Foto portada: la masia de Can Borgonyó amb les cases i pisos de la Concòrdia. Autor: Antoni Carbonell/AHS.

La formació del barri de la Concòrdia

Tracem un resum de la gènesi d’aquest barri construït en gran mesura per iniciativa d’entitats vinculades a Caixa d’Estalvis i pels fabricants en l’òrbita de la doctrina social de l’Església que, en principi estava destinat a les classes mitjanes i treballadors qualificats.

Els orígens del barri de la Concòrdia es remunten a la dècada de 1950. Els terrenys on actualment s’alça el barri havien format part de Can Borgonyó. Als segles XIV i XV en aquest indret hi havia els masos Ferrer i Rosell de Jonqueres que pertanyien al monestir de Santa Cecília de Montserrat on s’havia establert els pagesos de la família Masferrer. El 1540, el procurador del monestir va renovar el domini dels dos masos, units i agregats, a favor d’Antoni Paratge, raó per la qual va ser conegut popularment com mas Paratge. La seva única filla Aldonsa va fer donació, el 1611, d’aquesta finca i d’altres que posseïa a Sant Feliu de Llobregat a la seva filla Maria Bernich i Paratge, casada amb Rafael Borgonyó, ciutadà de Barcelona, que esdevingué el seu usufructuari. El fill primogènit del matrimoni, Rafael Borgonyó i Bernich, es va càrrec d’aquest patrimoni el 1634 que partir de llavors va ser conegut com casa o mas Borgonyó. Després de diverses vicissituds, la nissaga dels Borgonyó va continuar amb la possessió de la finca fins a la dècada de 1950, quan Francesc de Paula Borguñó i Torras, va iniciar la parcel·lació i venda de les terres.

El camí d'ametllers que portava a la masia de Can Borgonyó entre 1938-39, Autor desconegut/AFUES.
El camí d’ametllers que portava a la masia de Can Borgonyó entre 1938-39. Autor desconegut/AFUES.

L’antic mas Paratge estava ubicat prop de l’estadi de la Nova Creu Alta. L’any 1607 es construí una nova casa pairal que va anar ampliar les seves dependències i fou on pernoctà el rei Amadeu I a la visita que va fer a Sabadell l’any 1871. La masia, malgrat l’oposició veïnal, fou enderrocada el 1977.

En el Projecte d’Eixample i Reforma de Sabadell, elaborat el 1928 pels arquitectes Josep Renom i Joaquim Manich es contemplava la urbanització de la finca de Can Borgonyó que pràcticament coincidia amb els límits de l’actual barri de la Concòrdia.

L’any 1950 l’arquitecte de la Diputació de Barcelona, Manuel Baldrich, presentà el Pla General d’Ordenació amb projectes concrets per a Sabadell. Entre altres coses es reservava la zona de Can Borgonyó per a construir una ciutat-jardí. Tanmateix, el caos urbanístic de l’època i la pressió provocada pel flux immigratori impossibilitaren la materialització del pla.

El 1962, s’aprovava el Pla General d’Ordenació Urbana de Gabriel Bracons, arquitecte i director del Servei d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament de Sabadell, que recollia alguns dels projectes de Baldrich i legalitzava les nombroses actuacions urbanístiques executades al marge del Pla del 1950. Així mateix deixava en mans dels plans parcials la definició urbanística dels nous barris, la qual cosa propiciaria grans operacions especulatives.

Les cases de la Caixa

Entre 1953 i 1954, la Caixa d’Estalvis de Sabadell va presentar el projecte elaborat pels arquitectes Casulleras, Bracons i Vila Juanico en els terrenys que prèviament havia comprat a Francesc de Pàdua Borguñó al mòdic preu de dues pessetes el pam quadrat. Es volia construir un barri modèlic amb un centenar de casetes unifamiliars amb jardí i preus assequibles per a les classes mitjanes i treballadors qualificats. El projecte estava inspirat en model anglès de ciutat-jardí que s’havia introduït a Espanya a la primera dècada del segle XX. Aquesta iniciativa estava en la línea del Plan Marcet de Vivienda de 1952, concebut com una mena d’actuació de xoc per tal que els fabricants invertissin en la construcció d’habitatge social per als seus treballadors en un moment de proliferació d’infrahabitatges, estades i coves (més info: ‘Las cuevas de Sant Oleguer‘).

