Foto portada: batalla del pont d'Alcolea, que dóna peu a La Gloriosa.

‘Història de Sabadell’: L’esclat de la Revolució Gloriosa (1868)

Aquí tractarem del primers compassos de la Revolució de Setembre o Gloriosa que inicià el Sexenni Democràtic (1868-1874). Un període d’enorme complexitat política i social que significà el clímax i el final de la fase revolucionària de la burgesia.

El 17 de setembre del 1868 el brigadier Juan Bautista Topete, comandat de l’esquadra fondejada a Cadis, difonia un manifest contra la reina Isabel II i l’endemà la marina el secundava. Ràpidament, el general Joan Prim tornava del seu exili a Londres, així com els generals desterrats a Canàries: Serrano, Bedoya, Dulce, Nouvilas, Primo de Rivera i Caballero de Rodas.

El 28 d’octubre l’exèrcit isabelí era derrotat pel general Serrano a la batalla del pont d’Alcolea, vora de Còrdova, on va participar l’anticlerical sabadellenc Domènec Cunillé Maurí. Dos dies després Isabel II creuava la frontera per Irún camí de l’exili i el 3 d’octubre es constituïa el govern provisional que es comprometia a instaurar el sufragi universal masculí i convocar Corts constituents. Començava així el Sexenni Revolucionari o Democràtic que culminaria amb la proclamació de l’efímera Primera República el 1873 i acabaria abruptament amb el cop d’Estat del general Martínez Campos a Sagunt al desembre de 1874 entronitzant a Alfonso XII, restaurant la monarquia borbònica.

La revolució arriba a Sabadell

L’onada revolucionària esclatà a la ciutat, que llavors comptava amb uns 15.000 habitants, el 29 de setembre a la nit. Devem a l’acolorida prosa de Marian Burgués un vívid relat dels esdeveniments:

Les fulles impreses parlant de la voluntat nacional, de l’honor nacional, de la llibertat i del progrés, anaven de mà en mà. Prompte un esclat de poble assaltà la Casa de la Vila del carrer de la Rosa. El retrat de la reina, els estris d’amidar els quintos, els llibres, sillons i tot el que vingué a mà saltaren pel balcó, calant-hi foc, cridant fins a quedar roncs: ¡Viva la libertad! ¡Abajo los Borbones! ¡Fuera quintas!, i tot un repertori de frases de reglament que duien les fulles que circulaven per tot on hi havia grups. Prim, Serrano i Topete eren els herois de la revolució”.

L’endemà, 30 de setembre, de bon matí, s’escampa la notícia que, al capdavall de la Rambla, s’havia aturat un tren militar on hi anava el capità general de Catalunya, Zapatero Navas, que es temia venia a sufocar la revolució. Aviat es comprovà que no passava res i que el comboi es dirigia cap a Saragossa i Madrid.

Això –continuant amb el relat de Marian Burgués- “envalentonà als tímids. La Marxa de Riego omplí els carrers. Els veterans de la llibertat tragueren l’uniforme. En Muniesa, carregat el pit amb creus i medalles, seguia els cafès, els voluntaris d’Àfrica vestien, també l’uniforme (…) Els demòcrates es digueren republicans; les fulles impreses dels apòstols de la democràcia (Garrido, Castelar, Figueres i altres), abundaven. Nasqué un eixam de periòdics que envaïren els carrers i places amb títols llampants de El Baluarte, La bandera roja, El fusil, etc. També sortiren romansos cantats pels cegos al·ludint la qüestió política, i fins i tot auques; tot el sistema de propaganda fou remogut. Per fi havia llibertat d’impremta, de reunió, d’associació, mancava només la llunyana seguretat de guanyar-se la vida”.

A les vuit del vespre del 30 de setembre es constituí la Junta Revolucionària interina que fou aprovada per aclamació del poble reunit davant de la Casa de la Vila al crit de ¡Abajo la Dinastía! La Junta, presidida per Josep Roca Armengol, Pep Sabadellès, estava formada per Feliu Crespí, futur alcalde de la Primera República, Josep Sallarès Gorina, Feliu Moratonas, Josep Vidal, Jaume Batllés i Josep Sala, tots ells republicans i lliurepensadors. Des del balcó de la Casa de la Vila, l’alcalde dimitit, l’hisendat Joan Fontanet i Pont, lleguí un manifest on s’apel·lava a la “moderación y dignidad”, agermanant “la libertad y el orden, la moderación y la justicia” per a presentar-se “ante el pueblo español con el carácter que todos reconocen en el obrero catalán”. El manifest acabava amb ¡Viva la Libertad! ¡Viva la Soberanía Nacional! ¡Viva España! El mateix dia, la Junta Revolucionària decretava la derogació dels impostos al consum, una de les més sentides reivindicacions populars.

