Devem a Maria Lluïsa Forrellad i Montserrat Mimó un acurat estudi sobre els capbreus de la vila de Sabadell al segle XIV sota el règim de l’Alou dels Tres Senyors. Es tracta d’un lligall de 24 folis de paper numerats que contenen un centenar de documents. Els textos, escrits amb tinta sèpia i la lletra gòtica dels notaris, estan redactats en llatí; tot i que, per alguns topònims i expressions, s’usa el català.
A l’Edat Mitjana les relacions feudals de propietat funcionaven bàsicament sobre dues potes. D’una banda, els alous, el règim de propietat de bens immobles, principalment terres, sobre les quals el senyor feudal (l’aloer) tenia el domini total i absolut. Tant és així que, pels juristes medievals, l’aloer no tenia altre senyor superior sinó Déu. D’altra banda, el contracte d’emfiteusi mitjançant el qual el senyor llogava al pagès el “domini útil” de la terra a canvi d’un tribut anomenat cens, recollit en uns documents anomenats capbreus.
La paraula capbreu prové del llatí, caput brevium, que significa resum. L’acte de la capbrevació s’institucionalitzà a Catalunya a partir del segle XII, quan començà a establir-se la funció notarial. La capbrevació implicava un seguit de tràmits legals: el senyor (que podia ser un noble, un estament eclesiàstic o la Corona), designava un representant oficial davant el jutge i el notari que cursaven una convocatòria als emfiteutes o “senyors útils” que si no es presentaven podien ser sancionats i que havien d’aportar proves de l’ús i rendiment del domini útil.
A través d’aquest sistema, els senyors feudals imposaven el seu domini i feien rendir al màxim les seves propietats. La capbrevació resultava un reconeixement legal dels seus drets i propietats per exigir el cobrament dels censos i altres prestacions econòmiques establertes en el contracte d’emfiteusis.
L’Alou dels Tres Senyors
A la petita vila de Sabadell, que segons les estimacions de Miquel Carreras comptava amb uns 800 habitants, la situació es presenta amb la gran complexitat derivada del règim dels Tres Senyors: la casa de Montcada, que era el senyor feudal major, els Sentmenat i els Togores de la petita noblesa local. Aquestes dues darreres estaven en relació de vassallatge amb la primera, encara que totes tres eren considerades senyors alodials de la vila de Sabadell.
Un altre factor que afegeix complexitat al cas de Sabadell és el constituït per la construcció del temple romànic dedicat a Sant Salvador (ara a Sant Fèlix) consagrat l’any 1076 a petició del senyor del Castell d’Arraona, descendent dels Montcada, Guillem Bernat d’Òdena, però que depenia del monestir de Santa Maria de l’Estany.
L’any 1185 es creà la Pabordia de Sant Salvador que administrava els bens de la parròquia en nom del monestir de l’Estany. A partir del segle XII, els Montcada realitzaren diverses donacions al paborde i l’any 1338, els Montcada li cediren el cobrament dels censos que li corresponien de la seva part de l’Alou dels Tres Senyors. Així els Montcada, tot i mantenir la titularitat de la senyoria d’Arraona, no cobrava les rendes directament i rebia una tercera part dels beneficis recaptats per la Pabordia. A la pràctica, des del finals del segle XII, aquesta era la principal beneficiària d’aquest sistema ja que tenia el major nombre de propietats i cobrava la meitat dels censos, alhora que l’altra meitat es dividia entre els Sentmenat i els Togores.
Els senyors mitjans
Els capbreus analitzats per Forrellad i Mimó corresponen a aquests tres “senyors directes. També, hi figuren els anomenats “senyors mitjans”; és a dir, quan el bé emfitèutic del “senyor directe” eren enfeudat a una tercera persona la qual a la seva vegada podia establir contractes d’emfiteusis amb d’altres. D’altra banda, el bé emfitèutic podia ser alienat mitjançant venda, per herència, successió o donació com consta en 12 dels capbreus sabadellencs.
D’aquest centenar capbreus, 43 corresponen a senyors directes, 48 a un senyor mitjà, 7 a dos senyors mitjans i 1 a tres. Això s’explica perquè una mateixa propietat podia ser compartida per dos o més senyors mitjans. També, podia donar-se el cas que un declarant que fos “senyors útil” en un capbreu i “senyor mitjà” en un altre.
La vila i els masos
En els bens que figuren en aquests documents es distingeixen clarament dos grups. D’una banda, les cases (amb i sense hort) dintre de la vila i les taules la plaça de mercat; de l’altra, les peces de terra, camps, horts, vinyes o feixes de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, la majoria concentrats a la llera del riu Ripoll anomenada Horta Major.
