El passat dimecres, 11 de febrer, es compliren 153 anys de la proclamació de la Primera República Espanyola. Una bona excusa per traçar la semblança biogràfica de qui fou un dels seus defensors més ardents i l’alcalde de la ciutat que llavors comptava amb uns 15.000 habitants.
Feliu Crespí Cirera va néixer a Sabadell el 16 de gener del 1834. Va ser el primer dels cinc fills del matrimoni format per Josep Crespí Talleda i Maria Cirera, nascuts el 1810 i 1815 respectivament. El seu pare, natural d’Arbúcies, va instal·lar-se a Sabadell amb 22 anys i on va morir el 1855. Josep Crespí, es dedicà a la “fabricació de draps” i va muntar un dels primers vapors de Sabadell construït per ell mateix.
Segons Andreu Castells, a la tardor de 1843, es va formar un Club Republicà clandestí a casa del notari Francesc Viladot on participaven Josep Duran Canyameras, el metge Antoni Grau i Salvador Alsina. A aquest grup de republicans veterans es sumaren Tomàs Viladot Rovira, fill del notari republicà, i els fabricant filadors Feliu Crespí Cirera i Josep Roca Armengol, nascut el 1830, conegut com Pep Sabadellès, una personalitat molt influent qui, segons Marian Burguès, “era el tipus de l’intermediari entre el poble i els fabricants”.
Crespi i Roca, que eren molt bons amics, foren els delegats de la clandestina Sociedad de Hiladores de Lana en la Comissió Mixta de la Filatura creada el 1851. Aquesta societat obrera estava formada per 69 treballadors, 35 dels quals eren dones. Encara que el seu director fou Joan Carreras, els seus principals dirigents van ser Crespí i Roca. L’agost de 1855 presentaren els seus estatuts per a ser legalitzats i on figurava la seva seu social al carrer Illa, n. 3.
Des de principis de gener a mitjans d’abril de 1855, esclatà el conflicte dels filadors de llana que s’enconà arran de la vaga convocada del 15 de març que aconseguí paralitzar de les fàbriques. Per solucionar el conflicte es constituí una comissió mixta, presidida per governador civil, formada per dos fabricants i dos obrers. “A l’ombra -escriu Castells- actuaven a favor dels obrers els empresaris filadors, Josep Roca Armengol i Feliu Crespí Cirera, els quals, junt amb altres industrials, foren dels que acceptaren prèviament el pacte”. A més, tots dos foren nomenats com membres del jurats per fer-lo complir i signar-ho a Barcelona davant el governador. Això es va fer provisionalment el 21 d’abril i definitivament el 27 del mateix mes. L’acord consistia en establir una jornada laboral de 12 hores i unes tarifes de pagaments setmanals, així com no prendre represàlies contra els vaguistes.
Cap a final del regnat d’Isabel II, s’articulà un grup de republicans federals, coordinat per Tomàs Viladot, integrat per vells republicans com Josep Duran i Met Canyameres i els joves Roca, Crespí, Josep Cabané Sans, Manuel Vilalta (Manel de la Pipa), Josep Vidal Campanària (el Puaire), Pau Sampere Argelaguet, Gabriel Morral. També, hi participaven els obreristes Enric Trias Domenec, que seria el primer director de Los Desheredados, Domènec Borràs, Pelegrí Figueras, Pau Tarrech i Agustí Serra, en funcions d’arxiver de la documentació clandestina.
La Revolució Gloriosa
La nit del 29 de setembre arribaven a la ciutat les notícies del triomf de la Revolució Gloriosa que enderrocà a Isabel II. Sobre dos quarts d’onze, el poble assaltà l’Ajuntament on llençaren pel balcó el retrat de la reina, els estris d’amidar els quintos, documents i mobles que foren cremats a la plaça entre crits de ¡Viva la libertad!, ¡Abajo los Borbones!, ¡Fuera quintas!
