Resseguim l’evolució d’una empresa pionera que fou la primera que fabricà un teler mecànic a Espanya. Un èxit que propicià que Sabadell esdevingués un dels centres més importants de la indústria metal·lúrgica espanyola, especialitzada en maquinaria tèxtil.
Durant el segle XIX el procés d’industrialització es consolidà a Sabadell al voltant del sector tèxtil llaner. Un dels punts d’inflexió d’aquest procés va ser la progressiva mecanització del procés productiu. En un primer moment, els fabricants van haver d’adquirir la nova maquinària a l’estranger, principalment a Gran Bretanya, França i Alemanya. Posteriorment, el creixement del tèxtil comportà el naixement d’un sector autòcton especialitzat en la construcció de maquinària per a la indústria tèxtil.
A Sabadell – com ha investigat Esteve Deu- aquesta indústria metal·lúrgica va començar al darrer quart del segle XIX i es consolidà al primer terç del segle XX amb un important creixement a la dècada de 1940, degut a l’aïllament econòmic d’Espanya després de la Guerra Civil i les dificultats per a la importació de maquinària a causa de la Segona Guerra Mundial. Les primeres empreses es dedicaren a la maquinària per al tissatge. Més tard, aparegueren d’altres per a la filatura, els acabats i tints. A Catalunya, la majoria d’aquestes empreses van néixer per a reparar la maquinària adquirida a l’estranger i fabricar alguns recanvis. Posteriorment es donà el pas de construir màquines semblants a les importades.
L’evolució d’una empresa pionera
El pioner en la construcció de maquinària tèxtil a Sabadell va ser Francesc Duran Cañameras. El seu exemple va ser seguit per altres fabricants i a mitjans del segle XX s’hi dedicaven 10 empreses que eren de les més importants d’Espanya en aquest sector.
Francesc Duran Cañameras va néixer a Martorell en 1837, però emigrà a Sabadell on, el 1863, instal·là un taller de serralleria al carrer de Riego dedicat a la reparació de maquinària tèxtil i fabricar d’altres, especialment premses per a l’elaboració de vi. L’experiència adquirida en la reparació de la maquinària importada va propiciar que, al 1876, construís íntegrament en el seu taller el primer teler mecànic fabricat a Espanya que va començar a comercialitzar-se en un petit nombre d’unitats.
L’any 1888 es celebrà a Barcelona l’Exposició Universal on Duran Cañameras presentà un nou prototip de teler mecànic, amb màquina de Jacquard, amb el qual obtingué molts elogis i premis. Aquesta fou la confirmació definitiva de la capacitat tecnològica del seu taller per fabricar un teler mecànic competitiu. Arran d’aquest èxit es succeïren les comandes importants. Tant és així que, al 1893, es procedí a l’ampliació del taller i a la renovació de la maquinària per satisfer les creixents comandes. D’aquesta manera va esdevenir un important industrial.
Duran Cañameras va tenir quatre filles: Antònia, Dolors, Àngels i Teresa. A finals del segle XIX, va incorporar com a socis de la seva empresa els seus gendres, Cristòfol Casals i Magí Desveus. Després de la seva mort, al 1902, es constituí la societat Sucesores de Duran Cañameras formada, a banda dels dos gendres citats, pels altres dos, Antoni Gregori i Joaquim Rovira. A més, les quatre filles tenien una petita part del capital de la societat.
Entre 1896 i 1905, l’empresa experimentà un període de gran prosperitat. Segons les dades recollides per Esteve Deu, va vendre 324 telers, un 15 per cent dels quals a l’estranger. Amb un capital mitjà de 150.000 pessetes, aconseguí durant aquests anys uns beneficis d’un 5’5 per cent de mitjana anual.
A finals de la primera dècada del segle XX, la companyia començà una etapa de problemes econòmics que es perllongarien fins a inicis dels anys 20. Les causes es troben en l’estancament general del sector tèxtil, que comportà una notable disminució de les vendes de telers, sobretot fora de Catalunya. S’encetà un procés d’acumulació de pèrdues i de descapitalització. Al 1909, les germanes Duran concediren un préstec de 25.000 pessetes a l’empresa, que fou insuficient per a resoldre les seves dificultats financeres.