Hem de tenir en compte que la Revolució de Setembre, també anomenada Gloriosa, coincidí amb una crisi de la indústria tèxtil, particularment severa en el sector cotoner, com a conseqüència dels efectes en el mercat de les matèries primeres de la Guerra Civil als Estats Units (1861-1865) doncs els estats del Sud eren els principals proveïdors de cotó al mercat mundial. A Sabadell aquesta situació havia provocat un increment brutal de l’atur. El mateix dia que es constituïa la Junta Revolucionària esclatà el malestar dels obrers en atur. Com relata Marian Burgués:

Els prohoms de la nostra vila temeren per llurs propietats, puix els teixidors de mà odiaven els telers mecànics fins a l’extrem que reunits a la Placeta del Fort (avui de Pi i Margall) -i ara Sant Roc-, anaren a Cal Taral·la a cercar malls per a rompre els telers mecànics i les selfactines, no arribant a fer tal disbarat degut a no sé a què, però hi intervingué en Pep Sabadellès, el ciutadà exemplar que tots els sabadellencs han de recordar amb admiració”.

L’historiador sabadellenc Albert García Balañà ens proporciona les claus per entendre aquests fets. Llavors s’estaven introduint els telers mecànics que acabarien imposant-se entre 1877 i 1884. Així centenars de teixidors a mà de la ciutat s’adonaren que el teler mecànic era un futur absolut i irreversible, que arribaria més aviat que tard i amb això s’adonaren també que, aquest futur tecnològic i empresarial podia amenaçar no només l’ofici que els era propi sinó també, i sobretot, un seguit de pautes i pràctiques socials que se li associaven, i que alimentaven el prestigi col·lectiu de que gaudien ells mateixos dins la comunitat ciutadana”.

En efecte, els teixidors a mà sabadellencs del segle XIX gaudien de “la llibertat de fixar el ritme del propi treball d’acord amb unes destreses tècniques que eren decisives, poc estandarditzables i restringides (corresponia als mateixos teixidors ensenyar l’ofici, de la qual cosa en feien ús a pròpia conveniència); la llibertat de trobar-se molt sovint, cada dia, amb altres teixidors també fora de la fabrica, reproduint així una cultura que ho era alhora del treball i del no treball, i que rebia la seva força ciutadana del costum, de la repetició comunitària, abans que no de cap negociació formal. Una cultura que contribuïa a situar els teixidors de llana en el centre de la vida del Sabadell popular. De la qual cosa se’n podien derivar moltes altres, des d’una millor posició a l’hora d’accedir al mercat matrimonial fins a un tracte de relativa consideració, preferencial, rebut de patricis i de burgesos menors”.

Dibuix de Marià Burgués amb revolucionaris llançant retrats d'Isabel II
Dibuix de Marià Burgués amb revolucionaris llançant retrats d’Isabel II

Josep Roca Armengol, Pep Sabadellès, era un modest fabricant de llanes que va aconseguir una gran reputació entre els teixidors de mà fent de mitjancer a diverses negociacions laborals des del 1850. Aquest personatge era, segons García Balañà, un representant genuí “d’una tradició política molt viva al Sabadell de mitjan del segle XIX: la del liberalisme esparterista” que representava els interessos dels petits fabricants, dels artesans amb botiga pròpia, dels oficials qualificats que feien d’intermediaris entre el gruix dels treballadors i el nou patriciat industrial. Dins d’aquest corrent s’inscriuen homes com Josep Cabané o Feliu Crespí que, provinents de la tradició esparterista, tindrien un paper destacat al Sexenni Democràtic, sent els alcaldes de la ciutat durant la Primera República. Cabané era teixidor de mà i Crespí, a la dècada del 1850, havia estat un capdavanter de les organitzacions obreres al crear la Societat de Filadors de Llana. Justament, la Revolució Gloriosa va proporcionar una nova empenta a aquests sectors socials que la mecanització de la indústria i la Restauració borbònica farien desaparèixer.

Segons la interpretació d’Andreu Castells, la burgesia industrial local va sumar-se a la revolució, en primer lloc per expressar el seu malestar per la gestió econòmica de la monarquia, però també pel temor a veure’s superada pels esdeveniments en la lògica de la revolució des d’alt. Així, Pau Turull Comadrán, hereu de Pere, que vuit anys abans havia hostejat a la reina amb tota mena d’atencions (més info: ‘La visita de la reina Isabel II‘), es proclamà republicà, s’allistà a la milícia dels Voluntarios de la Libertad i despenjà el  retrat d’Isabel II del saló d’honor de la seva mansió. El mateix van fer Sallarès i Pla i Joan Massagué i d’altres industrials i hisendats, com Joan Sallarès i Gorina o Joan Camps qui, amb la Restauració borbònica, es farien monàrquics i militarien en el Partido Conservador.

