Ressenyem l’operació urbanística d’ocupació de la centralitat de l’espai públic de la ciutat per part de la dictadura franquista en clau ideològica nacional-catòlica. L’erecció del monument comportà la destrucció dels Jardinets i el bell quiosc modernista de Josep Renom.
L’Ajuntament de Sabadell, com molts d’altres a tota Espanya, manifestà ben aviat la determinació d’erigir un monument per commemorar als caiguts en el bàndol franquista a la Guerra Civil (1936-1939). Una iniciativa que sembla inspirada en la campanya de la República francesa, acabada la Primera Guerra Mundial (1914-1918), de construir a tots els municipis del país monuments d’homenatge als morts per la pàtria. Devem a Marcel Xandri un notable treball de recerca sobre el tema a Sabadell basat en l’estudi dels expedients municipals i la campanya propagandística als mitjans de comunicació.
La construcció d’aquests monuments estava estrictament reglamentada ja des d’abans que acabés la guerra. El 18 de febrer de 1938 s’emeté l’Orde de constitució de la Comisión de Estado en las Conmemoraciones de la Patria per impedir que els monuments quedessin en mans de les iniciatives particulars, cosa que podria tenir un efecte contraproduent. Aquest criteri s’especificà a l’Orde del 7 d’agost de 1939 on s’indicava la necessitat de donar-los unitat d’estil, “en especial a los conmemorativos de la guerra y en honor a los caídos”. Aquestes directius generals es concretarien més tard en les Normas para la ejecución de los monumentos a los Caídos.
A Sabadell, el procés arrencà a la Comissió Permanent de l’Ajuntament del 15 d’octubre de 1942 que aprovà el preacord per a la seva construcció, ratificat pel ple municipal del 19 de novembre del mateix any. El següent pas fou la sol·licitud d’aprovació del projecte per part de la Dirección General de Prensa y Propaganda que es tramità a través de la seva Jefatura Provincial. La sol·licitud va ser enviada per l’alcalde accidental, Miquel Sala i Vinyals, el 4 de desembre de 1942 i reiterada per l’alcalde Josep Maria Marcet Coll el 28 d’abril de 1943. En ambdós documents s’informa que el projecte tècnic havia estat encarregat a l’arquitecte municipal Joaquim Manich Comerma. Així mateix s’indicava que el monument s’erigiria “en el lugar más noble y respetuoso de la Ciudad” que en el plànol adjunt correspon a la plaça del Doctor Robert.
La sol·licitud va haver de superar un complex procés burocràtic. Primer, la Jefatura Provincial de Prensa y Propaganda va fer arribar el projecte a la seva Direcció General, que el va remetre a la Dirección General de Arquitectura que elaborà un informe que es retornà a la Direcció General de Prensa y Propaganda. Llavors tota la documentació es transmeté al Departamento de Ceremonial y Plástica. Superats aquests tràmits, la Delegación Nacional de Propaganda aprovà, el 7 de juliol de 1943, l’acord definitiu que fou enviat a la Jefatura de Prensa y Propaganda del Gobierno Civil de Barcelona i l’Ajuntament de Sabadell. La resolució, que va donar llum verd al projecte, valorà positivament l’elecció de l’emplaçament, “que debe ser apropiado para celebrar una gran concentración o Misa de campaña”.
A diferència de Terrassa, on es va fer un concurs públic, a Sabadell el projecte fou adjudicat directament a Joaquim Manich, que escullí la pedra calcària porosa de Sant Bartomeu de Grau, prop de Vic. Així mateix, contractà Florenci Daura Piera, picapedrer i propietari de la pedra, per a la seva execució. L’Acadèmia de Belles Arts, presidida per Lluís Mas, s’oferí a col·laborar en el projecte, tot i que la proposta fou desestimada.
El pressupost i el plec de condicions del contracte foren aprovats per la Comissió Permanent de l’Ajuntament, l’1 de juliol de 1943. El pressupost inicial fou de 108.252 pessetes, la liquidació de 106.566 i la fiança de 4.330 pessetes.
Operació urbanística i ideològica
La construcció del monument va anar vinculada a una operació urbanística que podríem qualificar d’ocupació simbòlica de l’espai central de la ciutat. Llavors s’estava reconstruint l’església de Sant Fèlix destruïda al començament de la Guerra Civil. L’article del Diario de Sabadell, òrgan del Movimiento, titulat La Acrópolis de nuestra ciutat (22 juliol 1943), explicava força bé els objectius nacional-catòlics de l’operació: “Nuestra ciudad lo está levantando en su lugar más elevado y propio; junto a la Iglesia, representación de Dios, y cerca del Palacio Municipal, representación de la Patria”.
