Les greus mancances de la sanitat a la ciutat i la comarca són, juntament amb la mobilitat, un dels dos grans problemes de Sabadell. Aquí resumim les seves vicissituds des de la creació, primer del Consorci i després de la Corporació Sanitària Parc Taulí, fins a les retallades del govern d’Artur Mas, a partir de 2011.
L‘origen de la Corporació Sanitària Parc Taulí arrenca del 1984 quan es detectà que l’edifici de la Residència Albada estava afectat per l’aluminosi. Davant d’això es constituí la Comissió Ciutadana pro-Residència Albada amb la participació de diverses entitats que recollí milers de signatures i dos milions de pessetes en donatius. En sol dia es varen traslladar els malats i material a l’edifici del Taulí, llavors propietat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), d’acord amb el seu rector Ramon Pascual.
Tanmateix la qüestió de la reestructuració de l’edifici i el seu finançament van quedar pendents. Aquest seria el primer pas per a la creació del Consorci Hospitalari del Parc Taulí sota els auspicis del departament de Sanitat de la Generalitat, l’Ajuntament de Sabadell i les entitats propietàries de les clíniques de Sabadell: Caixa d’Estalvis de Sabadell, Sabadell Mutual i la Fundació Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell amb el suport de la UAB. El Mapa Sanitari de Catalunya dels anys 80 preveia la creació d’un complex assistencial al Parc Taulí amb l’objectiu de reordenar i integrar el conjunt de centres sanitaris de la ciutat: la Clínica Creu, la Clínica Santa Fe, la Clínica Infantil Nen Jesús, l’Hospital Mare de Déu de la Salut (coneguda popularment com Els Eucaliptus), l’edifici VII Centenari i l’Hospital Clínic de Sabadell, mitjançant un acord amb l’Institut Català de la Salut (ICS).
Finalment, el Consorci es va crear el 31 de desembre de 1986, format per la Generalitat, Ajuntament de Sabadell, Fundació Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, Mútua Sabadellenca, la UAB i la Caixa d’Estavis Sabadell. La institució es concebia com a un consorci de gestió dels patrimonis cedits en ús per les entitats on progressivament es va fer un procés de fusió de centres públics i privats de característiques i cultures de gestió molt diferents.
L’any 1998 el model es consolidà i el Consorci Hospitalari esdevingué Corporació Sanitària amb personalitat jurídica pròpia. La Corporació Sanitària Parc Taulí (CSPC) gestiona directament l’Hospital de Sabadell, l’Albada Centre Sociosanitari i Salut Mental Parc Taulí. El seu consell de govern està integrat per sis representants nomenats per la Generalitat, dos per l’Ajuntament de Sabadell, un per la UAB, un per la Caixa d’Estalvis Sabadell i un altre per Sabadell Mutual-Mutalitat de Previsió Social. Llavors l’Hospital Taulí donava assistència a 400.000 persones d’onze municipis del Vallès Occidental, que ara s’han reduït a vuit, i el 2005 atenia diàriament 1.462 consultes externes.
A diferència de Terrassa, on conviuen una oferta pública i una altra privada de caràcter mutualista, aquí es va apostar per la fórmula de consorci públic-privat que combina l’accés universal i gratuït a la sanitat amb la gestió empresarial. En aquell moment, en un context d’ofensiva del neoliberalisme, de privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics, el projecte del Taulí fou presentat com la solució més moderna i eficient per l’assistència hospitalària i va comptar amb l’aval polític de l’alcalde Antoni Farrés, que es declarà un ardent partidari d’aquesta fórmula.
La lluita per una sanitat pública i de qualitat
Ben aviat es posaren de manifest les deficiències d’aquest model, doncs a diferència dels hospitals de gestió pública, la Corporació Sanitaria havia de fer beneficis. A més, les dades mostraren un inquietant dèficit de llits hospitalaris. Així, si la mitjana catalana era de 3,7 llits per cada 1.000 habitants, la del Taulí era només de 1,7 per llits, la qual cosa implicava una manca de 500 llits els quals, amb les retallades de la dècada del 2010, han augmentat entre 700 i 800 llits.
