L’Hotel España, a la Rambla, va ser el primer establiment hostaler de luxe a una ciutat de Sabadell en ple creixement industrial. Aquesta n’és la seva història. Un hotel bastit pels germans Andreu i Francisco Vives que esdevingué un dels principals centres socials de referència de la burgesia industrial de la seva època.
L’Hotel España s’inaugurà el 16 de gener de 1902 a la Rambla cantonada carrer Sant Pere, on ara hi és la seu de la regidoria de Serveis Socials i on als baixos fins fa poc la botiga de Vidal Papers. La premsa de l’època -recollida per Josep Casamartina- lloava la iniciativa dels germans Andreu i Francisco Vives i l’excel·lent treball de l’arquitecte Juli Batllevell.
L’acte inaugural va comptar amb l’assistència de les autoritats municipals, del president del Gremi de Fabricants, molts industrials i comerciants així com la premsa local i de Barcelona.
Amb l’acompanyament musical de l’orquestra Nova Filarmònica, es va servir un sopar que mostrava amb un menú redactat en francès, com era habitual en els restaurants de luxe de l’època, l’elevada qualitat gastronòmica de l’establiment.
Tothom celebrà la importància per a Sabadell de comptar amb un hotel de qualitat per hostejar als nombrosos homes de negocis, comercials tèxtils, artistes, polítics o viatgers que feien cap en una ciutat en ple creixement industrial. De fet, no seria fins dos anys més tard que el mateix arquitecte bastiria, el 1904, l’Hotel Suís, el segon establiment hostaler de luxe de la ciutat que comptava amb l’avantatge d’estar ubicat al davant de l’única estació de ferrocarril de la ciutat.
La nissaga dels Vives
Josep Vives Seuba, la seva dona i els seus quatre fills s’instal·laren a Barcelona el juliol del 1873, en temps de la Primera República, fugint d’Igualada davant l’avenç de les tropes carlines. A Igualada, la família de Vives regentava un cafè, una experiència que servirà per col·locar als seus fills Andreu i Francesc a la cuina del Hotel Espanya del carrer Sant Pau de la capital catalana, en la que Andreu aprendrà els secrets de l’ofici arribant a ser el xef de l’Hotel Suís de Barcelona.
Els dos germans buscaven tenir un negoci propi i arrendaren cap el 1880 la Fonda Sardí de Sabadell, ubicada a l’actual carrer de l’Estació (llavors anomenat de Lluïsa Fernanda) cantonada Illa que van canviar de nom per Fonda d’Espanya. Ben aviat, l’establiment adquirí molta fama per la seva excel·lent cuina. A més, s’hi celebraven importants reunions socials, especialment a l’estiu en el seu agradable i gran pati enjardinat. També, s’hostejaven molts artistes de gira per la ciutat com el mestre Sarasate. Andreu s’encarregava de la cuina i Francisco de les relacions públiques amb maneres de perfecte cavaller. Andreu va casar-se amb Josepa Bracons Sallarès i Francisco amb Maria Planas Nunell.
El gener de 1893 entomaren una gran reforma de l’establiment, amb el suport econòmic dels poderosos fabricants Mateu Brujas i Jaume Molins, que passà a dir-se Gran Hotel de España, amb vuit habitacions, saló de piano, billars i un menjador amb capacitat per a un centenar de comensals. Tot això amb una decoració exquisida amb luxosos miralls i quadres d’història.
A l’hotel se serviren nombrosos banquets corporatius i d’entitats dels quals s’han conservats els menús que donarien peu a un estudi sobre l’evolució dels gustos gastronòmics a l’alta cuina.
Al tombant del segle, els germans Vives s’adonaren de la importància que estava prenent la Rambla com l’artèria principal de la ciutat i decidiren traslladar el negoci al centre de la ciutat. Entre 1900 i 1901, llogaren la casa dels Figueres-Crehueres, llavors propietat de Concepció Turull Comadran que vivia a Madrid amb el seu marit Casildo Arribas. Una finca enorme a la Rambla, cantonada Sant Pere, que pel darrera arribava fins al carrer del Sol amb un gran pati que tenia una enorme i majestuosa palmera. Sembla ser que els Vives pactaren amb la propietària sufragar el cost de les obres a canvi de no pagar lloguer durant vint anys.