Les cases de la Concòrdia (1957). Autor: Molins/AHCS
Les cases de la Concòrdia (1957). Autor: Molins/AHCS

Entre 1955 i 1959 s’obriren i urbanitzaren els carrers ubicats entre la carretera de Matadepera i el carrer Germanor i que foren batejats amb noms de virtuts del gust jansenista de l’entitat finançera com Esperança, Previsió, Fidelitat, Constància, Solidaritat, Estalvi o Alegria. Aquest darrer carrer feia les funcions d’eix central dividint el polígon en dos meitats simètriques que foren subdividides en diferents illes. Les cases unifamiliars estaven bonificades acollint-se al decret de 27 de novembre de 1953 que atorgava reduccions fiscals del 90 per cent en un període de 20 anys als propietaris.

El maig de 1956 s’obrí el període per demanar els diversos tipus d’habitatges: planta baixa o planta baixa i pis amb tres o quatre habitacions amb preus que oscil·laven entre 90.000 i 140.000 pessetes. Per accedir a la vivenda calia abonar una entrada. com a mínim, del 30 per cent del seu valor, la resta es finançava mitjançant una hipoteca de 20 a 25 anys amb un interès anual del 4 per cent amb pagaments mensuals. Per atorgar els habitatges es tingueren en compte una sèrie de requisits com ara si eren clients de la Caixa, així com les circumstàncies familiars i personals dels sol·licitants i el període d’amortització triat.

Projecte d'urbanització de la Concòrdia. Memòria 1953,/AHCS.
Projecte d’urbanització de la Concòrdia. Memòria 1953,/AHCS.

El perfil social dels habitants de barri fou parelles joves, acabades de casar o amb fills petits, provinents d’altres barris de la ciutat o de la resta de Catalunya, en la seva major part obrers qualificats, administratius i personal tècnic. Els primers habitants del barri començaren a instal·lar-se cap a finals de 1956 i tot el 1957 a l’avinguda de la Concòrdia i al carrer de l’Estalvi.

A diferència de la majoria de barris de la ciutat, aquest disposava des de la seva inauguració de clavegueram, carrers pavimentats, llum, aigua corrent, transport públics i serveis sanitaris; tot i que el primer centre educatiu, Agrupación Escolar Mixta la Concòrdia no va funcionar fins el 1963. A més, als porxos de la carretera de Matadepera s’obriren locals comercials com farmàcia, estanc, botigues de comestibles o forns de pa i s’hi plantaren arbres.

Els pisos de VISASA

El juliol de 1962, en el marc de la Festa Major de la Concòrdia, es celebrà la inauguració dels 500 habitatges de Viviendas de Sabadell SA (VISASA), una entitat creada al 1959 per la Asociación Católica de Dirigentes i vinculada a la Caixa d’Estalvis i el Gremi de Fabricants amb l’objectiu de proporcionar pisos econòmics als treballadors. A l’acte inaugural va assistir el bisbe auxiliar de Barcelona, Narcís Jubany, que beneí les vivendes, l’alcalde Antoni Llonch, l’arxiprest Vilaseca i tots els rectors de Sabadell, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, els directius de VISASA, Caixa d’Estalvis, Gremi de Fabricants, el president de la Junta de Veïns de la Concòrdia i l’arquitecte municipal.

Entre 1960 i 1961, VISASA havia adquirir a preu de cost les parcel·les sense edificar que Caixa d’Estalvis havia comprat a Francesc de Pàdua Borguñó per a fer blocs de pisos plurifamiliars al voltant de les cases unifamiliars. El projecte, aprovat el 1959, va ser obra de l’arquitecte Pere Picola i Masdeu i fou finançat mitjançant crèdits concedits a la constructora per l’entitat financera. Els pisos tenien un valor de 80.000 pessetes que es podien pagar a terminis. Alguns empresaris els compraren per després llogar-los als seus treballadors i d’altres que els hi avançaren els diners de l’entrada. Els nous habitants eren immigrants provinents d’altres barris de la ciutat i obrers del tèxtil i el metall. Segons Assumpta Muset, “en un primer moment l’arribada dels nous veïns va generar conflictes amb les famílies de les cases”.

VISASA va proporcionar els serveis d’una assistenta social, Carme Valls, qui va tenir un paper destacat en la mediació entre els veïns, en la creació de l’associació de veïns, posar en marxa la guarderia o habilitar un garatge comunitari per bicicletes i motos. Així mateix, quan no hi havia cap centre escolar al barri, va donar classes al local de la Agrupació de Veïns al carrer del Progrés.

El Pla Parcial de Can Borgonyó

Francesc de Pàdua Borguñó va presentar el 1961 un projecte de Pla Parcial amb l’objectiu de urbanitzar els terrenys de la seva propietat ubicats entre l’avinguda de la Concòrdia i l’actual barri de Via Alexandra. Dos anys després, l’Ajuntament ho va aprovar provisionalment i l’abril de 1964 el Ministerio de la Vivienda atorgà l’aprovació definitiva.

