Tracem la semblança biogràfica d’una personalitat singular. Criat i educat en una família protestant, Joaquim Estruch trencà amb aquesta confessió per fer-se anarquista. Després de 12 anys de militància àcrata, retornà als seus orígens defensant un cristianisme social, republicà i progressista a través de la docència i la premsa escrita.
Joaquim Estruch Simó va néixer a Monistrol de Montserrat i va ser el tretzè fill del quinze que tingueren matrimoni format per Joaquim Estruch Biosca i J. Simó, pagesos. Els pares d’aquesta família nombrosa es convertiren al protestantisme i foren els fundadors a Monistrol de Montserrat d’una de les primeres comunitats evangèliques d’Espanya. Políticament, com indica Eduard Masjuan, el seu pare es destacà a Monistrol per la defensa, “fusell en ma”, de la Primera República que garantia la llibertat de culte, enfront del monopoli de l’Església catòlica. Els Estruch es posaren en contacte amb el pastor presbiterià suís Empaytaz amb qui constituïren l’Església Cristiana Espanyola al 1870 que al 1880 s’integrà a la Iglesia Española Reformada.
A les seves memòries Josep Rosas, que havia viscut i treballat en aquest vila a principis del segle XX, escriu, referint-se el clima polític a Monistrol:
“Els luterans tenen en funció una escola laica i culte protestant. I també participen activament juntament amb els republicans, espiritistes i àcrates en la lluita cívica i política per mantenir una força majoritària en els afers locals i en les bregues col·lectives a la diputació i el parlament”.
Un dels seus fills, Antoni Estruch Simó, va ser un dels primers batejats a Monistrol pel pastor Empaytaz i fou educat pel reverend Josep Joaquim Rial i pel bisbe Cabrera que el nomenà diaca al 1895 i al 1897 prevere de l’església evangèlica de Monistrol de Montserrat. Casat amb la filla del bisbe Cabrera, es trasllada l’any 1903 a Sabadell on s’havien instal·lat per treballar al tèxtil cinc famílies de confessió protestant de Monistrol de Montserrat. Aquí fundà una església baptista que serà clau en l’expansió de les confessions protestats a la ciutat en aquella època (més info: ‘Gènesi i consolidació de les esglésis protestants‘).
El seu germà Joaquim Estruch Simó marxà de Monistrol, segons Masjuan per estar a les llistes negres dels empresaris del municipi, per la mateixa època, però a diferència d’aquest abandonà la fe protestant per fer-se anarquista. L’any 1904 anà a Vilanova i la Geltrú i poc després retornà a Monistrol. Allí s’emparellà amb Marina Subirana, nascuda a Balsareny al 1885 que s’havia traslladat a aquest municipi per treballar a la indústria tèxtil. La seva primera filla fou inscrita al Registre Civil amb el noms de Regeneración i Redención, “hija de Joaquín y de madre desconocida”. Posteriorment es casaren pel civil i tingueren una segona filla, Armonia.
A Monistrol impulsà, a través del grup Ni Déu ni Amo, sense èxit la creació d’una federació obrera anarquista al municipi. Aquestes activitats li comportaren moltes dificultats per trobar feina. Fins i tot, va tenir un dels treballs més menyspreat com era guarda de burot de consum. Aquestes circumstàncies menaren la parella a traslladar-se l’any 1911 al carrer Covadonga de Sabadell quan Joaquim Estruch tenia 27 anys i dues filles.
