Resseguim la trajectòria dels Meca, una de les famílies més poderoses de la noblesa sabadellenca. Un llinatge que va protagonitzar una hàbil estratègia d’enllaços matrimonials que els va portar al marquesat.
Devem a Joan Alsina i Giralt una minuciosa recerca sobre aquest llinatge que havia estat objecte d’interès per altres cronistes i historiadors locals. La primera referència que va trobar data de finals del segle XIII, en època de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), on s’esmenta a Lluís de Meca com un dels notables del regne; també, sota el regnat de Joan I (1387-1395) figura en la mateixa categoria Joan de Meca de Mafet. Altres documents demostren el poder de la família a Mafet, Montfalcó i Puigverd, poblacions properes a Agramunt d’Urgell.
La vinculació dels Meca a Sabadell data de la boda de Lluís de Meca, a finals del segle XV, amb Aldonça Marquet, pubilla i filla única de Galzeran Marquet, una de les famílies més potents econòmicament de la vila. Lluís de Meca va venir a viure a Sabadell, a la casa dels Marquet, ubicada on avui hi ha la plaça del Dr. Robert, que des de llavors seria anomenada Casal Meca. Una escriptura del 1498 ho corrobora. En ella s’informa que “l’honorable Lluís de Meca, en la vila de Sabadell domiciliat”, era el procurador (representant legal) de Martí Joan de Meca del Castell de Montfalcó de Mafet. Com escriu, Alsina, aquesta primera boda els hi proporcionà “casa i propietats a la vila i terme” de Sabadell.
Els Marquet
Amb Aldonça s’extingí la nissaga sabadellenca dels Marquet. El primer document d’aquest llinatge data d’un pergamí conservat a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), del 7 de juliol de 1366 on s’esmenta a Ramon March com a procurador de Guillem Marquet, domiciliat a Barcelona, d’una coneguda nissaga que aportà diversos consellers al govern de la capital catalana.
Aquesta escriptura indica que els Marquet tenien propietats i interessos a Sabadell. D’altra banda, diversos documents demostren que una branca de la família s’instal·là a Sabadell. Així apareixen membres de la família com a Jurats de la vila: Antoni (1390), Antic (1401 i 1408) i Galzeran (1457 i 1462), pare d’Aldonça. (més info: ‘L’organització política del municipi a l’Antic Règim‘)
En el seu testament Joan, pare de Galzeran, datat el 18 de febrer de 1430, demanava ser enterrat a l’església de Sant Fèlix, llavors anomenada de Sant Feliu. Les propietats del seu hereu Galzeran, a banda de l’esmentada mansió senyorial, figuren en l’anomenat Capbreu de Galzeran de Marquet: diverses peces de terra al mas Canals de Sant Vicens de Jonqueras (avui a Can Puiggener); altres peces de terra a la Burgesa, a la Serra (a l’actual Rambla), al Pas de Granollers (sota l’actual carrer de les Tres Creus), diverses parcel·les a l’Horta Major (a la llera del Ripoll), cases al carrer Nou (actual de la Borriana), al carrer Manresa i al carrer d’en Botet (actual Sant Antoni).
Els Clasquerí
A mitjan del segle XVI, Bernat de Meca, hereu de les propietats dels Marquet, va contraure matrimoni amb Isabel de Clasquerí i Corbera, pubilla i filla única d’una altra poderosa nissaga sabadellenca.
Els primers documents d’aquesta família es remunten al 1215, en una escriptura on consta que les terres dels Montcada a Castellar del Vallès eren adquirides per Pere de Clasquerí i seus hereus. Quasi un segle més tard, l’any 1310, Gastó de Montcada, vescomte de Foix, cedeix a Pere de Claquerí la totalitat de les seves possessions a Castellar, incloent-hi el castell i la fortalesa de Ribatallada.
La vinculació de la família a Sabadell data del mateix any de 1310, quan Gastó de Montcada va fer donació, mitjançant document escrit, a Pere Clasquerí i els seus descendents “de la Baylia (alcaldia) de Sabadell i Castell de Rahona amb els seus districtes”. Un privilegi feudal, anomenat “batllia natural”, que no tenia perquè exercir personalment i que podia delegar en un substitut que fes la feina per ell cobrant “dels rendiments que donava l’ofici”. El primer batlle nomenat pels Clasquerí fou Jaume de Carrancà el 1330.
