Foto portada: menjador a l'aire lliure a la terrassa de l''Alberg Infantil. Autor desconegut.

L’Alberg i la Clínica del Nen Jesús (1956-1986)

Repassem les vicissituds que menaren a la creació i desaparició de la que fou una de les millors clíniques pediàtriques d’Espanya. Va néixer per la iniciativa d’Anna Figueras, esposa de l’alcalde Marcet.

Les dures condicions de vida de la classe treballadora a la postguerra amb salaris de misèria i desnutrició, habitatges i barris insalubres i escassa atenció sanitària provocaren una epidèmia de malalties, particularment de la tuberculosi. A la dècada de 1940, com explica de l’historiador britànic, Sebastian Balfour:

“La enfermedad y la desnutrición andaban al acecho en los suburbios de Barcelona y las ciudades industriales que la rodean. La vida de la clase trabajadora en los años 40 estuvo dominada por la búsqueda del alimento. La Cámara de Comercio de Sabadell, en su informe 1939-41, hacía notar que ‘en cuanto al rendimiento de la mano de obra, tiende a decrecer en todas industrias como consecuencia de la falta de alimentos, siendo más notable la disminución del trabajo en aquellas industrias que requieren un mayor esfuerzo corporal. El hambre y la larga jornada laboral, endurecida por muchas horas extra, se cobraron su factura en la salud de las familias obreras. La federación de empresarios de Terrassa se vio urgida a expresar su preocupación por el incremento de la tuberculosis y las enfermedades nerviosas entre la población local”.

L’any 1947 el Dr. Enric Alegret, especialista en tuberculosi, va elaborar un estudi sobre la població infantil als locals de la Mutua Sabadellenca i amb la col·laboració de totes les entitats professionals de la ciutat, que llavors tenia 52.138 habitants. L’estudi realitzat sobre 3.560 nens, el 83,3 per cent del cens escolar, revelà que 3,28 per cent necessitava ser tractats de tisi i això que no s’havien examinat als nens entre 0 i 3 anys. L’any següent, el mateix Dr. Alegret realitzà un altre estudi, en aquest cas sobre la població obrera assegurada a la Mutua, que entre assegurats i beneficiaris arribava a unes 25.000 persones, segons el qual un 23,8 per cent dels treballadors patien tuberculosi.

Per aquelles dates, Anna Figueras de Marcet, esposa de l’alcalde, impulsà la creació d’un sanatori antituberculós per a infants. A les seves memòries, Josep Maria Marcet s’expressa en els següents termes:

“Ella siempre tan dedicada a los pequeños, con su excepcional corazón de madre, en su condición de esposa del alcalde de la ciudad, recibía casi a diario la visita de madres angustiadas que, con niños enfermos, sin contar con recursos y ya al borde de la desesperación, solicitaban su ayuda (…) Con la ayuda y consejo del que fue sabadellense excepcional y cronista honorario de la ciudad, don Juan Montllor y Pujal, visitó muchos parajes de los alrededores de la ciudad buscando el sitio más adecuado para la obra que se proponía llevar a cabo”.

De fet, aquest era el comportament que s’esperava de les primeres dames durant el franquisme.

L’Alberg Infantil

Finalment, es compraren uns terrenys al barri de Ca n’Oriac que llavors s’estava formant. Al 1951, després d’una reunió al saló de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, convocada por Anna Figueras i el dr. Alegret, es recullen les primeres aportacions econòmiques i a finals de gener de 1952 es col·locà la primera pedra.

Inauguració de l'Alberg Infantil. Al centre amb ulleres fosques l'alcalde Marcet (1956)
Inauguració de l’Alberg Infantil. Al centre amb ulleres fosques l’alcalde Marcet (1956)

Per al seu finançament es va crear el segell Pro-Casa de Reposo Infantil del Niño Jesús, dissenyat pel pintor Antoni Vila Arrufat, per valor de 25, 50 cèntims i una pesseta com a import suplementari i obligatori en el preu de les entrades al cine, teatre, balls o qualsevol mena d’espectacles. L’alcalde Marcet reconeix que fou una “medida excepcional y ciertamente extrarreglamentaria”, però justa en la mesura que només afectava a “los gastos suplementarios” de l’equipament sanitari. De fet, el gruix del finançament van venir dels préstecs de Caixa Sabadell per valor de dos milions de pessetes atorgats entre 1954 i 1956.

El 18 de juliol del 1956, coincidint amb l’efemèride del cop d’Estat del general Franco, s’inaugurà la Casa de Reposo Infantil del Niño Jesús, coneguda popularment com l’Alberg Infantil, sota la direcció del dr. Alegret i amb el dr. Joan Argemí Fontanet com a cap del servei de puericultura. Argemí, membre de l’Opus Dei des del 1950, fou tinent d’alcalde de Cultura entre 1958 i 1964, sota els alcaldes Marcet i Llonch, i director del Nen Jesús entre 1957 fins la seva desaparició el 1986.

