Foto portada: Llonch, amb un convoi d'ajuda als damnificats.

Antoni Llonch, industrial i alcalde franquista (1914-1974)

Ara que s’ha desfermat la polèmica sobre el canvi de la plaça que porta el seu nom, convé traçar un perfil biogràfic de qui fou alcalde de Sabadell entre 1960 i 1965, Antoni Llonch. Catòlic militant, empresari i membre d’una família de l’alta burgesia local.

Antoni Llonch Gambús va néixer a el 30 de setembre de 1914 en una família de l’alta burgesia local amb vuit fills i ultracatòlica, que posseïa amb societat amb els Baygual una de les empreses tèxtils més importants de la ciutat (Baygual i Llonch, SA). Com corresponia a la seva classe social, cursà el primer ensenyament a les Escoles Pies de Sabadell, però ben jove abandonà els estudis per anar a treballar a l’empresa del pare.

A la Guerra Civil fou mobilitzat per l’exèrcit republicà on va servir al front d’Aragó com a xofer; a diferència de dos dels seus germans, Josep, que va passar-se a l’exèrcit franquista, i Pau Maria, que va amagar-se per no combatre amb els republicans. Aquesta circumstància no li seria mai perdonada pels falangistes que li retreien que no hagués desertat per allistar-se a l’exèrcit de Franco.

El llavors president de la Joventut de la Faràndula, Antoni Llonch, durant la inauguració del local social de l'entitat, al Passeig, l'any 1956.
El llavors president de la Joventut de la Faràndula, Antoni Llonch, a l’esquerra, durant la inauguració del local social de l’entitat, al Passeig, l’any 1956.

El seu germà Pau Maria, integrista catòlic, va ser primer tenint d’alcalde i mà dreta de l’alcalde Marcet des del 1940 fins el 1955. També fou delegat d’administració de la Falange des de 1939 i diputat provincial. Provinent del carlisme, havia estat fundador de la secció local de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i a la postguerra va presidir la Joventut d’Acció Catòlica de la parròquia de la Puríssima Concepció.  El seu germà Josep, metge, havia estat president local de la CEDA i va fundar poc abans d’esclatar la Guerra Civil, el 27 d’abril de 1936, la Clínica de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la conflagració fou director de la Clínica la Salut i president de la Junta de Coordinació interparroquial d’Acció Catòlica entre 1940 i 1943.

Antoni Llonch, l’any 1942 s’establí pel seu compte i el 1951 constituí l’empresa Antoni Llonch SA, ubicada primer al carrer Vilarrúbias i després a la carretera de Terrassa. A banda de la seva activitat empresarial, va participar intensament en la vida pública de la ciutat. Fou ser president de la Congregació Mariana de l’Acadèmia Catòlica, cofundador i primer president de la Joventut de la Faràndula, president del Gremi de Fabricants de Sabadell, de la promotora d’habitatges COVIPSA, del Centre d’Esports Sabadell, i de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria. Així mateix fou un actiu membre dels Propagandistas de Acción Católica i de la Asociación Católica de Dirigents formada per empresaris en l’òrbita de la doctrina social de l’Església com Antoni Forrellad  i Jesús Farrés, pare del dècades després alcalde Antoni Farrés.

La caiguda de Marcet

Segons Andreu Castells, a finals de la dècada dels 40, l’alcaldia de Marcet començava a donar símptomes de desgast. Una prova d’això va ser la dimissió el 1947, amagada per motius de salut, del regidor Joaquim Sallarès Llobet representant de l’alta burgesia industrial a la Corporació Municipal per les seves discrepàncies amb l’estil de l’alcalde.