Abans d’instal·lar-se a Sabadell havia col·laborat com a corresponsal amb el diari catalanista La Tralla i posteriorment a la premsa anarquista com Solidaridad Obrera y Tierra y Libertad. A Sabadell s’afilià a l’anarcosindicalista Federació Obrera de Sabadell (FOS) com a mestre d’escola, una de les feines que havia fet a Monistrol. Llavors el sindicat s’estava reorganitzant després de la repressió que es va abatre arran de la vaga de Seydoux (1910) . Estruch va militar amb Magí Marcé, que seria alcalde de Sabadell a la Segona República, amb qui trencà quan aquest va regentar la taberna El Diluvio a la carretera de Barcelona on es servien begudes alcohòliques. A la FOS treballà en tres línies: la coordinació amb els sindicats del Cardener i l’Alt Llobregat, el suport a la revolució mexicana i el projecte de la Institución Pedagògica del carrer la Salut dirigit pel jove Albà Rosell.
A parer de Masjuan les relacions amb el seu germà Antoni, pastor de l’Església de Crist a Sabadell, foren “distants”. A banda de les obvies diferències ideològiques, s’ha de tenir present que la fàbrica Seydoux havia donat suport a la instal·lació d’aquesta església a Sabadell. Joaquim Estruch professava un anarquisme indivualista, molt influenciat per P. Kropotkin, on s’aprecien les arrels cristianes de la seva formació. La transformació social havia d’estar precedida per la regeneració de la persona que només s’alliberarà si és capaç d’emancipar-se dels valors burgesos i crear una nova cultura. Estruch es mostrà molt hostil al catalanisme, que considerava reaccionari, burgès i clerical, i defensà un humanisme pacifista que evoca a L. Tolstoi. Així escrivia al 1912 a El Trabajo, òrgan de premsa de la FOS:
“No hay que matar por eso a los burgueses; no hay que sentir ansias de exterminio contra los militares, policías, guardias civiles, religiosos y políticos; laboremos para que el trabajo no sea un estigma infamante y entonces la transformación de la sociedad será un hecho, porque nadie querrá sustraerse a la idea de que para vivir y tener derecho al bienestar se ha de producir”.
Fins al 1917, com testimonien les seves col·laboracions a El Trabajo, va realitzar un intens activisme propagandístic a Sant Llorenç Savall o Castellar del Vallès. També, fou membre de la Comssió Pro-pressos i de la redacció del diari que organitzà diverses conferències com pronunciada el 2 de juny de 1912 al Círcol Republicà Federal, per l’advocat i fundador de la CNT, Eduardo Barriobero o la de Salvador Seguí i Francisco Miranda el mateix any exigint l’alliberament dels presos sabadellencs de la vaga de 1910. Joaquim Estruch va establir una xarxa de corresponsals a Balsareny, Olesa de Montserrat, Sant Vicenç de Castellet, Súria, Esparraguera, Manresa, Monistrol de Montserrat. De manera que El Trabajo esdevingué un referent en el moviment obrer d’aquests municipis.
Tanmateix una sèrie de circumstàncies l’allunyaren de l’anarquisme. Una fou la polèmica en el moviment àcrata sobre la seva posició a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) entre els partidaris, com Kropotkin o Ricardo Mella, dels Aliats i els que defensaven la neutralitat en un conflicte entre potències imperialistes. Estruch es posicionà amb els neutralistes que el portà a durs enfrontaments i polèmiques amb Acción Libertaria de Gijón o el Porvenir del Obrero de Maó.
Un altre motiu de discripància fou la posició respecte a la Revolució mexicana. Al maig de 1915, Joaquim Estruch fundà el setmanari anarquista Reivindicación que “Defenderá la Revolución expropiadora de Méjico y publicarà Literatura de Regeneración Social”. Això per combatre el menys teniment de la Revolució mexicana de molts anarquistes més pendents de la situació a Europa. El setmanari publicà 47 números, dels quals només s’han conservat tres.