A les vuit del matí de l’endemà, l’alcalde i ric hisendat, Joan Fontanet Pont, presentava la dimissió i es constituïa la Junta Revolucionària interina, presidida per Josep Roca, i formada per Feliu Crespí, Josep Sallarès Gorina, Feliu Moratonas, Josep Vidal, Jaume Batllés i Josep Sala, tots ells republicans. La primera tasca de la Junta Revolucionària va ser difondre, el mateix dia 30 de setembre dos manifestos, el darrer dels quals suprimia els odiats burots de consum. El 2 d’octubre, la Junta nomenava un Ajuntament provisional, amb Joan Cirera d’alcalde, conegut com popularment com Jan Parallé, republicà federal i propietari del primer cafè de la ciutat, (on ara hi son els magatzems Zara) fins a les eleccions municipals celebrades l’11 i 12 d’octubre de 1868 en les que participaren 1.703 votants. La candidatura presentada per la Junta Revolucionaria, on figurava Crespí que va obtenir la segona posició amb 769 vots, va ocupar tots els llocs, tret dels destinats als suplents on triomfaren l’anarquista Enric Trias i Pau Sampere de la Societat de Teixidors de Llana.
Una de les primeres actuacions de la Junta Revolucionària va ser la reestructuració el 30 d’octubre de 1868 de la Junta d’Instrucció Local, que va deixar d’estar presidida pel rector de Sant Fèlix, sense cap clergue, ni els majors contribuents del municipi. En el seu lloc passà a dirigida per republicans i lliurepensadors, entre ells Feliu Crespí.
El 29 de gener de 1869, Crespí presentà una moció a l’Ajuntament per instar al govern a decretar la immediata llibertat de cultes i la separació de l’església de l’Estat i que va ser aprovada amb 10 vots a favor i 5 en contra.
Comandant dels Voluntarios de la República
La Revolució Gloriosa va comportar la reactivació dels carlins que ha passat a la història com la tercera guerra carlista. Al Vallès, les partides carlistes operaren des del massís de Sant Llorenç de Munt. Per combatre aquesta amenaça es reorganitzà la Milícia Ciutadana que canvià de denominació per Voluntarios de la Libertad comandats per Crespí, i posteriorment pel de Voluntarios de la República.
L’abdicació del rei Amadeu I de Savoia, l’11 de febrer del 1873, precipità aquell mateix dia la proclamació de la Primera República en sessió conjunta del Congrés i Senat. L’endemà, l’Ajuntament de Sabadell va rebre un telegrama informant de la nova situació que desfermà una forta discussió entre els membres del Consistori. Els edils conservadors defensaren ajornar la notícia uns quants dies, mentre que els esquerrans exigiren la seva difusió immediata. Es procedí a una votació on, per l’escassa diferència de dos vots, guanyà proclamar la República sense dilacions. L’alcalde Josep Cabané Sans, acompanyat pel comandant militar de la plaça, Joaquim de Brugada i el jutge municipal, Tomàs Viladot Rovira, sortiren al balcó de l’Ajuntament on proclamaren la República “como la forma de gobierno legítima del país”. La reacció popular va ser cremar les casetes dels odiats burots per eliminar els impostos al consum.
“Qui no ha viscut el període d’anys del 1868 al 73 -escriu Burguès- no es pot fer idea de l’activitat i febre de la política. En cafès, penyes i cases particulars tot bullia. Recordo una reunió de republicans en la sala de can Iglesias, un dels oradors, en Met Canyomeres, home de més bona fe que intel·ligència, digué: Ciutadans (el mot de ‘ciutadans’ feia revolucionari): sabeu què vol dir República? Vol dir pa blanc, ració de carn corresponent, vol dir a fora consums, a fora quintes i treball ben pagat; que el treballador no tingui d’anar a captar en arribar a vell i, sobretot, a fora capellans! (…) Els oradors, si fa o no fa, volien demostrar als reunits que la República curaria tots els flagels que havia patit la nació”.
El 14 de maig de 1873, els carlins de l’Exèrcit Reial de Catalunya, reclamaren a l’Ajuntament de Sabadell quatre trimestres de contribució. Al no rebre resposta, insistiren el 26 de maig amb l’amenaça de prendre mesures de força. Aquí el testimoni de Marian Burguès, que llavors tenia 22 anys, resulta particularment valuós: “Toquen a sometent. Els carlins vénen a Sabadell. El nunci crida tots els homes de 18 a 40 anys, útils per a les armes per defensar la vila dels carlins. No vaig faltar a la cita. Les fetes dels defensors de ‘Déu, Pàtria i Rei’ en tenien revoltat. Es taparen tots els caps dels carrers que donaven als afores amb bales de llana i el que es pogué i es posaren reforços i guàrdies per tot”. Finalment, es reuniren “deu mil duros” per pagar la contribució, “els carlins no entraren a Sabadell, però la seva comèdia va costar deu mil duros a la Vila que de bona gana les hauria despès en bales i pólvora”.
