Després de l’aturada a l’agost, reprenem la secció Història de Sabadell. Repassem la gènesi del que fou centre de referència durant molts anys de la formació professional a la ciutat, que va constituir-se després de diversos projectes fallits i amb un cert retard respecte a les necessitats del desenvolupament industrial de la ciutat.
El desenvolupament industrial del Sabadell de la segona meitat del segle XIX exigia la formació dels obrers en els nous procediments tècnics producte de la mecanització del tèxtil. L’any 1860, el 57,7 per cent de la població masculina i el 89,9 per cent de la femenina eren analfabets. Més de la meitat dels infants no estaven escolaritzats i des de ben petits el seu destí era treballar a les fàbriques.
El primer intent de crear una institució dedicada a la formació dels treballadors es remunta a 1862 per iniciativa del Casino Catalán Industrial vinculat als liberals progressistes, coneguts popularment com “esparteristes”, que va tenir la seva seu a la planta superior del cafè Borràs a la plaça Major, però que no tingué continuïtat i va desaparèixer pels volts de 1880. Un any més tard, el 1863, es creava l’Instituto Industrial de Sabadell, que aplegava alguns dels principals fabricants de la ciutat com ara Antoni Casanovas, Joan Sallarés, Pere Turull, Joan Gorina, Josep de Calassanç Duran, Pere Folguera, Pere Bulbena o Joan Baptista Corominas. En l’article cinquè dels seus estatuts s’establia la creació d’una escola per a l’ensenyament de la teoria dels teixits. A tal efecte s’instal·là un centre docent al carrer Jardí que s’inicià amb 50 alumnes.
Tanmateix, com explica Josep Mª Benaul, l’experiència va ser un fracàs i les classes van deixar d’impartir-se el 1868. Segons la seva anàlisi les causes d’això rauen en una demanda obrera inferior a la prevista ja que els alumnes eren en una gran proporció fills d’encarregats, quadres de la indústria o artesans independents. L’horari lectiu de 8 a 10 del vespre dificultava l’assistència ja que l’edat mínima per a matricular-se era de 15 anys quan tothom treballava. A més, el fet que els professors no percebessin cap salari no incentivava el seu interès per la docència. A parer de Benaul, els coneixements que podien adquirir-se a l’escola, particularment els de teoria dels teixits, es podien aprendre a la feina sense l’esforç addicional d’anar a les classes nocturnes. Els fills dels fabricants que solien cursar l’ensenyament secundari als Escolapis aprenien allí càlcul mercantil i adquirien coneixements pràctics a les empreses. A més, existia una oferta de classes particulars d’ensenyament tècnic que s’adaptava millor a les necessitats dels alumnes i oferia millors prestacions.
Intents fallits
La Revolució Gloriosa de setembre de 1868 suposà un impuls progressista a l’ensenyament a la ciutat. Així es va crear una escola nocturna (1868), es declarà Establiment Lliure Municipal el col·legi de secundària dels Escolapis (1869) i s’aprovà la construcció d’una Biblioteca Popular (1870). D’altra banda, l’any 1872, l’Ajuntament sol·licità a les autoritats la creació d’una Escola Industrial, seguint el model de les existents a Suïssa, Alemanya o Bèlgica “en la cual puedan adquirir los hijos de los obreros y los obreros mismos los conocimientos científicos que tengan més relación con la industria y lograr de esta manera el rápido perfeccionamiento de la misma con el empleo de trabajadores inteligentes”. A tal efecte, es constituí una comissió presidida per Valentí Almirall, llavors en les files del republicanisme federal i que posteriorment seria el teòric del catalanisme polític. El 12 d’abril de 1873, en plena Primera República, s’inaugurà oficialment l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, dirigida pel mateix Almirall, adreçada a nens i nenes d’entre 10 i 13 anys; és a dir, les edats compreses entre la finalització de l’ensenyament elemental i d’entrada al mercat laboral.
