Foto portada: bugaderia de CIPO, el 1976.

La fundació de CIPO, la Cooperativa Industrial de Promoció Obrera (1968)

Aquest any es compleixen 50 anys de la fundació de CIPO, una iniciativa pionera per a la integració laboral dels discapacitats. Fou precedida per la creació de l’escola Santa Gemma, el primer centre docent de la ciutat especialitat en infants amb minusvalies psíquiques.

Abans de tot, hem de tenir en compte que a l’època es considerava una mena de vergonya tenir fills discapacitats, de manera que moltes famílies ho amagaven i en qualsevol cas no eren escolaritzats i es quedaven a casa. Per a la mentalitat catòlica de l’època era considerat una mena de símptoma d’una tara moral, producte potser de pecats inconfessables que calia ocultar. D’aquí, que aquests infants eren anomenats, amb una desinència despectiva, com ‘anormals’, ‘subnormals’ o ‘mongòlics’, termes que afortunadament s’han eradicat.

El primer intent de crear una escola per a disminuïts psíquics data del febrer del 1937, en plena Guerra Civil, quan l’Ajuntament acordà crear l’escola-jardí Decroly per a infants que necessitaven un tractament especial i que havia d’instal·lar-se al casal dels Turull al final del carrer Quevedo. De fet, havia de ser el complement del Laboratori Psicotècnic Municipal, constituït al novembre de 1936, que s’encarregava de examinar a tota la població escolar per detectar els infants que presentaven anomalies i donar-los tractament especial. Tanmateix, en plena conflagració, aquest projecte no va arribar a materialitzar-se i tot va quedar en un noble intent sense efectes pràctics.

Un altre precedent es troba en la creació, el 1945, de la Escuela Municipal de Anormales al carrer Viladomat, 68, una antiga quadra tèxtil propietat de Josep Codina, amb l’objectiu de “recuperar y educar a los niños atrasados mentales que no pudieran seguir con normalidad sus estudios en las escuelas de enseñanza primaria”. A causa del mal estat de l’edifici, el propietari va proposar a l’Ajuntament la construcció de dos edificis, un amb entrada al carrer Cellers per a nens i pàrvuls i altre al carrer Viladomat per discapacitats comunicats per un pati interior. El 1950 s’inauguraren les noves construccions. El centre, dirigit per la senyora Bofill i ajudada per la senyor Romera, va haver d’enfrontar-se a moltes dificultats. D’una banda, les derivades de la manca de personal especialitzat; de l’altra, de les resistències de moltes famílies de donar a conèixer l’existència de fills amb deficiències mentals. L’escàs nombre d’alumnes i la seva limitada incidència en la ciutat comportaren la seva clausura l’any 1957.

L’escola Santa Gemma  

A la tardor de 1962 el pediatra sabadellenc i regidor de Cultura, Joan Argemí, convoca per carta a la seva consulta del carrer Creueta a les famílies que, per la seva pràctica facultativa, sabia que tenien un fill discapacitat. Una part del llistat provenia de la informació proporcionada pel neuropsiquiatra barceloní, Jeroni de Moragas, a qui havien acudit diverses famílies sabadellenques per a tractar als seus infants amb deficiències. De fet, Moragas havia fundat el 1940 el Instituto de Pedagogia Terapéutica, una experiència pionera  en l’àmbit de l’ensenyament dels infants discapacitats. A Barcelona existien altres institucions privades d’aquest caire com ara el Instituto Médico Pedagógico del doctor Córdoba, l’escola del doctor Sarró a l’Hospital Clínic o del doctor Joan Pujol a la Font d’en Fargues amb un nombre de places manifestament insuficient. Per això, el doctor Moragas recomanà al seu amic i col·lega doctor Argemí que, en comptes de desplaçar-se a Barcelona, fundessin una escola a la ciutat.

A l’esmentada reunió assistiren un quinzena de famílies que, en els successives reunions es reduïren a vuit i finalment a sis matrimonis –la majoria d’ells fabricants- que eren els pares de Rosa M. Alemany Domènech, Lilós Brunet Colomer, Santi Escriu Soler, Xavier Farrés Sabater, Josep Montoya Camacho i Emília Romeu Argemí. Decidiren crear una escola per als deficients psíquics de Sabadell. Així, a partir de setembre de 1962 es van fer diversos viatges al Ministerio de Educación Nacional a Madrid per tal de plantejar la necessitat de la creació del centre docent, així com de les ajudes públiques que es podien sol·licitar.

