Félix Amat

Fèlix Amat (1750-1824), arquebisbe, escriptor, teòleg i filòsof il·lustrat

Esbossem el perfil biogràfic d’un dels clergues sabadellencs més influents de la seva època i que fou perseguit per la Inquisició i el Vaticà per les seves idees il·lustrades: Fèlix Amat. 

Fèlix Amat de Palou i Pont va néixer a Sabadell l’11 d’agost de 1750, fill de Joan Amat i Salvany i Teresa Ponts i Augirot, en una família de nobles terratinents vinguts a menys. Els Amat, que afirmaven ser descendents de Guifré el Pilós, arribaren a Sabadell al segle XVI provinents de Palou per administrar la castellania d’Arraona i ostentaren diversos càrrecs a l’Edat Mitjana.

Retrato de Félix Amat, grabado al aguafuerte y buril de Juan Amills.
Retrat de Félix Amat, de Juan Amills.

Als set anys Fèlix anà a Sallent per a estudiar gramàtica llatina i retòrica i als onze ingressà al Seminari de Barcelona on fou deixeble dels bisbes Ascensi Sales i Josep Climent que esdevindria el seu mentor. Allí va estudiar filosofia, eloqüència, llengües antigues i modernes, així com matemàtiques, una assignatura que l’apassionava. Fou ordenat sacerdot i es doctorà en teologia per la Universitat de Gandia. El 1770 és nomenat catedràtic d’aquesta matèria al seminari episcopal de Barcelona on va impartir cursos de filosofia escolàstica. Animat pel bisbe Climent, va escriure els tractats filosòfics Questionum Metaphysicarum i Ethicae sive Moralis Philosophie Instituciones. El 1775 fou el primer bibliotecari de la nova Biblioteca Pública Epìscopal de Barcelona.

El 1780 obtingué, per oposició, la plaça de canonge magistral de Tarragona on fou un estret col·laborador de l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font. Ja a Barcelona, Amat s’havia familiaritzat a les teories dels il·lustrats francesos i fou un lector de l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert, els volums de la qual figuraven en un lloc destacat de la seva biblioteca. El seu compromís amb les idees il·lustrades es palesà a Tarragona on va tenir un paper rellevant en la constitució de la Sociedad Económica de Amigos del País de la qual redactà els seus estatus, fou el seu secretari i redactà diversos estudis sobre economia agrària i tècniques modernes de conreu, així com nous procediments pel tissatge del cotó. També fou membre d’una altra institució il·lustrada com l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

El 1790 va traduir, juntament amb el seu germà Antoni, un extracte de les Reflexions sobre la revolució francesa d’Edmund Burke i va treballar en un diccionari català-castellà-llatí que no va poder acabar, de manera que cedí els materials que havia recopilat a Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Jutglar que el publicarien entre 1803 i 1805. Així mateix redactà una extensa Historia eclesiàstica.

La trajectòria de Fèlix Amat està estretament vinculada a la del seu nebot i deixeble predilecte, Fèlix Torres Amat (1772-1847), fill de la seva germana Teresa i de Josep Torres Cererols, un hisendat de Sallent. Torres Amat, que fou el seu secretari entre 1786 i 1822, l’acompanyà en totes les seves destinacions. La seva obra més coneguda fou la traducció de la Bíblia al castellà per encàrrec de Carles IV. De filiació liberal com el seu oncle, va ser diputat a les Corts de Cadis i bisbe d’Astorga. La defensa de les idees del seu oncle li costà que algunes de les seves obres fossin incloses en l’Índex de llibres prohibits de l’Església catòlica. Així va escriure el llibre Apéndice a la vida del Ilmo. Sr. D. Félix Amat, arzobispo de Palmyra (1838), una de les principals fonts per conèixer la vida del seu oncle.

A la guerra contra la Convenció, Fèlix Amat, participà en la junta de sometents de Tarragona i fou membre de la Junta General de Barcelona. Andreu Castells especula sobre la posició d’Amat respecte a la Revolució Francesa, al seu parer hauria estat partidari que el clergat francès prestés obediència a les autoritats constituïdes i simpatitzaria amb els esforços dels revolucionaris del país veí en matèria d’ensenyament públic. Addueix com a prova indirecta la seva tasca per crear diverses escoles d’educació primària.

L’ascens a la Cort de Madrid

D’aquest període data el seu irresistible ascens. El maig de 1803 és nomenat pel rei Carles IV, a qui havia conegut l’any anterior quan li havia fet de guia a les ruïnes romanes de Tarragona, abat de San Ildefonso de la Granja. Mesos després, al setembre del mateix any, és designat pel Vaticà, arquebisbe de Palmira in partibus infidelum i el novembre confessor de Carles IV.

La familia de Carlos IV, de Francisco de Goya.
La familia de Carlos IV, de Francisco de Goya.