El cop d’Estat del general Pavia, el gener de 1874, que anuncià el final de la Primera República a finals del mateix any, precipità la dimissió d’Almirall. El nou Ajuntament encarregà un informe sobre la situació de l’ensenyament a la ciutat on es proposava la supressió de l’Escola Industrial i Mercantil, entre d’altres raons perquè s’impartia una instrucció laica i recomanava -com va succeir- retornar als Escolapìs l’ensenyament secundari. D’aquesta manera l’Escola Industrial i Mercantil fou clausurada el 28 de maig de 1874.
Aquestes decisions eren coherents amb la nova orientació de la burgesia industrial que abandonà les seves vel·leïtats revolucionàries per assumir posicions cada cop més conservadores, espantada per la creixent mobilització del moviment obrer als anys de la Primera República. Així, Joan Sallarés i Pla, el factòtum dels fabricants locals i president de la patronal catalana, Fomento del Trabajo Nacional, publicà el 1892 l’opuscle El trabajo de las mujeres y de los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales, on s’oposava a la pretensió del govern central de fer obligatori l’ensenyament primari i reduir a 11 hores la jornada laboral de dones i infants.
A la dècada de 1880 existia una oferta d’ensenyament nocturn per a adults. Fou l’opció dels fabricants locals i dues alternatives a aquest. D’una banda, l’escola pública que comptava amb 104 alumnes i la privada de Cal Tacher, amb 110. Segons les dades aportades per Benaul, el 1895, l’ensenyament nocturn i dominical s’havia ampliat a les dones; però l’ensenyament tècnic va mantenir-se en mans privades.
Tanmateix, persistia la necessitat de formar, si més no tècnicament, als treballadors. Per això, el 1876 es creà el Colegio San José al carrer Jardí –on ara hi va haver l’escola Carme Simó i ara hi ha dependències de l’Escola Municipal de Música– fundat pel prevere Josep Torras, que impartia classes de comerç, dibuix lineal i mecànica aplicada a la indústria llanera i cotonera. L’escola desaparegué el 1902 absorbida pels Maristes, encara que des del 1901 fou l’origen de l’Academia Industrial Mercantil que va mantenir l’ensenyament fins el 1914, primer a la Rambla i després al carrer Sant Joan. Al mateix temps, s’impartien classes particulars de teoria de teixits a càrrec de Francesc Duran i Brujas i Narcís Giralt i Sallarès que seria un home clau en la creació de l’Escola Industrial.
Narcis Giralt, nascut a Sabadell el 1845, era fill de Joan Giralt d’un dels fabricants sabadellencs més importants de l’època. L’empresa va fer fallida i la família va traslladar-se a Terrassa on Narcis començà a impartir classes de teoria dels teixits. Malgrat les ofertes de l’Ajuntament egarenc, marxà a Ezcaray (La Rioja) per treballar com a director de l’única fàbrica tèxtil del municipi. De tornada a Sabadell s’implicà en el projecte de l’Ateneu i fou un dels principals impulsors de la necessitat de crear una Escola Industrial. D’altra banda, col·laborà en publicacions professionals com El Eco de la Industria i Catalunya tèxtil, amb articles de caràcter divulgatiu, i alguna de les seves obres pictòriques es conserva al Museu d’Art de Sabadell. La seva mort al maig del 1925 fou una gran manifestació de dol ciutadà.