També, diferents socis abandonaren l’empresa. L’any 1910 van retirar-se Joaquim Rovira i Magí Desveus, aquest darrer per continuar en solitari en una empresa dedicada a la construcció de telers que ja tenia. La companyia continuà només amb dos socis, Antoni Gregori i Cristòfol Casals, que traslladaren el taller al carrer de Gurrea i on tornaren a començar gairebé de zero amb un capital de 55.000 pessetes, mantenint el nom de la societat, Sucesores de Duran Cañameras. Entre 1910 i 1919 es produïren més pèrdues que beneficis, amb un balanç global negatiu de 36.341 pessetes. Això els obligà a realitzar noves aportacions de capital.
La reducció de les vendes menà a diversificar la producció. Així es construïren algunes màquines per a indústries no tèxtils, com pasteres i màquines de batre i s’explotà una concessió per a la venda de motors de gas Kinoch. Tanmateix, això no fou suficient per a superar les dificultats econòmiques. Davant d’aquesta situació, al 1919, Cristòfol Casals va abandonar l’empresa per anar a treballar als tallers de Josep Ninet, empresari metal·lúrgic sabadellenc, també dedicat a la fabricació de telers mecànics. Aquest mateix any es constituí la societat, Antoni Gregori, Sucesor de Duran Cañameras, amb un capital social equivalent a la meitat de l’any 1910. Set anys després, a la mort d’Antoni Gregori, l’empresa passà a denominar-se Viuda de Antonio Gregori.
Entre 1920 i 1936 l’empresa superà totes les dificultats anteriors i inicià una etapa de creixement. Això s’explica per l’augment de vendes de telers en la primera meitat dels anys 20, un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Així, si entre 1906 i 1919 la mitjana anual de venta de telers fou de 17’2 unitats, entre 1920 i 1936 va ser de 33. Això es traduí en gran increment del capital social de l‘empresa que es multiplicà per cinc entre 1919 i 1929 i per dos i mig entre 1930 i 1936, xifrant-se en aquest any en 250.000 pessetes. En aquesta etapa l’empresa es tornà a dedicar de forma quasi exclusiva a la fabricació de maquinària per al tissatge.
Durant la Guerra Civil, l’empresa fou col·lectivitzada (Decret del 2 de desembre de 1936). D’aquesta manera passà a denominar-se Telares Sabadell, Empresa Colectivizada i fou dirigida per un Comitè de Control. Durant l’any 1937 es reduí considerablement la seva activitat. No obstant això, des del 1938 fins el 26 de gener de 1939, la producció s’intensificà considerablement amb la fabricació d’obusos Schneider per a l’exèrcit republicà. Així, el 92 per cent de la facturació corresponia a material bèl·lic.
Acabada la Guerra Civil, l’empresa va tornar a l’anterior propietari, que havia continuat treballant en la societat col·lectivitzada. Al 1944 es produí un canvi de denominació i l’empresa va passar a dir-se Gregori Hermanos Sociedad Limitada, Sucesores de Viuda de Antonio Gregori.
Des de 1939 s’encetà un període d’expansió econòmica que s’accelerà, després de 1945 arran de les dificultats dels fabricants tèxtils espanyols i catalans per importar maquinària de l’estranger. Aquesta circumstància assegurà les vendes en el mercat interior. Si entre 1940 i 1945 es vengueren anualment una mitjans de 70 unitats, entre 1946 i 1959 augmentaren a un centenar. L’expansió productiva implicà un augment de l’aparell productiu amb la construcció de noves instal·lacions l’any 1946 al carrer de Domènech i Muntaner, ampliant-se amb una foneria de ferro al 1950 que permeteren afrontar la gran demanda de la dècada dels 50. L’empresa va desaparèixer l’any 1960.