L’historiador Miquel Carreras escriu sobre aquest tema: “Un altre feu, en certa manera, el tenia la casa dels Clasquerí amb la batllia natural de la vila. Els nous senyors van trobar-se amb aquesta institució i sembla que, de primer, en volgueren prescindir perquè es nomenaren representats directes”. Posteriorment, quan vila passa a ser de patrimoni reial de la Corona d’Aragó, per via femenina, tant el rei com la reina “van usar com a propis els batlles nomenats per la família Clasquerí.
Amb boda d’Isabel amb Bernat de Meca s’extingí la nissaga dels Clasquerí. Ara els Meca, no només heretaven les seves propietats, sinó també la “batllia natural” de la vila.
El litigi per l’alcaldia
Galzeran de Meca, fill de Luís i Aldonça, va contrau matrimoni amb Gerònima amb qui tingué una nombrosa descendència. En el testament d’una de les seves filles, Violant, del 26 de gener de 1566, hi consten com germans seus: Bernat, Alvar, Frederic, Jerònima i Aldonça. D’altra banda, Galzeran i Bernat de Meca contribuïren a l’esforç militar per combatre el 1543, la invasió francesa del Rosselló, en la defensa de Perpinyà.
Des del 1550, Bernat de Meca apareix molt sovint com uns del membres del Consell General de la Vila, de vegades exercint el seu càrrec de batlle natural. Tanmateix, el 20 de maig de 1553, els síndics (regidors) de la Universitat (Ajuntament) de Sabadell presentaren un plet contra la batllia natural dels Meca. La poderosa família va moure les seves influències. El 7 de gener de 1564, amb el litigi en curs, el Rei, després d’una Reial Audiència, accedí a la petició de Bernat de Meca per tal que cap veí de Sabadell, del Vallès o Barcelona, pogués ser batlle o procurador excepte aquells designats pels Meca.
La sentència es dictà el 12 d’abril de 1574 on s establia que el dret de nomenar el batlle corresponia al Procurador Reial; però, en la seva absència, la jurisdicció continuava en mans dels batlles nomenats pels Meca. La salomònica decisió no va agradar al Consell General de la Vila i s’iniciaren negociacions per tal comprar als Meca els drets de la batllia natural. Finalment, el 29 d’agost del 1582, es redactà una escriptura pública, segons la qual Galzeran de Meca, fill de Bernat, i els seus successors renunciaven a aquests drets a canvi de 550 lliures de moneda barcelonesa. D’aquesta forma, finalitzava la batllia natural que els Clasquerí i els Meca havien exercit durant 272 anys.
La Guerra de Successió
Malgrat haver perdut la batllia natural, els Meca continuaren sent molt influents en la vida pública de la vila. Frederic de Meca, hereu de Galzeran, va casar-se el 1600 amb Anna d’Iborra. A Frederic el succeí, Anton, que va contraure matrimoni el 1626 amb Francesca de Castellà. El seu fill i successor, Josep de Meca, de Cassador i de Cartellà, es casà el 1661 amb Isabel de Cardona, de Rocamora i de Guimerà.
L’any 1702, Josep de Meca va rebre del rei Borbó, Felip V, el títol de Marquès de Ciutadilla, per la senyoria de la seva dona en aquesta vila de l’Urgell. Es tractava d’una mesura per guanyar-se el suport de la noblesa catalana enfront dels partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria. No obstant això, els Meca foren austriacistes. Els seus fills, Antoni i Ramon, combateren en la defensa de Barcelona i Montjuic i en la campanya per l’Aragó del 1706. “Tots tres -escriu Antoni Porta- prestaren serveis a la pàtria fins al 1712. Aleshores, veient la causa perduda, es retiraren descoratjats a llurs propietats a Sabadell i Castellar”.
Isabel de Cardona -explica Bosch i Cardellach- va tenir un paper determinant per impedir que Sabadell fos saquejada com ho havia estat Caldes de Montbuí, d’on venien les tropes borbòniques: “salioles a recibir la Señora Marquesa Meca o de Ciutadilla, que habitaba en esta, junto con el cura y personas principales de ella y se postraron ante el general, que conocía a la Marquesa, implorando su compasión y se logró habiendo superado gravísimas dificultades y probablemente habiendo regalado muy bien a la tropa”.