L’expedició mexicana fallida
Al març de 1916 assajà una expedició fracassada a Mèxic amb una colla de personalitats anarquistes com el dibuixant Fermí Sagristà i un grup de residents a Paris format per J. Bermad, Francesc Ballarí, Bartomeu Viñas i Protestant Francesc Jané. El grup va sortir de Sabadell cap a Mèxic via França, en plena guerra, i no va poder anar més enllà. Josep Rosas ho comenta càusticament en un article de El Vertical (n. 94, 1934) que, a parer de Masjuan, està escrit “en un moment d’animadversió i de desqualificació personal”:
“És tan tremendo el Quimet, que en un moment que es sent ‘indio’ i, organitzà legió amb el propòsit d’anar emular al guerriller Zapata. Formada la legió amb el Quimet al cap, es dirigeixen al migdia de França, i allà acabà la seva proesa barallant-se els uns amb els altres, degut a les seves habituals informalitats”.
En qualsevol cas, d’aquest període resulta molt interessant la correspondència que sostingué amb el teòric i dirigent àcrata mexicà Ricardo Flores Magón a través de les quals es poden resseguir els motius que el menaren a trencar amb l’anarquisme.
“Yo nací en una familia evangélica y no he de explicar aquí cómo y por qué ingresé en las filas anarquistas, en las que estuve afiliado, desgraciadamente, por espacio de doce años. En este lapso de tiempo, no escatimé ni mis energías ni los recursos de que disponía para la propaganda del Ideal ácrata (…) No fueron los elementos de gobierno con sus molestias, los que me decidieron, porque sus intemperancias me hacían coger nuevos bríos, sino los que se llaman anarquistas, y, aunque se así, no los odio, más bien les tengo compasión y lástima”.
Flores Magón va intentar que reconsiderés una seva decisió provocada per les deslleialtats i misèries pròpies de la condició humana. Així li pregà no abandonar la seva lluita per la justícia social. La mort del mexicà en una presó dels Estats Units al 1922 impedí la continuïtat d’aquest debat. Aquest mateix any, Estruch va fundar a Sabadell el diari Regeneración. Portavoz del verdadero cristianisme social en España, de la que només aparegueren dos números.
Cristianisme social protestant
Des de les pàgines de Regeneracion, Estruch defensa un cristianisme social que volia convèncer als protestants de implicar-se en la lluita per la justícia social i oposat al conservadorisme social i polític de l’Església catòlica. Estruch creu que des del cooperativisme i la socialització dels mitjans de producció s’atraurà a les masses de catòlics cada vegada més disconformes amb el catolicisme. Així mateix fa difusió i defensa del feminisme, vegetarianisme, esperantisme o l’excursionisme. També, impulsa campanyes contra els espectacles immorals, la prostitució, el consum de tabac i alcohol, el joc o les curses de braus. Això dintre d’un espiritualisme antimaterialista que cerca la veritat, la pau, la solidaritat, l’emancipació per via dels valors ètics i culturals.
Joaquim proposà al seu germà Antoni Estruch la reforma de les dependències de l’Església Reformada de Crist, al carrer del Sol, per incorporar un economat, sala per biblioteca i conferències, aules per la docència… per tal que esdevingués un Centre Cristià Social. La proposta va ser rebutjada.
Després de deixar la feina de mestre d’escola a la FOS, fins al 1925 treballà com a representant d’un firma de màquines d’escriure que abandonà per dirigir l’escola privada Colegio del Porvenir, a la carretera de Barcelona, 48. Aquí s’impartien classes nocturnes per a nens i nenes en dues seccions. La majoria de l’alumnat provenia del barri de Gràcia i als dos costats de la carretera de Barcelona. Estruch exercí la direcció des del gener de 1925 a l’agost del mateix any, ja que arran de la legislació de la dictadura de Primo de Rivera, el directors de les escoles privades havia de ser mestres titulats. Per això contractà a Joaquim Homet Font amb qui s’associaò i llogà els casals del carrer de Mendizábal 102 i 104 (ara de l’Espirall) al tocar de la carretera de Barcelona. L’escola amplià la seva oferta de classes nocturnes als obrers. L’any 1930 comptava amb 150 alumnes en tres seccions pàrvuls, elemental i superior i es declarava neutral en matèria religiosa. Des de l’escola difongué el naturisme i l’excursionisme científic. Així mateix impulsà la creació del diari Acción Cultural, que aparegué el desembre de 1926 i que venia a cobrir el forat deixat pel la publicació dels federals L’Avenir prohibida per la dictadura. Aquesta publicació va arribar a tirar 2.000 exemplars, una xifrà molt important a l’època.