La gravetat de la situació militar va conduir a l’alcalde Cabané a constituir la Junta de Armamento y Defensa i demanar ajuda al govern central; però, va topar-se amb la resistència dels majors contribuents del municipi a sufragar les despeses. Així doncs, el 19 de maig de 1873, convocà una reunió secreta i els obligà a posar els diners sobre la taula. Aquesta Junta, presidida per l’alcalde, estava formada pel comandant militar de la Vila, Joaquim de Brugada, els caps dels Voluntarios de la República i veïns de notable pes polític i econòmic com els fabricants Josep Antoni Planas Borrell i Zenón Corominas Pla, que havien estat tinents de la Milicia Nacional, així com l’exdiputat provincial, Joan Sallarès i Marra, el propietari progressista Joan Casanovas Sallarès i Domènec Barata Font, que havia participat a la Revolució Gloriosa.
Tanmateix, el govern central va negar-se unilateralment a proporcionar armes i municions a cap ajuntament per por de les insurreccions cantonalistes, abandonant-los a la seva sort, com se’l comunicà oficialment el 28 de maig de 1873.
Així estaven les coses quan el 29 de maig els carlins, des del seu quarter general de Mura, desfermaren una ofensiva contra Caldes de Montbui. A Sabadell es reuniren 250 homes armats, però quan arribaren a aquesta població la feina estava feta. Els republicans de Sentmenat i Granollers havien contraatacat i els havien expulsat. Malgrat no intervenir en el combat, els Voluntarios de la República desfilaren orgullosos pels carrers de Sabadell.
Alcalde republicà
El 21 de juny de 1873 es celebraren les eleccions municipals. El comitè local del Partit Republicà Federal, dirigit per Pau Sampere Argelaguet, va relegar a Cabané, “un teixidor amb més bona voluntat que capacitat” -en paraules de Burgués- per Feliu Crespí, un “polític de debò”.
La seva principal prioritat fou reforçar la Junta de Armamento y Defensa. L’anterior presentà la dimissió el 4 d’agost i se’n formà una altra amb gent més enèrgica que entomà diverses gestions davant la Comissió provincial i el govern central per comprar armes. El 12 d’agost de 1873, l’Ajuntament encarregà a Crespí i Josep Antoni Planes, amb els diners avançats per Zenón Corominas, la compra de 2.200 fusells. Tots dos va fer un periple per Marsella, París, Brussel·les i Lieja per adquirir-los. Mentrestant, Joaquim Racudé Rocafort fou anomenat alcalde accidental. Finalment, van tenir èxit a Londres i tornaren a Sabadell el 2 de setembre amb una certificació de compra de 1.000 fusells Remintong de primera qualitat.
A la ciutat van trobar la Junta de Armamento y Defensa desmoralitzada, davant uns carlins crescuts que demanaven més diners i amb diverses dimissions en aquest organisme a les que s’hi va afegir el mateix Planas. Al negar-se a pagar, els carlins anunciaren el bloqueig de Sabadell i es concentraren a Sant Llorenç Savall per assaltar la ciutat. Crespí hagué de vèncer moltes resistències burocràtiques fins que finalment el 19 de novembre els fusells Remintgon, retinguts a la duana de Barcelona, arribaren a Sabadell i foren repartits entre els Voluntarios de la República.
Malgrat això aquestes armes eren insuficients per combatre als carlins i s’arbitraren mesures radicals per obtenir més diners. Així, ordenà desmuntar i vendre les campanes de totes les esglésies i comunitats religioses de la vila: quatre de Sant Fèlix, una de les monges Escolàpies, dues de la Puríssima, dues dels Escolapis i dues de la Salut, per valor 5.747,75 pessetes que foren cobrades el 2 de desembre.
Tanmateix, encara mancaven diners per pagar l’armament i les municions. Així, ordenà subhastar públicament les imatges i els objectes de culte més valuosos de les esglésies, argumentant que eren patrimoni del poble. “La gent devota -escriu Burguès- s’horroritzava d’aquella profanació i la veu corregué que tindrien la mateixa sort la custòdia tot ço de més valor del tresor eclesial. Al moment anaren a trobar al Sr. Feliu Crespí oferint-li tot quant havia de menester mentre aturés la subhasta de Sants i objectes litúrgics. I així pogué sortir-se del compromís que havia contret amb la casa que li facilità l’armament pel batalló de la Guàrdia Republicana. Mai ningú s’havia atrevit a una venda semblant.”