Pels immobles dintre de la vila es distingeix entre domus i hospicis i s’indica la seva ubicació aproximada. Aquí figuren els carrers Nou, d’en Botei, de Vilanova, el Portal de Manresa, el camí de Caldes, el Cap Sa Vila, la plaça de mercat o prop de la mateixa. Així mateix hi són les nou taules i un porxo a la plaça del mercat entre les quals només figura una dona Margarida, muller de Guillem Sallent, carnisser.
En les propietats rurals fora de la vila s’indica la seva ubicació geogràfica segons els quatre punts cardinals i amb quines altres propietats limitava. Això ha permès conèixer una llista nombrosa i repetida d’altres veïns dels quals no existeix una declaració als capbreus.
El centenar del capbreus corresponen a 60 persones ja s’havien de fer tantes declaracions com a béns es tenien. D’aquests, 53 són de Sabadell, 4 als masos de la parròquia, 2 no ho diuen i 1 és de Barcelona però resident en Sabadell. D’aquests 60 declarants, només 13 corresponen a dones que declaren per elles mateixes, però sempre amb l’afegitó de “muller de…” o “filla de…”. Únicament en un cas una dona declara en nom del seu fill. Alguns d’aquests capbreus es permeten conèixer els oficis de 18 dels declarants: quatre carnissers, tres ferrers, dos traginers i un jurista, sastre, flequer, agricultor, mestre de cases, torner, draper, escrivent
Dates de pagaments
Als capbreus es concreta l’import dels censos i les dates de pagament. Aquests es podien fer en moneda o en espècies normalment cereals o vi. Tot i que, en el cas que la finca tingués diversos senyors, es podia pagar una part en diners i l’altre en espècies. Una de les mesures més habituals pel pagament en espècies era l’anomenat agrer (agrarium tasche) que equivalia a una onzena part de la collita. Als censos també es podien afegir altres càrregues econòmiques com el llòssol o impost per l’ús de la ferreria del senyor.
El cobrament en espècies es calculava segons la mesura anomenada “quartera de gra”, molt habitual a Catalunya, equivalent a uns 70 litres. El quarter de vi, que variava segons la comarca, equivalia a uns 10,6 litres.
Els senyors mitjans dintre la vila solien cobrar els censos en diners. L’única moneda emprada pels pagaments de Sabadell era la moneda barcelonesa de plata, anomenada diner amb dos múltiples: el sou equivalent a 12 diners i la lliura per valor de 20 sous o 240 diners. Tot i que als capbreus de Sabadell només es parla de diners i sous.
Per exemple, Humbert de Banyaloca cobrava 10 sous a Francesc Botet per una peça de terra o Bernat Soler cobrava 5 sous a la muller de Pere Malet per un obrador al carrer Nou de la vila. També, es podia pagar en espècies. Així, Margarida, muller d’Antic Marquet, cobrava dos parells de capons a Guillem Ferrer per unes cases.
En la majoria dels casos (62), els pagaments es feien el dia de Nadal; en altres 12 casos era el 29 de setembre, festivitat de Sant Miguel o de Sant Feliu, l’1 d’agost, en set casos.
Topònims i antropònims
Un altre aspecte important d’aquests document rau en l’abundant informació sobre els topònims i la ubicació a l’època dels masos, camins, molins, esglésies, parròquies…així com accidents geogràfics com rieres, torrents, costes…
Entre les camins s’esmenten el de Barcelona, Caldes, Costa Avall, Horta Major, Mas Jordà, Santiga i Trullars. També, hi figuren diversos masos com Mas Camp, Mas Berenguer, Mas Isern, Mas Macip, Mas Sa Parera, Mas Romeu, Mas Saltells de Cerdanyola i Mas des Volet, alguns dels quals coincideixen a l’exhaustiva llista de Miquel Carreras. També, s’esmenten com a punts de referència els molins de Bessó, Pere d’Om i Trilla o les parròquies de Sant Feliu d’Arraona, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Esteve de Parera, Sant Martí de Cerdanyola, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria de Barberà, i Santa Maria de Cornet (diòcesi de Vic).
Alguns d’aquest topònims s’han conservat fins avui, però la major part són de finques desaparegudes i s’han perdut del tot o són molt difícils d’identificar.
També, la relació dels cognoms aporta valuosa informació sobre les famílies sabadellenques que han perdurat en els temps i d’altres que han desapareguts. En el primer apartat podem esmentar a tall d’exemple els Argemir, Arnella, Camp, Colomer, Deu, Isern, Dalmau, Ferrer. Llong, Sallent, Oller, Reixac, Riera, Rovira, Sala, Salvany, Soler o Vives.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement d’una vila al voltant d’un mercat medieval. AARS, Sabadell, 2010.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
FORRELLAD, Mª Lluïsa i MIRÓ, Montserrat. Els capbreus dels Senyors de Sabadell (segle XIV). Arraona, revista d’història, n. 21, tardor 1997.