A l’acte assistiren el governador civil, Felipe Acedo Colunga, l’arquebisbe Gregorio Modrego, el president de la Diputació de Barcelona, Joaquim Buxó, i les autoritats locals. Al desembre del mateix any es constitueix la comissió executiva, la Fundació i el Patronat encarregat de gestionar-lo, i el 2 de gener de 1957 ingressa el primer nen.

L’epidèmia de poliomelitis

Cap a finals de la dècada de 1950, la millora de les condicions de vida dels treballadors, però sobretot l’extensió dels antibiòtics provoquen un retrocés de la tuberculosi. Tanmateix,  la pràctica desaparició de la tisi coincideix amb l’aparició de la poliomelitis que afectà severament la població infantil.

Anna FIgueres de Marcet
Anna Figueres, el 1965

Davant aquesta situació, el dr. Argemí proposa ampliar els objectius fundacionals de l’Alberg per tractar aquesta malaltia, que obté el ple suport de l’alcalde Marcet. A tal efecte, es contacta amb el doctor Ramon Salas Vázquez, considerat el primer especialista català en poliomelitis que reclamà una sala de recuperació, aïllada de la resta, amb aparells i piscina especials i personal auxiliar especialitzat. Tot plegat suposava una despesa inicial de 100.000 pessetes i un cost de manteniment de 200.000 pessetes anuals.

Finalment, la Caixa Sabadell es va fer càrrec d’aquest servei com a part de la seva Obra Social. El 18 de maig de 1958 s’inaugurà el Servei de Recuperació Funcional destinats a combatre la poliomelitis i dirigit pel dr. Salas Vázquez. A partir del 1959, d’acord amb la Jefatura Provincial de Sanidad, s’implementà una campanya de vacunació contra la poliomelitis, de la qual la Caixa va sufragar les vacunes per als infants de famílies sense recursos, que serà determinant per a l’eradicació de la malaltia.

Vista general de la Clínica Infantil (1962). Autor desconegut/AHS.
Vista general de la Clínica Infantil (1962). Autor desconegut/AHS.

A la memòria anual del mateix any es detecten les greus dificultats econòmiques del centre sanitari, atès que les despeses ascendeixen al doble dels ingressos i el deute amb la Caixa puja a 2,2 milions de pessetes, alhora que s’incrementa el nombre de nens assistits. Malgrat aquestes dificultats financeres, en aquests anys creixen l’edifici, el personal facultatiu i auxiliar.

Al 1959, L’Alberg disposa dels següents serveis: recuperació funcional, hospital, llatzeret, sala de lactants, capella, habitacions especials d’aïllament per malats greus, sala de cures, sala per petites intervencions com transfusions de sang, sala de raig X, laboratori per anàlisis clíniques, farmàcia, habitacions per metges interns, cuina amb cambra frigorífiques, dos menjadors per personal, un menjador pels malats, sis habitacions per nens d’assistència interna, safareigs mecànics, calderes, transformador de força electromotriu, jardí amb font d’aigua potable. Al centre sanitari hi treballen 12 metges amb les especialitats de tisiologia, pediatria, cirurgia i traumatologia, otorinolaringoligia, oftalmologia i anàlisi. A més, es disposa d’un infermera en cap i dues infermeres titulades, sis ajudants sanitaris, quatre mecànics, una cosidora, una cuinera, un ordenança, un administratiu i dos auxiliars i quatre noies de prestació permanent del Servei Social.

També s’amplien les instal·lacions amb dos pavellons. Al primer pis del primer pavelló hi ha el vestíbul, dependència sanitària, sala de recepció, administració, sala de juntes, al segon pis, l’habitatge de la infermera cap de serveis i a les golfes els dipòsits. El segon pavelló, unit per al primer per un passadís, té d’una superfície de 440 metres amb un gran solàrium.

La Clínica Infantil i Caixa Sabadell

Malgrat el conveni subscrit, el juliol de 1960, amb el Instituto Nacional de Previsión, mitjançant el qual s’abona a l’Alberg Infantil 100 pessetes per dia d’estada i llit ocupat, la manca de recursos econòmics amenaça la seva continuïtat.

Un any després, al maig de 1961, el secretari-comptador de l’Alberg, Josep Vila Pagès, redacta un informe advertint de la gravetat de la situació financera que qualifica de catastròfica amb un dèficit de 75.000 pessetes en quatre mesos. Davant d’aquesta situació es plantegen dues opcions:

  1. Fer donació de tot el patrimoni de l’Alberg a la Caixa d’Estalvis per tal que aquesta assumeixi el passiu i l’actiu de la Fundació.
  2. Fer el mateix amb la Corporació Municipal.

