Foto portada: parada dels soldats als jardinets.

Història de Sabadell: ‘La Vaga General de 1902’

Aquesta mobilització s’inicià a Barcelona i s’escampà per moltes localitats de Catalunya. La vaga, convocada per reclamar la reducció de la jornada laboral, va tenir una gran incidència a Sabadell i durant cinc dies la ciutat va quedar paralitzada. El govern va reprimir-la durament decretant l’estat de guerra i amb una actuació desproporcionada de l’exèrcit i la Guàrdia Civil.

El 17 de febrer del 1902 Barcelona va quedar paralitzada per una vaga general que afectà a totes les activitats productives. La mobilització es convocà en demanda de la jornada laboral de nou hores. Anteriorment s’havien declarat en vaga metal·lúrgics, carreters i forners.

La convocatòria es decidí, el dia abans, després d’un gran míting que aplegà a diverses societats obreres de la capital catalana i on la dirigent anarquista sabadellenca Teresa Claramunt va tenir un gran protagonisme. Claramunt, en avançat estat de gestació, va fer una apassionada crida en favor de la vaga. A la seva intervenció, mentre es donava cops al ventre, va dir als obrers que es mostraven dubtosos: ‘Aquest fill meu no serà un covard com vosaltres!’

En aquesta mobilització, en la que participaren uns 80.000 treballadors i que fou la major fins aquell moment a Europa, es desenvolupà entre els dies 17 i 24 de febrer i va estendre’s a altres localitats catalanes com Sabadell, Terrassa, Mataró, Reus o Tarragona. El govern va respondre decretant l’estat de guerra i una dura repressió que provocà oficialment 12 morts, 44 ferits greus i la detenció de més de 500 sindicalistes. Així mateix es van clausurar nombrosos locals de diverses societats obreres. Aquesta vaga va inspirar els famós quadre del pintor Ramon Casas  La càrrega.

La càrrega, de Ramon Casas
‘La càrrega’, de Ramon Casas

La vaga, segons l’anàlisi d’Eduardo González Calleja, fou motivada per la crisi de la reconversió que afectava a la indústria catalana després del Desastre del 1898. Tanmateix no va estar coordinada per un gran sindicat- UGT no la va secundar i la CNT encara no existia- sinó per múltiples associacions locals d’ofici que comptaren de suports variables segons els  vincles veïnals.

La duresa de la repressió i el fracàs de la vaga provocaren la desorganització i desmobilització temporal del moviment obrer català que va posar en dubta l’eficàcia de la consigna de la vaga general com instrument de transformació social i millora de les condicions laborals.

A Sabadell, el 18 de febrer es va declarar la vaga general en solidaritat amb els treballadors de Barcelona. La mobilització fou decretada pel consell directiu de la Federación Obrera de Sabadell (FOS), coneguda popularment com L’Obrera, amb seu al carrer de l’Estrella 110, d’inspiració anarcosindicalista i hegemònica entre els obrers de la ciutat. Segons els historiadors que han estudiat aquests esdeveniments, Sabadell fou la ciutat, després de Barcelona, on els incidents foren més greus.

Aquell dia els piquets s’encarregaren de tancar les industries, la producció de gas i electricitat, els establiments comercials i van interceptar les comunicacions telefòniques i telegràfiques. Molt aviat van aparèixer els primers símptomes de violència. Així, a primera hora del matí, es començaren a cremar els odiats burots de consum que gravaven amb impostos els queviures de primera necessitat. Segons recull Andreu Castells, a les 9 del matí, l’alcalde, Moisès Alguersuari Monclús (independent, proper al Partido Liberal), telegrafià al governador civil per informar-li dels incidents i manifestar que malgrat els intents de dos regidors de calmar els “revoltosos” no havien pogut impedir que la crema de burots s’escampés per tota la ciutat.