A tal efecte constituïren l’Associació Protectora de Subnormals com a filial del Patronat d’Acció Social Ciutadana de la Indústria de Sabadell. Aquesta entitat depenia del Gremi de Fabricants i comptava amb la participació de la Cambra de Comerç i de l’Associació Catòlica de Dirigents, una entitat vinculada a Acció Catòlica, dirigida per Antoni Forrellad, que agrupava als empresaris amb consciència social en el marc de la doctrina social de l’Església. La principal tasca impulsada per aquesta entitat fou la creació de noves escoles per a pal·liar el dèficit de places provocada por l’allau immigratori. Així construïren quatre escoles a Ca n’Oriac, Torre-romeu, Can Puiggener i Arranona-Can Rull que posteriorment s’ampliarien a la Plana del Pintor, la Creu de Barberà i Gràcia.

Un cop presa la decisió de crear l’escola per a discapacitats, el procés fou molt ràpid. Segons explica Josep Maria Farrés, l’elecció del nom fou triada en una reunió dels pares del grup impulsor exclamà: “Foteu-li Santa Gemma que és una santa que fa molts miracles!”. De fet, comptaven amb l’experiència del Patronat, amb mitjans econòmics, l’assessorament del doctor Argemí i la complicitat de l’Ajuntament. Després de diverses vicissituds, l’escola s’instal·là en una casa deshabitada, propietat d’una família del grup promotor al carrer Quevedo 38. El col·legi fou inaugurat el 4 de febrer de 1964. La vigília els sis matrimonis i els seus fills assistiren, a manera de benedicció, a la missa oficiada per mossèn Ernest Mateu, rector de la parròquia de Sant Salvador, on radicava el col·legi.

Tria de draps al taller del carrer Colom
Tria de draps al taller del carrer Colom

El primer director del centre fou el jove doctor Ramon Bassols Parés, recomanat pels doctors Morages i Argemí que declinaren dirigir-ho. Això no és gens estrany, atès que les escasses escoles per a disminuïts psíquics existents aleshores havien estat promogudes per metges. La docència fou encarregada a Adelaida Rubio que prèviament visità diversos centres docents per a discapacitats com l’Escola Fàtima, Boscana i Paidea. Al gener de 1964 s’incorporà una segona mestra, Rosa Maria Álvarez. El dr. Bassols va simultaniejar la seva tasca a Sabadell amb la creació del Taller Sant Camil a Barcelona, destinat als deficients. La tasca de direcció del dr. Bassols a Santa Gemma va ser continuada pel doctor Manuel Leal Gregori que ostentà el càrrec fins el 1974, quan fou substituït per la medicopedagoga dra. Joaquima Júdez Fageda que ostentà aquesta responsabilitat fins el 1970, tot i que prosseguí l’assessorament de l’entitat fins el 1987.

El centre docent romangué poc temps al carrer Quevedo. Al març de 1963 es traslladà una casa anglesa del carrer la Salut, 51, cedit per un altre matrimoni dels promotors, on van acabar el primer curs. Finalment, el 15 de setembre de 1963 s’inaugurà el nou local de l‘escola, al carrer Cellers, 51, cedit per l’Ajuntament després de realitzar unes obres de rehabilitació. Les instal·lacions  foren beneïdes per mossèn Francesc Miró, vicari de la parròquia de Gràcia.

L’escola Santa Gemma va tenir un gran èxit. En poc temps hi va haver un allau de sol·licituds per ingressar-hi i es va haver de fer una llista d’espera. L’admissió de nous alumnes es realitzà en base a criteris medicopedagògics i no sobre criteris económics. De fet, l’escola era privada i es finançava amb els aportacions dels pares, però es volia evitar que fos un centre docent per a infants discapacitats de les classes privilegiades.

A finals de maig de 1964 el Ministerio de Educación Nacional reconeixia el caràcter oficial de l’escola Santa Gemma. El desembre de 1964 el col·legi es traslladà al flamant edifici de la plaça Vallès, que primerament havia estat concebut com a guarderia, quan dels sis alumnes inicials se havia passat a una cinquantena llarga. El local del carrer Cellers es destinà a un grup de preaprenentatge amb activitats més pròpies d’un taller que d’una escola i que seria el precedent immediat del CIPO. D’altra banda, l’estiu de 1968 s’inaugurà una segona escola a l’edifici de l’antiga escola Arraona-Can Rull que s’anomenà Bellapart en honor del mestre Francesc Bellapart. Aquest centre docent es destinà als alumnes més grans, compresos entre el 7  i 18 anys, mentre que Santa Gemma acollia als més petits de 3 a 6 anys. El circuit local per a la tractament dels infants discapacitats es completava amb el Centre de Diagnòstic i Classificació.