L’any 1880 es va fundar l’Ateneu de Sabadell, al carrer Sant Pau, amb aules per l’ensenyament de dibuix i pintura que està en l’origen de l’Acadèmia de Belles Arts i on Narcís Giralt s’encarregà de la secció de teoria de teixits. D’aquesta manera, la burgesia local va prenent consciència de la necessitat de proporcionar formació tècnica i professional als seus treballadors. Així, el 25 de març de 1888, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç sol·licitaren al govern central la creació d’una Escola Industrial. Al mateix temps es creà, el mateix any, la Secció Segona d’Arts i Oficis de l’Ateneu de Sabadell que aposentà l’ensenyament de teoria dels teixits, encetant el 1890 les classes de tecnologia. Posteriorment, el 1898, s’inicien les classes de francès, anglès, dibuix tècnic, geometria aplicada a la indústria i mecànica. Altres iniciatives foren l’Escola de Comerç del Col·legi de Tenidors de Llibres (1886). l’Escola de Tall (1891) i de l’Escola Municipal d’Idiomes (1894).
La iniciativa del Gremi de Fabricants
L’any 1895, el Gremi de Fabricants va reprendre la qüestió de l’Escola Industrial que ja s’havia plantejat el 1888, però que quedar aparcada per l’oferta docent de l’Ateneu. Amb aquest objectiu es creà una comissió per desenvolupar el projecte amb un junta consultiva presidida per Sallarès i Pla i experts que no formaven part del Gremi, amb quatre seccions: propaganda i estatuts, química industrial, mecànica i estudis i pressupostos. No existia la secció de teoria de teixits al considerar que aquesta qüestió estava solucionada amb l’ensenyament que s’impartia a l’Ateneu. L’Ajuntament designà tres regidors i la comissió va recavar informació d’altres escoles industrials com les de Terrassa i Alcoi.
El novembre de 1895 es presentà el projecte que consistia en classes diürnes per caps de taller, directors i subdirectors de fàbrica amb una edat mínima per a matricular-se de 13 anys i un pla d’estudis en quatre cursos. D’altra banda, s’oferien classes nocturnes per a obrers, a partir dels 12 anys, però amb la condició de saber llegir i escriure i conèixer les quatre regles aritmètiques, el pla d’estudis consistia en dos cursos centrats en el dibuix tècnic i la teoria de teixits.
En principi, s’estimà un pressupost d’un total de 57.500 pessetes que hauria de ser aportat per l’Ajuntament (25.000), la Diputació de Barcelona (5.000) i els fabricants (20.000) que haurien de ser aplegats amb un recàrrec del 10 per cent de la contribució industrial i 7.500 pessetes de subvencions, encara que fins aquesta suma no fos coberta es sufragaria amb els matrícules dels alumnes. A parer de Benaul “tot plegat indicava que les posicions de Sallarès i Pla començaven a ser reconsiderades. Es veia que els quadres de la indústria havien de tenir una educació formal i segurament es comprenia que la formació professional era imprescindible en una etapa de ràpids canvis tecnològics”.
Tanmateix, el projecte no va reeixir immediatament per la incapacitat d’una peça clau com era l’administració local. Mentrestant, 1897, el Gremi de Fabricants acceptà la proposta de Narcís Giralt de crear una escola de tissatge amb la col·laboració dels Escolapis. L’any 1900 es va reprendre el projecte amb un pla d’estudis en tres especialitats: mecànica, química i filatura i tissatges, amb tres cursos diürns i altres tres nocturns. El Gremi va cercar el suport de l’Ajuntament i la Diputació, mitjançant les gestions dels diputats Enric Turull Comadran i Josep Griera Dulcet. Malgrat que les aportacions de les dues institucions foren inferiors a les sol·licitades, el Gremi decidí materialitzar el projecte.
Per tal de fer-lo realitat es va cercar la fusió entre el Gremi i l’Acàdemia de Belles Arts amb el suport de l’Ajuntament i la Caixa d’Estalvis de Sabadell que cedia els seus locals del carrer Sant Antoni per tal de constituir l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. A la sessió de la Junta del Gremi de Fabricants del 12 de març de 1902 s’anuncià l’acord amb l’Acadèmia de Belles Arts i el quadre de professors titulars i substituts. El 18 de març del mateix any s’aprovava el projecte del pressupost i el 5 de maig es constituïa a l’alcaldia la Junta de l’Escola amb Narcís Giralt com a director i Joan Vila Cinca com a subdirector. D’altra banda, el 27 de gener de 1903, fou aprovat el Reglament Interior que regulava el funcionament del centre.