Tanmateix, segons Josep Maria Benaul, la Revolució de Setembre “va alterar les bases del domini exercit per la burgesia durant mig segle. Des d’aquest punt de vista, el Sexenni Democràtic va resultar força traumàtic. Al llarg d’aquests anys alguns empresaris molt significats es van traslladar a Barcelona; en alguns casos la decisió va ser reversible; en d’altres no. Entre aquests: Bonaventura Brutau, Domènec Buxeda, Pere Bullbena, Pau Turull, Antoni i Francesc Casanovas Ferran, etc. La incertesa econòmica es va sumar a la política els primers anys del canvi”.

L’Ajuntament provisional

El 2 d’octubre de 1868 la Junta Revolucionària va nomenar un Ajuntament provisional que en principi havia d’administrar la ciutat. Tanmateix, el veritable poder continuà en mans de la Junta Revolucionària. Tant és així que segons Castells “els edils no podien realitzar a res a compte del consistori, sinó obeïen les ordres de la Junta”.

L’Ajuntament provisional estava presidit per Joan Cirera Coll, Jan Parallé, músic i propietari del Cafè Sabadellès, conegut com Cal Jan, el primer cafè liberal de la ciutat. Vinculat als progressistes, es proclamà republicà federal. El primer tinent d’alcalde fou Tomàs Viladot Rovira, jutge i registrador de la propietat, maçó i krausista. El segon tinent d’alcalde fou Ramon Duran, hisendat de la família dels Duran del Pedregar. La resta del consistori estava format pels edils, Domènech Borràs, lliurepensador de la Societat de Teixidors de Llana; Joan Sallarès i Pla, fabricant, ara a les files revolucionaries però que posteriorment seria president de la patronal Fomento del Trabajo Nacional i destacat membre del Partido Conservador; Martí Romeu, lliurepensador de la Societat de Teixidors de Llana; Joan Massagué Vilarrubias, fabricant i republicà, però que a la Restauració es faria monàrquic del Partido Liberal; Pelegrí Figueras Vilaplana, de la Societat de Teixidors de Llana; Joan Sallarès Gorina, terratinent i republicà que a la Restauració ingressaria al Partido Conservador; Joan Barnadas, lliurepensador de la Societat de Teixidors de Llana, Joan Camps, terratinent; Pau Tarrech, ateu de la Societat de Teixidors de Llana; Benet Fontanet, botiguer; Salvador Marcet, majordom de filatura; Joan Bru, fabricant i Pau Turull Comadrán, terratinent i fabricant, al moment republicà, però que a la Restauració borbònica seria un dels puntals del Partido Conservador a Sabadell (més info: ‘La nissaga dels Turull‘).

La composició d’aquest ajuntament resulta expressiva de l’equilibri interclassista entre els sectors progressistes de la burgesia industrial i els teixidors de mà en aliança inestable contra la monarquia.

Segell de la Junta Revolucionària
Segell de la Junta Revolucionària

El 6 d’octubre es convocaren per als dies 11 i 12 del mateix mes eleccions per triar la Junta Revolucionària definitiva en les que podien votar tots els veïns (però no les veïnes) de Sabadell majors de 25 anys que no estiguessin condemnats o pendents de procés judicials per delictes comuns. La ciutat es dividí en tres districtes electorals. La Junta Revolucionària interina presentà una candidatura en bloc, a la qual s’afegí una terna de suplents que, segons Castells, cercava congraciar-se amb les dretes, ja que malgrat figurar el republicà Josep Ros, inclogué al terratinent Feliu Puigjaner i al fabricant Josep Planas Borrell. Per la seva banda, el moderat, Pere Vives, propietari de la publicació El Sabadellès, va fomentar una candidatura moderada i alternativa a la revolucionària formada per alguns membres del Consistori com Joan Massagué, Pelegrí Figueras o fabricants com Antoni Serret Palau, Manuel Llopis Arajó, Salvador Salas Carol i els suplents Josep Antoni Planas Borrell i Francesc Brujas Duran.

L’escrutini dels 1.703 votants es va fer públic el 13 d’octubre. La Junta Revolucionària va quedar formada per Josep Vidal (770 vots), Feliu Crespí (769), Feliu Moratonas (769), Josep Sallarès Gorina (768), Josep Sala Saumell (767), Jaume Batllés (757), Josep Roca Armengol (716). Com a suplents foren triats Josep Ros (761), Pau Sempere Argelaguet (709) i Enric Trias Domènec (706). Els nous vocals ratificaren en la presidència a Roca Armengol, Pep Sabadellès.