L’assalt al col·legi dels maristes

Els piquets de vaguistes procediren també a clausurar les escoles de Sabadell. Ara bé, el col·legi dels maristes, llavors ubicat a La Rambla, va ser una excepció i continuaren les classes a porta tancada. Al comprovar que feien cas omís de les seves advertències, un nombrós grup de vaguistes es concentrà davant l’escola. Segons comunicà l’alcalde al governador civil:

Los hermanos maristas temiendo que iban a ser maltratados, no han querido ceder a la violencia del pueblo y para defenderse han disparado, desde el interior, dos o tres tiros de revólver, sin hacer blanco.”

Això va desfermar les ires dels vaguistes. Diversos regidors municipals van intentar posar pau i pactaren una treva per tal que els maristes obrissin el col·legi i permetessin als alumnes tornar a casa seva. Això –segons Castells- va “evitar majors desgràcies”, però no que els mobles, estris d’ensenyament, robes, comestibles, ornaments sagrats i, fins i tot, un piano s’apilessin en plena Rambla i fossin cremats. Els responsables dels fets, segons dictaminaren posteriorment els jutges militars, foren Antoni Pedret Barberà, Josep Sallent (el Basquinya), Josep Treu Bailén (el Panadero), Joan Baptista Crexent (el Muselet) i Francesc Alavret (l’Alegret).

A les dues de tarda, les campanes de Sant Fèlix convocaren al Sometent i els membres d’aquest cos armat s’aplegaren a l’Ajuntament, però el seu caporal, Josep Cirera Sempere, no va considerar convenient actuar contra els vaguistes. Cap a les 11 de la nit arribaren a la ciutat, procedents de Lleida, dues companyies del regiment de caçadors de Mérida, comandats pel coronel Juan Piñet. L’alcalde va considerar que aquestes forces eren insuficients i va demanar per telègraf, la presència de “guardias montados”. Va cursar aquesta petició mitjançant el telègraf de l’estació del Nord, ja que el telègraf públic estava intervingut pels vaguistes.

Estat de guerra

L’endemà es convocà una assemblea a la plaça del Vallès on els obrers acordaren comunicar a l’alcalde les seves reivindicacions. La jornada laboral diària seria de 10 hores i d’una hora menys els dissabtes. A més, aclariren que “aunque se llegue a un acuerdo en nuestra localidad no volveremos a trabajar si no están arregladas las demás localidades vecinas que son Tarrasa y Barcelona”.

A primera hora de la tarda, els vaguistes assaltaren l’única armeria de Sabadell, propietat de Bascarán, emportant-se 25 armes curtes, 15 escopetes i municions de diversos calibres. Acabada la vaga, serien encausats pel jutjat militar per aquests fet: Emilio de Castro Atilano, Josep Guitart Manau, Francesc Coret Creus, Fèlix Virgili Martí, Pere Ambròs Ramon, Josep Payà Cremades, Ramon Bigatà Bou (el cacahuetero), Josep Maria Papaceit Teresa i Esteve Monner Florensa.

Des d’allà partiren cap a la masia de Can Barba on es reuniren amb els seus companys de Terrassa. En aquesta reunió s’acordà formar vuit o deu comissions de dos o tres persones amb el següent objectiu:

Evitar que la fuerza armada pudiese empezar la represión lógica, consistente en conseguir, revólver en mano si era preciso, en hora determinada, diez o doce cabezas visibles del capitalismo, o sus familiares, a quienes guardaríamos en rehenes para evitar desmanes y venganzas, tan corrientes y sufridas varias veces, al dominarse las revueltas, haciendo constar que para cada uno de los nuestros que cayera, caería, también uno de los rehenes”.

Mentrestant, l’alcalde Alguersuari, amb l’excusa d’estar malalt, deixà l’alcaldia que passà a mans del republicà Joaquim Cladellas Trescents qui va rebre un telegrama del governador civil informant-li que s’havia declarat l’estat de guerra. Aquestes noticies provocaren que molts dels sindicalistes que tenien armes les feren desapareixer i que dels qui havien de capturar ostatges, només es presentaren a la cita Mateu Morral, Rossend Vidal i Ricard Duran.

