Aquest mes de juny s’han complert 50 anys del que va ser d’un dels actes més importants de l’oposició democràtica a l’agonitzant dictadura. El Festival s’organitzà en un clima d’intenses mobilitzacions, quatre mesos després de la Vaga General Política que provocà la dimissió de l’alcalde falangista.
El diumenge 20 de juny de 1976 es celebrà a l’Estadi Municipal de la Nova Creu Alta el Festival dels Pobles d’Espanya, que aplegà entre 15.000 i 20.000 persones, en la seva majoria joves molts d’ells vinguts de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Es tracta, en paraules de Joan Moles, un dels organitzadors de l’acte, “un dels actes cívics, culturals i polítics més important fins aquells moments, sota la dictadura franquista”. Llavors Moles era el primer president de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell (FAVS) i a partir de 1979 seria regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en el primer ajuntament democràtic des de la Segona República.
El Festival es celebrà en un context de forta mobilització cultural, social i política de l’oposició democràtica a la dictadura liderada pel PSUC. Quatre mesos abans, el febrer de 1976, havia esclatat la Vaga General Política, que es saldà amb una gran victòria política amb la dimissió de l’alcalde falangista, Josep Burrull Bonastre. Uns mesos més tard, al setembre, es declararia la Vaga del Metall.
A Sabadell, la idea d’organitzar el Festival va partir de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), organització juvenil del PSUC. L’abril de 1976 plantejà la necessitat de crear una coordinadora de grups polítics juvenils i una Taula de moviments i entitats juvenils de Sabadell que s’adhereixi a l’Assemblea Democràtica de Sabadell i a la Taula de Moviments Juvenils de Catalunya. Així mateix, es proposà passar de la coordinadora a la federació de les vocalies i centres juvenils de la ciutat. El mitjà per aconseguir aquests objectius va ser l’organització del I Mes de la Joventut que s’inaugurà amb un concert de Raimon al teatre municipal La Faràndula el 8 de maig de 1976, on Isidre Elias, militants de la JCC i membre de la junta de Joventuts Musicals va tenir un paper destacat.
Els dies previs
De cara a obtenir els permisos de les autoritats franquistes, la Coordinadora de Centres Culturals i la FAVS, figuraven com organitzadors del Festival com la cloenda del Mes de la Joventut que havia celebrat un centenar d’actes culturals a tots els barris de la ciutat i on participaren col·legis, instituts, esplais i tota mena d’entitats cíviques, esportives i socials.
Aquests centres culturals havien sorgit a la dècada de 1960 promoguts per la xarxa d’assistents socials als barris, amb el suport i finançament de la Asociación Catòlica de Dirigentes presidida per Antoni Forrellad.
Quim Góngora, llavors militant de les JCC i uns dels organitzadors del Festival, evoca la tensa reunió a l’Ajuntament de la delegació formada per ell mateix, Moles i Isidre Elias, amb el tercer tinent d’alcalde falangista, Juan Bernabeu González, per demanar els permisos. Bernabeu plantejà un sèrie de condicions restrictives com la prohibició de trepitjar la gespa de l’estadi o demanar un permís al Ministerio de Defensa pels globus de l’espectacle de la Cuca riellera ja que podia interferir en els activitats del camp d’aviació.
El dia abans de la celebració del Festival, dissabte 19 de juny -escriu Moles a les seves memòries- quan s’havien tramitat tots els permisos, va rebre un trucada de la comissaria de la Policía Armada, llavors amb seu a la Rambla, on ara hi es la regidoria de Serveis Socials, convocant-lo a una reunió al capvespre. Moles va ser rebut pel comissi, un capità de la Policía Armada, uns quants agents uniformats i altres de la Brigada Político-Social (la secreta) que li comunicaren una sèrie d’advertiments i prohibicions. Els organitzadors havien de muntar un servei d’ordre per impedir l’exhibició de banderes no autoritzades (independentistes, comunistes o anarquistes). No es podien proferir ni expressions, ni crits contraris al règim, tampoc es podia distribuir propaganda subversiva i a l’acabar l’acte la gent s’havia de dispersar sense aldarulls.
Festival antifranquista
L’endemà, diumenge al vespre, s’aplegà una gran gentada en la seva majoria joves, molts d’ells portant les banderes prohibides i proferint consignes antifranquistes. A l’escenari, actuaren artistes de primer nivell. L’aragonès José Antonio Labordeta, el gallec Miró Casabella, el grup valencià Al Tall, l’andalús Enrique Morente, els catalans UC i Elisa Serna i el grup basc Oskorri.
