Vista parcial de Sabadell a la década de 1930. Autor: Francesc Casañas/AHS

La municipalització de l’habitatge a la Guerra Civil (1936-1939)

En un moment en que l’increment del preu de l’habitatge es configura com un dels problemes més greus que ha d’afrontar la ciutadania, convindrà evocar l’experiència que es va dur a terme en aquesta matèria a Sabadell durant la Guerra Civil.

Als primers compassos de la Guerra Civil molts habitatges quedaren abandonats pels seus propietaris i d’altres foren confiscats. D’aquests darrers alguns foren emprats per les organitzacions que els van confiscar, d’altres van passar a l’Ajuntament o la Generalitat i alguns foren ocupats sense permís per famílies. Això va provocar una gran confusió ja que molts llogaters desconeixien si s’havia de continuar pagant el lloguer o a qui ho havien de pagar en el cas que els seus propietaris haguessin marxat.

Segons les estimacions d’Esteve Deu es confiscaren en total 550 cases, 300 expropiades als primers mesos de la guerra i 250 més de propietaris que, abans d’iniciar-se el procés de municipalització de l’habitatge, no van presentar-se al tràmit d’informació a propietaris i inquilins. Una part significativa d’aquestes darreres cases pertanyien a ordres religioses.

Josep Moix, ministre de Treball de la República en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS
Josep Moix en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS

Entre finals de juliol i primers d’agost de 1936 es prengueren les primeres mesures en matèria d’habitatge. Així es prohibiren els desnonaments per impagament del lloguer a les famílies que tinguessin un milicià al front. També, s’establí una rebaixa del 50 per cent dels lloguers d’una quantia inferior a les 200 pessetes i d’un 25 per cent en els altres. D’igual manera es va advertir als propietaris de cases buides que podrien ser objecte de sancions.

A finals de desembre de 1936 es comunicà als inquilins d’habitatges intervinguts que haurien de pagar el lloguer a l’Ajuntament amb un recàrrec del 10 per cent sobre la contribució urbana i altres impostos municipals a fi de sufragar les despeses de la Conselleria de Cultura. Poc després, a primers de gener de 1937, es sol·licità als llogaters de cases abandonades pels seus propietaris que ho comuniquessin al Comissariat d’Habitatge, un organisme de nova creació.

Finalment, a començaments del mes de març de 1937 es va encetar el procediment legal per municipalitzar l’habitatge que havia obtingut el vistiplau de la Conselleria de Finances de la Generalitat, mitjançant el decret de 19 de febrer de 1937, que preveia la delegació d’un representant per cada ajuntament de més de 20.000 habitants com a membre de la comissió encarregada d’estudiar el problema de l’habitatge. A Sabadell fou designat Jaume Camps Illa, un dels homes de confiança de l’alcalde Josep Moix.

Els objectius de la municipalització

Andreu Castells indica que l’estudi de la municipalització de l’habitatge perseguia els següents objectius:

  • Treure la propietat urbana “de les mans dels que fins ara l’han dominat amb fins purament de lucre i d’explotació”, municipalitzant-la.
  • Realitzar aquesta transformació evitant perjudicis innecessaris.
  • Respectar el dret individual d’usdefruit sobre la casa que habiti el propietari, dret que es transmet per l’herència de pares a fills i d’un cònjuge a l’altre.
  • Preveure una forma de subvenir les necessitats pròpies i de la família de l’expropietari que tingués el dret de propietat com a única mitjà de vida.
  • Resoldre els préstecs hipotecaris existents, per tal de no representar una amenaça per als instituts de previsió.

A parer d’Esteve Deu sobre aquesta determinació influïren diverses circumstàncies com ara el problema de l’allotjament dels refugiats o la insistència del POUM i la CNT en la socialització de l’habitatge. El 17 de març l’Ajuntament va esdevenir, de manera provisional, en l’administrador dels lloguers i de la conservació de les finques urbanes.

Jaume Camps, responsable de l'estudi de la municipalització de l'habitatge
Jaume Camps

El projecte definitiu de municipalització afectava a les propietats abandonades que serien indemnitzats per l’Ajuntament amb bons de deute pel valor de taxació de l’habitatge. Els lloguers de les cases expropiades s’havien de pagar a l’organisme de nova creació anomenat Comissió d’Administració de l’Estatge que operava amb el suport d’una comissió tècnica formada per representants de les seccions sindicals de la construcció d’UGT i CNT, l’arquitecte municipal, el conseller i un regidor de la conselleria d’Obres Públiques. Mentre no es procedís a la definitiva municipalització de l’habitatge, aquest organisme s’encarregava de percebre els lloguers i retenir els imports. També es feia càrrec del pagament dels impostos i de liquidar la part corresponent als propietaris aplicant un recàrrec del 10 per cent en concepte de gestió dels lloguers i manteniment. En aquest sentit, s’elaborà i difongué un llistat d’habitatges desocupats amb els informacions proporcionades pels propietaris a fi d’oferir-los a nous inquilins.

Aquest projecte va ser criticat tant per la CNT com per una sèrie de petits propietaris. El sindicat anarcosindicalista s’oposà a que burgesos i feixistes fossin indemnitzats en la mesura que significava una puñalada política asestada contra las bases justicieras de la Revolución”. En aquesta línea, redactà un estudi titulat Superación. La municipalización de la vivienda, on propugnava que la municipalització de l’habitatge fos portat a terme pels sindicats així com que les comissions fossin tècniques i no polítiques. A més, proposava que els beneficis no anessin únicament a les despeses dels habitatges, sinó a d’altres finalitats socials. Així mateix plantejava restriccions a les indemnitzacions que només haurien de cobrar les persones amb pocs ingressos i que depenien de les rendes dels lloguers, tot excloent als grans propietaris. També, es proposava la creació d’una caixa solidària per tal de fer front als lloguers impagats per manca de recursos dels inquilins.