L’any 1945 va ser reformada la llei municipal per tal que el càrrecs locals no tinguessin una duració indefinida, sinó que fossin limitats a tres o sis anys pel procediment del dos terços i es celebressin eleccions per cobrir l’anomenat terç familiar per sufragi masculí. A les eleccions al terç familiar de 1954, entrava a l’Ajuntament José Burrull Bonaste, home fort del Frente de Juventudes, i que liderava el Club de San Fernando de falangistes acèrrims. Tanmateix, a la renovació del 1957 ingressaven a l’Ajuntament amb força els catòlics amb representants de l’Acadèmia Catòlica, l’Opus Dei i la Comunió Tradicionalista. El seu líder era Antoni Llonch que fou designat el 1958 primer tinent d’alcalde de Marcet. Això va provocar una enorme satisfacció a la revista Alba, òrgan de la Puríssima Concepció, per tenir al Consistori “militantes de primera fila del catolicismo sabadellense”.    

Antoni Llonch
Antoni Llonch

Aquests nomenaments són la prova dels difícils equilibris que assajava Marcet entre falangistes i catòlics, els dos puntals del règim franquista a la ciutat, sovint amb pèssimes relacions personals, però que es repartien el poder municipal. Una mostra d’això, com explica Martí Marín, rau en què quan Llonch va ser nomenat alcalde, va designar a Burrull com a primer tinent d’alcalde. A canvi, aquest li va donar suport davant el Movimiento, que li retreia no haver desertat a la Guerra Civil. Per la seva banda, Llonch recolzà a Burull facilitant la seva reelecció a regidor el 1963 i avalant-lo com el seu successor davant el Gremi de Fabricants. Això tenia la seva importància ja que Burrull no era empresari del poderós sector tèxtil, sinó del paperer i era un notori falangista en un moment en que triomfaven els catòlics i tecnòcrates, del perfil de l’Opus Dei.

A l’agost de 1959, l’alcalde Marcet va impulsar l’anomenada Operación que porta el seu nom per tal de liberalitzar el proveïment de queviures als mercats de la ciutat. Això, segons ell mateix explica a les seves memòries, va precipitar la seva caiguda en desgràcia a l’enfrontar-se al monopoli dels intermediaris del Born i els seus poderosos protectors polítics. Aquesta operació no només va enemistar-lo amb els ministeris d’Hisenda i Agricultura, sinó amb el governador civil Acedo Colunga i amb altres jerarques del règim. La dimensió nacional que va tenir la Operación Marcet provocà que molts es malfiessin d’ell, doncs la van percebre com un intent d’escalar posicions en el règim i aspirar al càrrec de ministre. Molts no li perdonaven que s’entrevistés directament amb Franco, saltant-se els conductes reglamentaris i encara més que hagués adreçat al Caudillo una carta molt crítica sobre la situació política a Catalunya que apuntava a la mala gestió dels responsables polítics franquistes al país.

A tot això, s’ha d’afegir la situació creada des de 1959, amb l’aprovació del Plan de Estabilización. Llavors els catòlics de l’Opus Dei, protegits per l’almirall Carrero Blanco, estaven desplaçant als falangistes del poder com a responsables de la política econòmica de l’autarquia que havia portat al país al llindar del desastre.

Imposició de la Gran Cruz del Mérito Civil a Marcet. Dempeus, Burull. A la seva dreta, Marcet,i Llonch.
Imposició de la Gran Cruz del Mérito Civil a Marcet. Dempeus, Burull. A la seva dreta, Marcet,i Llonch.

En qualsevol cas, el 29 d’abril de 1960, Marcet fou destituït i com a premi de consolació Acedo Colunga va imposar-li la Gran Cruz del Mérito Civil, justament un dia abans de la visita de Franco a Barcelona. Aquell mateix dia Antoni Llonch prenia possessió del càrrec d’alcalde de Sabadell, en un atapeït saló de plens, fet que el convertia automàticament en Jefe Local del Movimiento. L’any següent era nomenat diputat provincial, càrrec que ostentaria fins al 1965.

En el marc de les lluites internes del règim resultava coherent que un falangista com Marcet fos substituït per un catòlic militant com Llonch amb excel·lents relacions amb l’Opus Dei com demostra la seva íntima amistat amb el doctor Joan Argemí Fontanet, prominent membre l’Obra a Sabadell, que fou entre 1958 i 1964, regidor de Cultura i encarregat de la construcció d’escoles públiques als barris de Ca n’Oriac, Can Puiggener i Merinals.