Aquestes mesures extremes provocaren la dimissió de diversos membres de la Junta, entre ells Zenón Corominas.
El cantó federal del Sabadell
Malgrat aquests esforços la República -que s’enfrontava a les insurreccions dels cantonalistes, carlins i a la guerra colonial a Cuba- vivia els seus darrers dies. El 3 de gener de 1874 el general Manuel Pavia entrava a les Corts i les dissolia.
El 5 de gener arribà a Sabadell una columna a les ordres de Mascías que informà a Crespí del cop d’Estat que reinstaurava la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XIII. Mascías li preguntà si estava disposat a proclamar el cantó federal del Vallès amb capital a Sabadell. Crespí li respongué que aquesta no era la seva intenció, sinó defensar la República i combatre als carlins.
Tanmateix, quan Mascías abandonà la ciutat, el 9 de gener, els federals més radicals i els internacionalistes proclamaren el cantó federal de Sabadell amb Crespí com a president. Com observa Castells durant dos dies va ser “l’única vegada que Sabadell s’ha considerat entitat autònoma i independent”. Crespí va decretar-se un impost extraordinari de 34.460 pessetes entre els majors contribuents i es preparà la defensa del municipi.
El batalló federal de Sabadell, comandat per Ramon Jover i Domènec Cunillé, al qual s’uniren les forces del Xic de les Barraquetes de Rubí, participà en la defensa de Sarrià. Després de patir 30 morts i davant l’enorme superioritat militar del general Martínez Campos, aquestes tropes es desintegraren. “Tornaren cap-cots -escriu Burguès- disgregats per grups; alguns anaren a voltar cap el cantó de Palau-solità, sense fusell, sense canana, sense barretina, grocs i espantats d’aquella trista epopeia, coronada per la desfeta. Els monàrquics ja tenien autoritat seria i obligaren a fer deixar l’armament a can Iglesias a tots els que tornaven. Alguns les havien abandonat”. El més reressagats arribaren a Sabadell la nit del 10 de gener de 1874.
La matinada de l’11 de gener la columna governamental, comandada pel tinent coronel Narcís Barraquer, entrava a la ciutat, destituïa l’ajuntament federal i a l’alcalde Crespí, anomenant a Josep Antoni Planas, que havia estat comissionat amb Crespí per la comprar d’armes a l’estranger. Així terminava el cicle revolucionari de la burgesia espanyola, catalana i sabadellenca, tot i que la guerra continuaria fins a la desfeta final dels carlins el març del 1876.
Obra de govern
En el breu any d’existència l’ajuntament republicà expulsà de la ciutat els Escolapis, molt odiats pel seu monopoli de l’ensenyament, i s’inaugurà, sent alcalde Crespí, la primera Escola Industrial i Mercantil de “perfeccionament obrer”. També fou un període de consolidació de les organitzacions obreres les més importants de les quals, com les de teixidors i filadors de llana, que s’adheriren a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El 18 de febrer de 1873 s’organitzà una multitudinària manifestació reclamant les 65 hores setmanals i un augment del 7,5 per cent del salaris. L’endemà mateix es rebré un telegrama del govern central prometent la ràpida presentació d’un projecte de llei del treball per satisfer les reivindicacions obreres. El 23 de febrer una reunió mixta entre representants obrers i dels fabricants, presidida per l’alcalde Cabané, acordà la setmana de 65 hores. Així mateix fou una època d’intensa conflictivitat laboral amb les vagues de forners, carreters i tintorers.
Sabem ben poca cosa tant de la trajectòria política de Feliu Crespí després de l’enfonsament de la Primera República, com de la seva vida familiar. Únicament que va casar-se amb Isabel Soler Casanovas a qui tingué diversos fills. Va morir a Sabadell, l’1 de maig de 1900. Un dels seus nets, Conrad Crespí Vergés, també republicà, fou un dels sabadellencs supervivents dels camps d’extermini nazi de Mauthausen i Dachau.
L’Ajuntament de Sabadell, el 30 d’octubre de 1985, dedicà un carrer a l’alcalde Crespí al barri de Torreguitart.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904) Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i Telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890). Recerques 47-48, (2003-2004).
