Andreu Castells

Andreu Castells (1918-1987), pintor, impressor, editor, arxiver, crític d’art i historiador

Esbossem el perfil biogràfic d’una personalitat polifacètica. Una figura essencial per a comprendre la vida cultural de la segona meitat del segle XX a la ciutat, però que excel·lí particularment en l’àmbit de la historiografia.

Andreu Castells i Peig va néixer a Sabadell el 29 d’octubre de 1918, fill del matrimoni de treballadors i ideals republicans Antoni Castells i Ribas i Rosa Peig i Calvet. El seu pare havia estat secretari habilitat del Círcol Republicà Federal (CRF). Cursà les seves primeres lletres a l’Escola Internacional Nova Damon de Barcelona, segons les seves paraules  en la llarga entrevista publicada per L’Avenç. “una de les més avançades del país”. Posteriorment, el 1933, estudià a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell on a les classes de pintura i dibuix va tenir per mestres a Joan Vila Cinca, Antoni Vila Arrufat, Joan Vilatobà i Marius Vilatobà a qui establí una llarga amistat.

Castells, l'any 1939.
Castells, l’any 1939.

A la Guerra Civil va incorporar-se, l’1 de gener de 1939, amb 19 anys, a l’Estat Major d’Informació de les Brigades Internacionals. Allí va portar un dietari que seria de gran utilitat quan molts anys després redactés una obra de referència sobre el tema. Acabada la conflagració, va dedicar-se a les feines més diverses com triar llana o draps fins que va entrar a treballar com a comptable en un fàbrica d’aparells electrònics. El 1956 va muntar un taller d’arts gràfiques i va ser considerat un reputat impressor. Castells va casar-se amb Pilar Campanales Centelles amb qui va un fill, Marc.

D’aquesta època data la seva etapa de pintor. Es donà a conèixer amb un paisatge de la localitat de Granera aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat i el Museu d’Art de Sabadell li comprà l’obra. Va exposar per primera vegada en les exposicions col·lectives de l’Acadèmia de Belles Arts dels anys 1942 i 1944. Les seves primeres exposicions individuals foren l’any 1947 al Cercle Sabadellès i a les Galeries Pictòria de Barcelona de la mà de l’artista, Rafael Benet Vancells. També participà en les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Barcelona, al Saló d’Octubre, al Saló d’Art Actual de Sabadell i a la Biennals Hispanoamericana d’Art i al Saló de Maig de l’Associació d’Artistes Actuals. L’any 1959 va obtenir el primer premi de la biennal Ciutat de Sabadell.

L’any 1945, durant el darrer any de la seva vida, va fer una gran amistat amb l’escultor Manolo Hugué Martínez que residia a Caldes de Montbui. Castells va recollir en un llibre el contingut sobre art, música, cinema o política de les seves converses amb Hugué. També va mantenir una gran amistat amb el també escultor sabadellenc Camil Fàbregas i Dalmau.

La revista Riutort

El 1956, apareix el primer número de la revista Riutort que, a parer de Joaquim Sala-Sanahuja, marca el fi de la postguerra, almenys en termes culturals. La publicació neix impulsada des de l’Acadèmia de Belles Arts per un grup de joves artistes i intel·lectuals liderats per Andreu Castells i el seu cunyat David Graells Montull. A la seva primera editorial s’hi fa una crida per tal que esdevingui “un símbol de la nostra època” i des del començament va tenir problemes de finançament i també amb la censura. De fet, el primer número seria segrestat.

La revista, de la que sortiren 21 números, va defensar una línea de modernitat que enllaçava amb els avantguardes d’abans de la guerra amb les contemporànies i va donar suport al grup de pintors d’efímera existència anomenat Gallot.

“Riutort va pretendre promoure la creació artística independent, i per això es va enfrontar a l’art que predicava l’administració franquista i que considerava tot l’art actual  com a producte d’una mentalitat jueva-masònica-comunista”, assegurava Castells.

Els primers números de Riutort tracten temes d’art, però també de música, literatura i cinema, arqueologia o ciència. En principi el seu format evoca les revistes avantguardistes de preguerra, però des de que l’Acadèmica de Belles Arts deixà de finançar-la, s’imposa la innovació en el disseny. Així mateix es publiquen monogràfics sobre poesia com l’homenatge pòstum a Carles Riba, sobre art tèxtil sabadellenc o l’art dels infants que va tenir un gran ressò internacional.

A partir de 1959 la revista entra en la seva maduresa, amb col·laboracions de prestigi i el suport de J.J. Tharrats que ajudà Castells a divulgar-la a l’estranger. A Riutort col·laboren habitualment Romà Vallès, Ramon Folch, Joan Vila Casas i especialment Antoni Angle. La revista, que sempre va patir problemes amb la censura i de finançament, comptava amb els serveis d’un agent literari que tot sovint havia de fer gestions a Madrid.

