La història de les tres generacions de la família Turull és imprescindible per a conèixer els orígens de la indústria a Sabadell i resulta paradigmàtica de l’evolució de la burgesia al segle XIX.
Les primeres notícies de la família es remunten al 1545 arran del matrimoni entre Bartomeu Turull i una tal Aldonça. Des del 1596 els seus membres ostentaren el més alts càrrecs municipals, a partir de començaments del segle XVIII foren uns dels més importants paraires (1), productors i comercialitzadors de llanes, de la ciutat. Tant és així que a finals d’aquest segle exportaven els seus productes a Argentina, Xile i Perú.
Tanmateix fou Pau Turull Font (1766-1844) qui inicià l’ascens d’una nissaga, mitjançant la creació d’una moderna empresa capitalista, que serà la més poderosa de Sabadell i una de les més influents de Catalunya. A partir del 1792 Pau Turull va exercir tots els càrrecs importants a la Corporació Municipal, des de regidor a procurador síndic i consolidà la fortuna familiar amb la compra a l’engròs de llana de Castella i amb l’exportació a Amèrica Llatina, a través del seu agent Pau Sardà que operava des de Sevilla.
Ara bé, qui portarà a la cúspide del poder a la família serà Pere Turull Sallent, el quart del seus set fills i el únic, amb el seu germà Joan, que va arribar a l’edat adulta. Pere Turull va néixer el 16 d’octubre de 1796 i va estudiar fins a la secundària als Escolapis de Moià. Aviat destacà per la seva sagacitat pels negocis i el 1819 el seu pare va canviar el nom de la seva empresa pel de Pau Turull i fill que el 1828 era la segona empresa sabadellenca en producció tèxtil. El 1821, quan tenia 25 anys i ja era propietari d’una gran fortuna, va casar-se amb Teresa Vila Salas, de qui enviudà ben aviat. Poc després va contraure matrimoni amb Maria Comadran Martínez, ambdos de famílies de l’alta burgesia local que li aportaren, en concepte de dot, més capitals i influència entre els empresaris sabadellencs.
Pere Turull posarà les bases del seu imperi econòmic viatjant sense descans per tota Espanya, creant una extensa xarxa de proveïdors de matèria primera que s’estenia a Andalusia, Extremadura, Castella, Lleó i Aragó. Així va arribar a esdevenir un comprador estable de grans nobles castellans com el duc de Arión i el marquès de Perales. Posteriorment, es proveirà de llanes més fines via Amberes o Marsella. Pere Turull feia un seguiment minuciós de l’evolució del mercat de la llana supervisant sobre el terreny les operacions o recavant informacions dels seus múltiples agents.
Després realitzava grans beneficis venent la llana als fabricants de Sabadell i Terrassa. Entre els primers es troben els principals empresaris tèxtils de la ciutat com els Sallarès, Vila o Corominas. A Terrassa, Antoni Galí li adquiria grans partides que revenia als fabricants de la ciutat veïna. Encara que més tard li sortirien competidors, els Turull continuaran sent durant molt de temps els principals proveïdors de llana de les fàbriques locals, afavorit per les grans facilitats que donava per al pagament i per a la concessió de crèdits.
Pere Turull, fabricant
A més del negocis de compra/venta de llana que li reportaren enormes plusvàlues, Pere Turull esmerçarà moltes energies en la fabricació de teixits, procurant-se constants informacions sobre les innovacions tècniques del procés productiu. Amb aquest objectiu realitzà nombrosos viatges als centres llaners de Gran Bretanya, Bèlgica i França, tornant moltes vegades amb nova maquinaria. La seva casa-fàbrica estava instal·lada al carrer Sant Joan, ara la seu del Museu d’Art, que llavors es denominava Santo Domingo i que segons Marian Burgués “era uns dels millors d’aquests temps”.
El 1849, juntament amb sis fabricants, fundà la societat Vapor Sabadellense, coneguda popularment com Vapor Turull, al carrer Creueta, on instal·là un gran edifici industrial que va arrendar a d’altres fabricants. En 1859 comprà al matrimoni Gironella de Barcelona el molí de les Tres Creus a la llera del Ripoll on transferí la major part dels seus telers i també arrendà a altres fabricants. El 1861 hi va instal·lar una màquina de vapor, adquirida amb altres tres socis, a fi de pal·liar les constants aturades de la producció, derivades de les periòdiques sequeres del riu. El 1868 s’associà amb Antoni Serret Palau per a constituir la societat Serret y Turull amb un gran capital social inicial de més d’un milió de reals, amb seu social a Barcelona, però activitat a Sabadell que realitzava el cicle complert de la producció.