El projecte inicial contemplava cinc fases, de quatre anys de duració cadascuna, i es preveia la instal·lació de serveis i la pavimentació dels carrers. La primera fase, entre l’avinguda Concòrdia, els carrers Lusitània, Bernat Boades, Lluís Vives i Passeig Fleming, va finalitzar al novembre de 1967. De seguida va començar la segona fase i la darrera el 1973. Les obres van accelerar-se considerablement per la urgència d’urbanitzar l’entorn de l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta.

La Riereta en el seu pas pel passeig Fleming, un focus de brutícia i rates. Autor desconegut/AFUES.
La Riereta al seu pas pel passeig Fleming, un focus de brutícia i rates. Desconegut/AFUES.

El Pla Parcial inicial contemplava la construcció d’habitatges unifamiliars agrupats en línia, a l’estil de les ciutats-jardins, combinats amb blocs de pisos. Tanmateix, l’any 1967 es va revisar el Pla Parcial amb l’argument que no existia demanda de cases unifamiliars. Així es suprimí la part destinada a la ciutat-jardí i es permeté la construcció de blocs de pisos a tot el sector. Les parcel·les es vengueren a promotors immobiliaris que es feren càrrec de la construcció i venda dels pisos. El 1969 s’edificaren els primers blocs a les illes urbanitzades a la primera fase.

Malgrat que algunes obres d’urbanització havien d’anar a càrrec de l’Ajuntament, finalment van ser sufragades pel propietari. En compensació se li va permetre augmentar l’edificabilitat de l’illa ubicada al costat de la masia de Can Borgonyó i canviar l’ordenament de la parcel·la veïna.

Can Borgonyó, a diferència de la Concòrdia, no va gaudir de les infraestructures i equipaments adients. A més, el torrent conegut popularment com la Riereta al seu pas pel passeig Fleming es convertí en un focus de brutícia, rates i pudor que va provocar nombroses protestes dels veïns. Un problema que no es va resoldre fins a la construcció de l’Eix Macià.

Equipaments de ciutat i de barri

L’Instituto Laboral Ferran Casablancas fou un equipament ubicat al barri però amb projecció ciutadana. El 1955, l’Ajuntament va comprar a Francesc de Pàdua Borguñó, els terrenys de 25.400 metres quadrats al preu de 1,75 pessetes el pam quadrat per tal d’encabir un institut d’ensenyament secundari destinat a nois de famílies obreres.

L’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep Maria Marcet, va invertir un milió de pessetes en l’adquisició dels terrenys que cedí gratuïtament al Patronato Nacional de Enseñanza Media y Profesional que es va fer càrrec de la construcció del centre docent, de les instal·lacions complementàries i dels habitatges dels professors.

L’Institut va entrar en funcionament en el curs 1959-1960 amb 283 alumnes d’entre 10 i 15 anys, la majoria de famílies obreres. De fet, al batxillerat que allí s’impartia no s’ensenyava llatí ni dibuix artístic, però en canvi s’hi feia dibuix tècnic i pràctiques als tallers. El centre docent estava concebut per a formar als alumnes en especialitats professionals o estudis tècnics superiors. L’octubre de 1967 es convertí en un institut mixt que acceptava noies. Amb el temps va anar ampliant les seves places fins a arribar als 1.200 alumnes procedents de pràcticament tots els barris de la ciutat.

L’Hogar Infantil de la Agrupación de Vecinos de la Concordia fou la primera guarderia de la ciutat. S’inaugurà el 1962 per iniciativa de l’entitat veïnal que va encarregar-se de la seva gestió amb la finalitat de tenir cura dels infants mentre els seus pares treballaven. Tanmateix, el veritable impulsor del projecte fou mossèn Rogeli Doucastella qui, en la seva obra Estudi Social de Sabadell (1962), havia manifestat la importància de les guarderies per combatre la degradació social i moral de les famílies. Doucastella que entre 1942 i 1945 fou vicari de la parròquia de Sant Feliu, havia estat un dels promotors de la Asociación Católica de Dirigentes. L’escola bressol fou construïda per VISASA, segons el projecte de l’arquitecte Gabriel Bracons i seguint els indicacions de mossèn Doucastella en un terreny cedit gratuïtament per la Caixa d’Estalvis que també va aportar fons econòmics.

En principi, la Concòrdia depenia de la parròquia de la Creu Alta. No obstant això, al barri es van celebrar diverses celebracions litúrgiques com ara la primera missa del gall al 1959 a l’Institut Ferran Casablancas. Posteriorment les misses de diumenge es celebraren a la guarderia i més tard a l’escola Concòrdia. El 1966, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, autoritzà la creació de la parròquia de Sant Josep. L’església  s’ubicà a uns baixos del carrer Muntaner que la parròquia va adquirir amb l’ajut del bisbat que va aportar 500.000 pessetes i els parroquians les 600.000 pessetes restants. El primer rector fou mossèn Carles Casademont.