Amat va tenir un paper important en el motí d’Aranjuez, una insurrecció popular que va desfermar les ires populars, la nit del 17 de març de 1808, contra Manuel Godoy, amant de la reina María Luisa i autèntic governant d’Espanya. La revolta provocà, dos dies després, l’abdicació de Carles IV i l’entronització del seu fill, Ferran VII. A altes hores de la matinada, Amat va arengar a les masses per tal que els disturbis no anessin a més i va aconseguir calmar-les amb la notícia de la destitució de l’odiat Godoy.

Abans d’abdicar, Carles IV oferí Amat el càrrec d’Inquisidor General que va aquest va refusar. Segons Castells, amb això “va signar la seva condemna absoluta (…) això constaria al seu dossier als arxius de la Santa Inquisició i mai li serà perdonat”.

Durant la Guerra de la Independència va sostenir una postura ambigua. En un primer moment, mitjançant l’edicte del 3 de juny de 1808, es mostrà partidari d’acceptar la legitimitat de José Bonaparte, atès la renúncia dels Borbons a la corona. “Asimismo Dios es quién ha dado al grande Napoleón el singular talento y fuerza que le constituyen el árbitro de Europa: Dios es quién ha puesto en sus manos el destino de España”. A més, demana prudència i moderació per evitar els horrors de la guerra. Una presa de posició que li valdrà l’apel·latiu d’afrancesat.

Tanmateix, el 14 d’agost i l’1 de setembre del mateix any, va emetre uns edictes en sentit contrari, encoratjant a la població a lluitar contra les tropes napoleòniques:

“Ánimo, pues, jóvenes valerosos, tomad ahora sin pérdida de tiempo las armas que estáis deseando desde entonces; ejercitaos en su manejo, y estad prontos a acreditar vuestro valor”.

La fi de la guerra de la independència i el retorn de Ferran VII provocaren la caiguda en desgràcia d’Amat. Gairebé de seguida la Inquisició va començar a perseguir-lo. Primer, fou la correcció d’una errada d’impremta de la seva obra Historia Eclesiástica, denunciada per un frare. Així mateix, se’l va advertir dels seus errors per haver recolzat l’expulsió dels jesuïtes i per la seva proximitat al jansenisme, condemnat per herètic pel Vaticà.

Tanmateix, va haver de passar per la comissió de depuració de tots aquells que suposadament havien rebut favors de José Bonaparte, dirigida pel ministre de Gràcia i Justícia, Pedro de Macanaz. Amat havia rebut el 1814 la Real Orden de España i el bisbat d’Osma al qual va renunciar. En la seva defensa, el seu nebot Torres Amat va escriure:

“Aconsejaban al Sr. Amat todos sus amigos que hiciese un recurso a S.M. haciéndole presente que no había querido pasar a Osma a gobernar aquella iglesia, a pesar de los poderes que le envió el Cabildo, sino que ni había aceptado el socorro de los sesenta mil reales que el Intruso mandó a dicho Cabildo que enviaran al electo; y que en cuanto a la condecoración la había recibido sin pedirla y por decreto general en que se concedió a los obispos que se hallasen bajo la dominación del Intruso, incluso el Sr. Puyal, auxiliar de Madrid”.

No obstant això, Amat fou condemnat a marxar de Madrid i sol·licità permís per dirigir-se a Catalunya. Ningú el va visitar ni va intercedir per ell. El 13 de juliol de 1814 va deixar Madrid per anar a viure a casa de la seva germana Teresa a Sallent, acompanyat pel seu nebot Torres Amat, malgrat de les recomanacions d’alguns amics per tal que s’instal·lés a Barcelona o Sabadell.

A la soledat de Sallent va dedicar-se a escriure amb el pseudònim de Macari Padua Melato. Primer va redactar Seis Cartas a Irénico, una obra de polèmica contra el llibre Dei Diritti dell’Uomo del teòleg sicilià Nicola Spedalieri i on exposà les seves tesis liberals en contra del dret diví dels sobirans i en favor del govern constitucional. L’obra va aixecar un gran escàndol i el govern va prohibir la seva venta a Madrid,

Durant molt de temps va treballar en la monumental obra, en dos volums i un apèndix,  Observaciones Pacíficas sobre la potestad esclesiástica que fou publicada en fascicles a Barcelona. El primer volum va quedar enllestit el 1817 i el segon el 1820. L’obra tracta del poder temporal de l’església una tema a l’època de candent actualitat. Només aparèixer el primer volum, la Inquisició adoptà mesures urgents contra Amat.