Llums i obres d’una gestió

La destitució de Marcet marcà el final d’una època. L’arribada de Llonch a l’alcaldia assenyalà, des del punt de vista polític, la cohabitació entre catòlics i falangistes, atès el paper de Burull com primer tinent d’alcalde amb àmplies competències en matèria d’urbanisme i obres públiques. A parer de Martí Marín:

“En l’etapa Llonch la imatge de l’Ajuntament fou la del paternalisme catòlic que destil·lava fortament el propi alcalde (…) Llonch era per actitud –és fama- una persona afable i en certa mesura paternal, això sembla fora de discussió, però la política del període fou de fidelitat al règim i portada en bona part pel propi Josep Burrull gens afectat de paternalisme catòlic”.

Les riuades de 1962 marcaren el curt mandat d’en Llonch. La catàstrofe va causar 32 morts i un desaparegut a Sabadell i grans pèrdues a les industries ubicades a la llera del Ripoll. El 2 d’octubre de 1962, Franco visità la ciutat on davant de la plaça Sant Roc s’aplegà una gran multitud per escoltar els discursos de l’alcalde Llonch i del dictador. Llonch va agrair la presència de Franco “al acompañarnos y alentarnos, como auténtico padre, en el vivo dolor que sentimos por la calamidad que tan inesperadamente ha caído sobre nosotros”, va elogiar les ordres cursades pels seus ministres i va prometre que es reconstruiria tot el que s’havia destruït.

Franco i a la seva dreta Llonch, des del balcó de l'Ajuntament.
Franco i a la seva dreta Llonch, des del balcó de l’Ajuntament.

El 19 de juny de 1963, el dictador retornà a la ciutat, tal i com havia promès, per inspeccionar les obres realitzades. De nou una multitud es reuní a la plaça Sant Roc amb banderes espanyoles, del Movimiento i nombroses pancartes. L’alcalde Llonch, pronuncià un discurs, paradigmàtic de la retòrica franquista, on expressà “nuestro gozo sin límites, por teneros entre nosotros”. Seguidament va resumir els treballs realitzats des de la riuada i afegí: “Con vuestra ayuda y la de España, que nos ofrecisteis con generosidad de padre, hemos vencido la destrucción, hemos reconstruido nuestros instrumentos de trabajo, nuestras fábricas, nuestras viviendas (…) Por vuestra extraordinaria ayuda, que ha posibilitado la reconstrucción de las fábricas (…) os decimos, gracias, gracias, gracias Excelentísimo señor (…) Sabadell ha cumplido su promesa y espera, en posición de firmes, antes Vos, vuestras órdenes para dar el nuevo paso al frente en el camino de grandeza y superación constantes, que Vos trazáis de continuo, para mayor gloria de España”.

Finalitzat el discurs, l’alcalde Llonch va imposar a Franco la medalla de la Verge de la Salut. El dictador, després del pronunciar un breu parlament, va visitar algunes de les fàbriques reconstruïdes i va finalitzar el seu periple sabadellenc al Polígono Espronceda que s’estava construint a càrrec de l’Obra Sindical del Hogar (més info: ‘Las dos últimas visitas de Franco a Sabadell‘).

Les actuacions de Llonch a les riuades incrementaren la seva popularitat, malgrat les reticències dels falangistes locals. Aquest malestar augmentà quan Llonch va anunciar al Ple municipal que, el primer 18 de juliol del seu mandat, no es celebraria la tradicional ‘cena de excombatientes’, qui volgués podia anar a la concentració que es feia al Parc de la Ciutadella a Barcelona. De fet, com a Jefe Local del Movimiento, estava obligat anar al sopar on quedaria en una posició molt incòmoda derivada del fet d’haver servit en l’exèrcit republicà, la qual cosa el desqualificava com excombatent, una de les recurrents acusacions contra ell dels falangistes.