La fundació de CIPO

El fet que, en el curs 1964-65, el alumnes més grans haguessin superat el 16 anys plantejà el problema de quin seria el seu futur un cop abandonessin l’escola. Els contactes establerts amb diferents centres de característiques semblants van portar a la junta de l’associació a visitar, el juny de 1965, el Centro de Formación Preprofesional i el Taller de Formación Profesional Diferenciada endegat de forma pionera per l’associació germana de València. Fruït d’aquesta visita, es consolidà un grup d’alumnes d’entre 16 i 20 anys que peregrinà per diferents locals on seguiren un règim d’aprenentatge laboral i adquisició dels hàbits de treball que està en l’origen del que seria el CIPO.

A finals de 1966 es constituí a la junta de l’associació un grup de treball amb l’objectiu de preparar la creació del que s’anomenà “Taller protegit per a subnormals”. Aquest grup estava format per l’enginyer industrial Ramon Valls Rimblas, enginyer industrial, Josep M. Monés Giner, fabricant tèxtil i l’empresari Jesús Farrés Bernaldo, en representació de l’associació i pare del que seria alcalde de Sabadell. El resultat de la seva tasca fou la Memòria del Projecte de Construcció a Sabadell d’un Taller Mixt per a Subnormals, que fou presentat al desembre de 1967, que pot considerar-se com la carta fundacional del CIPO i que fou lliurat al Ministerio de la Gobernación.

El document contemplava la instal·lació del taller en un edifici nou que no és diferenciés en res de les fàbriques i tallers de la ciutat. Es tractava que la seva producció entrés en el circuit de la producció local i que la feina fos remunerada. En aquest sentit, es propugnava seguir estrictament amb l’horari i el calendari laboral de la resta d’empreses de Sabadell.

El CIPO va obrir les seves portes el 6 d’agost de 1968, acabades les vacances col·lectives de la segona quinzena de juliol i celebrada la Festa Major, per a subratllar la seva vocació de centre laboral. La seva primera ubicació va ser al carrer Colom 52, en un local industrial cedit per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. En principi, CIPO s’inaugurà amb sis treballadors i estava dirigit per Miquel Soley Fíguls. Després de molts contactes amb diversos fabricants l’activitat laboral s’inicià amb dues feines relacionades amb el sector tèxtil: el triatge i classificació de draps i la fabricació de plegadors per a peces de roba per a senyores. Els primers clients d’aquesta segona producció foren Francisco Casas SA, Pedro Alemany i SA de Laneria.

Farrés, a la dreta, un dels impulsors de CIPO.
Farrés, a la dreta, un dels impulsors de CIPO.

La primera junta directiva del CIPO, presidida per Jesús Farrés, hi aplegava als 18 socis fundadors que aportaren 500 pessetes cadascú. L’elecció de crear un cooperativa no fou casual. Es van descartar fórmules perfectament legítimes, de societat anònima o limitada, per evitar la impressió d’explotació laboral dels discapacitats i alhora com un instrument de participació dels treballadors en l’empresa. D’aquesta manera tots els deficients que hi treballaven entraren a formar part com cooperativista amb l’única limitació de d’ocupar càrrecs directius. El Ministerio de Trabajo va inscriure CIPO al Registro de Cooperativas el 31 de maig de 1969.

L’agost de 1969 s’inaugurà l’anomenada secció femenina amb un grup de set noies que es dedicaren a la confecció de mocadors, draps de cuina i camusses per traure la pols. La separació entre ambdós gèneres, segons les pràctiques de l’època va ser radical i les noies s’instal·laren en un altre edifici, cedit per l’Escola Pia, al carrer Garcilaso, 112.

Els primers anys foren molt difícils; prova d’això foren les pèrdues econòmiques dels primers exercicis que no desanimaren als seus promotors a continuar amb el projecte.

L’edifici industrial

La següent fase fou l’adquisició uns terrenys per a construir un edifici industrial. L’any 1964 la Caixa d’Estalvis havia comprat la masia de Can Deu, així com el bosc i els camps de cultiu adjacents. A finals de 1967 l’Associació i la Caixa, llavors presidida per Antoni Forrellad, encetaren les negociacions per adquirir una finca ubicada entre els actuals barris de Ca n’Oriac i la Plana del Pintor; uns terrenys amb un fort desnivell i molt irregular.

Visita del conseller Farreras i el diputat Jordi Casas
Visita del conseller Farreras i el diputat Jordi Casas

El 9 de setembre de 1969 la Junta de Govern de la Caixa aprovà l’acord mitjançant el qual es concedia a CIPO l’opció de compra, en un termini de set anys, sobre un terreny de 460.019 pams quadrats (17.530 metres quadrats) al preu de 1,70 pessetes el pam que ampliava l’acord inicial del 26 d’agost que afectava només 14.565 metres quadrats.

