Treballadors de la caldereria del carrer Regàs, l'any 1906. Autora: Victoria Brichs / AHS.

‘Història de Sabadell’. Les vagues de Seydoux (1)

Degut a l’alt interès mostrat pels nostres lectors en la secció ‘Història de Sabadell’, i que la secció va ser ideada pels caps de setmana del mes d’agost, en els propers mesos cada diumenge publicarem un article de la secció.

Les vagues de Seydoux ocuparan dos articles, ja que aquests foren dos llargs conflictes laborals mots semblants que desembocaren de dues vagues generals a Sabadell en un clima d’extrema tensió social i violència. Abans de relatar els esdeveniments, convindrà indicar els agents socials que protagonitzar en un dur conflicte que tindrà un àmplia ressonància fora de la ciutat i que obligarà al president del Consell de Ministres, José Canalejas, a intervenir personalment per intentar trobar una solució.

Els actors: capital i treball

Els empresaris s’agrupaven a la Unión Industrial de Sabadell (UIS) fundada en 7 novembre 1899 sota el paraigües del Gremi de Fabricants. Va ser l’organització patronal més poderosa fins a la seva dissolució el 1919 i arribà a comptar entre 168 i 155 socis. En principi, s’estructurava en tres seccions: teixits de llana, aprestos i tints i filats de llana que foren ampliant-se fins a quatre seccions més.. Segons la tesi doctoral de l’historiador Rafael Luque:

Es tracta d’una veritable associació de resistència front l’element obrer, al qual se li nega tota possibilitat de sindicació. Mostra una clara voluntat hegemònica com associació, en tant que persegueix unir a tots els industrials de la ciutat i, d’assolir l’objectiu de protegir-se i defensar-se mútuament, no dubta en emprar mitjans de duresa extrema:el locaut patronal total”.

De la banda dels treballadors trobem, principalment a la Federació Obrera Sabadellenca (FOS) d’inspiració àcrata i afiliada a la AIT, l’Obrera, al carrer l’Estrella 110. Fundada el 1871 continuarà existint fins al 1939, incautada pel fanquisme, serà enderrocada per l’alcalde Farrés el 1992 per desallotjar l’edifici que havia estat ocupat pel Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista Mili KK. Durant el segle XX canviarà de nom oficial i s’anomenarà Unió Local de Sindicats Obrers o Federació Local de Sindicats (FLS), però es mantindrà la denominació popular de l’Obrera i la mateixa seu.

D’origen nítidament anarquista, la FOS aplegarà a les diverses societats obreres de ram o ofici com teixidors, tintorers de llana, oficials pintors, sabaters, ebenistes, forners, paletes… El 1899 tenia al voltant de 2.500 associats. La seva influència anava més enllà de la seva força sindical. La tirada del seu òrgan de premsa quinzenal El Trabajo era de 2.000 exemplars, front dels altres dues publicacions de la ciutat: Revista de Sabadell de caràcter conservador, fundada el 1883 i que tirava 300 exemplars o dels 100 de Sabadell Moderno, independent, fundat el 1896. Llavors la ciutat tenia 28.125 habitants i un 48 per cent d’analfabetisme.

En aquells anys el nucli dirigent de la FOS estava format per anarquistes com Bru Lladó,  Magí Marcé, Josep Mompel o Emilia Claramunt, neboda de Teresa, les figures dels quals ha estat un tant enfosquides per la de Mateu Morral. Són de la generació següent a la va liderar la Vaga de les Tres Setmanes (1883).

Els precedents

Els conflictes entre moviment obrer local i aquesta empresa venien de lluny. Seydoux et Cia era la filial de la multinacional, creada el 1815 a Cateu, prop de Bèlgica. La seu central estava domiciliada a París, posseïa dues fàbriques de filats a Cateu, dues de teixits a Boussy i Mourroy i una de filats i altre de teixits a Sabadell, al barri de Gràcia. El grup ocupava a 3.000 obrers i disposava d’un capital de trenta milions de francs. A Sabadell comptava amb una plantilla de 120 treballadors.

Els mètodes d’organització del treball a Seydoux eren més racionalitzats i productius que els de la indústria local. Els salaris eren superiors a la resta d’empreses de la ciutat, però en base al pagament a preu fet, a tant la peça. Mentre que a les fàbriques de la resta de  Sabadell es pagava a jornal. Aquest serà un dels altres motius de les dues grans vagues. L’altre la intransigència de la direcció de l’empresa que no permetia les activitats sindicals i acomiadava als treballadors per aquest motiu.

Seydoux no gaudia de massa bona premsa entre els industrials locals. En primer lloc, per la seva negativa a associar-se ni al Gremi de Fabricants, ni a la UIS i contribuir a les despeses. A més, tant els propietaris com els alts càrrecs de l’empresa eren protestants que contribuïen generosament a finançar a l’Església Espanyola Reformada Episcopal, en un moment en què la burgesia local practicava un fervent catolicisme.

La vaga de 1899

La primera vaga contra Seydoux va esclatar el 21 d’agost de 1899 i va sostenir-se fins a maig de 1900. Duran tot el conflicte sovintejaren els incidents entre vaguistes i esquirols. La violència va anar in crescendo i arribà al clímax el 28 de novembre quan un esquirol va disparar contra un vaguista. L’alcalde de Sabadell mitjançant telegrama al Governador Civil i el capità general informa de la gravetat de la situació:

Las fábricas han paralizado su trabajo, así como han abandonado su trabajo los cerrajeros, albañiles y ladrilleros; los obreros se dirigen a la fábrica Seydoux, ante la cual hay unos cuatro mil, en actitud hostil, se oyen gritos instando a los obreros a buscar armas para resistir a la fuerza armada. Urge mande U.E. fuerzas especialmente de caballería para despejar las calles”.

Aquella mateixa nit arriben a la ciutat 45 guàrdies civils a cavall i 90 a peu comandats del coronel Aguado.  Del 28 de novembre al 2 de desembre es declarà la vaga general a tota la ciutat. Un grup d’empresaris, liderats per Joan Sallarès i Pla, plantejaren tancar les fàbriques i decretar el locaut com a resposta. Finalment, l’alcalde va informar al governador que va convèncer a Sallarès i Pla per tal de impedir una mesura que hagués augmentat la crispació.

Pels volts de Nadal, el gerent de Seydoux, Auguste Martín, havia aconseguit cobrir la plantilla amb esquirols i la fàbrica va reemprendre la producció. Malgrat tot la vaga continuà fins al maig de 1900 sense haver assolit cap dels seus objectius.

Bibliografia

LUQUE, Rafael. La Junta de Reformes Socials de Sabadell (1900-1923). Arraona, 24. III Època. Primavera, 2001.
MASJOAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.

Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.

Foto portada: treballadors de la caldereria del carrer Regàs, l’any 1906. Autora: Victoria Brichs / AHS.

Comments are closed.