Hotel Espanya: hotel de luxe
L’edifici, era “neoclàssic i auster fins a la medul·la”- escriu Casamartina- només estava ornat a la façana per uns discrets emmarcats rectangulars”. A la planta baixa hi havia el vestíbul amb una sala de lectura que donava a la Rambla, l’escala que portava a les habitacions, un enorme saló restaurant, el més famós de la casa, saló de música, cafè-galeria, lavabos, sala de billar, cotxera i quadra pels cavalls, cuina, office i escala de servei.
Totes aquestes dependències es disposaven al voltant del jardí amb quatre acàcies, una palmera, pou i rocalla amb brollador. Als dos pisos superiors hi havien les 18 habitacions per planta, tres menjadors suplementaris, planxador, guarda-roba i les estàncies per les famílies dels dos germans Vives.
Tot estava decorat amb qualitat i luxe, com ara els artístics llums de gas o els magnífics canelobres. Amb un gran sentit comercial i per afrontar la competència de l’Hotel Suís van posar un servei de cotxes de cavalls a l’estació per recollir als viatgers i portar-los directament al seu establiment.
Banquets de noces i corporatius
Durant molt anys, l’Hotel España va ser un dels centres socials de l’endogàmica burgesia industrial sabadellenca. Així ho demostren els nombrosos banquets de noces. Per només posar un exemple, en la boda d’Anselm Badia amb Joaquina Vilanova, celebrada el 8 de gener de 1903, es va servir el següent menú:
Ostras verdes de Marennes- Encurtidos varios- Canelonis a la italiana- Perdices a la Richelieu- Langostinos en salsa tàrtara- Filete de Buey a la Bearnesa- Gelatina de faisán trufado- Capones asados. De postres, Sara Bernardht i assortit variat. Tot això maridat amb vins Diamant i Rioja Clarete, Xereç i xampany Möet Chandon.
També celebraren els seus banquets nupcials Tomàs Gorina Oriach amb Paquita Sampere Romeu (6 maig 1905), Feliu Gorina i Josepa Tous (19 maig 1906), Vicens de Mur Castillon amb Maria Cirera Voltà (30 novembre 1906) o Rafel Duran Camps amb Maria Casas Trullàs (1 juliol 1912).
Així mateix partits polítics i entitats celebraven a l’hotel sopars i dinars de gala com el Gremi de Fabricants el 12 de novembre de 1909 o l’Acadèmia de Belles Arts el 1911.
El 12 de gener del 1908 la Lliga Regionalista de Sabadell oferí un banquet al seu líder Francesc Cambó amb aquest menú: Entremesos – Arròs a la Milanesa – Llobarro amb salsa Tàrtara- Filet a la Financera – Pernil dolç- Pollastre Rostit – Gelat – Postres variades- Cafè – Tabac – Vins i Xampany Codorniu.
Normalment en aquests àpats es gaudia d’acompanyament musical; primer, a càrrec del quintet o orquestrina Padró i posteriorment de les orquestrines Cabané i Arrahona.
La darrera nit de Francesc Layret
El líder republicà federal i advocat laborista Francesc Layret, amb el suport del Círcol Republicà Federal (CRF), fou elegit diputat per Sabadell a les generals de juny de 1919. A les seves habituals estades a la ciutat s’hostejava i solia fer nit a l’Hotel España. De la fet, la darrera nit de la seva vida, el 29 de novembre de 1920, va dormir allí. Layret va arribar aquest mateix dia, a les sis de la tarda, a l’antiga estació del Nord, des d’on es dirigí al CRF, on es reuní amb en el gran cafè de l’entitat amb els dirigents locals del republicanisme i sindicalisme sabadellenc.
Després anaren fins a l’Hotel España on soparen tots plegats, abans de tornar al CRF on Layret, en un sala plena de gom a gom, pronuncià una conferència d’homenatge a la figura de Pi i Margall. La vetllada es perllongà fins a dos quarts de dues de la matinada, quan tornaren a l’hotel. La conversa amb els companys s’allargà fins a les quatre de la matinada quan Layret se’n va anar al llit.
