Exposem resumidament la tesi segons la qual el rei del tango hauria estat el net del sabadellenc Joan Escaiola Casagemas que emigrà el 1838 a l’Uruguai amb el seu germà Pau. Tots dos pertanyien a la família de terrissers establerts a Sabadell des del segle VXIII, on ara hi la botiga de catifes Cal Ventura a la Via Massagué.
No existeix unanimitat sobre el lloc i la data de naixement de Carlos Gardel, màxim exponent del tango, que va morir en plena fama l’any 1935 víctima d’un accident d’aviació a Medellín (Colòmbia). De fet, des de fa dècades, existeix una apassionada polèmica entre periodistes i historiadors uruguaians i argentins, tenyida de passió nacionalista, per atribuir-se el seu lloc de naixement de l’artista.
La teoria uruguaiana
Aquí exposarem la teoria uruguaiana segons la qual Carlos Gardel va néixer a Tacuarembó (Uruguai) l’11 de desembre d’entre 1883 i 1887 i seria el net del sabadellenc Joan Escaiola Casagemas, que emigrà a aquest país l’any 1838.
La tesi argentina
Segons la tesis argentina, el rei del tango hauria nascut a Tolosa de Llenguadoc (França), l’11 de desembre de 1890, fill natural de la francesa Berta Gardés, que havia viscut a l’Uruguai fins el 1890 i que s’instal·là a Buenos Aires el 1893. Tanmateix, existeix unanimitat entre ambdues corrents sobre que Gardel va viure des de la seva infantesa a Buenos Aires i que es va nacionalitzar argentí l’any 1923.
No obstant això, les proves documentals i testificals presentades fins ara avalen la tesis uruguaiana que, a Sabadell, foren exposades per primer cop per Joan Oller Pons en una sèrie d’articles publicats al Diari de Sabadell, els mesos de gener i febrer de 1998.
La nissaga dels Escaiola
Segons les exhaustives investigacions de Gonzalo Vázquez Gabor, avalades per l’arqueòleg sabadellenc Albert Roig Deulofeu, la família Escaiola, provinent de Caldes de Montbui, s’establí a Sabadell a inicis del segle XVIII com a terrissers i ceramistes.
La primera notícia de la nissaga data de 1719 quan es consigna el matrimoni de Josep Escayola Pujol, alfarer, amb Marianna Bolsós, pubilla d’una coneguda família sabadellenca, que anaren a viure al Raval de Dins, al tocar de la plaça l’Àngel. El seu fill, Francesc Escaiola, heretà el forns i prosperà adquirint diverses propietats a la vila. Josep Escaiola Arch, com el seu pare i el seu avi, continuà amb el negoci i fou regidor municipal en 1788 i 1805. El seu nebot, Josep Escaiola Condomina, va contraure matrimoni a Barcelona amb Narcisa Casagemas. Després de la Guerra de la Independència (1808-1814) el matrimoni va tornar a Sabadell. El seus dos fills, Joan i Pau, emigraren el 1838 a l’Uruguai.
El darrer membre de la nissaga de terrissaires i ceramistes fou Josep Escaiola Folch, nascut el 1826. Al morir l’any 1904, l’obrador va deixar de funcionar. Els seus hereus construïren a sobre una renglera de sis cases de cos que comportarà la desaparició de totes les construccions en superfície de l’obrador. En una d’aquestes cases, l’any 1931, Pere Ventura Mimó, espardenyer, obrí la botiga de productes d’espart i catifes, coneguda popularment com Cal Ventura, als números 5-7 de la Via Massagué.
L’any 1997, en unes obres en el subterrani de la botiga, es descobriren les restes de l’antic obrador de terrissa, conegut popularment com l’Escaiola o Cal Bolsós. El forn de ceràmica ubicat a ponent és un dels més grans conservats a Europa de l’època i ha estat declarat patrimoni històric. Des del 1997, la família Ventura amb la col·laboració del Museu d’Història de Sabadell, crearen l’espai FOC (Forn i Obrador de Ceràmica s. XVIII) que organitza variades activitats culturals i ha estat mereixedor de diversos guardons.
Dos germans sabadellencs a l’Uruguai
Els germans Joan i Pau Escaiola Casagamas, amb dos catalans més Jeroni Parallada i Josep Crixell. desembarcaren a Montevideo l’any 1838. Tots quatre van recórrer a peu la distància de 180 km fins al seu destí, San Pedro del Durazno.
Juan Escayola, fuster professió nascut a Sabadell l’any 1818, va contraure matrimoni el 1840 amb Bonifacia Medina Mansilla, nascuda el 1816 a Minas (Uruguai) i filla adoptiva del coronel Andrés Felipe Latorre, cacic i cap polític i militar del departament de Durazno. El seu germà Pau va casar-se amb Maura Latorre Mansilla, filla biològica del mateix coronel, que esdevingué així el sogre de tots dos sabadellencs.
El matrimoni format per Juan Escayola i Bonifacia Medina es traslladà a la capital Montevideo el 1843 on tingueren cinc fills: Juan Gualberto, Bartolomé (que morí de nen), Carlos Fèlix, Segundo i Elodina.