L’extinció del llinatge
Josep de Meca va morir el 17 de juliol del 1715. Tal i com demanava en el seu testament fou enterrat a l’església de Sant Fèlix i fou succeït per Antoni de Meca qui va casar-se amb Maria de Sanglada. El matrimoni no va tenir fills i l’herència passà a Antoni de Meca i Beatriu, fill del seu germà Ramon. Nascut el 1726, mai visqué a Sabadell i sempre va residir a Barcelona. Gran aficionat a la botànica, va cedir a la ciutat de Barcelona uns terrenys el 1784 per construir el Jardí Botànic.
A diferència del seus avantpassats, que als seus testaments demanaven ser enterrats a Sabadell, Antoni de Meca, expressà la seva voluntat de ser-ho a Barcelona. De fet, va ser l’últim dels Meca. Al morir sense descendència, les seves propietats i títols nobiliaris foren heretats el 1788 pel seu nebot, fill de la seva germana Paula, Antoni Cortès d’Andrade i de Meca. També, Antoni Cortès d’Andrade va morir l’any 1824 sense descendència directa.
Els seus títols i propietats passaren el 1824 al Marquès de Sentmenat, Francesc de Paula Gassol de Sentmenat i de Vilallonga i el 1971 als Sagnier. El seu actual titular és Joaquim Sagnier i Taramona, 12è marquès de Ciutadilla.
El Plet de les Aigües
A començaments del segle XVIII era una vila del patrimoni reial amb 279 cases i 1.145 habitants, l’any 1788 ratllava els tres mil habitants amb 487 cases i 700 famílies. La vila destacava per les manufactures llaneres, un important agricultura de secà i d’horta. Justament la indústria tèxtil i el creixement de l’Horta Major a la llera del riu Ripoll, derivat de l’augment de la població, requeria de majors consums d’aigua, un bé sempre escàs al Vallès.
A la primavera de 1769- escriu Mercè Renom- en plena sequera i d’escassetat d’aigua menà a l’Ajuntament de la vila a retirar la ploma d’aigua que aquest havia concedit al Marquès de Ciutadilla, Antoni de Meca. La ploma era una mesura de l’època equivalent a 1,5 litres d’aigua per minut. Els Meca havien obtingut –com consta a les Ordinacions de la Universitat de la Vila i Terme de Sabadell– el 18 d’octubre de 1656 el privilegi de disposar “per lo servei de sa casa, una ploma d’aigua viva” per regar el seu hort. Anys més tard, el 26 març de 1673, aquest privilegi fou confirmat en els següents termes: “Que se consedesca una ploma d’aigua viva durant lo beneplacit de la vila i de sos successors al noble Don Antoni Meca, lo qual haja de acceptar ab dita forma i no altrament”.
El marquès va fer valdre els seus drets i el 6 de juliol de 1769, els seus procuradors, de bon matí, restabliren la conducció d’aigua cap el Casal, que desfermaren unes grans protestes descrites per Bosch i Cardellach. Es concentrà una gentada, “principalment de mugeres” per impedir-ho, tot i que l’alcalde, Josep Duran Cuiàs, pagès, va fer complir les ordres dels seus superiors. “Las mugeres se atrevieron sobre dicterios, palabras, silvos y fango, a mil tropelías contra los comisionados de Barcelona, que el bayle -aunque aparentemente acérrimo para el auxilio- no pudo impedir ni castigar”
Tanmateix, la conducció fins al Casal Meca tornà a ser tallada. Uns dies mes tard, el 27 de juliol, tornà a Sabadell la delegació de Intendència per restablir-la. Durant aquell estiu de 1769 fins al primers de setembre es redactaren diversos memorials per manifestar els greus perjudicis ocasionats per la manca d’aigua que foren lliurats a diputats i síndics. A finals de setembre, les protestes aconseguiren el seu objectiu i la conducció directa d’aigua va ser retirada del Casal Meca.
La cosa no va acabar aquí. A principis d’agost de 1770, arribà a Sabadell un agutzil del jutjat de Granollers amb un decret que obligava a l’alcalde i regidors a reobrir la conducció d’aigua fins al Casal Meca, sota multa de 25 lliures cadascú.
La notícia s’escampà com la pólvora. “Se alborotó la gente, assi hombres como mugeres, muchachos y muchachas, llenando quasi la Plassa, con gritos, por ver que, con tantas escases y esterilidad de agua, se había de dar la citado Marqués (…) y una multitud de mugeres encima del conducto para pribar no se habriesse”
Al mateix temps, uns notables de la vila es presentaren a la Casa del Comú amb un memoràndum que exigia impedir que s’obrís la conducció i emprendre accions legals al respecte. Davant l’amenaça de motí i després d’un llarga negociació amb l’agutzil i el procurador del Marquès, aquests marxaren de Sabadell sense haver aconseguit els seus objectius.