El pressupost per al primer curs del 1902/1903 ascendia a 37.000 pessetes amb uns ingressos de 11.125 pessetes i un dèficit de 20.575 pessetes. Els ingressos provenien de les matrícules dels 150 alumnes a raó de 7,5 pessetes cadascuna, 3.000 pessetes de subvenció de l’Estat, 3.500 de la Diputació i altres 3.500 de l’Ajuntament. Les classes s’impartiren a la seu de l’Ateneu, a l’actual plaça Sant Roc, llavors de Pi i Margall on es feien les assignatures de dibuix general artístic i d’aplicació i teoria de teixits i on s’instal·là la direcció. Als locals de la Caixa al carrer Sant Antoni hi havia la sala de junta dels professors, una sala de telers, tintoreria i acabats, uan aula on s’impartia francès i comptabilitat de tallers, un altra d’aritmètica, àlgebra i geometria i una de dibuix geomètric, física i química. D’aquesta manera s’establia l’ensenyament dels següents oficis: mecànic, filador, fuster de màquines, tintorer, aprestador, ebenista, dibuixant de teixit, pràctic de teixits i cap de fàbrica.
Durant els primers cursos les necessitats econòmiques del centre foren cobertes pel Gremi i Belles Arts així com per donacions de diversos industrials de la ciutat. Posteriorment, l’abril de 1907 s’aprovava un nou Reglament del Patronat que, sota el protectorat del Gremi, aconseguí subvencions de l’Ajuntament, la Diputació i l’Estat. A més, s’establí un cànon destinat al manteniment de l’Escola entre els fabricants, en concepte d’inspecció industrial i els propietaris de finques urbanes, en concepte de canals i desguassos, recaptat per l’administració local que s’instaurà el 1908 i que fou substituït el 1932 per una subvenció municipal.
La composició de la Junta del Patronat que regia l’Escola Industrial expressa el caràcter burgès del centre. Així, el president era l’alcalde i el vicepresident primer el rector de la parròquia de Sant Fèlix, el vicepresident segon, el president del Gremi de Fabricants, el director o tresorer de la Caixa d’Estalvis, el president de l’Acadèmia de Belles Arts, el president de la Cambra de Comerç, un delegat de l’Ajuntament, un altre del Banc de Sabadell, un delegat de la Cambra Agrícola Oficial, a més de delegats del Gremi, Caixa i Belles Arts. Posteriorment, el Patronat s’ampliaria amb els presidents de Cambra Oficial de la Propietat Urbana, de l’Associació de Fabricants de Teixits de Llana, de l’Associació Patronal de Fusters, un delegat del Centre de Dependents de Comerç i Indústria, un representant dels Majordoms, Contramestres i Auxiliars de la Indústria Tèxtil, designant per l’alcalde i un únic representant dels Obrers de Sabadell, també triat per l’alcalde.
Malgrat que el primer curs s’inicià el 1902, la inauguració oficial no es celebrà fins el 23 d’octubre de 1904 amb l’assistència del ministre d’Agricultura, Manuel Allendesalazar, l’alcalde de Sabadell, Joaquim Cladellas, el president de la Diputació de Barcelona, Josep Espinós, el rector de la Universitat de Barcelona, Rafael Rodríguez Méndez, i el president del Gremi de Fabricants, Joaquim Casanovas.
La consolidació del projecte
L’oferta de l’Escola Industrial fou un èxit i el nombre d’alumnes s’incrementà en els anys següents, 207 el 1903, 366 el 1904, fins arribar a 506 l’any 1910, malgrat que número real dels qui anaven a les classes regularment i es presentaven als exàmens era molt més petit. La majoria d’alumnes tenien entre 12 i 20 anys i quasi tots eren fills d’obrers del tèxtil. Les classes s’impartien en horari nocturn de 19 a 21 hores, després de la jornada laboral.
