Tracem una ressenya de la persecució i les grans dificultats que patiren les esglésies evangèliques de la ciutat en els primers anys de la dictadura amb el ple suport de l’Església catòlica. Sens dubte, un dels aspectes més foscos del nacional-catolisme.
A l’esclatar la Guerra Civil les dues principals confessions protestants arrelades a la ciutat, anglicans i baptistes, tancaren preventivament els centres de culte. Dies després els tornaren obrir i van poder realitzar les seves activitats religioses i docents durant tota la guerra sense ser molestats. Pel contrari, els temples i col·legis de la religió catòlica foren en el primer cas cremats i en el segon incautats. A més, es prohibí qualsevol manifestació pública d’aquesta confessió.
Aquesta fou una de les causes per la qual, acabada la Guerra Civil, fossin prohibits la gran majoria d’activitats religioses i les escoles dels cultes protestants. Per l’altra banda, d’aquesta manera es donava satisfacció als sector més reaccionaris de l’Església catòlica que volien el monopoli de les creences religioses i de l’ensenyament. Així, arribà un moment que, amb grans dificultats, només funcionaven a Espanya tres congregacions evangèliques: Madrid, Sevilla i Sabadell. Aquestes mesures significaren un retrocés històric respecte a la Revolució Gloriosa (1868) que va establir la llibertat de cultes que, amb diverses vicissituds, va mantenir-se durant la Restauració borbònica (1875-1931).
A la nostra ciutat, pocs mesos després d’acabada la guerra, es suspengué el culte al temple dels anglicans, l’Església de Crist, ubicada al carrer del Sol cantonada Duran i Sorts, que es mantingué en la clandestinitat. Només se li va permetre continuar amb l’escola. No en va el seu pastor Antoni Estruch Simó havia estat una de les bèsties negres dels sector més integristes del catolicisme, liderats per Fèlix Sardà i Salvany .
El 1940, al dinar en commemoració de la ‘Liberación’ de la ciutat per les tropes franquistes, el rector dels Escolapis va demanar al Governador Civil, Antonio Correa Véglison, la clausura de l’escola anglicana qui va trametre una carta al pastor Estruch, on li comunicava que respecte al “protestantismo se sentía animado por el mismo espíritu y propósito del gran inquisidor Torquemada”. L’alcalde José Maria Marcet, que mantenia una relació d’amistat amb Estruch, però també amb el governador, va negociar amb aquest que l’ordre de suspensió de l’escola no fos aplicada.
Al mateix temps, grups de catòlics intransigents repartien, a la sortida de les misses, fulls impresos amb negre i vermell amb dibuixos d’antics col·laboradors de la publicació infantil catalanista Patufet, com Batllori Jofre, que presentaven als protestants com deixebles del diable. Producte d’aquesta agitació al 1941, trencaren totes les vidrieres de l’Església de Crist. A les seves memòries, Mi ciudad y yo, l’alcalde Marcet, explica que una delegació de membres d’aquesta confessió va anar a veure’l per protestar contra aquests atacs. Així escriu:
Con estricto sentido de la justicia, no sólo les aseguré que tales hechos no se repetirían, sino que les aboné personalmente el importe de los daños sufridos”.
Tanmateix, arran d’un incident a Manresa en una excursió, el 1941 les autoritats franquistes ordenaren el tancament dels pocs temples protestants que romanien oberts a Catalunya, entre ells els dels baptistes de Sabadell ubicat a la carretera de Barcelona. Al novembre del 1942, amb el suport dels Escolapis, un grup d’ultracatòlics va aconseguir de Correa Véglison l’ordre de clausura de l’escola anglicana, així com la detenció dels seus professors, Antoni Estruch i el seu gendre, el també pastor, Juan Francisco Torollo González. A més, s’incoava una investigació als assistents a l’escola per tal d’esbrinar si se realitzaven activitats “contrarias a la moral cristiana y a los principios de nuestro Estado”. Així mateix, s’ordenava el desterrament d’Estruch i Torollo a la colònia africana de la Guinea espanyola que posteriorment es va rebaixar a cent quilòmetres de Sabadell.
