Resseguim la història poc coneguda d’un quarter per tropes de cavalleria que ens permet accedir a la qüestions de les pesades càrregues i obligacions militars en temps de guerra dels municipis a la monarquia absolutista dels Borbons.
L’historiador i intel·lectual sabadellenc Miquel Carreras va publicar entre 1930 i 1937 una sèrie de breus articles al Butlletí del Centre Excursionista Sabadell i al Diari de Sabadell. Aquests textos foren recopilats l’any 1967 en els Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach amb el títol Escrits de Miquel Carreras Costajussa. Notes històriques. Uns articles que resulten una mena de complement a la seva gran obra de síntesi Elements d’història de Sabadell, publicada l’any 1932.
Dos d’aquests escrits donen notícia d’uns equipaments públics dels quals són l’única referència que hem sabut trobar. El primer, titulat El Joc de pilota (1622-1650), fou publicat al Diari Sabadell, l’agost de 1934. Tracta sobre les instal·lacions públiques per practicar una variant del frontó que es jugava amb pala i amb fortes apostes que serà matèria d’una altra entrega d’aquesta secció.
El segon i darrer d’aquest articles va ser publicat en el Butlletí del Centre Excursionista Sabadell el juny de 1937, en plena Guerra Civil. Un tema -escriu Carreras- “que mereix un estudi més llarg que la nota d’avui, per la seva influència dins la vila i sobre gran part de la comarca vallesana, que, en l’ordre militar, quedà subordinada a Sabadell”.
Quarter dels Dragons de Sabadell
A la monarquia borbònica els municipis, en cas de guerra, tenien l’obligació d’aportar el farratge i la palla per a la cavalleria així com d’hostatjar en les cases del veïns als soldats i oficials de l’exèrcit reial. L’any 1725, el Consell de la Vila (Ajuntament) de Sabadell decidí comprar a Pere Joan Llobet unes cases de la seva propietat ubicades al cantó de migdia de l’actual plaça Sant Roc per destinar-la a caserna i alliberar als veïns de la vila de la càrrega que suposava d’allotjar a casa seva als militars. Dos anys més després, ja estaven adaptats per fer de caserna; posteriorment, seria ampliada i acabaria per ocupar tot l’ala de migdia de la plaça.
Amb el nom oficial de Quarter dels Dragons de Sabadell va ser sempre destinat a la cavalleria, d’aquí la seva denominació popular com Caserna de Cavalleria. Els dragons eren formalment unitats d’infanteria muntada formades per companyies de 50 soldats. Tanmateix, els dragons catalans combatien com la cavalleria; és a dir, portaven carabina, sense baioneta, dues pistoles i un sabre recte o corbat de tradició austríaca. La caserna feia un gran consum de farratge i palla, uns subministrament que estaven obligats a aportar Sabadell i els pobles del voltant, el preu del qual era abonat després pel govern. A tal efecte es constituí el districte militar de la Caserna de Sabadell, format pels municipis del voltant que havien de subministrar el farratge i la palla seguint els requeriments del governador militar del corregiment de Mataró del qual depenia administrativament la vila de Sabadell.
Miquel Carreras com arxiver municipal va cercar la documentació disponible sobre les diverses ordres, expedides pels governadors militars del corregiment de Mataró, per recavar als ajuntaments la prestació del farratge a la Caserna de Sabadell. Uns escrits on es palesa que no sempre eren els mateixos municipis els obligats a fer-ho, sinó que això variava segons les circumstàncies. Per exemple, a l’ordre del 3 juliol de 1748 s’esmenten: Sabadell, Montcada i Reixac, Barberà, Ripollet, Cerdanyola, Polinyà, Santiga, Plegamans i Palau i Caldes. Però, a l’ordre del 31 de març de 1761, la prestació de farratge afectava a Sabadell, Montcada i Reixac, Parets i Gallecs, Montornès i Vallromana, Mollet, Montmeló, Lliça de Vall i Castellar.
Per encabir aquests subministraments destinats a la Caserna de Cavalleria, l’Ajuntament va comprar l’any 1733 una casa al carrer de Gràcia, que s’anomenà Magatzem de la Palla que fou propietat municipal fins el 1884, quan l’Ajuntament s’ho va vendre per sufragar la compra del col·legi dels Escolapis a la plaça Sant Roc per esdevenir la nova seu de les cases consistorials.
Els plets dels bagatges
Des del final de la Guerra de Successió (1714) Catalunya experimentà un llarg període de pau. A diferència del segle XVII on el país es va veure assolat per les diverses guerres entre els regnes d’Espanya i França pel control del Principat i per la Guerra de Successió que entronitzà als Borbons.
