Albert Rifà Planas va néixer a Sabadell el 27 de juny de 1878. Va ser el segon fill dels quatre del matrimoni format per Mateu Rifà i Antònia Planas (Francesc, Albert, Mateu i Maria). Els seus pares regentaven una matalasseria al carrer Sant Quirze n. 4, famosa per la qualitat de la seva llana, on també hi residien. El seu pare fou un gran aficionat a la música i al teatre, el seu germà Mateu seria músic professional i director de l’Escola Municipal de Música.
La seva biògrafa, Alba Oliver, escriu que, a la seva joventut i mentre treballava a la botiga familiar, va mantenir moltes amistats en els ambients artístics i intel·lectuals de la ciutat. “Bon dibuixant -de traç ferm- i interessat pel món creatiu” formà part d’un grup de teatre amateur.
A parer d’aquesta autora, la seva amistat amb Joan Vilatobà Fígols, nascut el mateix any que ell, va ser determinant per “emprendre l’aventura d’establir-se com a fotògraf professional”. De fet, va començar la seva trajectòria com a fotògraf pels volts de 1905 com aprenent de Vilatobà que l’any 1901 havia obert un estudi de fotografia. Va casar-se, l’any 1909, amb Mercè Massagué Vila, que no tingueren fills, però que afillaren a la seva neboda Maria Lluïsa Soler Massagué. La família va anar a viure a la plaça de les Marquilles n. 2, on instal·là el seu taller de fotografia obert al públic. Per completar la seva formació va viatjar a París per conèixer la fotografia que es feia a la capital francesa de la qual s’han conservat unes instantànies del Bois de Boulogne.
Aquest estudi fotogràfic va ser el punt de trobada dels pintors i artistes sabadellencs del primer terç del segle XX com els Vila Arrufat, Vila Puig, Ramon Folch, Vila Casas, Andreu Castells… El matrimoni va acollir durant llargues temporades al seu nebot Xavier Oriach. L’experiència d’infantessa del petit Xavier en l’estudi de Rifà seria determinant en la formació del pintor.
De retorn a Sabadell, s’estengué entre la burgesia la seva fama com a retratista de gran qualitat. Com escriu David González, el negoci de Rifà es consolidà a les dècades de 1910 i 1920. Als anys 20, molts sabadellencs i personalitats catalanes s’hi retrataren com ara l’escultor Manolo Hugué, el futur cardenal Gomà o el violoncel·lista Gaspar Cassadó. Rifà complementava els seus ingressos amb reportatges comercials per encàrrec. Com indica González, els tres principals fotògrafs industrials de Sabadell en aquest període foren Francesc Casañas Riera, Joan Vilatobà i Albert Rifà. Per a tots tres es tractava d’una activitat complementària com una font d’ingressos addicional, alhora que compartien un mateix enfocament artístic en les composicions.
A mitjans de la dècada de 1920 arribà al zenit de la seva carrera professional. L’any 1924, el prestigiós Almanac de les Arts publicà una de les seves obres. L’any següent es traslladà del seu estudi de la plaça de les Marquilles, a una casa al carrer Sant Feliu n. 5 que comprà i feu restaurar en estil modernista.
L’embargament
Aquesta bonança s’acabarà a començaments de la dècada de 1930. Xavier Oriach Batista, pare del pintor i propietari d’un magatzem de tèxtil, va demanar l’aval financer de Rifà per evitar la suspensió de pagaments. Al produir-se aquesta, els bancs embargaren les propietats del fotògraf. El seu estudi va ser subhastat i per major desgràcia va ser adquirit per un dels seus més estimats deixebles Joan Gusi. “Tan gran va ser el seu disgust, -escriu Oliver- que sempre evità passar pel davant del que havia estat la seva botiga”.
Els dos matrimonis marxaren a Barcelona on muntaren la sastreria Goya, al costat del teatre de mateix nom. El negoci no va acabar de funcionar. Oriach i la seva dona marxaren a València per muntar un negoci de confecció. El matrimoni Rifà decidí el 1932 tornar a Sabadell i obrir un nou estudi fotogràfic a la Via Massagué n. 44 on fixaren la seva residència i es feren càrrec del seu nebot Xavier Oriach. Com explica González, l’ordre d’embargament que pesava sobre els béns de Rifà, menà a que la seva dona Mercè Massagué fos la primera dona propietària d’un establiment de fotografia. També, per evitar raons, firmava els seus retrats amb “M.M. de Rifà”.