A les conclusions de l’informe, Vila Pagès avisa que l’Alberg va cap una crisi econòmica insalvable si no s’adopta alguna d’aquestes alternatives.

Finalment, s’imposà la segona solució. Al desembre de 1961, el president de Caixa Sabadell, Andreu Grau Molins, rep un escrit del Patronat de l’Alberg Infantil, presidit per l’alcalde Antoni Llonch, on s’ofereix la cessió de tot el seu patrimoni. El maig de 1962, l’entitat financera rep l’autorització de la Dirección General de Banca, Bolsa e Inversiones per acceptar la donació de l’immoble i fer-se càrrec del servei en el marc de la seva Obra Social.

 Incubadores a la Clínica Nen Jesús. Autor José Peláez/AHCS
Incubadores a la Clínica Nen Jesús. Autor José Peláez/AHCS

A partir d’aquell moment, s’abolí el segell Pro-Alberg i aquest passà a denominar-se Clínica Infantil del Nen Jesús. Aquesta transformació comportà un creixement de les instal·lacions i del personal. Les successives ampliacions suposaren un increment del nombre de llits: 33 el 1962, 74 el 1965, 110 el 1969, 177 el 1975 i un màxim de 200 el 1980. El creixement de la Clínica implicà també un augment dels serveis mèdics amb millors sales d’operacions, ampliació de l’atenció diferenciada per als nadons de zero a sis mesos, que al 1969 representaven quasi el 50 per cent dels infants hospitalitzats, o ampliació de la sala de prematurs. La Clínica figurava entre els tres millors hospitals pediàtrics d’Espanya i va ser objecte de moltes visites de rellevants personalitats de la vida pública de l’època, entre elles la dels Prínceps d’Espanya, Juan Carlos de Borbón i Sofia, al febrer de 1969.

A més de les subvencions de Caixa Sabadell, la Clínica Infantil obtenia ingressos dels pacients derivats de la Seguretat Social, dels que pagaven les despeses de manera privada i de la beneficència municipal que no sempre s’abonaven. Ara bé, les quotes de la Seguretat Social no cobrien el cost real dels tractaments, un desfasament que va incrementar-se a la dècada de 1970. A més, s’incrementà el personal sanitari per llit que va passar del 0,89 el 1966 a 1,71 el 1985.

Visita dels Prínceps d'Espanya a la Clínica Nen Jesús (1969)
Visita dels Prínceps d’Espanya a la Clínica Nen Jesús (1969)

A l’iniciar-se la dècada de 1980, el dèficit assumí proporcions majúscules en un moment en que Caixa Sabadell havia de fer front a altres problemes de gran envergadura com ara els resultats negatius de moltes de les seves empreses participades o el daltabaix provocat per l‘obscur afer Buxeres. El problema es solucionà amb la integració en el Consorci Hospitalari del Parc Taulí, creat el 1986, en el qual s’integraren els centres sanitaris dependents de la Mutua Sabadellenca, Caixa Sabadell, l’Ajuntament i a Generalitat. El 30 de desembre de 1986 es celebrà la darrera Junta Rectora de la Clínica Infantil on es va fer efectiva la seva dissolució i es notificà al comitè d’empresa que, a partir de l’1 de gener de 1987, passaven a dependre del Parc Taulí.

El traspàs de la Clínica Infantil al Consorci Hospitalari contemplava la cessió en règim d’usdefruit dels béns de la clínica per valor de 700 milions de pessetes i el compromís de l’entitat financera d’aportar 50 milions de pessetes durant el cinc primers anys del Consorci i una altra equivalent al 2 per cent del pressupost de la seva obra beneficosocial durant els cinc anys següents. Actualment les seves instal·lacions estan ocupades per la residència geriàtrica Sabadell Gent Gran, que depèn del Consorci Hospitalari Parc Taulí.

D’aquesta manera, la ciutat perdia un dels centres sanitaris pediàtrics millors d’Espanya. Un dels molts símptomes del final de la ciutat-fàbrica i de l’inici de la seva llarga decadència en la que encara estem immersos.

Bibliografia

CAHISSA MUR, Manuel. Dr. Argemí, un gran home envoltat de petits. Quadern Amics de la Fundació de les Arts i Lletres de Sabadell, n. 43, gener-febrer 1985.
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988), Ed. Alfons El Magnànim, València, 1994,
BENAUL, J,M,, GARRIDO, A. i SUDRIÀ, C. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009, Fundació Caixa Sabadell, 2008.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
OBRADORS i DOMÈNECH, Montserrat. La Clínica del Nen Jesús (1962-1968), Fundació Caixa Sabadell, 1996.

Foto portada: menjador a l’aire lliure a la terrassa de l”Alberg Infantil. Autor desconegut.