Aquestes mesures extremes provocaren que alguns fabricants, antics deixebles d’Estruch, intercedissin davant l’alcalde Marcet, que va aconseguir revocar l’ordre. Tal i com explica a les seves Memòries:
Hice rápidamente las gestiones necesarias cerca del gobernador para conseguir que fuese revocada la orden de destierro. Le solicité muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia y aun cuando al principio se mostró intransigente e inflexible, acabó cediendo y conseguí que no se llevara a cabo la orden de destierro”. Al seu parer, aquesta mesura només provocaria “convertir en una especie de mártir al pastor perseguido, se facilitaba a la confesión una aureola que hubiese sido la mejor propaganda para la disidencia”.
Finalment, es va permetre obrir l’escola només a les nits i amb la presència de la Policia Armada; però ben aviat tornaren a clausurar-la; això malgrat els informes policials on es constatava que només s’impartia ensenyament. Per contra, se li va oferir de manera humiliant que podia donar classes si portava als alumnes a la missa catòlica o bé fer-les a camp obert, però en un lloc diferent cada cop com ara la Creu Alta, Can Feu o la Creu de Barberà.
Relativa permissivitat
La victòria dels Aliats a la Segona Guerra Mundial va modificar la situació. El règim franquista va voler congraciar-se amb ells i especialment amb el govern de la Gran Bretanya, que tradicionalment havia estat el protector de les confessions protestants i particularment de l’anglicana a través de The Spanish amb Portuguese Church Aid Society. El 1945 es promulgà el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució franquista, on es permetia la pràctica de les diverses creences religioses, tot i que només podia fer proselitisme l’Església catòlica. És a dir, una encoberta declaració de llibertat de cultes sensiblement inferior a la instaurada a la Revolució Gloriosa.
El 14 d’abril de 1945, Estruch i el pastor de l’Església baptista local, Ventura Reginaldo Raubert, demanaren a l’Ajuntament, mitjançant sengles instàncies, la reobertura dels temples que fou tramesa al Govern Civil. Al setembre del mateix any es celebrà a Sabadell una conferència de la Comissió Permanent de la confessió anglicana per tal d’estudiar les mesures per a la reorganització del culte. El 29 de novembre de 1945, l’alcaldia remetia la resposta a les dues confessions, on les informà que el ministre de la Governació, previ acord del Consell de Ministres, autoritzava les confessions protestants el ple exercici del culte a tot el territori espanyol, sempre que es realitzés a l’interior dels seus temples, sense cap mena de manifestació o exteriorització a la via pública i que els seus pastors no fessin cap altre activitat excepte les relacionades amb l’estricte compliment de la seva tasca espiritual. No obstant això, la secció juvenil, denominada Esforç Cristià, va reprendre les seves activitats amb excursions, teatre, reunions d’oració, estudis bíblics i conferències i al 1948 edità un butlletí de difusió interna.
Poc després, el 23 de desembre de 1945, va morir Juan Francisco Torollo, gendre d’Estruch. L’enterrament, al Cementiri Municipal, es feu amb les degudes autoritzacions d’alcaldia ja que els no catòlics havien de ser sepultats en un indret apart conegut com el cementiri dels dissidents (més info: ‘El cementiri municipal‘).
Aquesta relativa permissivitat no va acabar amb els problemes dels protestants. Al maig del 1948, el Govern Civil de Barcelona trametia una comunicació en la què advertia de les nombroses extralimitacions de les confessions evangèliques. Així se’ls hi recordava que si bé estava reconegut el dret de culte, no estaven permeses ni les cerimònies, ni les manifestacions públiques, especialment el proselitisme. També estaven prohibides la fundació de noves escoles, els donatius aparentment benèfics o els centres recreatius. Per la seva banda, la Comissió Permanent de l’ajuntament de Sabadell del 22 de juliol de 1948 manifestava la seva preocupació per l’expansió de les esglésies protestants a la ciutat.