Fèlix Torres Amat
Fèlix Torres Amat

Al Trienni Liberal (1820-1823) Amat va mostrar-se partidari del règim constitucional i de mesures com la llibertat de premsa, la fi de la censura i l’extensió de l’ensenyament públic. Les seves postures liberals van estar a punt de costar-li la vida. Davant el perill dels guerrillers absolutistes del Ejército de la Fe, Amat es refugià al convent de Santpedor que fou assaltat per l’escamot del Pare Marañón que el maltractaren i exigiren un rescat de 300 unces d’or que, davant la manca de diners de l’arquebisbe, rebaixaren a 100. Finalment, uns amics van poder rescatar-lo i el portaren primer a Manresa on passà un dies refer-se’n i després a Barcelona on s’instal·là al Palau Mornau. Allí gaudí uns dies de pau rodejat amb l’intel·lectualitat liberal de la capital catalana, entre ells José de Santociles o Pròsper de Bofarull.

L’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la reinstauració de la monarquia absoluta (1823) significaren que el sector més reaccionari de l’església decidís passar comptes amb l’arquebisbe, malgrat que estava greument malat i a les portes de la mort. El nunci del Vaticà, monsenyor Giustiani, el secretari de la Nunciatura Cadolini i la Inquisició, seguint ordres directe del Duque del Infantado reobriren el procés contra Amant. El seu nebot, Fèlix Torres Amat va intercedir sense èxit davant la Nunciatura per informar-la que el seu oncle estava disposat a rectificar o corregir qualsevol de les seves afirmacions de les seves obres, sempre i quan se l’indiquessin concretament on estaven els seus errors. En el mateix sentit, va posicionar-se el mateix Amat en la correspondència que va mantenir amb la Nunciatura.

Acusat d’odi al Papa i d’altres errors, el Nunci va exigir-li la retractació total, extrem al qual Amat es va negar. D’aquesta manera, les seves obres, espacialment les darreres foren incloses en l’Índex dels llibres prohibits per l’església. El Vaticà no li va perdonar ni després de la seva mort, acusant-lo de “no manifestar otra cosa que su obstinación en el error hasta su muerte”. Fèlix Amat va morir a Barcelona el 11 de novembre de 1824.

Les reflexions de Castells

Devem a Andreu Castells  unes amargues reflexions sobre la figura i la manipulació del seu llegat. De fet, com afirmà en una entrevista, aquesta manipulació fou un dels motius que li impulsaren a escriure la seva monumental obra en sis volums, Sabadell, Informe de l’Oposició.

Segons Castells, amb la persecució de l’Església catòlica contra Amat “va quedar trencada una línea de compromís per a solucionar les erupcions tràgiques a les quals estigué abocada l’Església, sobretot espanyola, principalment en tot el segle XIX”. A parer nostre, Amat resulta una mena de contrafigura d’un altre influent clergue sabadellenc, l’integrista Fèlix Sarda i Salvany.

L’historiador es mostra indignat per “l’espès vel i el silenci sepulcral” que després de la seva mort caigué sobre la seva personalitat i la seva ideologia, només trencada pel seu nebot Torres Amat. Aquest silenci es mantingué durant 40 anys, després dels quals s’imposà “la manipulació i artifici de les dades sobre l’arquebisbe i pogué fornir-se una biografia de ‘pietat i bones obres’”.

El carrer de Fèlix Amat

D’altra banda, Castells reconstrueix les vicissituds en el nomenclàtor del carrer Fèlix Amat. L’agost del 1868, sota l’alcaldia de Joan Sallarès Gorina, se li va dedicar el nom a un carrer dels que s’estaven formant al final de la Rambla. El 1884, l’alcalde liberal fusionista Josep Antoni Planes Borrell, va proposar erigir-li un monument, però la cosa va quedar en una placa commemorativa al saló de plens de l’Ajuntament. Amb l’arribada de la Segona República es va treure aquesta làpida i, en plena Guerra Civil, al gener de 1937, l’alcalde Josep Moix va treure el carrer de Fèlix Amat del nomenclàtor per dedicar-lo primer a Bulbena i Onyós i després a Lina Odena, miliciana catalana morta al front d’Andalusia.

Amb l’entrada de les tropes franquistes, el reincorporaren al nomenclàtor, tot i que segons l’historiador, “els nacionals no s’havien adonat a qui lloaven” i l’alcalde Josep Maria Marcet va fer reposar el 1944 la placa commemorativa al saló de plens. Castells sosté l’opinió al 1975 que “si algun dia tornen a governar les esquerres, no haurien de suprimir la nomenclatura del carrer de Fèlix Amat, ni deurien de suprimir la làpida del saló consistorial”. Una recomanació que fou seguida en el primer supòsit, però no en el segon.

Un exemple, entre molts, de com els nomenclàtors depenen dels avatars polítics de la convulsa història del nostre país.

Bibliografia.

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’Història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’Oposició. Prolegòmens (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
CORTS BLAY, Ramon. Fèlix Amat (1750-1824) i l’última il·lustració espanyola, FTC, Herder, Barcelona, 1992.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució a Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic 2009.