D’altra banda, es constatà que les inversions en matèria sanitària per part de la Generalitat eren un 20 per cent inferiors a la mitjana de Catalunya. Això, provocava el constant col·lapse del servei d’urgències amb llargues llistes d’espera i escenes dantesques als boxes. També, greus deficiències d’infraestructura en els Centres d’Atenció Primària (CAP), molts del quals com el de Can Deu o el del passatge Gaudí estaven obsolets, en l’atenció sociosanitària com ara el tractament a la dona, toxicomania, salut mental o gent gran, així com l’elevada rotació dels professionals sanitaris i una precària situació dels pacients als postoperatoris. Tampoc es complien, o es prestaven amb severes carències, els serveis recollits a la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), aprovada el 1990.
L’any 1995, des de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell (FAVS), s’impulsaren una sèrie de manifestacions reivindicant més recursos econòmics i infraestructures a l’àrea d’influència del Taulí. El 1998 es creà la Plataforma Ciutadana en Defensa de la Sanitat Pública, que es dissolgué al 2003, formada pels sindicats CC.OO. UGT i USOC, el Servei de Defensa del Consumidor (SEDECU), els partits EUiA, ERC, ICV i PSC, la FAV, l’associació Salut Mental Sabadell i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Sabadell que exigí millores en les infraestructures, més llits hospitalaris, aplicar la reforma sanitària i reduir les llistes d’espera. El 1999 es reclamà l’ampliació del Taulí i l’adequació de les dependències de Santa Fe.
Des del 2000 al 2005 es demanà insistentment l’obertura amb finançament públic de la clínica L’Aliança que disposava de 17.346 metres quadrats. El 2001 es reclamà l’equiparació de les inversions sanitàries a Sabadell amb la mitjana de Catalunya, la construcció de nous CAPs, la implantació total de la reforma sanitària i la construcció d’un nou hospital a la comarca.
Una altra qüestió és la relativa a la participació de la ciutadania en la gestió sanitària. A la LOSC es contempla el dret a dels usuaris de la sanitat pública a participar a través de consells en l’avaluació i control dels serveis. Les Associacions de Veïns propugnen canalitzar aquesta participació a través d’una vocalia de sanitat i proposant als Consells de Districte la creació de comissions de sanitat coordinades amb els CAPs per avaluar i controlar l’assistència primària. També, reclamen que la Corporació Sanitària del Parc Taulí s’obrís a la participació. Sota aquestes premisses s’ha d’intervenir en el Consell Municipal de Sanitat per tal de pal·liar els dèficits de la sanitat a la ciutat: reducció llistes d’espera, millora del tractament de les malalties mentals, desenvolupament de programes contra la toxicomania, millora de les condicions de la gent gran amb la construcció de casals d’avis, centres de dia i residències. Tanmateix, s’haurà d’esperar al 2000 per la constitució del Consell de Salut de Sabadell amb la participació de la FAVS i les Associacions de Veïns dels districtes.
Paral·lelament, es produeix un conflicte arran del fet que el CAP de Can Rull de nova creació no fos gestionat directament per la xarxa pública, a través de l’ICS, sinó des del Taulí i es critica la manera com s’aprovà la gestió d’aquest CAP, sense consultar als usuaris. Tanmateix, el malestar de les entitats veïnals es centra en la sospita que es tracti d’un precedent per privatitzar el conjunt de l’assistència primària a la ciutat. Justament, en aquesta direcció apunten les declaracions d’Elena Ris, directora general del Taulí en aquella època, en el sentit d’assumir la gestió dels nous CAPs previstos a la ciutat. Aquest posicionament desferma una gran indignació en el moviment veïnal atès que anteriorment Ris s’havia mostrat partidària de la gestió pública de la sanitat i creien trobar en ella una aliada davant les pretensions privatitzadores del conseller de Sanitat, Xavier Pomés, que propugna la privatització de 126 de les 360 àrees bàsiques de salut.
