Tracem les vicissituds d’aquesta construcció singular, ubicada a l’antic torrent de Sant Oleguer i al costat de l’actual Pista Coberta d’Atletisme, així com del pròsper negoci del comerç del gel als segles XVII, XVIII i XIX. També, resseguim la història del seu promotor, Domènec Bruguera.
La fabricació i comerç del gel començà a estendre’s a partir dels segles XVI i XVII. Es generalitzà al segle XVIII. El gel s’usava per a conservar aliments, sobretot carn i peix; també, per refrescar les begudes i per elaborar gelats o sorbets. A banda de les fondes i tavernes, els hospitals eren gran consumidors de gel que era emprat per baixar la febre, estroncar les hemorràgies o calmar el dolor provocat per hematomes o inflamacions. D’altra banda, entre l’aristocràcia i l’alta burgesia disposar d’un pou de glaç a les seves propietats era considerat un signe de distinció i riquesa. Així doncs, la indústria i distribució de gel esdevingué un negoci lucratiu: donava treball durant l’hivern a infants i dones i a jornalers i traginers a l’estiu, coincidint amb els períodes de menys feina a l’agricultura.
La seva explotació podia ser privada o municipal, però sempre estava sotmesa a minucioses reglamentacions dels governs locals els quals atorgaven les llicències per construir els pous de glaç, els arrendaven a particulars i aplicaven impostos específics als seus distribuïdors i venedors. Així en les Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell, recopilades per mossèn Ernest Mateu, s’hi troben als anys 1603, 1611, 1618, 1622 i 1624 diverses normatives relatives a la venta del gel a les tavernes als mesos d’estiu tot establint els preus i les penalitzacions en cas d’incompliment de les normes.
El pou de glaç de Sant Oleguer, a parer d’Esteve Canyameres i Genís Ribé, reunia les condicions òptimes per aquest pròsper negoci. En primer lloc, estava ubicat en un indret amb el fred suficient a l’hivern per produir gel. En segon lloc, disposava d’aigua en abundància i de qualitat proporcionada per la font de Sant Oleguer; finalment, estava a poca distància de Barcelona, el gran centre de demanda de gel del moment.
A Sabadell, a banda del pou de glaç de Sant Oleguer, es coneix l’existència del de Mas Canals de Jonqueres a Can Puiggener, així com altres dos a Ribatallada que llavors pertanyien al terme municipal de Sant Quirze de Terrassa, avui del Vallès. Aquests dos últims encara funcionaven a finals del segle XIX i encara estan en un bon estat de conservació.
La història de Domènec Bruguera
El pou de glaç Sant Oleguer està situat en la zona límit pel que respecta a les hores de fred adequades per produir gel. A parer de Canyameres, la seva ubicació al mas Verger és tota una lliçó d’observació de les condicions climàtiques per part del seu promotor, Domènec Bruguera. Així s’aprofitava al màxim el petit diferencial tèrmic existent entre la zona enclotada del riu Ripoll, favorable a l’hivern per experimentar glaçades més intenses.
La construcció del pou de glaç de Sant OIeguer, també conegut a l’època com el de Bruguera, pot datar-se entre 1672, quan Domènec Bruguera començà millorar el mas Verger, i l’any 1683. Això es dedueix de l’establiment que féu el dia 17 d’octubre de 1683 Silvestre Gai, pagès de Sabadell, a Domènec Bruguera, d’una peça de terra propera al mas Verger, a canvi de tres càrregues “de glaç del pou sobremensionat tots los anys que se empuarà, entregadoras en lo estiu y tardor”. Amb tot, probablement, el pou ja estava construït vers l’any 1678 i el 1683 funcionava a ple rendiment.
Domènec Bruguera era un pagès de Sabadell, descendent d’una família de paraires establerts a la vila a mitjan segle XVI. Malgrat que no pertanyia a una família preeminent, de la documentació de l’època es desprèn que devia ser una persona molt emprenedora. Possiblement, l’origen de la seva vinculació al mas Verger provenia del fet que abans de 1672 ja conreava una peça de terra de quatre quarteres colindant a aquest mas; anomenada “la Baldona”. De manera que, amb les diverses adquisicions i establiments del 1672 al 1693, aplegà una propietat semblant en extensió a una masia mitjana de l’època. Bruguera no només construí el pou de glaç i la casa pairal, sinó també el trull de l’oli, va plantar vinyes, oliveres, arbres fruiters i va refer els horts al costat del riu Ripoll.
Aquestes millores despertaren l’interès dels eclesiàstics que asseguraven tenir certs drets de propietat sobre el mas. Així, l’any 1679 interposaren un plet civil contra Bruguera a la Reial Audiència. Això malgrat que set anys abans havien renunciat als drets sobre el mas. Com explicà Ribé, el plet s’eternitzà i cap el 1693, quan morí Domènec Bruguera, encara no s’havia resolt. El seu fill, Pau Bruguera, assetjat pels deutes, que ascendien a 3.910 lliures, decidí arribar a un acord amb l’Església i trobar un comprador pel mas Verger, també dit de Sant Oleguer.
17 anys després d’iniciar-se el plet s’arribà a un acord entre les parts o concòrdia, en la terminologia de l’època. Aquest fou signat el 21 d’octubre de 1696 per Pau Bruguera i la seva dona Dorotea Faus i Joan Bruc en qualitat d’administrador de la causa pia per maridar donzelles, fundada per l’església de Sant Fèlix de Sabadell. Malgrat no tenir raó, l’Església obtingué una important compensació econòmica. El 26 de novembre del mateix any es feia efectiva la venta del mas Verger, amb el pou de glaç inclòs, a Pau Feu qui des de feia temps es dedicava a negoci de la distribució del gel a Barcelona. A partir d’aleshores el Feu i els Olzina continuarien amb aquesta indústria, encara que no directament sinó a través del masover de mas Verger o de l’arrendament. Així consta en un document del 1704 on “Pere Joan Serena, habitant en la casa i mas Oleguer, treu per provisió de la ciutat de Barcelona, la neu o glaç del pou de Pau de Feu.”