“Hi hagueren ambaixades franquistes que per fardar de progrés exhibiren treballs nostres, els quals amb censures del Ministerio de Información y Turismo, publicaven amb penes”, va explicar el propi Castells.

La revista va desaparèixer el 1965, en un moment que Castells i Graells havien fundat una editorial que havia llençat una col·lecció de llibres, com ara Foc de somni del poeta Francesc Garriga Barata i Castells estava immers en redactar el seu monumental treball sobre l’art sabadellenc.

L’Art Sabadellenc

A finals de la dècada de 1950, Castells va deixat la pintura, segons el seu testimoni per què “ja portava el virus de L’Art Sabadellenc”. De fet, el seu interès per la història de l’art arrenca d’una sèrie d’articles de crítica d’art al diari Sabadell que varen portar-lo a concebre escriure una obra sobre la història de l’art a la nostra ciutat. Castells va excel·lir com a crític d’art i fou membre de l’Archivo Storico d’Arte Contemporanea della Biennalle de Venezia, de l’Association Mondiale de la Cultura o de la Societé Européenne de la Cultura.

L’empenta definitiva per entomar aquesta feina d’historiador fou la conferència de Jaume Vicens Vives, Sabadell en la historia universal, que fou impartida l’any 1959, en el marc del I Curset d’Estudis Locals organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach. Arran d’això “em vaig dedicar a llegir tot el que havia escrit”, iniciant així la seva formació com a historiador autodidacta. A parer de Jordi Calvet, Castells “partia de pressupostos positivistes: els fets són aquí i només cal analitzar-los (saber-ne el perquè). No era un teoritzador ni un filòsof, ni bastia la seva història amb teleologies”.

L’Art Sabadellenc va ser un projecte molt ambiciós que no només volia ser una obra sobre l’art, sinó un llibre d’història que abastava tots els àmbits de la cultura: urbanisme, arquitectura, institucions, economia, folklore o publicacions. Potser per aquest motiu portava com a subtítol, Assaig de biografia local. Així, tractava temes, en límit del permès per la censura franquista, com ara episodis de lluites socials, la vida intel·lectual, periodística o d’ensenyament. Per això, va haver de superar grans problemes amb la censura que prohibia la publicació de fascicles en català que va poder vèncer mitjançant la mediació de l’alcalde Josep Maria Marcet. A parer de Jordi Calvet, la publicació estava adreçada a “una burgesia culta, lletrada i intel·ligent que sabia llegir entre línies”.

L’obra, de quatre volums i un miler de pàgines àmpliament il·lustrada, començà a aparèixer el 1961 i va finançar-se mitjançant un sistema de venta per fascicles. L’Art Sabadellenc va ser imprès per ell mateix en el seu obrador d’arts gràfiques i per la seva editorial, anomenada Riutort.

Les Brigades Internacionals

Tanmateix l’obra que el va donar a conèixer fora de la ciutat fou els seu llibre Las Brigadas Internacionales en la Guerra de España, publicat per l’editorial Ariel, l’any 1974. Es tracta d’un llibre producte de molts anys de recopilar informació, de la seva experiència personal i de les entrevistes amb membres d’aquesta unitat.

Portada de 'Las Brigadas...'
Portada de ‘Las Brigadas…’

El llibre, en paraules del mateix Castells, fou “eclèctic, no és una apologia de tipus triomfalista. El resultat, en termes generals, ha estat: els estalinistes emprenyats i els no estalinistes satisfets”. Així l’autor cercava més que fer apologia de principis o idees, restablir els fets. L’obra compté una enorme quantitat de dades i d’informació. El darrer capítol, El frente infinito, explica el que succeí a molts brigadistes durant i després de la Segona Guerra Mundial i com molts d’ells sobretot els provinents de països de l’Est foren purgats. Això va provocar moltes reaccions, algunes d’agraïment i altres de rebuig. La seva publicació va estar envoltada de grans dificultats. L’any 1962 va oferir-la a l’editor francès Robert Laffont i a l’editorial de l’oposició antifranquista Ruedo Ibérico que la van refusar. “Sempre m’ha quedat la sospita que hi hagueren filtracions del meu manuscrit i que altres estudis que apareixeren sobre les Brigades Internacionals contenien dades inèdites que jo difonia”, va dir.

Finalment, després de refer-la i ampliar-la amb noves recerques, l’editorial Ariel va mostrar el seu interès en publicar l’obra, però va trigar dos anys en veure la llum perquè no li donaven el permís per a la seva publicació. Segons explica Castells, el règim exigia que fos prologada per un militar franquista, cosa a la que l’autor es va negar.

Sabadell, Informe de l’Oposició

L’any 1975 inicia la publicació d’una obra de característiques monumentals sobre la història de la ciutat. “Tots els meus treballs de recerca els faig vivencialment: vaig fer l’Art Sabadellenc segurament perquè havia pintat, les Brigades Internacionals perquè hi havia participat i l’Informe de l’Oposició perquè en sento més d’esquerres que de dreta”.

