L’estada de la sobirana a Sabadell assenyalà el zenit de la carrera política de Pere Turull, qui va voler mostrar a la ciutat les seves immillorables relacions amb la monarquia i la seva influència davant les màximes autoritats de l’Estat. Aquí relatem com va anar la visita règia.
Aprofitant la visita d’Isabel II a Barcelona, que s’inicià el 23 de setembre del 1860, Pere Turull Sallent (més info: ‘La nissaga dels Turull‘), llavors diputat a Corts per Sabadell, va emprar totes les seves influències per portar-la a Sabadell. Turull pretenia portar-la a casa seva i –com observa maliciosament Andreu Castells- “devia sospirar perquè els seus paisans sentissin com la reina el tutejava”. Per això, va esmerçar totes les seves energies per tal que visita reial fos un èxit.
A tal efecte va fer arreglar la seva mansió. La construcció de la casa-fàbrica Turull data de 1819 per iniciativa del seu pare, Pau Turull Font, i va acabar-se el 1819. Des del 1964 és la seu del Museu d’Art de Sabadell. Segons Marian Burguès, amb motiu de la visita reial “rentaren la cara a la seva vulgar façana”. Així es va posar un cancell de ferro a l’entrada on va forjar la data (1860). També va fer empaperar el saló principal al primer pis amb paper belga carminat i va decorar-lo amb cortinatges fets amb tapisseries d’Aubousson. Així mateix va condicionar una cambra règia, presidit per un retrat de la reina amb l’infanta. El quadre va ser obra de E.R. Corrón, pintor de l’escola d’Ingrès. Ara bé, la mare i filla estaven representades amb vestits vaporosos que semblaren indecents als assessors de Turull. Així doncs, la pintura fou retocada i la reina guarnida amb una sotana negra més decent.
Per fer front a les despeses, l’Ajuntament va assegurar que serien sufragades amb les aportacions dels majors contribuents de ciutat i els partidaris de Turull. Al final, l’elevat cost de la visita fou finançat per un préstec reintegrable en dos anys, de manera que tot ho va pagar la corporació municipal.
Segons Miquel Carreras, les despeses de la visita ascendiren a 4.466 duros ,“una quantitat molt feixuga per una població que, com la nostra, gastava, l’any 1860, per a atendre tots els serveis municipals, 11.816 duros”. Per la seva banda, els republicans manifestaren, mitjançant fulls volants, el seu rebuig a la visita règia, tot denunciant la corrupció i immoralitat que envoltaven a la Cort. Això va dificultar la presència de les societats corals, formades per obrers, que Turull volia fer cantar davant la reina. El temor que els carrers de Sabadell no estiguessin plens de gom a gom per aclamar-la, motivà una enèrgica campanya a l’Eco de Sabadell per animar als veïns participar en els actes. Per exemple, el 23 de setembre, va publicar-se un editorial atribuït a Agustí Rius:
Próximo está el día esperado, y todo es regocijo, todo animación. Sabadell se viste de fiesta, las calles se engalanan, levántase arcos triunfales, los vecinos disponen vistosas decoraciones para adornar sus casas y se prepara una grandiosa exposición de géneros de nuestra industria para patentizar a S.M. cuanto debemos a las acertadas instituciones que han regido durante su feliz reinado”.
Marià Borrell Folch, pintor barceloní i funcionari del Conservatorio de Artes de Madrid, fou l’encarregat de preparar tots els detalls de la recepció. El 28 de setembre del 1860 la família reial, formada pel seu marit i cosí carnal, Francisco de Asís de Borbón, i els seus fills, Maria Isabel i Alfonso (futur rei), arribà a Sabadell. L’acompanyaven, entre d’altres, el president del Consell de Ministres, Leopoldo O’Donnell, duc de Tetuan, el general Prim, el ministre d’Estat, Calderón Collantes, el general Dulce, governador de Barcelona, i l’arquebisbe pare Claret, confessor de la reina. Segons el vívid testimoni de Marian Burgués:
S’engalanaren els carrers per on havia de passar amb el seu seguici (…) A l’entrada de la Rambla, enfront del cafè cal Jan Parallé, es bastí un arc de triomf, format tot amb elements de la indústria llanera. Uns dobles pilans formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, fins les lletres eren formades amb classes de color; en l’entrepany deia: Loor a SS.MM. los Reyes de España. Escuts i banderes amb els colors nacionals abundaven de debò. Per tot els colors llampants de la roja y gualda que tremolaven al vent de la gran festassa. Com que Sabadell tenia tan mala entrada per l’estació del ferrocarril s’ideà un baixador a la Rambla, amb jardins i dependències d’envelat, que sols serviren per aquest acte”.