La carta del pastor Estruch
Malgrat això, a les seves memòries, l’alcalde Marcet, com a prova del seu “liberalisme” en aquest tema, afirma que va visitar al pastor Estruch “en su lecho de muerte”. També reprodueix la darrera carta, datada el 18 de maig de 1954, que aquest li va enviar poc abans de la seva mort.
Don Antoni Estruch Simó, presbítero de la Iglesia Española Reformada, Pastor de la de Cristo en la ciudad de Sabadell y apoderado de la Sociedad Británica The South Europe Lands and Buildings Company Limited, establecida en Londres:
CERTIFICO: Que durante todos estos años en que la Iglesia Española Reformada ha ido sufriendo la animadversión de los elementos reaccionarios e intolerantes, propios de una fe exaltada e inmoderada, ha sido para nuestra Iglesia una bendición de Dios, que el honorable industrial José Maria Marcet y Coll haya sido alcalde de nuestra ciudad, puesto que siempre y en todo momento he encontrado en él respeto, tolerancia y ayuda que nos ha facilitado el cumplimiento de la sagrada misión que se me ha confiado. Tanto más de agradecer por cuanto esta ecuanimidad es un caso poco frecuente durante estos últimos años.
Como apoderado de la Sociedad Británica ya referida, siempre que al señor Marcet he recurrido, no sólo he sido atendido, sino que nuestros bienes han sido respetados y amparados con el mayor interés y decisión. Dios dé a España semejantes varones”.
Antoni Estruch va patir una dolorosa malaltia que fa necessària l’ajuda d’un col·laborador per atendre les seves tasques pastorals. L’any 1948 fou designat Josep Beltran. Posteriorment, quan Estruch va jubilar-se, va ser substituït per Luis Navarro Rico i, des de 1952 fins al 1969, aquesta responsabilitat va recaure en Salvador Sevilla Albert. Estruch va morir el 14 d’octubre de 1954.
Les vicissituds dels baptistes
Els baptistes van patir problemes semblants als anglicans, encara que la persecució no fou tan ferotge. Al maig del 1939, Ventura Reginaldo es va fer càrrec de la parròquia de Sabadell quan, gairebé totes les esglésies protestants de Catalunya estaven clausurades, excepte unes poques, entre elles la dels baptistes de Sabadell. Poc després, el temple de Sabadell, fou tancat per ordre governativa, encara que va poder tornar a obrir després de llargues gestions amb l’alcalde i el comissari de policia. Tanmateix la prohibició general, arran de l’incident de Manresa, va provocar que tornés a ser clausurada i que no pogués reobrir-se fins la promulgació del Fuero de los Españoles. A més, els propietaris del local on hi havia el temple tancat demanaren la seva restitució per a muntar una fusteria.
De manera que el culte només va poder continuar clandestinament a cases particulars de famílies com els Clofent, Planes o Marín. El mobiliari, l’harmònium i altres objectes de sagrats van haver-se de guardar a domicilis particulars. La família Reginaldo va habilitar un habitatge, al carrer Cellers 168, per realitzar el culte on arribaren a aplegar-se un centenar de persones.
Aixada la interdicció i davant la manca de local, la congregació va plantejar-se l’adquisició d’un terreny per a edificar un temple de la seva propietat. Així es creà un fons amb les aportacions setmanals dels membres de la comunitat. Es va fer un primer intent que no reeixí quan els propietaris van assabentar-se que era per construir un temple baptista. Finalment, després d’un altre intent infructuós, es comprà al 1947 el terreny on actualment s’alça el temple de la congregació a la Gran Via.