No obstant això, quan Josep Nicolau d’Olzina i Ferret, descendent directe dels Feu, inscriví l’any 1881 la finca de Sant Oleguer al Registre de la Propietat de Sabadell no esmentà el pou de glaç. Això, a parer de Ribé, podria explicar-se per què estava implícit o bé per què ja no es feia servir i les basses s’havien reomplert per conrear-les.
Com es fabricava el gel?
La producció de gel a Sant Oleguer comprenia el pou i dotze basses o eres de congelació d’escassa i grans dimensions. Aquestes construccions tingueren un cost força elevat, de 1.800 lliures, si es té en compte que el preu de mas Verger en l’esmentada venta a Pau Feu ascendí a 5.710 lliures.
El gel s’obtenia d’aquestes basses provinent de l’aigua de la propera font de Sant Oleguer o dels Senyors la qual, com explica Marian Burguès, “tenia anomenada per aigua fresca i bona”.
“A l’estiu, de bon matí, ja hi havia parròquia a cercar un cantiret d’aigua i atipar-se per agafar gana per esmorzar. A la tarda, quan el sol anava de baixa, hi acudien corrues de famílies amb coves de minestra, garrafes i xocolata, anissos i aiguardents. I era lluny; s’havia de sortir de la vila per camins estrets entre camps i vinyes”, explica Burguès.
El gel d’aquestes basses, abans de ficar-se al pou, es tallaven en peces fines, anomenades lloses, que eren introduïdes al pou mitjançant corrioles o escales de fusta. Per tal de conservar-lo, el fons del pou es cobria amb un bon gruix de brancatge, palla o fenàs i les lloses de gel es disposaven en capes interposades de boll de blat o palla i gel picat. Acabada aquesta operació, anomenada empouar, el pou es tancava hermèticament amb pedres i morter o portes de fusta.
A l’estiu, es treien les llosses, segons la demanda de gel, mitjançant cabestanys o un torn en una operació denominada desempouar. Les lloses que s’havien soldat formaven un blocs d’uns 20 centímetres de gruix que eren separades i tallades amb serres o xerracs. Un cop tallades, les peces eren transportades en sarrions o carros i recobertes amb palla, una estora d’espart i flassades. Sempre es preveia una pèrdua parcial de la mercaderia abans d’arribar al client que es contemplava als contractes. Segons Burguès, “aquí se’n consumia poc” de gel i la major part anava a Barcelona.
Arquitectura singular
El pou de glaç de Sant Oleguer comparteix característiques arquitectòniques similars a molts d’altres pous. En aquest cas es tracta d’un edifici cilíndric, aprofitant el desnivell natural del terreny, i soterrat en les seves tres quartes parts. Només sobresurt la coberta octogonal amb una volta reforçada per dos arcs de pedra entrecreuats a l’interior. Aquesta coberta estava protegida per teules esmaltades de color verd, dividida en vuit seccions.
L’estructura del pou consisteix en dos cilindres col·locats un sobre de l’altre. El que està ubicat a la part inferior té un diàmetre de 8 metres i una alçada de 3 metres; el superior té un diàmetre de 8.90 metres i 4,34 metres d’alçada. De manera que l’alçada total de l’edifici és de 9,85 metres. El dos cilindres estan construïts amb materials diferents; l’inferior aprofitant la pedra del subsòl i el superior amb un mur de paret de maó. En la banda de l’est, hi havia una obertura que avui està paredada amb unes escales mòbils concebudes pels treballs d’empouar i desempouar. A la banda oposada hi havia una altra obertura per il·luminar i ventilar el pou. A més, s’instal·là una claveguera per evacuar els aigües dels desglaç que és l’únic element del qual es desconeix la seva ubicació. Com explica Marian Burguès, molta gent “omplia un càntir d’aigua que sortia del pou per un forat que hi havia al fons, puix el glaç es fonia i sempre rajava poc o molt. Aquestes escorrialles tenien sempre una gran requesta”.
Tota la construcció està concebuda per tal d’aprofitar la inèrcia tèrmica del terreny i resguardar el gel de ventades, pluges o insolacions. El pou de glaç tenia una capacitat de 545 metres cúbics.
Amb el descobriment de la fabricació del gel artificial els pous de glaç caigueren en desús. La primera fàbrica de gel, La Frigorífica de Sabadell, s’inaugurà a l’any 1914. El pou de glaç de Sant Oleguer fou restaurat l’any 1999 per l‘arquitecte Josep Maria Massagué, per encàrrec de l’Ajuntament de Sabadell.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor. Sabadell, 1929.
CANYAMERES RAMONEDA, Esteve. El pou de glaç de Sant Oleguer, notícia de la seva construcció. Arraona, n. 22. Sabadell, hivern 1999.
CARRERAS COSTAJUSSÀ. Miquel. Elements d’història de Sabadell. Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, 1932.
MATEU i VIDAL, Ernest (transcripció i ordenació). Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell, segle XVII. Volum I. Ajuntament de Sabadell, 1971.
RIBÉ i MONGE, Genís. El pou de glaç de Sant Oleguer. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història, 2009.