Algunes de les cançons tenien un marcat significat polític com Canto a la libertad, Andaluces de Jaen o L’estaca i van provocar grans aplaudiments. Com explica Góngora, la seva contractació va ser gestionada per l’executiva catalana de la JCC, a través de la coordinadora del PSUC, on tenia un paper destacat el sabadellenc Quim Tres, que aplegava als artistes del partit comunista i que ja havia organitzat la Festa del Jovent a Mataró.
A la mitja part es va guardar un minut de silenci pels morts en la lluita per les llibertats i la democràcia. Durant les actuacions musicals, l’ambient es va anar caldejant. Es repartiren octavetes, es cantà La Internacional puny en alt, i onejaren les ikurriñes, les senyeres i altres banderes prohibides. Mentre es preparava l’escenari per a l’actuació final de Lluís Llach, es pronunciaren diversos parlaments sobre el Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat o de suport al poble sahrauí.
El Festival acabà a dos quarts de deu del vespre. Llavors, un grup d’uns 300 persones anaren en manifestació amb banderes, pancartes i crits antifranquistes fins a la plaça Marcet, on es dissolgueren davant la forta presència policial. Moles evoca com, a l’acabar l’acte, “amb un grup d’amics, vaig tornar cap el centre de Sabadell; es notava molta presència de grups de joves, amb els banderes plegades, molts animats i fent broma. Altres, que anaven cap a l’estació de la Rambla dels Ferrocarrils Catalans per tornar als seus pobles, passant pel davant de la comissari, amb policies al carrer, però no va passar res. Em vaig quedar tranquil, però no del tot”.
Interrogatori a comissaria
L’endemà Moles va rebre una trucada des de la comissaria de Sabadell convocant-lo urgentment. Primer de tot li comunicaren que havia telefonat el governador civil molt emprenyat per com havia anat el Festival. Acte seguit, desplegaren un detallat interrogatori sobre diverses qüestions com ara quantes i quines banderes s’havien exhibit, qui havia parlat, quins eren els membres del servei d’ordre, per què es van interpretar cançons prohibides, per què no s’havia impedit el repartiment d’octavetes il·legals, qui havia organitzat la manifestació…
“El capità de la policia armada -escriu Moles- va fer un comentari, tot dient-me que, si ell hagués rebut l’ordre de desallotjar tota la gent del camp de futbol, en pocs minuts no n’hi hauria quedat ningú. Vàrem estar una estona allí, a peu dret, tot donant voltes al mateix sermó. Semblava que m’estaven amenaçant i que el que volien era fer-me agafar por (…) Vaig intentar fer-los entendre que no havia passat res extraordinari ni fora del normal i que tota havia transcorregut sense cap incident greu; vaig afegir que, segons el govern de Madrid, estàvem anant cap a una normalització democràtica del país i que aquell festival havia estat, precisament una demostració de civisme i bon comportament del poble, excepte petits incidents sense cap importància. Per sort, tot va acabar en no res”.
Les entrades falsificades
El Festival, com explica Góngora, malgrat el gran èxit de públic, generà un “dèficit bestial”, arran d’una falsificació massiva de les entrades. De manera que no es van poder pagar ni els honoraris dels artistes contractes. L’executiva del PSUC va haver d’eixugar el deute, tot i que alguns artistes vinculants al partit renunciaren a cobrar o com Enrique Morente a qui va pagar Quico Pi de la Serra de la seva butxaca. Per contribuir a fer front al deute, alguns membres de les JCC de Sabadell anaren a treballar al Canet Rock en l’organització dels serveis d’ordre del festival, a canvi d’una compensació econòmica simbòlica.
Després del Festival, escriu Jordi Serrano, es va perfilar la coordinació de tots els sectors juvenils: junta de delegats escolars, esplais, entitats culturals… sota la denominació de Gestora del I Congrés de la Joventut Catalana.
Bibliografia
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Fundació Ferrer i Guàrdia, Barcelona, 2008.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2014.
SERRANO, Jordi. Petita historia dels joves de l’oposició sabadellenca. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970- 1980 (II). Arraona, revista d’història, n. 27, 2003.
Entrevista QUIM GÓNGORA, 22 juny 2026.