De fet, durant la guerra civil havia estat atret per les JSUC, les joventuts del PSUC, i per les Joventuts Llibertàries, “però si prenies partit per una, t’excloïen de l’altre. A partir d’això i del fet que sempre he trobat falta de coherència en els líders, més que no pas en l’organització en sí, he optat per no integrar-me a cap formació política si bé durant el franquisme sempre he participat a totes les instàncies unitàries”.

A més, va copsar que la història local estava plena de buits, falsedats i omissions; especialment respecte a “l’acció dels sectors socials que preferentment han caracteritzat l’oposició”, com ara el fet que les obres de l’arquebisbe Fèlix Amat havia estat incloses en l’índex dels libres prohibits i fos postergat per afrancesat o que en els Elements d’Història de Sabadell de Miquel Carreras no s’esmenti mai als anarquistes, ni la maçoneria, ni les esglésies protestants, ni els espiritistes.

Des del 1960 havia entrevistat a nombrosos de protagonistes i coneixedors del passat recent de la ciutat, l’anomenada Evidència verbal. Per redactar-la va consultar l’Arxiu Municipal de Sabadell i arxius particulars o materials de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis. L’autor va trobar-se amb la dificultat que, tret dels periòdics, pràcticament no hi quedava pràcticament res del material propi de les organitzacions de l’oposició, ni tant sols dels més importants com el CRF o l’Obrera. Així que per cobrir els forats va recórrer als testimonis orals. “A partir del 1900 gairebé tot és inèdit, perquè no hi ha cap història global de Sabadell que abasti el període del segle XX. Això m’obligà en aquest període a mantenir un esforç més constant per captar aquests temes que són del tot inèdits, com per l’exemple els fets i l’entorn social i polític de la vaga del 1917, el pistolerisme dels anys 1919-1920, els afers de corrupció durant la Dictadura de Primo, etc.”

L’obra va aparèixer en fascicles l’abril de 1975, el darrer any del franquisme. Aviat l’alcalde Burrull va mostrar la seva preocupació i va voler saber la duració d’aquesta història de l’oposició. A parer del seu autor, “molta gent pretén que no és una història de l’esquerra, sinó des de l’esquerra; i sense negar la meva adscripció ideològica jo crec que és una història objectiva i no m’he inventat res del que allà surt”.

Del primer volum de l’obra, titulada Prolegòmens (1788-1868), es van editat 1.500 exemplars dels quals es vengueren un miler. Això li suposa una pèrdua econòmica d’unes 60.000 pessetes, doncs no va comptar amb cap ajut ni subvenció econòmica. Finalment, en vida de Castells, es publicaren cinc volums, fins a la Guerra Civil. El darrer sobre el franquisme fou acabat per l’historiador Jordi Calvet.

En l’obra, Castells fa un esforç d’objectivitat –que no sempre aconsegueix- i no defuig les crítiques als errors de les forces progressistes. A parer de Calvet, Sabadell, Informe de l’Oposició, malgrat les seves virtuts, pateix d’una sèrie de defectes. En primer lloc, els desnivells entre els primers i darrers volums en els que manquen més treball de recerca i elaboració. En segon lloc, una visió de vegades,“truculenta” de la història, com el referit a l’afer Jenny o l’atemptat de Mateu Morral. En tercer lloc, un cert abandonament de temàtiques que no li agraden com el paper dels moviments catòlics progressistes al franquisme. Finalment, una excessiva confiança en les fonts orals, a voltes no prou contrastades ni comprovades i la manca de comparació amb el que succeí en altres indrets de Catalunya, en una obra massa centrada en Sabadell.

Als darrers anys de la seva vida, entre 1979 i 1985, Castells va dirigir l’Arxiu Històric de Sabadell, on va protagonitzar la seva renovació, modernització i el trasllat a la Casa Ponsà, al carrer de l’Indústria.

Andreu Castells va morir el 16 de gener de 1987.  El seu sepeli a l’església parroquial de Sant Vicenç de la Creu Alta aplegà nombrosos artistes i intel·lectuals de dintre i fora de la ciutat, així com a l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés i pràcticament la totalitat del Consistori.

A la Via Alexandra, al barri de Can Rull, l’escola d’educació infantil i primària, i també l’escola bressol municipal, porten el seu nom.

Bibliografia

BENAUL, Josep M, CALVET, Jordi i DALMAU, Glòria. Andreu Castells: la història com a experiència i testimoniatge. L’Avenç, 44, desembre 1981.
CALVET, Jordi. L’aportació historiogràfica d’Andreu Castells (1918-1978), Arraona, 1, tardor, 1987.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
SIMÓ i BACH, Ricard. Andreu Castells i Peig, pintor, escriptor, historiador, editor i arxiver. Diario de Sabadell, 21 novembre 1987.
Diario de Sabadell. En la mort d’Andreu Castells i Peig, 16 gener 1987.

Foto portada: Castells, l’any 1979. Autor: A.Segura / AHS. 

Comments are closed.