Al mateix temps, esclatà una altra polèmica quan l’Ajuntament de Sabadell va declarar la seva intenció de comprar la L’Aliança per vendre les seves plantes a operadors privats. Una operació que s’interpretà com un regal a la direcció d’aquest centre sanitari, el qual, a més de rebre diners públics, manté un elevat deute amb la Seguretat Social. Des de la FAVS es demana la seva expropiació per pal·liar el greu dèficit hospitalari de la ciutat.
En definitiva, ens trobem davant d’una estratègia privatitzadora de la Generalitat que va arrencar el juliol del 1990 amb la promulgació de la llei de reforma de l’atenció primària. Justament, llavors va aparèixer la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP), centres privats que ofereixen serveis públics pagats amb fons de la Seguretat Social, i la qual pertany l’Hospital Taulí. Una estratègia que, a parer dels seus detractors, persegueix dos objectius: desprestigiar el sistema públic i beneficiar clarament el sector privat. Una política executada des del Consell Català de la Salut que es palesà en les quantioses subvencions a la XHUP. Així, molts centres públics patien un drenatge de recursos econòmics i humans cap el sector privat.
Davant aquesta ofensiva privatizadora i la passivitat de l’Ajuntament de Sabadell sota l’alcaldia de Manuel Bustos, el desembre del 2002, la FAV inicià la campanya Per una sanitat pública, gratuïta i de qualitat: no a les privatitzacions. Aquesta consisteix amb la recollida de signatures, 10.000 díptics informatius, 18 pancartes i milers de fulls de reclamació per aquells que estan en llistes d’espera. La campanya continuà el mes de febrer amb xerrades als barris i amb la voluntat que els partits polítics i sindicats es posicionessin.
El Pla de Xoc o les falses esperances en el tripartit
L’arribada al poder, al desembre del 2003, del tripartit d’esquerres a la Generalitat concità grans esperances per tal de resoldre el dèficit sanitari estructural. Al ple municipal de febrer de 2003 s’havia presentat un llistat de les demandes sanitàries que el 25 de juliol es lliuraren al Parlament de Catalunya, avalades per 18.000 signatures on es reclamava la reobertura de l’Aliança i la creació d’un nou hospital entre Cerdanyola, Ripollet o a Montcada i Reixac.
L’any 2004, acompanyats pel Ramon Álvarez regidor d’ICV en l’equip de govern de Bustos, es van mantenir diverses entrevistes amb representants de la Generalitat que es comprometeren a concertar una reunió amb la consellera de Sanitat, Marina Geli, del PSC que no arribava a materialitzar-se. Malgrat això, se li va trametre una carta on es plantejaven les propostes de la FAV per acabar amb el dèficit sanitari de la comarca. Davant la manca de resposta, les entitats veïnals vallesanes convocaren una manifestació, el 17 de març de 2005, que fou desconvocada arran de les promeses sobre un Pla de Xoc, per resoldre el dèficit de 500 llits hospitalaris a través de les gestions de Carme Forcadell, aleshores regidora de Sanitat d’ERC al govern presidit per Bustos.
D’altra banda, després d’anys de pressions del moviment veïnal vallesà, els alcaldes de la comarca prenien consciència de la gravetat de la situació de la sanitat a la comarca i es posicionaren en el sentit de defensar les seves reivindicacions i incrementar la pressió sobre la consellera Geli.