L’Agrupació de Veïns

A la dècada de 1960, segons Josep Maria Benaul, les associacions de veïns destacaven per la seva heterogeneïtat. Algunes tenien des del seus inicis un caràcter reivindicatiu; altres eren centres de reunió social i gestió limitada de les urbanitzacions i finalment, les terceres, estaven controlades per gent vinculada al Movimiento i amb una vida desvinculada dels interessos del barri.

La Agrupación de Vecinos de la Urbanización de la Concordia, fundada en 1958, és una d’aquelles que Benaul classifica al segon grup i que dona la tònica de la majoria d’entitat veïnals de la dècada dels seixanta. En principi estava formada pels veïns de les cases unifamiliars a qui posteriorment s’unirien la Juventud de la Urbanización Concordia (JUC) formada per habitants dels pisos.

Aquesta agrupació veïnal presentava unes xifres molt elevades d’afiliació i al 1966 el 57,8% de les famílies del barri pertanyien a l’associació on funcionen les vocalies d’Urbanisme, Música, Cultura, Esports, Assistència Mutua, Guarderia i Festes. Així mateix editava el butlletí titulat Concòrdia. Durant els primers anys va funcionar com una entitat amb unes activitats centrades en la gestió de determinats aspectes del barri, com ara les negociacions amb Autotransportes Martí per a millorar el servei d’autobusos, amb Correus per obtenir bústies i amb l’Ajuntament per reparar els desperfectes provocats per les riuades de 1962. Aquest mateix any posen en funcionament una guarderia i el 1965 una consultori mèdic que es considerà com a una secció més dintre de l’agrupació veïnal. A més, resulta remarcable la vocalia de assistència mútua que revela una característica de la vida als barris a l’època com és la solidaritat entre els veïns. En efecte, aquesta vocalia va presentar-se a tots els domicilis on tenien notícies que passaven per un mal moment per a oferir-los el suport moral i econòmic.

Inauguració de la plaça de la Llibertat. Autor, Pere Farran
Inauguració de la plaça de la Llibertat. Autor, Pere Farran

El 1966 es va fundar el grup d’esplai Cau que fou l’origen de la Llar del Vent un dels esplais amb més projecció de la ciutat, responsable del grup de grallers i geganters del barri i que organitza tota mena d’activitats lúdiques, culturals i esportives per als joves.

Tanmateix, com el conjunt del moviment veïnal, a la dècada dels setanta evolucionarà cap a posicions nítidament reivindicatives. D’aquesta manera va impulsar campanyes per a la preservació del patrimoni arquitectònic per salvar la masia Can Borgonyó que no va reeixir, o el natural per salvaguardar el bosc de la Concòrdia, que era tot el que restava de l’antic bosc de Can Borgonyó. Des de 1970 i 2003 l’associació veïnal va impulsar diverses mobilitzacions, amb accions de neteja i plantada d’arbres, tot denunciant la seva degradació i reclamant la seva conversió en zona verda.

Així mateix es reivindicaren nous espais públics com les places de Maria Aurèlia Campany i Llibertat. Aquesta darrera va ser objecte d’una llarga lluita dels veïns per aconseguir que el terreny qualificat com a urbanitzable esdevingués un espai públic. Així mateix es lluità contra l’especulació com en el cas de les mobilitzacions contra els pisos de la Mútua o per aconseguir equipaments per al barri com el centre cívic o l’escola Font Rosella que comença a construir-se el 1973, amb quatre anys de retard, i que va patir una aturada de les obres, malgrat les protestes veïnals, i que no va ser inaugurada fins el 1982.

Bibliografia

BENAUL, J.M, GARRIDO, A. i SUDRIÀ C. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009. Fundació Caixa Sabadell, 2008.
BENAUL, Josep M. Aproximación al movimiento popular de barrios de Sabadell (1945-1975). Inèdit AHS.
CASAÑAS, Joan. L’aportació de Càritas a Sabadell. 50 anys. Càritas Sabadell, 2010.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARTÍNEZ i MUNTADA, Ricard. El moviment veïnal a Sabadell durant el tardofranquisme, 1966-1976: “Todos los barrios unidos para conseguir sus derechos” Arraona, n. 24 i 25, 2001.
MUSET PONS, Assumpta, De l’espai rural a la ciutat : la Concòrdia, Can Llong, Castellarnau…Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell, 2009.

Comments are closed.