Foto portada: grup d'obrers sabadellencs cap al 1890. Autor desconegut.

‘Història de Sabadell’: El primer 1 de maig (1890)

A Sabadell aquesta jornada es va celebrar amb una vaga general indefinida per a reclamar la jornada laboral de vuit hores que es perllongà fins al 6 de maig. El Govern Civil va respondre amb la declaració de l’estat de guerra.

La celebració del Primer de Maig com a Festa Internacional del Treball va establir-se en el Congrés Socialista de 1889, realitzat a París, on va constituir-se la Segona Internacional. En principi, estava concebuda com a una jornada de lluita i reivindicativa en demanda de la jornada laboral de vuit hores i en homenatge al Màrtirs de Xicago. En aquesta ciutat nord-americana va declarar-se, l’1 de maig de 1886, una vaga reclamant la jornada de vuit hores que finalitzà amb una repressió ferotge i l’execució de cinc militants anarquistes en un procés judicial farcit d’irregularitats.

A Sabadell, l’origen de la mobilització arranca de la petició del sindicalista Jaume Sallent Penedès a l’alcalde, Juan Massagué Villarrúbias, del Partido Liberal, per celebrar, el 26 d’abril del 1890, un míting al teatre los Campos de Recreo, ubicat al final de La Rambla, al davant d’on ara està el cinema Imperial. Sallent era un dels més actius internacionalistes de l’època, membre del grup d’estudis socials de la Federación Obrera de Sabadell (FOS) i redactor del seu òrgan de premsa La Protesta. Encara que el motiu real de la reunió era preparar l’1 de maig, Sallent ho va sol·licitar  per a “tratar asuntos de trabajo”. L’alcalde li va concedir el permís, alhora que recomanà als fabricants que tanquessin les fàbriques per “asegurar el orden público”.

Al·legoria del Primer de Maig publicada per La Campana de Gràcia
Al·legoria del Primer de Maig publicada per La Campana de Gràcia

La reunió a Los Campos fou molt nombrosa i apassionada. Es va aprovar, per unanimitat, rebutjar les tesis socialistes que defensaven la conquesta del poder polític i recolzar els postulats anarquistes d’acció directa, així com sumar-se a la mobilització internacional i convocar, dijous 1 de maig, una vaga indefinida fins aconseguir la jornada laboral de vuit hores. De fet, Barcelona i Sabadell foren les úniques ciutats catalanes que impulsaren la vaga indefinida mentre que a d’altres, com Terrassa o Mataró, l’endemà els obrers anaren a treballar.

La vigília de l’1 de maig va estar caracteritzada per una enorme agitació. Segons Andreu Castells, “el fervor revolucionari havia pres a totes les capes del moviment obrer i el que es preveia era, precisament, una gran manifestació. Per totes les entitats polítiques i obreres, per les penyes i pels cafès, no es parlava sinó de la jornada universal de l’endemà”.

La sortida de la manifestació es convocà a la Plaça de la Llibertat (actualment plaça Sant Joan que llavors de plaça només tenia el nom, doncs era un solar buit al costat de camps de blat i vinyes). Mentre s’esperaven, els obrers cantaren Los Hijos del Pueblo, l’himne anarquista per excel·lència. Els manifestants marxaren cap a l’Ajuntament en mig d’un impressionat silenci. L’alcalde, que esperava disturbis, va telegrafiar tranquil·litzant al governador civil: “se está celebrando manifestación obrera con todo orden y escasa concurrencia”.

A l’arribar a l’Ajuntament una delegació dels treballadors van lliurar un manifest a l’alcalde Massagué on li comunicaren que s’havia decidit “dar conocimiento a la autoridad local y a quienes corresponda, que desde este momento dan por pedida la jornada de ocho horas; y que en caso de no ser atendida, tan justa y humanitaria petición, obrarán según la conveniencia y las circunstancias les aconsejen”.  Després d’això la manifestació es va dissoldre.

Estat de guerra

Immediatament l’alcalde Massagué va reunir-se amb els fabricants, els quals determinaren fer pinya i comunicar als treballadors la seva rotunda negativa a cedir a les seves reivindicacions. Així l’alcalde els hi va fer arribar una notificació on explicava que, després d’haver-se reunit “con algunos de los principales fabricantes en la industria lanera  y algodonera esponiéndoles (sic) las pretensiones aducidas per Vdes. habiéndome manifestado por aquellos su deseo de atenderles siempre que sea otorgada por la mayoría de los patronos del Universo”.