Amb la proclamació de la Segona República, des de les pàgines d’Acción Cultural, Estruch criticà, com quan era anarquista, al catalanisme polític que considerava burgès i conservador. Malgrat això es mostrà favorable a l’Estatut d’Autonomia. Políticament, s’alinea amb els plantejaments dels republicans liberals, reformistes i anticlericals com Marcelino Domingo, Diego Martínez Barrio o Manuel Azaña. Tanmateix el seu anticatalanisme el portà oposar-se a l’ensenyament en llengua catalana i a defensar un anticlericalisme radical demanant l’expulsió i expropiació dels béns de totes les ordres religioses.
El 1928 decidí canviar la capçalera de la publicació per La Lucha. Publicación Cristiana Social Anticlerical de Cultura Progresista y Regeneradora en record del periòdic del mateix nom dirigit per Marcelino Domingo. Estruch entrà en conflicte amb l’Ajuntament republicà per fet que el pla d’escoles primàries es construí un col·legi públic al barri de Gràcia que posava en perill l’existència de la seva escola que continuaria funcionant fins el 1936.
La colònia utòpica frustrada
L’any 1932 publicà el llibre El cristianismo social, que inclou la seva correspondència amb Flores Magón, i s’embarcà en l’aventura de crear una “colònia social cristiana” modèlica. Estruch va fer una crida als espiritistes, teòsofs, naturistes, esperantistes… per que es sumessin al seu projecte que estava concebut per a 250 persones cadascuna de les quals aportaria 25 pessetes. Amb aquest capital s’hauria de llogar i després comprar una finca amb terra de qualitat per l’agricultura i espai per instal·lar petits tallers artesanals. Una colònia regida per estrictes i severes normes morals (amb prohibició de l’alcohol i tabac), on no existirien salaris i amb règim preferentment vegetarià.
Andreu Castells emet un judici molt dur contra la figura i les activitats de Joaquim Estruch a qui acusa de ser un demagog, mogut per interessos econòmics per lucrar-se amb la colònia. Masjuan discrepa d’aquesta interpretació sense fonaments, “doncs no hi ha cap evidència que ho justifiqui”. Al seu parer, Estruch actuava motivat pel seu idealisme utòpic.
El projecte de colònia va ser desautoritzat per la jerarquia de Iglesia Evangélica Española i no va reeixir. A més, el mateix any va haver de tancar La Lucha i editar un modest diari gratuït, Luz del Pueblo, portaveu de la colònia. El darrer número d’aquesta publicació al març de 1933 posà fi a la seva tasca editorial i periodística. Joaquim Estruch s’apartà de l’activitat pública i es dedicà a la venta de diaris i llibres a la llibreria Cultura, instal·lada al seu domicili de la carretera de Barcelona, 48 on aplegà una important biblioteca originalment destinada a la fracassada colònia.
Després de la Guerra Civil, amb el silenci obligat pel seu passat republicà, encara acaronà la idea de la colònia. Amb aquesta intenció va comprar el terreny al darrera de la llibreria, al carrer Roger de Flor, on feu aixecar uns pisos que pagà a crèdit, però que restà buit a l’espera d’encabir un centre cooperatiu de cultura i tallers d’artesania que mai va existir. Joaquim Estruch va morir a Sabadell, pràcticament oblidat, als 85 anys d’edat.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936), Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
COMISSIÓ DEL CENTENARI. Història de l’Església de Crist a Sabadell, 1903-2003. Sabadell, 2003.
Foto portada: les dues seccions del Colegio del Porvenir amb Joaquim Estruch al centre (1926).