Comitiva del dictador Franco por la carretera de Barcelona camino del Polígono Espronceda.
Franco, de camí a Espronceda

La seva etapa al front de l’alcaldia fou afavorida pel creixement dels ingressos municipals i per la voluntat d’ampliar la intervenció de l’administració local en els greus dèficits urbanístics i d’infraestructures que patia la ciutat. Així, sobretot després de les riuades, proliferaren els plans parcials urbanístics, aprovats sense discussió, que enriquiren a molts promotors privats, com afirmen Castells i Marín. De fet, Llonch fou un gran impulsor de la iniciativa privada com a solució al problema de l’habitatge. També, es va fer un esforç notable, que s’havia iniciat amb Marcet, per a construir escoles públiques i els primers equipaments socials als barris. Unes accions on va compartir el protagonisme amb Burrull responsable d’aquestes àrees.

Tanmateix, les construccions d’habitatge tant públiques -com el Grup Arraona– o el Polígono Espronceda– com privades eren d’ínfima qualitat. Ben aviat patiren greus problemes estructurals i una manca d’equipaments bàsics. Les escoles foren edificades en els pitjors solars i en condicions molt precàries. Tampoc es realitzà una política coherent per relligar les noves edificacions amb la trama urbana de la resta de la ciutat.

En opinió de Martí Marín, més enllà de les diferències ideològiques entre Llonch i Burrull “els anys 60 i els primers setantes serien el moment de màxima afluència a l’ajuntament de persones sense més significació política concreta que el suport genèric al règim. Fou l’etapa que empresaris de tota mena, i no només fabricants tèxtils, entraren a formar part de l’ajuntament. Era l’època daurada de les especulacions urbanístiques, la diversificació industrial, etc. No era estrany que la nova classe empresarial beneficiada per la política franquista entrés a l’ajuntament, tant se val si per mitjà del catolicisme militant o de bracet amb els principis del Movimiento, tant per intervenir en el poder com per testimoniar la seva adhesió a la Dictadura.”

A l’etapa de Llonch s’encetà la política de grans equipaments esportius que donarien lloc al eslògan “Sabadell ciudad piloto del deporte español”. Així el 1961, s’inauguraren les pistes d’atletisme i el 1962 es donà el vistiplau a la construcció d’un pavelló poliesportiu cobert a Sol i Padrís i a un nou estadi per al Centre d’Esports Sabadell. Unes obres faraòniques que contrastaven amb els greus dèficits urbanístics i d’infraestructures als barris de la ciutat. Així mateix, s’iniciaren els tràmits per soterrar les vies del tren al seu pas per la ciutat que donarien origen a la Gran Via.

La vaga d’autobusos de 1964

Al maig de 1964, sota el mandat de Llonch, es va organitzar la vaga dels autobusos. Aquesta mobilització va ser organitzada per militants de les formacions cristiano-progressistes del Front Obrer de Catalunya (FOC), Juventud Obrera Cristiana (JOC) , Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El boicot, que  va realitzar-se el dissabte 2 de maig, va estar precedit per una crida a aquesta acció mitjançant milers de fulls volants escampats el 26 d’abril pels barris de la ciutat. En aquests fulls, signats per “grupos de trabajadores sabadellenses organizados, es denunciava el següent:

“La situación calamitosa de nuestros suburbios, llenos de polvo y barro, sucios, sin atención de clase alguna y por la vergüenza indignante de nuestros transportes públicos (autobuses) más dignos de bestias que de personas, y que sólo sirven para beneficiar a uno sólo contra todos los trabajadores de la ciudad, y todo ello con el apoyo más descarado del Ayuntamiento”.

El boicot va ser un gran èxit. La població va respondre i els vehicles van circular per la ciutat buits, mentre els treballadors es desplaçaren a peu en grups fins als seus llocs de treball. El desplegament de les forces policials va ser extraordinari i els dies 28 i 29 d’abril arribaren a la ciutat membres de la brigada político-social de Barcelona. Els treballadors dels barris escridassaren a les forces de la Policia Armada que muntaven guàrdia a les parades dels autobusos. La repressió fou brutal. El temible torturador de la Policia Armada de Sabadell,  Ángel Ignacio García García, va torturar Domingo Ferrer, uns dels organitzadors de la protesta, que al final va donar el nom del vicari de la Creu Alta, Antoni Totasaus, amb l’esperança que la policia el tractés amb més consideració.