Aquesta pau s’acabà amb la Revolució Francesa i la participació d’Espanya en la Guerra de la Convenció, també coneguda com la Guerra Gran (1793-1795) i posteriorment en la Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814). Aquests conflictes bèl·lics no només provocaren un gran malestar popular per la crida a quintes dels joves de la vila. L’any 1794 Sabadell havia d’aportar 14 soldats a l’exèrcit i constituir un sometent que operava al territori, de 30 homes armats. Això, a més de les penalitats provocades per l’allotjament de les tropes, pagaments cadastrals, proveïment de bagatges, inseguretat, robatoris… La qüestió de les quintes es resolgué segons el sistema tradicional de pagament de substituts mitjançant una col·lecta entre la comunitat veïnal, els notables i el mateix Ajuntament.
Tanmateix una de les càrregues més pesades van ser els anomenats bagatges que obligaven no només a aportar el farratge i la palla, sinó que els pagesos i els traginers propietaris de cavalleries i carruatges els havien de posar a disposició de l’exèrcit.
Com explica Mercè Renom, el maig de 1793, el governador militar de Mataró reclamà a Sabadell i els pobles del voltant 12 mules i 4 matxos. Es convocà una junta de cap de casa de la vila on els traginers i pagesos s’hi oposaren i invocaren tota mena de drets d’exempció. S’acordà comprar els animals reclamats, encara que no va haver-hi acord sobre si els havien de pagar els propietaris de cavalleries o ser assumit col·lectivament per la vila. Finalment, després de moltes discussions, es decidí que els propietaris d’un “animal gros” paguessin un duro cadascú, com efectivament ho van fer.
El febrer de 1794 els traginers de Sabadell insistiren davant el general Baños en ser declarats exemptes de l’obligació dels bagatges. La resposta fou negativa i el militar insistí que no havia exempcions en temps de guerra de l’obligació de l’allotjament i dels bagatges. Un any més tard, el corregiment de Mataró demanava a Sabadell 22 “animals grossos de carga”. Aleshores, també els caps de la vila acordaren que els propietaris de cavalleries aportessin 18 lliures cadascú per comprar els animals i evitar que les tropes borbòniques els requisessin per la força.
Aquestes demandes es reproduïren a la Guerra del Francès que afectà més durament a la població del Vallès ja que a diferència de l’anterior conflicte bèl·lic, aquest es lliura sobre el territori. El malestar per les quintes i pels bagatges s’estengué per tot Catalunya, com escriu de l’historiador Maties Ramisa:
“Per por de ser embargats, els traginers gairebé havien paralitzat la seva activitat, i els camperols amagaven les cavalleries (…) Hom va intentar muntar un pla detallat de transports militars basat en juntes locals de bagatges i en la remuneració del servei, els diners de la qual sorgirien del nou impost creat amb aquest fi. Però es va establir una paga tan baixa per als traginers que pocs contractistes l’acceptaven. Per tant, les requises van continuar i els que podien es desprenien de les cavalleries per evitar-les, llevat dels traginers i camperols més humils que no en podien prescindir i sobre els quals requeia la càrrega”.
El saqueig de Divendres Sant
A Sabadell, segons Andreu Castells, l’any 1809 va ser el més dur de la guerra. El 17 de gener, 300 militars francesos ocuparen la vila on només saquejaren el convent dels caputxins, els sometents de Sabadell, Castellar i Sentmenat contraatacaren i els expulsaren de la vila ferint de mort al comandant de les tropes napoleòniques.
El 25 de març intentaren tornar ocupar a Sabadell, però foren rebutjats pel sometent de Sentmenat. La venjança va ser terrible, el 3 d’abril de 1809, Divendres Sant, 3.000 soldats francesos derrotaren als sometents i entraren a Sabadell. Aquestes tropes ocuparen la vila durant 17 dies durant els quals, segons les actes de les Resolucions del Comú, “saquejaren totes les cases, robant y destruint tot quan trobaren, fins a deshonrar moltes dones y algunes se salvaron de estas besties infernals sota dels llits i per les teulades”.
La Caserna de Cavalleria va ser completament destruïda. També, cremaren els altars de Sant Julià d’Altura i robaren els objectes de valor de la rectoria de Sant Vicenç de Jonqueres. Durant aquest dies, les tropes napoleòniques saquejaren els pobles de la comarca, excepte Castellar del Vallès on foren rebutjats pel sometent local.
Des de l’agost al desembre de 1813, els francesos tornaren a ocupar Sabadell, on imposaren contribucions extraordinàries que cobraren segrestant a diversos notables de vila que no foren alliberats fins que pagaren el rescat. Al desembre les tropes del general Manso incendiaren el campament de l’exèrcit napoleònic a Sabadell i els foragitaren definitivament de la comarca.
No seria aquesta l’única instal·lació militar a la plaça Sant Roc. A la Revolució Liberal, molt a prop d’on havia estat la Caserna de Cavalleria, al Racó del Campanar, s’instal·là el quarter de Milícia Nacional, conegut popularment com la Placeta del Fort.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Escrits de Miquel Carreras Costajussa. Notes històriques, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 1967.
– Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens 1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.
RIART, Francesc i HERNÁNDEZ, Xavier. Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans, Rafael Dalmau, editor, Barcelona, 2014.