Com a empresari Turull es distingí per diversificar les inversions, distribuir els riscos i buscar l’associació amb altres capitalistes. A més de les seves activitats com a comerciant de llanes i fabricant, aviat es convertí en la principal institució financera de la ciutat. Això va ser possible mitjançant els crèdits que concedia als empresaris per a la compra de llana que primer es feien com a dilacions de pagament, seguides per renovacions, per a esdevenir en autèntics préstecs. La fundació de la Caixa d’Estalvis Sabadell (1859), de la que va ser promotor i tresorer, no modificarà substancialment aquesta funció creditícia ja que la Caixa es dedicà al petit crèdit, que continuarà fins a la creació del Banc Sabadell (1881) (més info: ‘La fundació del Banc de Sabadell‘).
Dels 151 fabricants sabadellencs inscrits a la Matrícula industrial de 1869, un terç eren creditors dels Turull, entre ells grans empresaris com els Sallarès, Roca, Duran, Sampere, Corominas, Montllor… Això comportava una relació d’estreta vinculació, per no dir de dependència. D’altra banda, tampoc menyspreava l’adquisició de bons del tresor, deute públic de l’Estat i accions o obligacions de companyies ferroviàries per un valor d’uns dos milions de reals i que constituïen entre el 14 i el 17 per cent del seu patrimoni.
Entre les múltiples inversions de Pere Turull hem d’esmentar la participació en el tràfic transoceànic a Amèrica, amb la compra d’un bergantí que a la seva mort es va batejar amb el seu nom. També protagonitzà nombroses operacions immobiliàries. Al morir va deixar als seus hereus 57 cases de dos i tres plantes i tres solars edificables al casc urbà de Sabadell, 16 finques destinades al conreu, a més de les vuit hectàrees de terreny adjacent al molí de Tres Creus, la gran masia Padró de 82 hectàrees, així com cinc hectàrees de bosc i vinya a Sentmenat.
El cacic de Sabadell
Pere Turull, a més d’acumular una gran fortuna, va ostentar un enorme poder polític. De manera que pot ser qualificat de veritable cacic de Sabadell. Ell i la seva família van tenir una destacada intervenció a la primera guerra carlina on va arribar a la graduació de capità de la Milícia Nacional i més tard a la de comandant. Exercí d’alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1833 i 1857, posteriorment fou elegit diputat a les Corts espanyoles el 1857 que va mantenir fins el 1863, arrenglerant-se amb la facció moderada dels liberals. A Madrid, on se’l coneixia com “el rico catalán”, va establir valuoses relacions polítiques i econòmiques amb la Cort i els cercles de poder. El zenit de la seva carrera política es produí el 1860 quan va aconseguir que la reina Isabel II visités la ciutat i s’hostegés a la seva mansió. A més Turull va procurar, amb divers èxit, que els càrrecs més rellevants de Sabadell fossin ocupats pels seus partidaris. Només el fabricant Antoni Casanovas Bosch (1795-1867), per la potència de les seves empreses i el seu alineament amb els progressistes, va poder fer-li ombra. Així, Casanovas fou alcalde de Sabadell del 1839-1842, del 1854 al 1856 al bienni progressista, i el 1859.
A més de la Caixa d’Estalvis, Pere Turull va promoure la constitució del Cercle Sabadellès (1856), concebut com a societat recreativa i punt de trobada dels empresaris. També va ser un dels fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell (1863) amb l’objectiu de fer sentir la veu dels fabricants i emprendre accions que superaven l’àmbit de les seves empreses com ara l’ensenyament tècnic, la participació en exposicions comercials, l’accés a les innovacions productives o la penetració en els mercats exteriors. Així mateix, va tenir un paper destacat en la reorganització i modernització del Gremi de Fabricants.
Pau Turull, banquer
Pere Turull va morir el 4 d’abril de 1869. Seguint la tradició catalana de l’hereu, el seu primogènit Pau Turull Comadran va assumir la direcció de l’imperi familiar, sense descuidar aposentar la posició del seus altres fills. Joan, com a anticipi de l’herència va regentar amb el seu cunyat Antoni Oliver una pròspera companyia de productes colonials a Barcelona. Pere i Enric, qui reberen una part important de les propietats immobiliàries, foren encaminats cap a l’advocacia. Les filles, Teresa i Concepció, van contraure avantatjosos matrimonis. La primera amb Antoni Oliver, fill d’un dels majors propietaris de Sabadell i president de la Caixa d’Estalvis, la segona amb el latifundista castellà Juan Casildo Arribas, futur diputat per Conca.