Dirigents de l'Obrera a finals del segle XIX. Autor desconegut
Dirigents de l’Obrera a finals del segle XIX. Autor desconegut

El 20 de febrer, tercer dia de vaga, una patrulla militar va fixar un ban declarant l’estat de guerra a les cantonades de Sabadell. L’Obrera fou clausurada i no seria reoberta fins el 24 d’abril de 1902, també es detingueren 15 persones. Al dia següent el comitè de vaga es reuní al bosc de Can Feu on es presentà la Guàrdia Civil muntada i l’infantaria que fou rebuda a trets de pistola. Allà mateix foren detinguts nou anarcosindicalistes i a la nit 19 més. El cinquè dia de la vaga, 22 de febrer, obriren alguns comerços, es posaren en funcionament les companyies de gas i electricitat i alguns tallers, però a les fàbriques el treball no es va reprendre fins al dia 25, llevat de les empreses Sampere i Baigual i Bosch.

Immediatament els jutges militars, Luis Clot Lloret i Valero Todo Diego, començaren a instruir els sumaris. En primer lloc, s’adreçaren a l’alcalde per esbrinar quins eren els dirigents de la FOS. Aquest li va respondre oficialment que ho ignorava, però un comunicant anònim va inculpar a Josep Fainé, teixidor, Isidre Costa, fonedor, Fidel Piñot Filella, paleta i Cristóbal, rajoler.  El 5 de març de 1902 aquests dirigents obrers juntament amb les persones esmentades a l’assalt dels maristes i de l’armeria Bascarán foren portats a les presons de Barcelona fortament custodiats per la Guàrdia Civil.

La jornada laboral

La vaga finalitzà amb una desfeta ja que no es van assolir cap del seus objectius. Això no aturà la conflictivitat laboral. El 25 d’abril del 1902 s’iniciava la lluita dels teixidors de llana per aconseguir la jornada setmanal de 59 hores. A Sabadell el conflicte es perllongà fins a finals de juny i va haver d’intervenir la Guàrdia Civil muntada. Molts dirigents sindicals i obrers foren acomiadats i hagueren de marxar de la ciutat per aconseguir feina.

La qüestió de les llargues durades de la jornada laboral continuaria provocant la mobilització dels treballadors. Legalment, la jornada setmanal era de 66 hores. Tanmateix, el 3 de gener de 1903, l’alcalde informava al governador civil que les tres fàbriques que incomplien la normativa al respecte s’havien  posat dintre de la llei. Ara bé, era un fet inqüestionable que a moltes empreses es treballaven moltes més hores. Fins i tot, com denuncià el 28 de març del 1903 El Trabajo, òrgan de premsa de la FOS, el mateix alcalde Pere Viloca Comadran, del Partido Conservador i protegit d’Enric Turull, incomplia sistemàticament l’article quart de la  Ley del Trabajo de Mujeres y Niños on es prohibia que el treball nocturn de dones i nens excedís les 48 hores.

El govern espanyol intentà apaivagar la creixent conflictivitat obrera amb la creació el 23 d’abril de 1903 del Instituto de Reformas Sociales, format per 18 representants de l’Estat, 6 de la patronal i 6 dels treballadors. Ara bé, aquest organisme no impulsà cap reforma substancial i seria la lluita obrera la que aconseguirà la reducció de la jornada laboral.

Bibliografia

CALLEJA GONZALEZ, Eduardo. La razón de la fuerza. Orden público, subversión y violencia política en la España de la Restauración (1875-1917). Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid. 1998.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
DUARTE, Angel. Entre el mito y la realidad. Barcelona 1902, en La huelga general, Ayer, n 4. Francesc Bonamusa editor, Madrid, 1991.

Foto portada: soldats d’infanteria formats davant la plaça del Doctor Robert. Autor: desconegut.