L’endemà, 30 de novembre de 1920, va esmorzar a l’hotel des d’on agafà un cotxe de cavalls fins l’estació de tren i tornà a Barcelona. Aquella mateixa tarda cauria assassinat per pistolers de la patronal que l’esperaven al davant de casa seva al carrer Balmes n. 30. La notícia del crim arriba a Sabadell a la nit. L’endemà a les vuit del matí es declarà la vaga general, que seria total a la ciutat.
Records d’infantessa de Marcet
Durant les dues primeres dècades del segle XX, el negoci dels germans Vives va anar sobre rodes amb totes les habitacions sempre plenes amb viatjants o membres de les companyies de teatre que actuaven a la ciutat i amb el gran restaurant a ple rendiment.
La inauguració el 1922 de la línia dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, amb estació a la Rambla des del 1925, va canviar les coses. Ara, amb la facilitat per anar i tornar a Barcelona, molts clients que llavors pernoctaven a Sabadell preferien fer-ho a la capital catalana. Segons Josep Costajussà, “en els darrers anys de l’Hotel, encara que a Sabadell no s’hi quedava gaire gent, l’Hotel Espanya mantenia una clientela addicta. Entre ella, els compradors de províncies que hi van acudir fins al final, com a veritables amics de la casa”. Així esmenta al senyor Quemada de Burgos, Eufrasi Ruano, Riva y Garcia, els Ramos de Madrid o Mateo Sánchez d’Albacete.
Andreu Vives va enviudar quan els seus dos fills eren molt petits. La seva cunyada, Maria Planas, esposa de Francesc i mare de dues criatures, s’encarregà de cuidar-los. Els Vives eren molt amics de la família Marcet. Quan Plàcid Marcet Datzira va enviduar, el seu fill Josep Maria, futur alcalde franquista de Sabadell, només tenia dos anys. Plàcid va demanar a Francesc Vives que intercedís davant la seva dona per fer-se cura de la criatura i ella no hi va posar cap problema. A les seves memòries Marcet n’ha deixat constància:
“De niño, tuve ocasión de ver muchas veces a los compradores de paños que, procedentes de provincias, acudían a la ciudad y se hospedaban por varios días en el desaparecido Hotel España, donde durante unos diez años viví con mi padre. Recuerdo que lo dirigía don Francisco Vives, hombre apasionado por su profesión y modelo de caballeros”.
La davallada del negoci hostaler, la prematura mort del xef Andreu Vives i la vaga hotelera de 1933 menaren a la família a tancar l’hotel i anar a viure al número 30 de la mateixa Rambla. L’Hotel España va continuar servint banquets fins a darrera hora. L’últim àpat conegut se serví el 13 de maig de 1933 amb motiu de la festa de Primera Comunió d’Antònia Abella Guillem amb entremesos, canalons, llagosta a la brasa, capons del Prat, biscuit, maduixes, fruita dels temps i els habituals vins i xampanys.
Tancat l’hotel, representants de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants es traslladaren a Madrid per negociar la compra de l’immoble amb els seus propietaris, els fills del matrimoni Turull-Arribas. Finalment, l’edifici fou adquirit pel Gremi de Fabricants. Posteriorment, durant el franquisme, entre les dècades de 1940 al 1970 l’edifici seria seu de la comissaria de la Policia Nacional. Després, va passar a ser propietat municipal i fou rehabilitat entre 1982 i 1985, primer per encabir l’Institut Municipal d’Educació i actualment dels Serveis Socials.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, Sabadell, 2011.
COSTAJUSSÀ i OLIVER, Josep. Sabadell. Estampes ciutadanes, Barberà del Vallès, 1983.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
SERRANO BLANQUER, Jordi. Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme. Museu d’Història de Sabadell, 2021.
Foto portada: l’Hotel España, cap a 1915. Autor: Marçal Ballús / Arxiu Renom-Llonch.