Andreu Castells evoca com Rifà era un fotògraf molt meticulós que sempre feia esperar als clients mentre rumiava tots els detalls. Quan trobava l’escena adequada, s’humitejava els llavis i, després d’un gest eloqüent i sumari s’adreçava a la seva dona i li deia. “Nena, apreta la pera”.
A la Guerra Civil mantingué la botiga oberta. Pel seu estudi passaren primer els soldats republicans i acabada la conflagració els aviadors alemanys de la Legión Cóndor. Als seus darrers anys a la Via Massagué, continuà exercint de retratista d’estudi i prosperà amb les fotografies de mida carnet. Alhora seguia amb la seva vocació artística amb temàtiques paisatgístiques i de reportatge.
L’any 1949 tancà definitivament la botiga. Poc després es va quedar vidu i passà els seus darrers anys vivint en diferents domicilis de la família. Va morir el 10 de gener de 1963 a casa de la seva germana Maria, a la Via Massagué 44, on havia tingut el seu darrer estudi fotogràfic.
L’escola pictoralista
A banda de la seva tasca comercial com a fotògraf professional, Rifà conreà la fotografia artística i està considerat com un representant del moviment pictorialista que es desenvolupà a Europa, Estats Units i Japó des de finals del segle XX fins poc després de la Primera Guerra Mundial.
El pictorialisme reivindicava el valor artístic de la fotografia. Com escriu González, “el moviment pictoralista no solament volia emular la pintura o el gravat, sinó també elevar la fotografia a la mateixa categoria que la resta de belles arts”. Així, a l’obra d’aquests fotògrafs es percep la influència de l’impressionisme, del simbolisme o del prerafaelisme sovint amb composicions al·legòriques. Una qüestió que encara provocava discussions el 1925 quan després d’un gran debat es decidí no incloure fotografies en l’edició d’aquell any ja que una part dels redactor s’oposà a considerar la fotografia com un art al mateix nivell que els demés.
A Sabadell, el pictoralisme va ser introduït pel quarter format pels germans Joan i Josep Vilatobà, Albert Rifà i Miquel Renom. “Tots ells tenien en comú -continua González- que havien nascut a la dècada de 1870 i excel·liren en els principals gèneres del pictorialisme, com ara figures d’estudi, les composicions al·legòriques, el paisatge o l’arquitectura religiosa.”
El gran èxit de Joan Vilatobà, un dels més cotitzats i referent del pictorialisme a Espanya, va ocultar l’obra dels altres pictoralistes sabadellencs com Rifà que González qualifica “d’un mestre a l’ombra dels grans mestres”. Com explica Joaquim Sala-Sanahuja, l’obra de Rifà va ser rescatada de l’oblit, per seu nebot Xavier Oriach i pel mateix Sala-Sanahuja, al novembre de 1977 a l’estudi del pintor a Normandia. Allí obriren desenes de capses de negatius de vidre. “De primer em van semblar fotografies de Vilatobà: els mateixos models en les fotografies d’estudi, les mateixes poses, els mateixos paisatges…Mirant més bé, hi apareixen variants que sorprenien, però la sorpresa més gran era que aquells negatius no fossin de Vilàtobà, sinó d’un altre fotògraf fins aleshores desconegut per a mi, Albert Rifà, oncle avi i veritable tutor de Xavier Oriach”.
L’obra d’Albert Rifà es conserva al Museu d’Art de Sabadell gràcies a les dues donacions de Xavier Oriach. La primera el 1989 consistent en un lot de 150 plaques i 50 fotografies en paper. La segona, al 2009, amb 60 fotografies en paper i una càmera amb trípode de fusta de Rifà. Una obra que fou exposada al Museu d’Art de Sabadell del 2 de setembre al 15 de novembre del 2009.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. L’Art Sabadellenc, Ed. Riutort, Sabadell, 1961.
GONZÁLEZ RUIZ, David. Objectiu Sabadell. Història de la fotografia 1860-1936. Ed. Efadós i Ajuntament de Sabadell, 2023.
OLIVER, Alba. Retrat d’un retratista dins Albert Rifà, fotògraf 1878-1963. Museus Municipals de Sabadell, 2009.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Albert Rifà, el simbolisme de llums i d’ombres dins Albert Rifà, fotògraf 1878-1963. Museus Municipals de Sabadell, 2009.