Vendes i mercats
L’empresa de Duran Cañameras va fabricar telers sempre a partir de comandes prèvies amb la seguretat de col·locar-los al mercat. Normalment, es feien uns contractes entre el fabricant i el client que implicaven el pagament avançat d’una part del preu acordat. La resta s’abonava un cop lliurat el teler, preferentment al comptat o amb unes condicions de pagament en un termini màxim de 90 dies. D’aquesta manera, s’assumien pocs riscos ja que es produïa només en funció de la demanda existent, sense el perill d’acumular estocs. D’altra banda, era habitual que el fabricant adquirís a alguns clients els telers vells que es canviaven pels nous, descomptant-ne del preu el valor d’aquells. Si aquestes velles màquines estaven en bones condicions, eren repassades i venudes de segona mà a d’altres clients, sobretot a teixidors auxiliars o a empresaris de fora de Catalunya.
Entre 1896 i 1960, l’empresa fabricà 3.040 telers. Al començament, entre 1896 i 1905, els seus telers van tenir millor acollida a Argentina, Portugal i la resta d’Espanya que a Catalunya on la majoria d’industrials compraven la maquinària a l’estranger. Com s’ha indicat, entre 1906 i 1920, es produí una minva important de les vendes en un període de recessió econòmica. En aquests anys, el progressiu increment de la demanda catalana fou neutralitzada per la caiguda de les vendes a la resta d’Espanya que va ser fins i tot inferior als telers exportats a l’estranger, sobretot a França.
A la dècada de 1920 fou més important la facturació a la resta d’Espanya, mentre que a la dècada de 1930 ho fou Catalunya, quan pràcticament no van haver exportacions. Llavors es produí una mena d’equilibri entre les vendes dintre i fora del mercat català. Tanmateix, la tendència va ser que els fabricants catalans esdevinguessin de manera progressiva i definitiva els principals clients, com es reafirmà a les dècades de 1940 i 1950 amb algunes exportacions especialment a Llatinoamèrica.
Aquesta tendència pot apreciar-se clarament a Sabadell en el cas dos importants empreses tèxtils com Corominas SA i Llonch SA. Entre 1876 i 1896, tots els telers es compraren a l’estranger, sobretot alemanys adquirits directament en aquest país o a concessionaris establerts a Barcelona. En el primer quart del segle XX, la majoria de adquisicions de maquinària d’aquestes dues empreses es feren a fabricants de Sabadell i Terrassa i més tard de forma exclusiva de Sabadell. A partir de 1927 desapareixen totalment les importacions, que foren integralment substituïdes per telers fabricats a Sabadell.
En total, entre 1896 i 1960, un 69,6 per cent de les vendes van fer-se a clients catalans. En primer lloc a empresaris de Sabadell (1.186 telers), seguits de Barcelona (456) i Terrassa (416). A la resta d’Espanya destaquen els 292 venuts a Béjar (Salamanca), els 132 a Alcoi (Alacant) i els 69 a Antequera (Màlaga). En relació amb les exportacions, són remarcables les compres, per aquest ordre, d’Argentina, Mèxic, Portugal, Perú i França, d’entre 31 i 15 unitats.
Entre aquests clients més importants, destaquen les empreses barcelonines Samaranch SA, l’única que va adquirir més de 100 telers, Textil Roger-Dieste i Manufactures Sedó SA. Entre les sabadellenques eren clients importants Manuel Corominas SA, Tamburini i García Planas (Artextil) i entre les terrassenques Pont, Aurell i Armengol SA, Laniseda SA i Tejidos Selectos Roig SA. A Béjar, ho foren García y Cascón SA i Gerónimo Rodríguez Yagüe. Així mateix, foren bons clients Campoamor Hermanos y Compañía de Buenos Aires i Gisbert, Domínguez y Cia d’Alcoi.