Malauradament Totasaus no hi era a la ciutat i el rector de la parròquia, Josep Pandolit, denuncià a la policia que allí s’havien fet les reunions clandestines de la JOC per preparar la protesta. Estirant aquest fil la policia procedí a realitzar 30 detencions entre ells Pompili Avellaneda, Casimir García, Simón Saura, Joan Molas, Julio Jurado, Josep Soler, el militant comunista Nobert Orobitg i el dirigent veïnal de Torre-romeu Àlvaro García Trabanca, que fou traslladat a la comissaria de la Via Laietana i torturat durant 72 hores pel comissari Creix, de sinistre fama. El vicari Totasaus, que va assumir la seva responsabilitat en la seva declaració davant Tribunal de Orden Público (TOP), fou destituït i destinat a Manresa.

La dimissió de Llonch

Llonch presentà la seva dimissió el 8 de gener de 1965 al·legant problemes de salut i dificultats empresarials. Fou acceptada pel governador civil Ibáñez Freire, però tothom l’atribuí a les integres dels falangistes. Segons la documentació consultada per Martí Marín, el Govern Civil de Barcelona va rebre un anònim on es denunciava que a Llonch se l’havia segat l’herba sota els peus, però aquesta mateixa documentació revela que Ibáñez Freire no va tenir mai la intenció de cessar-lo.

Burull, en el santuario de la Salut. Autor: X.Vinader
Burrull, successor de Llonch, amb ulleres, al santuari de la Salut. Autor: X.Vinader

Al despatx del governador civil arribaren quatre noms per substituir-lo. Dos vinculats a la burgesia local: Josep Casas i Narcís Giralt, i dos fidels falangistes: Alfonso Pareja i Josep Burrull. Els informes del seu gabinet d’investigació desaconsellaren l’elecció de Giralt, excessivament ocupat per a tenir tasques de govern qui, a més, el 1947 havia renunciat a ser regidor i només havia retornat el 1958 per ajudar a Llonch que ara dimitia. Tampoc li va fer el pes Casas, de l’Opus Dei, que malgrat gaudir de la “simpatía de los medios industriales” de la ciutat, tenia poca experiència política i autoritat per a enfrontar-se al creixement del catalanisme a la ciutat. La candidatura de Pareja fou desestimada pels motius contraris, no estava ben vist pel Gremi de Fabricants i “su encendido españolismo” era un obstacle per a integrar als catalanistes moderats al govern municipal. Finalment, Ibánez Freire es decantà per Burrull que va gaudir dels informes favorables dels seus assessors governatius, però també dels regidors del Consistori com Joaquim Cura, Manuel Rusiñol, Fèlix Peig o del mateix Josep Casas. L’elecció de Burrull marcà una relativa limitació del poder gairebé absolut que els industrials del Gremi de Fabricants havien gaudit durant el mandat de Llonch.

Com era habitual en les dimissions dels jerarques del règim, el 1965, el mateix any de la seva dimissió li fou concedida la Medalla d’Or de la Ciutat. Antoni Llonch va morir el 19 de maig de 1974. L’octubre de 1985, sent Antoni Farrés alcalde, li fou dedicada una plaça al davant de l’estació de RENFE Centre, ara objecte de la polèmica.

Bibliografia

BENAUL, Josep Maria (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976, Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en un alcaldía, 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
MARÍN, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: l’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona, n. 9. III època,  tardor 1991.
– Els Ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979. Pagès, Editors. Lleida, 2000.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.
SERRANO BLANQUER, Jordi. TUS, un empriu sabadellenc. Transports Urbans de Sabadell, 35 anys al servei de la ciutat (1982-2017), Edita, TUS, S. Coop. C. Ltda, Sabadell, 2018.
DD.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: Llonch, amb un convoi d’ajuda als damnificats per les riuades. Foto: AHS.