Aquest resultat fou quasi completament favorable a la candidatura de la Junta interina, a excepció feta dels suplents. En lloc dels proposats foren triats Pau Sempere i Enric Trias, el primer lliurepensador de la Societat de Teixidors de Llana i el segon anarquista i ateu. Pel contrari, els moderats proposats per Pere Vives patiren una derrota sense pal·liatius i alguns dels seus candidats no obtingueren ni un sol vot.

La primera reivindicació de la Junta Revolucionaria fou la petició que Sabadell disposés d’un Partit Judicial propi, ja que aleshores depenia del de Terrassa. El Partit Judicial havia d’estar format, a més de Sabadell, per Barberà, Palau-solità, Polinyà, Ripollet, Cerdanyola, Sentmenat, Sant Cugat, Santa Perpètua i Sant Quirze. Aquesta petició fou rebutjada pel govern i no seria satisfeta fins el 29 de març de 1883.

Així mateix va proclamar una declaració de drets que constava d’aquests punts fonamentals:

  • Sufragi universal.
  • Llibertat de cultes.
  • Llibertat completa de premsa, sense dipòsit, editor, ni penalitat especial.
  • Seguretat individual, garantida pel habeas corpus.
  • Absoluta inviolabilitat de la correspondència i el domicili.
  • Dret de reunió i associació pacífiques.
  • Llibertat d’indústria, treball i tràfic interior.
  • Llibertat de crèdit.
  • Ensenyament lliure, universal i gratuït.
  • Unitat de legislació.
  • Abolició de la pena de mort.
  • Inamobilitat judicial.
  • Jurat popular per a tota mena de delictes.
  • Justícia penal gratuïta.
  • Reforma del sistema penitenciari.
  • Descentralització administrativa.
  • Desamortització de tot l’amortitzat.
  • Supressió dels impostos al consum.
  • Contribució única i directa.
  • Abolició de les quintes i matrícules de mar.
  • Milícia Nacional.

Una altre de les mesures endegades per la Junta Revolucionària foren els canvis en el nomenclàtor. Així el carrer Alfonso serà rebatejar com Blas Pierrad, el primer general espanyol que es declarà republicà. El carrer Isabel II, el Passeig Isabel II i el pont d’Isabel II foren anomenats la Torre, en homenatge al general signant del manifest de Cadis i que amb el temps es conservà com carrer Latorre, Passeig de la Revolució de Setembre i Pont Nacional. El carrer de Luisa Fernanda passà a dir-se carrer Topete en honor del brigadier que comandà la revolta de l’esquadra.

També la Junta Revolucionària local, com moltes de catalanes, va posicionar-se a favor del proteccionisme, en contra dels postulats favorables al lliurecanvisme de la majoria de juntes de la resta de l’Estat. Per altra banda, va procurar pal·liar el problema de l’atur dels obrers, amb el teló de fons del malestar dels treballadors per la introducció dels telers mecànics. Es constituí una comissió integrada pels teixidors de llana, encapçalats per Josep Cabané, que va exposar a la Junta, el 16 d’octubre, mitjançant un escrit, la situació de penúria dels treballadors. Finalment, el 27 d’octubre, un dia abans de la seva dissolució, els fabricants es comprometeren davant la Junta a repartir la feina i fer tot el possible en favor dels obrers que “no trabajarían en telares mecánicos que no lo verificasen a su vez los de mano”. Un compromís que mai arribaria a complir-se i que alimentà la radicalització dels treballadors.

Tanmateix, el 20 d’octubre, el govern central, per institucionalitzar la revolució, ordenà la dissolució de totes les juntes revolucionàries que topà amb l’oposició d’algunes com les de Barcelona i Terol. L’Ajuntament, reunit en sessió extraordinària el 26 d’octubre,  acordà per unanimitat que els membres de la Corporació municipal haurien de cedir els seus llocs als de la Junta. El 28 d’octubre, la Junta Revolucionària trametia un comunicat a l’Ajuntament informant-li de la seva dissolució i emplaçant-lo a“sostener los acuerdos de la misma, en consideración que han sido fundados en la más estricta imparcialidad y justicia”.

El Sexenni Democràtic a Sabadell, sota l’hegemonia del republicanisme federal, fou d’una enorme complexitat política i social on es va passar de la monarquia constitucional d’Amadeu de Savoia, a la Primera República i a la dictadura militar del general Serrano que tractarem en altres entregues d’aquesta secció.

Bibliografia

BENAUL BERENGUER, Josep Maria (director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record, Joan Sallent Impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868). Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i Telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890). Recerques 47-48, (2003-2004).

Foto portada: batalla del pont d’Alcolea, que dóna peu a La Gloriosa.