Altres empreses del sector
L’èxit de l’empresa pionera de Duran Cañameras animà d’altres industrials sabadellencs a apostar pel sector de la fabricació de maquinària tèxtil i telers mecànics. Aquest és el cas de les companyies de Josep Ninet, fundada al 1890, Josep Planell (1893), Gusi, Balsach y Compañía (1897) i Badia i Desveus (1899) Com s’ha indicat, Magí Desveus va ser soci de la societat de Duran Cañameras entre 1898 i 1909 i fou un dels gendres del fundador de la mateixa.
Al primer terç del segle XX, aquestes cinc empreses augmentaren la seva infraestructura productiva i començaren a guanyar quota en el mercat espanyol de telers mecànics. També, arribarien a monopolitzar l’important mercat sabadellenc. A la dècada de 1920, aprofitant la conjuntura econòmica favorable, es crearen noves empreses del sector com és el cas de Baldomer Martí que passà l’any 1924 de serraller a industrial o de la petita empresa de nova creació de Ramon Montlleó, fundada també el 1924, però que no cotitzà com a industrial fins al 1931. Aquest conjunt d’empreses significaren la consolidació d’una potent sector metal·lúrgic sabadellenc que, a parer d’Esteve Deu, va ser “segurament el més important de l’Estat”.
Ja hem resseguit la trajectòria de l’empresa fundada per Duran Cañameras. La societat Gusi, Balsach y Compañía va funcionar fins el 1936. Les altres empreses familiars continuaren les seves activitats després de la Guerra Civil, passant la seva titularitat de pares a fills. El boom de les dècades de 1940 i 1950 comportà que les empreses existents, malgrat l’increment de la seva producció, no donessin a l’abast per satisfer la demanda. Per això, sorgiren altres companyies com Rafael Bosch i Sanahuja, Francesc Batalla i Cortès, Talleres Closa SA, Caba SA, Talleres Textiles SA i Josep Milà. Algunes d’aquestes empreses en realitat eren petits tallers que compraven part de les peces a d’altres fàbriques més grans per muntar els seus propis telers.
El nombre de treballadors emprats resulta un bon indicador per conèixer les dimensions d’aquestes empreses. Segons les dades aportades per Esteve Deu, l’any 1910, les més importants, com Sucesores de Duran Cañameras i Joan Balsach i Fill, ocupaven entre 30 i 40 treballadors. Les més grans de l’any 1927, Desveus i Gregori, es movien en quantitats similars. Les més petites com ara les de B. Martí i J. Planell, només tenien entre 5 i 10 treballadors. L’any 1959 les empreses Gregori, Desveus i Casals Duran ocupaven entre 50 i 75 obrers i les més petites, com F. Batallé, B. Martí i J. Planell, entre 10 i 20 treballadors.
La conquesta del mercat interior
L’estudi d’Esteve Deu sobre l’empresa de Duran Cañameras i successors demostra com els telers mecànics que, en principi, eren adquirits a l’estranger foren progressivament substituïts pels fabricats a Catalunya i en aquest cas a Sabadell, fins a fer-se amb pràcticament amb la totalitat del mercat interior. A aquest èxit contribuïren decisivament els elevats costos de la maquinària importada tant pel que respecta al transport, aranzels, muntatge i manteniment. També, per les avantatges derivades de disposar amb celeritat de recanvis i reparacions que convertien aquestes empreses en altament competitives.
D’aquesta manera, Sabadell va esdevenir un dels centres més importants de la indústria espanyola de construccions mecàniques, especialitzat en maquinaria tèxtil i particularment en la fabricació de telers mecànics.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep M (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009). Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, Sabadell, 2009.
DEU i BAIGUAL, Esteve. La construcci6n de telares mecánicos en Sabadell (1863-1960). Francesc Duran Cañameras y sus sucesores, Revista de Historia Industrial, n. 2, 1992.
– La construcció de telers mecànics a Sabadell. Francesc Duran i Canyameras i els seus successors (1863-1960). Arraona, n. 10, III Època, Primavera, 1992.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
Foto portada: màquina de batre, construïda a finals de la dècada dels 10, als taller de Successors de Duran Cañameras. Font: AHS (Arxiu Gregori).