-se un impost extraordinari de 34.460 pessetes entre els majors contribuents i es preparà la defensa del municipi. Ara bé, el cap del batalló federal, Ramon Jover, en comprovar la desproporció de forces va desistir de presentar batalla i s’acollí amb els seus a l’indult. L’11 de gener la columna governamental, comandada pel tinent coronel Narcís Barraquer, entrava a la ciutat, destituïa l’ajuntament federal i al seu alcalde, anomenant a Josep Antoni Planas. Malgrat això la guerra continuaria fins a la desfeta final dels carlins el març del 1876.
Així terminava el cicle revolucionari de la burgesia espanyola, catalana i sabadellenca que, a partir de llavors, giraria vers a posicions cada cop més conservadores.
Bibliografia
BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor. Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa1 868-1904 Edicions Riutort, Sabadell, 1977.