Fa poc més d’un segle s’expandí per tot el món una terrible pandèmia, coneguda com la grip espanyola, que provocà una gran mortaldat. Aquí tractem del seu impacte a Sabadell, malgrat les limitacions actuals derivades per a documentar-se del tancament pel coronavirus de l’Arxiu Històric i les Biblioteques municipals.
La grip espanyola fou una pandèmia molt virulenta que s’estima va provocar, al final de la Primera Guerra Mundial, durant els anys 1918-1919, la mort d’entre cinquanta i cent milions de persones a tot el món. Es calcula que infectà un terç de la població mundial amb un índex de mortalitat superior al 2,5 por cent, altíssim si es compara amb el 0,1 per cent produït per d’altres epidèmies gripals.
Espanya fou un dels països europeus no bel·ligerants més afectats per la grip. S’estima que es contagiaren uns vuit milions de persones i moriren entre 200.000 i 250.000 persones, aproximadament entre un 1,5 per cent i 2 per cent de la població total de l’època, malgrat que les xifres oficials reduïren les víctimes a “només” 147.114 persones.
Els símptomes més habituals de la grip espanyola foren un augment ràpid de la febre, tremolors, mal de cap, dolors musculars a l’esquena i les cames i tos seca. En la majoria dels casos descrits, els pacients es recuperaven al cap d’uns dies de repòs al llit; però alguns malalts contagiats morien en 24 hores. Fins i tot, hi ha dades de gent que queia literalment morta i d’altres que morien dos o tres dies després.
Origen i extensió de la pandèmia
La denominació de grippe espanyola o la dama espanyola va sorgir dels governs bel·ligerants que sotmetien la premsa a una severa censura. Així, quan la pandèmia començà a estendre’s i causar la mort de molts treballadors i soldats, restringiren la informació per tal que no fos utilitzada per l’enemic. La premsa espanyola, que no estava sotmesa a la censura de guerra, va poder informar sense restriccions del tema.
Alguns autors apunten que. a finals de la primavera de 1918, l’agència de notícies Fabra va enviar un teletip a l’agència Reuters informant de que “una extraña forma de enfermedad de características epidémicas había aparecido en Madrid. La epidemia es de carácter benigno. No se han registrado defunciones”. Des d’aquest moment, la malaltia s’anomenà grippe espanyola. Un segle després continua anomenant-se així, encara que els viròlegs, epidemiòlegs i historiadors afirmen que no es va originar a Espanya. La primera referència al seu caràcter epidèmic en la premsa mèdica espanyola aparegué l’1 de juny de 1918 en un article titulat La epidemia reinante.
L’origen d’aquesta pandèmia continua sent desconegut. Alguns investigadors apunten cap a Xina on llavors molts treballadors emigraven a Europa; d’altres als Estats Units ja que el primer cas mortal conegut fou un soldat nord-americà. En qualsevol cas, el virus va estendre’s entre els soldats americans i posteriorment a Europa al final de la Primera Guerra Mundial. Entre l’abril i maig de 1918 arribà a França, Espanya, Itàlia i Alemanya; el juny a Gran Bretanya i poc després a Rússia. També, al maig de 1918, arribà al Nord d’Àfrica, des d’on s’expandí a l’Índia, Xina, Nova Zelanda i Filipines. La pandèmia s’estengué en tres onades: de març al juliol de 1918, del setembre al desembre de 1918 i del febrer a l’abril de 1919, sent la segona la més virulenta.
S’estima que a Barcelona hi va haver uns 150.000 afectats. La documentació municipal conservada és escassa i fragmentària, per la qual cosa es fa difícil avaluar l’impacte de les mesures de sanitat pública adoptades a la ciutat. Encara que La Vanguardia realitzà mitjançant cròniques un seguiment molt detallat de l’epidèmia. No obstant això, es poden avaluar els efectes de la pandèmia pel fet que el creixement natural de la població (la diferència entre naixements i defuncions) l’any 1918 fou negatiu tant a Barcelona com a la resta d’Espanya. A Madrid, que no fou una de les ciutats espanyoles més afectades, van morir víctimes de la malaltia 6.500 persones, 2.500 d’elles entre desembre de 1919 i gener de 1920, més d’un any després dels primers brots de la grip.
Entre les personalitats contagiades que sobrevisqueren a la malaltia trobem al rei d’Espanya, Alfons XIII, al president de govern, Manuel García Prieto, al kaiser Wilhem II, a l’aleshores president dels Estats Units, Woodrow Wilson i al futur president del país, Franklin Delano Roosevelt, al primer ministre britànic Lloyd George o l’artista noruec Edvard Much que pintà el seu autoretrat malat. Entre les víctimes mortals s’hi compten el poeta francès Guillaume Apollinaire, el pintor austríac Gustav Klimt, el sociòleg alemany Max Weber, Edmont Rostand, el dramaturg francès autor de Cyrano de Bergerac, o Iakov Sverdlov, el dirigent bolxevic i fundador de la Checa.
La grippe a Sabadell
Recentment l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), ha publicat a la seva pàgina de Facebook part de l’expedient municipal sobre les mesures preventives que va entomar l’Ajuntament de Sabadell per tal de combatre l’epidèmia. Entre els documents difosos hi ha les estadístiques oficials sobre els contagiats que abasten des del 25 d’octubre al 10 de novembre de 1918, desglossades per dia i pels vint metges que tractaren als malats. El primer dia es detectaren 1.189 casos i el darrer només un, amb un total de 1.285 casos.