El seguici reial fou rebut per les autoritats locals i provincials i per 17 nenes vestides de blanc que escamparen flors al pas de la reina. A l’envelat del baixador es corejaren cançons populars amb els cantaires que Turull finalment va poder reclutar. La comitiva règia va pujar per la Rambla. Seguint amb el relat de Marian Burguès:
La Rambla fou exornada de cap a cap amb gallarets i escuts, boix i flors, i la família reial i els seus acompanyants, en quatre carretel·les de luxe, que per aital ocasió la Comissió adquirí expressament, entraren Rambla amunt, pel mig, fins al davant de l’Exposició de teixits de llana que fou improvisada en uns camps tancats propietat de can Oliver [on ara hi és el Casal Pere Quart]”.
Allí, acompanyats per una banda de música i cantaires, es var els besamans a Isabel II per part de representants de les corporacions municipals de la poblacions veïnes. Després, “la reina visità les fàbriques més importants; a tot arreu els obrers treballaven mudats, i els vivas a Isabel II y sus augustos hijos esclataren sovint. El poble de bona fe s’entusiasmà de debò”. La visità continuà fins a l’església de Sant Fèlix. Pel camí –continuant amb l’àcida narració de Burguès- va produir-se una curiosa anècdota:
Allavors d’alcalde de la ciutat hi havia un protegit de Don Pere Turull, un tal Viloca, tan analfabet que no sabia ni posar la firma. Aquest tal, com a primera autoritat, anava en la mateixa carretel·la que la reina. Un pobre mendicant s’hi atansà i demanà almoina a l’augusta dama, i aquesta li donà un escut (deu rals), el mendicant exclamà: “Déu n’hi do”. La reina, no comprenent-ho, preguntà a l’alcalde que havia dit. El Sr. Viloca, fent gala del seu castellà, traduint-ho digué: ‘Ha dicho que Dios la dé”.
A Sant Fèlix la família reial entrà sota pal·li, enmig de dues fileres de ciris encesos. Es va cantar un tèdeum d’acció de gràcies i el pare Claret donà la benedicció als assistents. A la sortida del temple, les 23 autoritats principals anaren a la Casa Turull, on s’havia preparat un dinar. La resta del seguici celebrà un àpat al Casino Sabadellenc presidit pel tinent d’alcalde Joan Fontanet. Les abundants sobres dels dos banquets foren portades a la Casa de la Caritat.
Les peticions dels fabricants
A la Casa Turull els fabricants s’esforçaren en treure el màxim profit de la visita reial. Així traslladaren a Isabel II les peticions de mantenir el proteccionisme, concedir rebaixes dels aranzels d’importació de llana, anul·lar els aranzels per l’exportació a les colònies d’Ultramar i fer una exposició anual de gèneres a Madrid. Unes demandes que tanmateix no serien satisfetes.
El darrer acte fou un últim besamans. A quarts de quatre de la tarda, després d’una breu migdiada a la cambra règia preparada a l’efecte, la sobirana va marxar cap a Barcelona on estava convidada a una “corrida de toros”. La reina va oferir a Pere Turull un títol nobiliari que aquest declinà, al·legant que tal honor l’havia obtingut Sabadell amb la visita i li suplicà que concedís a la ciutat el títol de Villa Muy Ilustre, petició que li fou atorgada.
La comitiva i els convidats acompanyaren al seguici reial al baixador de la Rambla fins que va arribar el tren. Dos dies més tard, el tinent d’alcalde Joan Fontanet tornà al baixador per acomiadar a la reina al seu pas vers Montserrat. Segons el cronista de l’Eco de Sabadell, el poble “no se cansaba de contemplar a los tiernos príncipes vestidos de payeses catalanes”. L’endemà, a les vuit del vespre, el seguici reial tornà a passar per Sabadell on el baixador estava il·luminat amb atxes de cera que portaven uns nois amb una mà i amb l’altra la bandera espanyola. El 2 d’octubre una comissió de fabricants llaners es desplaçà a Barcelona per a regalar a Isabel II 80 corts de pany. El 4 de d’octubre de 1860 el pregoner va fer saber a tot Sabadell que la reina de la seva butxaca particular havia donat 3.000 rals al convent de les religioses i 12.000 als pobres.
Vuit anys més tard, al setembre de 1868, Isabel II fou destronada arran de la Revolució Gloriosa. Marian Burguès descriu amb delectació la caiguda “d’aquella reina tan guapassa que havíem obsequiat poc anys enrere fent-li aquell arc triomfal de troques de fil de llana. Les fulles impreses parlant de la voluntat nacional i del progrés, anaven de mà en mà. Prompte un esclat de poble assaltà la Casa de la Vila al carrer de la Rosa. El retrat de la reina, els estris d’amidar els quintos, els llibres, sillons i tot el vingué a mà saltaren pel balcó, calant-hi foc, cridant fins a quedar roncs: ¡Viva la libertad! ¡Abajo los Borbones!”.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor. Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, Edicions Riutort, Sabadell, 1975.