El Coronel Escayola
El seu tercer fill, Carlos Félix Escayola Medina, conegut com el Coronel Escayola i que segons la hipòtesi uruguaiana fou el pare biològic de Carlos Cardel, va néixer a Montevideo el 23 d’octubre de 1845.
Escayola va ser un personatge digne d’una novel·la de Gabriel García Márquez. Militar, polític uruguaià i fundador del diari El Heraldo i del Teatro Escayola a Tacuarembó on residia en la seva hisenda i d’on era el veritable cacic.
Diversos periodistes i historiadors d’Uruguai van recollir els testimonis de vells veïns de Tacuarembó que l’havien conegut, segons els quals el coronel Escayola va tenir una intensa vida amorosa fora del matrimoni i se li atribuïen una cinquantena de fills naturals.
Un d’aquests fills naturals o bastard hauria estat Carlos Gardel, al deixar embarassada a la seva cunyada, de només 13 anys, Maria Leila Oliva Sghirla. Per evitar l’escàndol, mare i fill quedaren semireclosos en la hisenda del Coronel. L’any 1893 el petit Carlos fou deixat a cura de Berta Gardés, cosidora francesa resident a l’Uruguai que havia tornat el 1890 França per donar a llum un fill de pare desconegut, probablement també del Coronel Escayola. Berta Gardés tornà a Amèrica i s’instal·là a Buenos Aires on va rebre 3.000 pesos d’or del coronal, tota una fortuna a l’època, per fer-se càrrec de Carlitos i que a efectes legals figurés com fill seu. De manera que Gardel seria una castellanització del cognom francès Gardés. S’ha de dir que posteriorment el Coronel Escayola tindria sis fills més amb Maria Leila Oliva.
Proves documentals i testificals
Dos documents oficials aportats pels investigadors uruguaians resulten ser força concloents. El primer és el seu enregistrament al consolat d’Uruguai a Buenos Aires, datat el 8 d’octubre de 1920, on Gardel declara haver nascut a Tacuarambó, fill de Carlos i Maria, “ambos uruguayos fallecidos”, que correspondrien a Carlos Félix Escayola i Maria Leila Oliva. També, en el seu passaport argentí, figura com nascut l’11 de desembre de 1887 a Tacuarambó (Uruguai).
D’altra banda, diversos periodistes, historiadors i investigadors uruguaians han recollit molts testimonis, com el d’Adolfo Pérez qui mantingué correspondència sobre el tema amb Joan Oller, que avalen aquesta tesi. Només per posar un exemple, el periodista uruguaià Erasmo Silva Calrera (Avlis) publicà el 1962 una sèrie d’articles titulats La verdad Carlos Gardel al diari El País de Monteviedo on entrevistà a Juan Antonio Magariños Pittaluga. Gran amic i familiar de Gardel ja que per la banda materna els Pittaluga estaven emparentats amb Gardel.
Segons les seves declaracions, l’any 1924 després de la seva actuació al teatre Albeniz, Gardel afirmà a un grup d’amics íntims que era fill del Coronel Escayola i que ho havia amagat fins llavors per l’honor de sa mare. També, entrevistà a José Meyer, funcionari de la Dirección Nacional de Catastro de la regió, qui va mantenir una conversa amb Gardel on també li assegurà que havia nascut a Tacuarambó i ser fill natural de Coronel
A les mateixes conclusions arribaren les indagacions del dr. Eduardo Payssé González i l’arquitecte Nelson Bayardo, basant-se en les quals el Senat de la República Oriental del Uruguay aprovà per unanimitat, el 2 de maig de 1996, la llei que declarà el 24 de juny, Día de Carlos Gardel, que tindria la seva seu a Tacuarambó.
Monument pendent
Amb motiu del 80è aniversari de la mort del mestre del tango es celebraren a Sabadell, l’any 2015, una sèrie d’actes impulsats per l’associació Gardelianos, liderada per l’uruguaià radicat a Sabadell, Hugo Colacho, i la Asociación Catalunya Tango que reivindicaren els orígens sabadellencs de Gardel i reclamaren que l’Ajuntament li dediqués un carrer o un monument. En aquest sentit, l’any 2014 el ple municipal aprovà una moció per bastir-li un monument.
Bibliografia
AVLIS. La verdad Carlos Gardel. “Soy hijo de Carlos Escayola”, confesó en el teatro Albeniz en 1924 ante dilectos amigos. El País, 7 febrero 1962.
ROIG i DEULOFEU, Albert i ROIG i BUXÓ, Jordi. La vila medieval de Sabadell (segles XVI-XVI). Dotze anys d’arqueologia a la ciutat (1988-2000), Museu d’Història de Sabadell, 2002.
OLLER PONS, Joan. La sang sabadellenca de Carlos Gardel. De Sabadell pel pare, i per la mare. Diari de Sabadell, 4 febrer 1998.
VÁZQUEZ GABOR, Gonzalo. De Carlos Escayola a Carlos Gardel. Torre del Vigía Ediciones, 2013.