Un any abans, a la tardor de 1967, s’havia encarregat a l’arquitecte Guillermo Arís l’avantprojecte de l’edifici industrial per a encabir a 200 treballadors. Arís dissenyà unes grans naus amb finestrals elevats i patis interiors que comunicaven amb la zona de serveis i despatxos conferint-los una bona il·luminació i ventilació. La coberta, com es feia a l’època, era de fibrociment ondulat.

Tres mesos després de la signatura de l’escriptura de compravenda, el 12 de desembre de 1969, l’empresa Arderiu Llobet inicià les obres per valor de 8.357.535 pessetes. Per sufragar la despesa es comptava a un subvenció del Ministerio de Trabajo de quatre milions de pessetes i d’una aportació de l’Associació d’un altre milió que cobrien aproximadament la meitat del cost de l’obra. Per fer front a la resta es realitzaren intenses gestions i molts viatges a Madrid davant diversos organismes estatals per recavar els ajuts adients. Aquesta recerca sistemàtica va donar els seus fruïts i així pogueren liquidar totalment el cost total de l’edifici, que finalment fou de 10.406.690 pessetes, un any després de finalitzades les obres. D’altra banda, s’encarregà a l’artista sabadellenc Jordi Roca el disseny el logotip de l’entitat

L’1 de febrer de 1971 es verificà el trasllat dels 30 treballadors i els seus monitors al nou edifici del carrer Himàlaia. A l’acabar l’any el nombre d’operaris superava els 45. A més, l’anomenada secció femenina també va instal·lar-se en el nou edifici acabant amb la rígida separació per gèneres. La seva ubicació, als afores de la ciutat i mala comunicació dels autobusos, comportà la necessitat d’organitzar un servei de cantina per tal que treballadors i monitors poguessin dinar al taller sense necessitats de desplaçar-se als seus domicilis. Posteriorment, s’amplia aquesta oferta amb un servei de menjador. Les noves instal·lacions disposaven d’un espai d’emmagatzematge que permetia abaratir els costos de transport de matèries primeres i augmentar la capacitat productiva. Així mateix, als seus locals s’instal·là una escola nocturna.

Foto: personal de CIPO recollint mobles abandonats al Rodal. Autor: Ajuntament / cedida.
Personal de CIPO recollint mobles abandonats al Rodal. Autor: Ajuntament / cedida.

Els primers anys de funcionament de CIPO van estar marcats per les pèrdues econòmiques que, a l’exercici de 1973, ascendiren a més de dos milions de pessetes i que fou cobert per l’Associació. Això va comportar una reorientació estratègica per tal que el projecte no s’enfonsés i que es concretà en tres línees productives: els doblats, el retractilat i la bugaderia. Totes tres implicaven un aposta per la mecanització de la producció. Per a la primera línea, consistent en reunir diversos fils en un de sol amb la torsió necessària segons el tipus de teixit, es va comprar una màquina de tòrcer de segona mà amb una subvenció de Ministerio de Trabajo. La segona línia va partir de les comandes de l’empresa Educa per a desemmoltllar i embossar els puzles que gaudien d’un gran èxit comercial, però que calia portar a una altre empresa per retractilar-les en fundes de plàstic. A tal efecte es va adquirir un túnel de retractilat que fou utilitzat per altres comandes. La tercera línea, la bugaderia, es convertí en un dels grans èxits de la cooperativa que en els curs dels anys acabarà independentitzant-se i formant una empresa pròpia (CIPO-FLISA).

La Memòria de 1973 aporta unes dades de facturació que palesaven que, malgrat les dificultats econòmiques, s’havia assolit l’objectiu de proporcionar llocs de treball als deficients, sostenibles des del punt de vista empresarial. D’altra banda, el juliol de 1973 mateix any, CIPO obtenia la inscripció en el  Registro de Talleres Protegidos para Trabajadores Minusválidos, creat pel Ministerio de Trabajo l’abril del mateix any.

Actualment,  CIPO com va explicar el seu director, Xavier Martínez Biosca, gestiona un Centre Especial de Treball on hi treballen de manera estable unes 80 persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental. També disposa d’un Centre Ocupacional,  on s’hi atenen 100 persones en tres serveis diferenciats: Teràpia Ocupacional, Brigades de Taller i Sènior per a majors de 55 anys. Properament està previst inaugurar una sala multisensorial com espai  d’estimulació i relaxació.

 Bibliografia

FARRÉS i SABATER, Josep M. Tota pedra fa paret. 1963-2013, Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell i la Comarca, Sabadell, 2014.
DD.AA. CIPO. Quaranta anys al servei de les persones. CIPO SCCL, Sabadell, 2010.

Foto portada: bugaderia de CIPO, el 1976.