La plaça del Dr. Robert, coneguda popular com la plaça dels Jardinets, a banda de les palmeres i la vegetació, tenia el polèmic monument a Sallarès i Pla i el cèlebre quiosc modernista de Josep Renom. Entre finals de 1942 i principis de 1943, el quiosc fou enderrocat sense pietat per deixar espai a la Cruz de los Caídos. Uns anys més tard s’enderrocaren algunes velles cases i magatzems que encara existien l’any 1948.
La Creu dels Caiguts, escriu Xandri, mostra una sèrie de trets característiques de les preferències estètiques del règim com “la simetria i la sobrietat” i “línies classicitzants”.
“És una obra que, en el seu conjunt, es presenta justa, equilibrada i -si se’m permet l’expressió- estàndard, projectada per la ploma d’un arquitecte calculador. És una obra feta de blocs rectangulars o carreus de marbre tallats amb precisió i excel·lent allisats i llimats, que mostren a llum una superfície de gran suavitat i netedat”.
El calendari de les obres estava pensat per tal que la inauguració coincidís amb la Festa Major de 1943 que llavors es celebrava l’1 d’agost, festivitat de Sant Fèlix, patró de la ciutat.
La cerimònia s’encetà a dos quarts d’onze del migdia del diumenge, precedida per una missa multitudinària a l’església parroquial i seguida d’una processó amb les relíquies del sant patró. Les inauguracions i benediccions eren un instrument propagandístic ideal per a la Falange i solien anar acompanyades d’un gran desplegament mediàtic. A la crònica del Diario de Sabadell es descriu el següent:
“La amplia Plaza ofrecía imponente aspecto al hallarse en ellas, debidamente formadas, nutridas representaciones de los servicios de excautivos, excombatientes, Frente de Juventudes, CNS y restantes camaradas de la Jefatura Local del Movimiento. El resto de la Plaza lo ocupaba numerosísimo público deseoso a sumarse al homenaje de Sabadell a sus gloriosos caídos por España”.
Es cursaren 55 invitacions a càrrecs eclesiàstics i autoritats militars, així com als caps del Partit, alcaldes de poblacions veïnes i directors dels diaris més importants de Barcelona com La Vanguardia, El Correo Catalán, La Prensa, Solidaridad Nacional, El Diario de Barcelona i El Noticiero Universal. També es convidaren els presidents del Gremi de Fabricants, Congregación Mariana de San Luis, Liga Interparroquial de Ejercicios Espirituales y Hermandad de Labradores.
Els primers en presentar-se foren el governador civil i cap provincial del Movimiento, Antonio Correa Véglison, amb qui l’alcalde Marcet mantenia excel·lents relacions des de la primera visita de Franco a Sabadell, el 27 de gener de 1942, el delegat provincial del Frente de Juventudes i el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Donato Moreno.
Seguidament, els eclesiàstics encapçalats per l’arxiprest de Sabadell beneïren el monument. Correa Véglison, com a màxima autoritat present, va descobrir la placa on s’havia inscrit Caídos por Dios y por España. Presentes, alhora que sonaven els compassos de l’himne nacional. Com prescrivien les citades Normas, a la dreta de la inscripció figurava l’escut nacional i a l’esquerra l’emblema de la Falange.
La cerimònia continuà amb la lectura del poema Oración a los Caídos del falangista Rafael Sánchez Mazas, a càrrec del delegat dels excombatents. Després es resà un Pare Nostre i es dipositaren nombrosos rams de flors i corones de llorer. L’acte va agradar tan que es va convertir una tradició realitzar una ofrena de corones de llorer cada 27 de gener, efemèride de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.
El primer Ajuntament democràtic de la ciutat des de la Segona República, presidit per Antoni Farrés, va decidir retirar de la via pública el que havia estat el principal monument de la dictadura franquista a la ciutat.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
XANDRI GUITART, Marcel. El monument als caiguts erigit pel franquisme. Arraona, revista d’història, n. 33. 4ª època, 2012,
DD.AA. Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell 1939-1959. Museu d’Art Sabadell, 2000.
Foto portada: l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll inaugurant el monument als caiguts de Sabadell el 1943. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. SINDICAT DE LA IMATGE