Ban de l'alcalde de Sabadell informant de la proclamació de l'estat de guerra
Ban de l’alcalde de Sabadell informant de la proclamació de l’estat de guerra

Els obrers celebraren una gran assemblea on decidiren per unanimitat continuar la vaga general. Tanmateix, divendres 2 de maig, alguns treballadors es personaren,  a primera hora del matí, a les fàbriques, però l’acció dels piquets aconseguí que l’aturada fos total. L’alcalde, espantat, tornà a telegrafiar al governador civil: “La situación es amenazadora. Los veinte guardias civiles de que dispongo son insuficientes para hacer frente a los diez mil obreros”.

L’endemà dissabte, a les 7.45 hores del matí, el governador li responia, informant-li que faria arribar una companyia de soldats, mentre a l’Ajuntament l’alcalde es reunia amb els empresaris i els representants dels partits del règim. Allí s’acordà que el pregoner municipal, custodiat per la Guàrdia Civil, anunciés que, seguint les ordres del capità general de Catalunya, es declarava l’estat de guerra. Això comportava que la força pública estava autoritzada a disparar contra qualsevol grup d’aparença sospitosa. Durant tota la nit el Sometent i la Guàrdia Civil patrullaren per la ciutat.

El diumenge, 4 de maig, es va enganxar per totes les cantonades de la ciutat un ban d’alcaldia dirigit als treballadors on els informava que havia transmès la seva autoritat als militars que disposaven de la “fuerza suficiente para garantizar el libérrimo ejercicio del trabajo y también para reprimir, con todo rigor, a los que desoyendo las exhortaciones de esta Alcaldía, tratan de coartarlo por medio de actos de fuerza o intimidaciones”. Al mateix temps, l’alcalde, el capità general i el president del Gremi de Fabricants demanaren als empresaris que dilluns obrissin les fàbriques, però la majoria decidiren no fer-ho per temor a reaccions violentes. Dilluns la força de la vaga començà a decaure arran de les males notícies provinents de Barcelona. Així, dimarts al migdia els obrers retornaren a la feina. Dimecres, 7 de maig, la Corporació Municipal felicitava a l’alcalde per la manera com havia conduit el conflicte.

Repressió preventiva

La consolidació del Primer de Maig no va ser fàcil. L’any següent (1891) els sindicalistes es reuniren el 25 d’abril un altre cop a Los Campos per preparar la jornada reivindicativa on es va desenvolupar un viu debat entre els partidaris de només fer vaga aquest dia i els favorables a mantenir-la fins aconseguir la jornada de vuit hores que fou la que s’imposà.

L’endemà Joan Sallarès i Pla, president del Gremi de Fabricants, va dirigir un escrit a l’alcalde on manifestava un “deber suyo abrir las fábricas como de costumbre el día primero de mayo a beneficio de los obreros que deseen trabajar”. D’altra banda, escarmentats pels esdeveniments de l’any anterior, es preparà un impressionant dispositiu armat. El 26 d’abril, el comandat general del Sometent de Catalunya, Gregorio Valencia, mobilitzà 300 homes. El 28 d’abril ancorava a Barcelona l’esquadra de guerra i s’anunciava, per intimidar als obrers, que destinarien a Sabadell dues companyies d’infanteria.  El 31 d’abril arribaren a la ciutat, procedents de Lleida, dues companyies del regiment Luchana, comandat pel coronel Pedro Cornel. Aquella mateixa nit es celebrà una reunió obrera a Los Campos on es decidí mantenir la convocatòria de vaga general indefinida. Tanmateix, l’endemà molts obrers anaren a la feina i es calcula que només entre un 30 i 20 per cent dels treballadors secundaren la vaga.

Aquesta fou la tònica que presidí les següents convocatòries del Primer de Maig, fins que el 1895 el governador civil es va veure capaç de prohibir-la. Malgrat tot, a la tarda d’aquest dia, els sindicalistes aconseguiren el permís municipal per fer una funció a benefici dels pobres i aturats. L’any 1896 fou encara pitjor i, com va publicar amb delectació la conservadora Revista de Sabadell, la data va passar inadvertida a la ciutat. Així va ser durant uns quants anys, fins la celebració d’aquesta jornada tornà a ser celebrada de forma massiva pels treballadors.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
RODRIGUEZ CALLEJA, María. El 1r de Maig a Catalunya (1890-1918). Afirmació, lluita i festa. Tesi doctoral, Departament Història Contemporània, UAB.

Foto portada: Grup d’obrers sabadellencs cap al 1890. Autor: desconegut.