Adquirit el local, mancava costejar les despeses de l’edificació que ascendien a unes 400.000 pessetes. Per aquestes dates, en plena construcció del temple, el pastor Reginaldo fou substituït interinament pel missioner nord-americà John D. Hughey. Per sufragar les despeses es feren ofrenes especials, donatius i quotes fixes. Finalment, l’església fou inaugurada el 19 de març del 1948. Un acte solemne on es donaren cita els pastors de Barcelona, Terrassa, Badalona, Manresa, Palamós i València. El juny del mateix any, aprofitant la permissivitat de Marcet, es celebrà a Sabadell la primera Convenció baptista des de l’acabament de la Guerra Civil i que va fer de la ciutat la capital del protestantisme espanyol.
El juny de 1948 va ser nomenat pastor Julio Nogal, que ja tenia una edat avançada i que fou substituït al gener de 1952 per Joaquim Pastor. Amb el nou pastor els baptistes experimentaren un fort creixement i al 1952 ja comptaven amb uns 200 fidels. Del 26 al 29 d’agost de 1953 va realitzar-se la segona Convenció baptista espanyola a Sabadell, amb un gran èxit de participació. També, per aquella època, van adquirir-se els terrenys del costat del temple, on s’hi va bastir un immoble, amb un pis i diverses dependències. El 1954 s’inaugurà un segon centre de culte al carrer Felip Pedrell de la Creu Alta, amb 40 membres, i que funcionà de manera totalment independent de l’església de la Gran Via.
No obstant això, l’any 1955 marcà un període de divisió a la congregació arran l’escissió d’una part de la feligresia, amb 72 membres, liderades pel reverend, que van constituir al gener del 1955, l’Església del Redemptor. Els motius d’aquesta escissió es poden trobar en un conflicte generacional. Gran part dels que formaren la nova església eren gent jove i recentment convertida, mentre que la gran majoria de persones que van quedar-se eren persones grans o joves amb una llarga tradició evangèlica a Sabadell. Una altra causa podria cercar-se en la minva de les conversions massives i el gran nombre de baptismes. Així és possible que aquesta circumstància animés als més joves i a l’enèrgic pastor a trobar nous al·licients.
En principi, realitzaren els seus primers cultes a l’església de la Creu Alta. Posteriorment, llogarien un local a la Ronda Ponent que ben aviat es va quedar petit. Per a disposar d’un temple propi es va comptar amb l’ajuda econòmica de la Missió Baptista del Sud dels Estats Units. La Unió de Senyores de la Missió, des de les congregacions dels Estats Units, recolliren fons amb la finalitat de finançar el temple de Sabadell. Així, a l’octubre de l’any 1957, es comprà un magatzem en la mateixa Ronda de Ponent, cantonada carrer Escoles Pies, que mitjançant les obres pertinents s’adaptà per fer un temple. El règim franquista no permetia obrir nous temples protestants; per això, amb el permís implícit de l’alcalde Marcet, les obres d’adaptació solament afectaren l’interior de l’antic magatzem, preservant l’exterior amb l’aspecte original.
L’edifici de Ronda Ponent patia una sèrie de problemes estructurals. Al 2004, en ple boom urbanístic, l’església va rebre una oferta per vendre l’edifici i reubicar-se en un altre lloc amb la possibilitat de disposar d’un nou temple. Amb el producte de la venta de l’immoble es va comprar un solar al carrer Moratín, a 300 metres de distància de l’antiga església, que s’inaugurà el juny del 2007.
Bibliografia
BONET i SUCH, Pere. Història dels baptistes a Catalunya. Edicions de la UEBC, Barcelona, 2001.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
COMISSIÓ DEL CENTENARI. Història de l’Església de Crist de Sabadell 1903-2003. Sabadell, 2003.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía, 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
RAURELL i VIDAL, Carles. Apunts d’Història de la Primera Església Baptista de Sabadell. Cent anys de testimoniatge 1889-1989, Sabadell, 1990.