Alguns petits propietaris, que vivien en una casa de lloguer que pagaven amb la renta de l’habitatge de la seva propietat, es queixaren de la incertesa que la nova normativa podria generar; altres, que pagaven hipoteques, manifestaren els seus temors per l’impacte de la municipalització, així com d’aquells qui els únics ingressos provenien dels lloguers.

El decret definitiu de municipalització de l’habitatge era d’obligat compliment per a totes les propietats urbanes residencials, llevat de les habitades pels seus propietaris, les que havien passat a empreses col·lectivitzades o sota control dels comitès obrers i aquelles que abans de la guerra tenien un lloguer inferior a 50 pessetes al mes. Els propietaris, a excepció dels fugitius i franquistes, serien compensats amb cèdules immobiliàries municipals. Les transmissions de propietat entre hereus només es permetien en cas d’usdefruit de l’habitatge. El decret va provocar que alguns petits propietaris que, com s’ha indicat, vivien de lloguer van deixar la casa per ocupar la que era de la seva propietat per evitar l’expropiació, expulsat als llogaters.

La intervenció de la Generalitat

La gestió municipal de l’habitatge només va durar tres mesos. El 22 de juliol de 1937, la Generalitat dissolgué les comissions locals, va traslladar el control de les municipalitzacions a la conselleria de Finances i anomenà un delegat interventor a cada ciutat que esdevingué la màxima autoritat en la matèria. Aquesta mesura, que convertia als ajuntaments en simples executors de la política emanada des de la Generalitat, no va agradar gens als governs locals

La implementació del nou sistema de gestió de l’habitatge generà alguns problemes, especialment amb els inquilins que no podien pagar el lloguer, per la qual cosa es van haver de concedir moratòries que anaren incrementant-se a mesura que avançava la guerra.

Grup de les "casas baratas" del carrer Batllevell (1925).
Grup de les “casas baratas” del carrer Batllevell (1925).

El total de cases administrades pel nou sistema fou de 8.620; és a dir, el 68 per cent de les finques habitades. Per tal de posar en marxa la municipalització de l’habitatge es contractaren 28 persones per tasques d’administració general, de cobrament dels lloguers i d’inspecció a la qual foren traslladats set funcionaris municipals. De l’anàlisi del personal contractat, efectuat per Esteve Deu, es dedueix que molts aconseguiren la feina gràcies als seus contactes polítics. Entre ells, Joan Plans Maudos i Julià Vilaplana Moreno, dirigents del Sindicat de l’Art Fabril i Tèxtil de la UGT i el darrer exmembre de les patrulles de control i exxofer de l’alcalde Josep Moix. També, hi havia altres patrullers com Manuel Capdevila Castejon, Emili Torreguitart Mateu, Joan Tomàs Urpí i Joan Puig Vila que, a més, formaven part de la direcció de diverses seccions de la UGT. També hi havia dirigents d’Acció Catalana Republicana, Círcol Republicà Federal i ERC com Àngel Ventura Sagués, Joan Alabart Bargalló, Joan Benito Sanz, Rafael Giner Hilario i Francesc Jané Serratusell; així com dos germans dels regidors Josep Rosas Vilaseca i Francesc Vall Porqueras.

Segons l’estudi del secretari municipal, Josep Altura Pujada, es preveia que l’Ajuntament podria obtenir uns beneficis nets anuals de 557.144 pessetes, però en realitat va quedar molt per a sota d’aquesta previsió. Això va determinar que, al setembre de 1938, la Conselleria de Finances de la Generalitat assumís totes les competències en matèria d’administració d’habitatges que comportà que l’Ajuntament de Sabadell hagués de lliurar tota la documentació i un saldo de 426.270 pessetes.

Entre abril de 1937 i setembre de 1938 es verificaren 502 canvis de domicili. De l’anàlisi de les adjudicacions i canvis d’habitatge, realitzat per Esteve Deu, es desprèn que en la majoria de casos estaven plenament justificats. Es concediren a famílies que vivien rellogades, a d’altres desnonades pels propietaris que estaven de lloguer, a famílies amb molts fills que residien en habitatges de petites dimensions o a mestres, militars i tècnics que venien de fora de la ciutat. Tanmateix, també indica que en alguns casos hi va haver tracte de favor com a dirigents de seccions sindicals d’UGT i CNT o de partits d’esquerres que demanaren canviar-se a cases de més qualitat.

Dèficit d’habitatges

El procés de municipalització va posar de relleu el dèficit d’habitatges que experimentava la ciutat que ja s’havia detectat abans de la guerra i que adquiriria caràcters dramàtics a la postguerra. El dèficit s’avaluà en un 15 per cent dels parc d’habitatges existents. Els sindicats de la construcció proposaren la rehabilitació i l’edificació de nous habitatges amb els beneficis extrets de la municipalització. Així proposaren la construcció de 60 habitatges al costat del camp d’aviació i 480 més distribuïts per altres zones de la ciutat. Una proposta que era, segons Esteve Deu, irrealitzable ja que el cost d’aquest projecte era de 9 milions de pessetes, setze vegades superior als beneficis previstos per la municipalització i sense possibilitat d’obtenir recursos d’altres fons.

Esteve Deu valora els aspectes positius i negatius de la municipalització de l’habitatge. En el primer apartat considera que va aconseguir controlar l’augment del preus del lloguer en un context fortament inflacionista, però no va poder incrementar els beneficis d’unes finances municipals exhaurides ni solucionar el problema del dèficit crònic d’habitatges que patia la ciutat.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Edicions. Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: vista parcial de Sabadell a la década de 1930. Autor: Francesc Casañas/AHS.