Com analitza Mercè Renom, a l’Antic Règim, l’amenaça d’avalots populars funcionava com un mecanisme de pressió davant els poders públics, sempre i quan no adoptessin la forma de rebel·lió contra la Corona. D’altra banda, aquestes revoltes populars de finals del segle XVIII anunciaven la crisi de la societat estamental i la revolució liberal.
L’Escola Pia i el Casal Meca
Malgrat que els Meca no hi vivien, el vell Casal no estava deshabitat. En un llistat de veïns del Pedregar del 1772, figura la “Casa del Marques de Ciutadilla, habitada por el doctor en medicina Francisco Montblanch”. Posteriorment, s’esmenta com a seu de recepcions oficials com l’allotjament el 1782 del Marquès de la Mina, comandant del regiment de Numancia, que estava quarterat a la ciutat. L’octubre de 1792 s’hostejà al Casal fins a la seva mort, Charles de la Cropte i de Chanterac, de la vella noblesa francesa, bisbe i comte d’Alet (Perigord), perseguit pels revolucionaris francesos.
Finalment, com figura a l’escriptura redactada pel poderós notari sabadellenc, Joan Mimó Turull, anomenat el Godoy sabadellenc, el 22 de març de 1816, “Antoni Cortès d’Andrade, de Meca, de Cardona, Cassador, Robertí i Guimerà, Marquès de Ciutadilla, domiciliat al poble de Santa Maria de Cornellà, feu donació a la molt reverend Congregació de Clergues regulars de les Escoles Pies d’aquesta província, d’una casa amb el seu hort contigu a la mateixa i aigua per al seu ús i regatge de l’horta, en el carrer dit del Pedregar”.
Els primers acords entre l’Ajuntament i l’Escola Pia per construir una escola es signaren el 21 de març de 1815. Alhora, a Madrid l’arquebisbe Fèlix Amat tramitava la llicència reial que fou atorgada pel rei Ferran VII el 5 de març de 1818. L’11 de juny es subscrivia el contracte definitiu entre els escolapis i l’Ajuntament pel preu de 600 lliures anuals que els hi donava a la pràctica el monopoli de l’ensenyament a la vila. Tot i que el Consistori es reservava el dret de patronat i de recórrer als superiors de l’ordre en cas d’incompliment o abusos de la congregació sabadellenca.
L’escola comença a funcionar el 1818 en el Casal Meca, que passà a ser denominat dels Escolapis vells, que gaudí d’un gran èxit i l’any 1828 ja comptava amb 500 alumnes. L’any 1871 l’ordre religiosa presentà a l’Ajuntament els permisos per bastir un nou edifici que comença a ser construït enmig d’un llarg litigi entre els Escolapis i el Consistori. Finalment, el 20 de juliol de 1878 es subscriví un conveni mitjançant el qual l’Escola Pia li cedia a perpetuïtat el col·legi de la plaça Sant Roc i altres dos edificis del voltant destinats a ser la seu de l’Ajuntament. A canvi, el Consistori pagaria 285.000 pessetes per tal que els Escolapis construïssin unes noves dependències que foren inaugurades el 1885. L’Ajuntament va aplegar aquesta suma amb un emprèstit i la venta d’algunes propietats. (més info: ‘L’edifici de l’Ajuntament i els Escolapis‘)
Durant un temps, la vella mansió va encabir dependències municipal, l’hort i jardí annexos ocupaven l’actual plaça del Dr. Robert. El desembre de 1898 l’Ajuntament de Sabadell va comprar la finca. La Casa Meca va ser enderrocada el maig de 1899, després de traslladar les escoles i el quarter dels bombers. Només va quedar un solar que fou urbanitzat i inaugurat el 1903 amb el nom de plaça del Dr. Robert, pròcer del catalanisme, que acabava de morir.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. Els Meca a Sabadell. Plaça Vella n. 25, Castellar del Vallès, 1988.
BOSCH y CARDELLACH, Antonio. Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868), Ed Riutort, Sabadell, 1975.
PORTA i BERGADÀ, Antoni. La victòria catalana del 1705. Ed. Pòrtic, Barcelona, 1984.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell. 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.
Foto de portada: el Casal Meca poc abans del seu enderroc (1899)