El malestar de les entitats veïnals vallesanes amb la consellera de Sanitat augmenten ja que aquesta no semblava disposada a dialogar, malgrat les seves diverses visites a la comarca i sense haver concretat la seva proposta d’un nou Mapa Sanitari. Davant d’aquests reiterats incompliments es convocà, el 17 de maig de 2005, una concentració a la conselleria, acompanyada d’una demanda per escrit al president Pasqual Maragall per tal de convèncer Marina Geli a rebre la comissió veïnal. Finalment, la consellera, en el marc d’una visita a la ciutat, es va comprometre a presentar el Mapa Sanitari del Vallès Occidental, va assegurar que permetria la participació veïnal al Consell Comarcal de la Salut i va reconèixer que el Vallès Occidental i el Baix Llobregat eren les dues zones sanitàries més deficitàries de Catalunya.
Finalment, la consellera al juny del 2005 presentà el Pla Xoc amb l’objectiu de resoldre l’històric dèficit sanitari que constava de dues parts. D’una banda, l’ampliació i reforma de l’Hospital Taulí, en el marc del Projecte d’Ordenació del Parc Taulí 2006-2010. En una primera fase (2006-2008) es preveia la construcció de les dues terceres parts del nou edifici, amb 15.277 metres quadrats i la rehabilitació d’altres 1.048 metres quadrats amb millores en les àrees de ginecologia, pediatria, atenció ambulatòria i l’àmbit quirúrgic. En una segona fase, s’enderrocaria l’edifici de Santa Fe i es construiria un nou edifici de Salut Mental; en total, 13.278 metres quadrats de nova creació i 3.619 de rehabilitats.
Així mateix, per descongestionar el Taulí, es plantejava la creació d’un nou hospital lleuger per cobrir la zona de Montcada, Ripollet, Cerdanyola i Barberà del Vallès, que s’anomenaria Ernest Lluch, en memòria del ministre socialista de Sanitat assassinat per ETA. L’acord es va presentar en acte públic amb els alcaldes dels municipis vallesans de l’època: Toni Morral per Cerdanyola, Ana del Frago per Barberà, Juan Parralejo per Ripollet i el ja difunt César Arrizabalaga per Montcada. L’hospital havia d’estar gestionat pel Taulí.
La crisis financera del 2008 liquidà el Pla de Xoc. El projecte de l’hospital Ernest Lluch en Cerdanyola-Ripollet va quedar en suspens sine die, a l’igual que la segona fase d’ampliació del Taulí. Tanmateix, la Sindicatura de Comptes va exposar, en el seu informe anual de l’exercici 2006-2007, les múltiples i recurrents anomalies en les obres de la primera fase d’ampliació del Taulí, per valor de més d’un milió d’euros. Aquestes s’executaren de manera irregular, mitjançant adjudicació directa i sense licitació pública, 800.000 euros dels quals a una mateixa empresa, incomplint la Ley de Contratos de las Administraciones Públicas. Les obres es lliuraren amb un any de retard i un increment del 21,8 per cent sobre el preu pressupostat inicialment i la rendició de comptes es realitzà fora de termini. Segons aquest organisme, aquestes obres són un exemple de com no s’han de fer les obres públiques i haurien de figurar en els manuals de la mala gestió, si aquests existissin. També es detectà que un directiu del Consorci Hospitalari va cobrar una prima de 7.000 euros per uns objectius que no havia complert.
Així mateix, denuncià no tenir “evidencia escrita” del salari de Joan Antoni Gallego, director general de la Corporació Sanitària. Es van haver d’esperar uns quants anys per a saber que percebia un sou de 144.187 euros bruts anuals. Més diners que els consellers i el president de Generalitat. I el tercer alt càrrec millor pagat de les empreses sanitàries catalanes. Això quan s’estaven aplicant durs ajustos salarials a les plantilles dels centres hospitalaris.
A la propera entrega d’aquesta secció relatarem l’impacte de les retallades a la sanitat, comandades pel govern d’Artur Mas i el conseller Boi Ruiz, i la resposta del treballadors i del moviment veïnal.
Bibliografia
SANTAMARÍA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Edita FAVS, Sabadell, 2019.
Barris. Revista de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell.
Diari de Sabadell.