El creixent augment de l’alumnat comportà que les dependències del centre es fessin petites. El 1904 les aules i tallers es traslladaren dels dos locals abans esmentats a l’actual seu del Museu d’Història i casa pairal dels Casanovas. Per resoldre aquest problema s’encarregà el projecte a l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats, el mateix que havia dissenyat l’edifici modernista de la seu central de la Caixa d’Estalvis al carrer de Gràcia. Per a ubicar l’Escola Industrial es van triar uns terrenys situats al davant del Camp de la Sang, conegut així popularment per ser el lloc on es realitzaven les execucions capitals. Entre 1927 i 1930 es construiria el Mercat Central. Posteriorment i durant molts anys, la planta baixa de l’edifici fou la seu de la magnífica Biblioteca de la Caixa, avui malauradament desapareguda com tantes coses en aquesta ciutat. El projecte es començà a concretar amb la compra l’any 1906 per part de la Caixa d’algunes cases dels carrers Font i Sant Quirze. El març de 1907 ja es disposaven dels terrenys per edificar la nova seu de l’Escola Industrial. El planejament de les obres va comptar amb l’assessorament de Joan Brujas i Pellicer i la seva execució s’adjudicà, el juliol de 1907, als paletes Antoni Bañeres i fill. La primera pedra es col·locà el 30 d’abril de 1908, les obres s’enllestiren l’octubre de 1910 i l’edifici fou inaugurat el 15 de maig de 1911.
Els costos de la construcció, que ascendiren a 249.871 pessetes, anaren a càrrec de l’entitat financera que l’abril de 1908 havia signat un contracte d’arrendament amb el Patronat de l’Escola a canvi d’un lloguer anual equivalent al 3 per cent de l’immoble a pagar en trimestres des del dia del lliurament oficial de l’edifici. A més, s’estipulava que les despeses de conservació i neteja serien sufragats pel Patronat que estava obligat a dedicar-ho exclusivament a l’ensenyament i es comprometia a no subarrendar-lo.
Instal·lada en la nou seu, l’Escola Industrial anirà ampliant la seva oferta docent. Així en el curs 1910/11 s’introduí l’assignatura d’electricitat, el 1912/13 mecanografia o el 1917/18 anglès i alemany. El gener de 1918 s’inaugurà l’Escola de Cosidores de peces com una oferta docent destinada de les obreres tèxtils que fou dirigida per Gertrudis Artigas.
Depassa àmpliament l’objecte d’aquest article resseguir les vicissituds de llarga història de l’Escola Industrial. Només apuntar que la seva seu històrica fou abandonada per manca d’espai i es traslladà a l’altra banda de la plaça del Mercat Central on havien estat la fàbrica Manufactures Carol, coneguda popularment con Can Jepó. La primera part del nou edifici s’inaugurà el gener de 1963 i tot el conjunt de la nova seu al maig de 1967 on ara hi és l’Institut d’Ensenyament Secundari. En una altra entrega d’aquesta secció tractarem la crisi i les mobilitzacions que menaren els alumnes i professors al final de la dictadura per tal que el centre fos transferit a l’Estat, la reconversió en Institut de Formació Professional amb la Generalitat el 1984 i com a IES el 1995, amb ESO i Batxillerat, però amb una notable oferta de cicles formatius de grau mig i superior de Formació Professional.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria. Formació de la ciutat industrial i organització de l’empresariat (1812-1913) dins El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació del Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
ESTEFANELL i COMAS, Montserrat. Escola Industrial. 90 anys d’història, Escola Industrial i d’Arts i Oficis, 1994.
POMÉS i MARTORELL, Francesc. Cent anys d’escola. Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell 1902-2002. Codipre, Arts Gràfiques SL, 2003.