Ara bé, segons publicà Revista de Sabadell (26 novembre 1918), el punt àlgid de l’epidèmia fou el 13 d’octubre i va remetre la primera quinzena de novembre. En total, s’estima que el número d’infectats fou de 6.543 i de 146 les defuncions; entre elles, segons informa Josep Masip Suets, el president a l’època de la Creu Roja, Dr. Pere Fuster Campdepadrós. Si ens refiem d’aquestes dades, i tenint en compte que llavors Sabadell comptava amb uns 37.000 habitants, el nombre de contagiats va ser del 17,4 per cent de la població i el defuncions del 0,4 per cent.
Així mateix, entre els documents publicats per l’AHS, figura una sèrie de catorze “prevencions” de la Junta Municipal de Sanitat, datada el 8 d’octubre de 1918 i signades per l’alcalde accidental i advocat Pere Pascual Salichs, de la Lliga Regionalista, concebudes per “prevenir la grippe que, encara benignament s’ha desenrotllat en aquesta ciutat”. Es tracta d’un document que ha corregut molt aquesta setmana per grups de missatgeria i pàgines d’internet. Entre aquestes mesures es recomana, “l’aïllament dels malats” i “evitar el contacte de mans de persones sospitoses o convalescents de malalties”, desinfecció des “locals on hi hagin atacats i dels que contenen grosses multituds” com teatres, cines o col·legis i no assistir als mateixos, “exercici moderat al sol”, així com “netejar freqüentment el nas, boca o post-boca amb alguna substància antisèptica” com ara “aigua de farigola i eucaliptus”.
S’ha de tenir en compte que no es tractava de mesures obligatòries, sinó de recomanacions, com pot llegir-se al final del bàndol: “aquesta Arcaldia (sic) prega a tots els ciutadans la aplicació i pràctica de les anteriors prevencions, perquè així amb la cooperació de tot-hom desapareixi d’entre nosaltres la extesa dolència gripal”.
Així mateix, en l’esmentat expedient, s’hi troba una altra ordre de l’alcalde Pascual Salichs, del 14 d’octubre de 1918, per tal de procedir a la desinfecció de les dependències municipals mitjançant la pulverització amb una solució de “formulina al 2%, que equivale, aproximadamente, a una cucharada de sopa por litro de agua” amb una dissolució de “espliego, tomillo y romero”.
També, hi figuren dos prospectes propagandístics d’empreses que fabricaven màquines desinfectants. La primera és la “estufa de desinfección Metzger. Modelo, 1913, locomovil” de l’empresa Edmundo y José Metzger amb seus a Barcelona i Madrid. La segona, la “máquina de blanquear y desinfectar” denominada Fix de l’empresa Malths. Gruber radicada a Bilbao. Un enginy del qual “no obstante haberse introducido hace pocos años, existen más de 1.000 fábricas, establecimientos industriales, instituciones benéficas, dependencias del Estado, colonias agrícolas y casas particulares, donde se hace uso de la máquina FIX a completa satisfacción de sus poseedores, como lo demuestran las muchas cartas de testimonios que frecuentemente recibimos”.
El campionat de futbol de Catalunya
En un primer moment, els governs no prengueren mesures per a contenir l’epidèmia i només s’adoptaren algunes quan aquesta va assolir proporcions inquietants. Així, no se suspengueren ni les festes populars ni les cerimònies religioses, pel contrari hi ha haver una gran afluència de creients a les esglésies per pregar per la desaparició de la malaltia. Finalment, es començaren a desinfectar espais públics com ara teatres, fàbriques i el transport públic. També es recomanà el tancament d’universitats i escoles i l’ús de mascaretes per als empleats que treballaven en l’atenció al públic. De fet, cap al final de l’epidèmia, es cancel·laren molts esdeveniments, encara que de forma anàrquica i sense un criteri únic. Tanmateix els esports es mantingueren fora d’aquest corrent i no suspengueren les seves activitats.
Un exemple d’això fou el XV Campionat de Catalunya de futbol, que havia de celebrar-se l’octubre de 1918 amb els partits Español-Atlétic de Sabadell, Barcelona-Sabadell i España-Internacional. Justament, el 17 de octubre van morir a Barcelona 36 persones per la grip i una desena per pneumònia i broncopneumònia d’un total de 207 defuncions, que a l’endemà ascendiren a 289. Davant d’això, el Governador Civil, a petició de la Junta Provincial de Sanidad, adoptà, entre d’altres, el següent acord:
“Suspender el partido de fútbol anunciado para hoy; no consentir en modo alguno funcionen los teatros, cines y demás locales cerrados de espectáculos, en que no se practiquen diariamente y con todo rigor la más escrupulosa desinfección y demás medidas higiénicas ordenadas.”
Els clubs implicats consideraren completament infundada la suspensió per tractar-se d’una activitat a l’aire lliure. Així doncs. es formà una comissió presidida per Joan Gamper, president fundador del Futbol Club Barcelona, que argumentà els prejudicis que els ocasionaria la cancel·lació. Argumentaren que no era just que fos l’única activitat esportiva suspesa quan hi havia proves previstes d’atletisme, partits de tenis, pilota basa o competicions de vela i natació. Finalment, la Junta de Sanidad li donà la raó i el Campionat de Catalunya va celebrar-se amb normalitat.
Bibliografia
ECHEVERRI DÁVILA, Beatriz. La gripe española: la pandemia de 1918-1919. Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid, 1993.
LOSADA, Juan Carlos (2012). La gripe española. La aventura de la Historia. Arlanza Ediciones, Madrid, 2012
La Vanguardia. Del 4 de enero al 31 de diciembre de 1918.
Marca, 14 de marzo de 2020.
Arxiu Històric de Sabadell, Expedient, Medidas preventivas contra la epidemia grippal.