Pau Turull va estudiar als Escolapis de Sabadell i ben aviat el seu pare l’associà en la direcció dels negocis familiars. Sense abandonar les empreses paternes, va interessar-se cada cop més per les activitats bancàries. El 1876 participà, amb 250.000 pessetes, en la fundació del Banco Hispano-Colonial, creat per a proveir de préstecs al govern espanyol a fi de sostenir la primera guerra de Cuba amb la garantia dels ingressos duaners de l’illa. També fou un dels majors accionistes de la companyia Crédito y Docks de Barcelona, principal societat de crèdit comercial del port barcelonès. Així mateix anirà ampliant la seva participació en la Sociedad Catalana General de Crédito, dedicada al finançament de les obres públiques, de la qual serà anomenat president el 1891. Alhora tindrà participacions més petites, però gens menyspreables, a la Sociedad de Crédito Mercantil i al Banco de Cataluña. També va ocupar, entre 1877 i 1882, la presidència de la companyia Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas i fou fundador de la Unión Lanera Española (1882)
Paral·lelament a aquestes empreses financeres, continuà dedicant gran part dels seus capitals al finançament de la indústria local, en gran part formada per la mateixa clientela que el seu pare.
Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) Pau Turull va apostar per la causa republicana assumint càrrecs de comandament a la Junta Revolucionaria i als Voluntarios de la Libertad. Tanmateix, a la Restauració borbònica, va ingressar al Partido Conservador pel qual fou escollit diputat pel districte de Terrassa, on aleshores pertanyia Sabadell, a les eleccions a les Corts espanyoles del 1876 i 1879. Retirat durant una temporada de les comtesses electorals, tornà a ser elegit diputat als comicis del 1884. Després de moltes gestions va aconseguir que Sabadell fos un districte electoral propi. A les primeres eleccions per sufragi universal (1890), va haver de competir contra el líder dels republicans federals, Francesc Pi i Margall, on va imposar-se per l’estret marge de 205 vots. L’ajustada victòria es degué als vots rurals de municipis com Polinyà o Sentmenat, mentre que a Sabadell Pi i Margall s’imposà clarament amb 1.902 sufragis, enfront dels 643 vots de Turull. La seva elecció fou impugnada pels liberals. Va morir l’1 de setembre de 1892, abans d’ocupar l’escó. Un any després del seu decés, Pi i Maragall guanyà les eleccions del 1893 al districte de Sabadell iniciant un període de llarga hegemonia dels republicans federals.
El portaveu de l’anomenat turullisme va ser La Revista de Sabadell (1884-1935), que s’edità inicialment en castellà, però que fou la primera publicació local que dedicà un espai regular a articles en català. Fins el 1925 fou dirigida per Manuel Ribot i Serra, de conviccions conservadores i proper al catalanisme catòlic, que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou nomenat secretari de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Pau Turull va sostenir una postura immobilista respecte la qüestió obrera. No acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la Vaga de les set Setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels Morts (més info: ‘La vaga de les set setmanes‘). Al morir, la seva fortuna ascendia a 9.165.187 milions de pessetes (cinc milions a la Caixa d’Estalvis, la resta en accions i obligacions a diverses entitats financeres i companyies de ferrocarrils), 25 cases a Sabadell i 367 hectàrees de finques rústiques. Després de la mort d’en Pau, els Turull iniciaren un procés de lenta decadència.
Evolució paradigmàtica
La trajectòria dels Turull resulta paradigmàtica de l’evolució de la burgesia, tant en el terreny econòmic com en el polític. Des del punt de vista econòmic, s’aprecia la metamorfosi que els va conduir del capital industrial al capital financer, producte de la fusió entre el capital industrial i el bancari, segons la lògica que va mostrar Karl Marx a El Capital. Des d’una perspectiva política s’observa l’evolució de la burgesia que, fins a la caiguda de la Primera República (1874), va donar suport a les iniciatives progressistes, però que a partir de llavors va girar cap a posicions nítidament conservadores. Tanmateix la història de la nissaga dels Turull resulta imprescindible per conèixer el naixement de la ciutat industrial.
Nota
(1) Originalment paraire significava “preparador”, tant per les operacions que precedien al filat i teixit, com a l’acabat dels teixits. Al segle XIV un grup social es separa d’aquesta categoria a fi d‘assumir tasques empresarials, subministrant matèria primera i comercialitzant els teixits. Aquesta evolució culmina el 1559 amb la fundació del Gremi de Paraires i el monopoli de l’activitat, llavors paraire designa a l’elit empresarial de la ciutat. A la segona meitat del segle XVIII, l’increment de la divisió del treball, segregà als paraires empresaris dels aprestadors, així tant els primers com els teixidors es fusionen en la nova categoria de fabricantes de paños i el terme paraire torna a designar als aprestadors i cardadors.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep Maria. Pere Turull Sallent (1796-1869) en Cien empresarios catalanes, CABANA, Francesc (director), LID Editorial, Madrid, 2006.
CAMPS CURA, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la Manchester catalana. Recerques n. 47-48 (2003-2004).
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
DIVERSOS AUTORS (Benaul, Josep M, director). El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, Sabadell, 2009.
RANZATO, Gabriele. La aventura de un ciutat industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la Modernidad. Ediciones Península, Barcelona, 1987.
ROYES i RIERA, Adrià. La fundació del Banc de Sabadell i la indústria local. Recerques n. 47-48, 2003-2004.