El Cos de Bombers de Sabadell va construir-se el 5 d’octubre de 1859 per iniciativa d’Antoni Casanovas Bosch, fabricant i alcalde de la ciutat al bienni progressista (1854-1856) . Llavors, s’acumulaven al casc urbà nombroses instal·lacions industrials, mogudes per les primeres màquines de vapor, que contenien materials tèxtils extremadament inflamables i que ja havien provocat grans incendis.
L’agost de 1858 es declarà un paorós incendi en una fàbrica del carrer del Sol, que quedà arrasada, i que accelerà la decisió de crear un cos de bombers municipal. Els principals fabricants i l’Ajuntament de Sabadell aportaren cadascú la meitat del cost dels primers materials que pujà a 6.614 pessetes.
El primer estatge o cuartelillo dels bombers va ser al desaparegut Casal Meca, on ara hi és la plaça del Dr. Robert. El 1885 es traslladaren a un local més ampli entre l’Ajuntament i l’Església de Sant Fèlix. Més tard, s’ubicaren al carrer Llobet, on a la postguerra hi va haver una Escuela Nacional. Finalment, s’instal·laren al seu emplaçament actual a la carretera de Barcelona. Ara, està previst el seu trasllat al carrer Buxeda del barri de Gràcia en un local de 6.200 metres quadrats que havia esta ocupat per instal·lacions de Gas Natural.
El Cos de Bombers
A inicis del segle XX, la plantilla estava formada per 50 bombers. La majoria paletes, però també fusters, serrallers o de professions semblants on disposaven d’hores lliures. Quasi tots eren joves que cobraven una quantitat simbòlica de sis rals que no arribava ni a compensar les despeses en material de neteja. Aquesta situació havia provocat, l’any 1862, la retirada general dels bombers voluntaris al no accedir l’Ajuntament a pagar dos reals extres, que finalment va haver de concedir.
En els seus inicis el Cos de Bombers no muntava guàrdies i els primers cuartelillos eren només punts de reunió. Arran del traslladat al carrer Llobet s’establí una primitiva consergeria i els primers retens nocturns. El sistema de retens es va anar millorant. Així, s’establí que, després de sopar i per torns d’una setmana, sis homes i un caporal es quedessin a dormir a la caserna en prevenció d’urgències nocturnes.
En cas d’incendi, el conserge feia sonar unes campanes, per avisar als bombers. El sistema d’alarma es va anar perfeccionant. Posteriorment, quan el conserge rebia l’avís de foc, avisava a uns vigilants que amb uns xiulets anaven fins a les cases on vivien els bombers. Segons els tons dels xiulets se sabia a quin barri s’havia produït l’incendi. Per estimular l’urgent intervenció vital per apagar el foc, s’establí un sistema segons el qual el primer en arribar rebia 12 pessetes i els altres una quantitat decreixent segons l’ordre de presentació a la caserna.
Aleshores no existien hidrants. Així, quan es produïa un incendi, els bombers portaven desenes de galledes per omplir la bomba d’aigua d’una font o dels veïns de la zona. La bomba -d’aquí la denominació de bombers- funcionava manualment i requeria del treball de quatre o cinc homes accionant-la contínuament. També, disposaven d’una escala extensible. Els veïns col·laboraven en l’extinció del foc formant una cadena humana amb les galledes.
L’any 1907 l’Ajuntament va adquirir una nova bomba d’aigua manual Fènix i mesos més tard un carro per portar les mànegues. Una mostra de la precarietat i la manca de mitjans rau en el fet aquest carro ho portava un cavall de l’Hotel Suís; així, quan es produïa un incendi, havien de preguntar si hi havia un cavall disponible i, en cas contrari, esperar que tornessin del viatge. Més endavant, l’Ajuntament va comprar un cavall propi i un altre en combinació amb l’Hotel Suís.
A finals de 1913, l’Ajuntament va comprar una bomba de vapor, tirada per cavalls, que va ser provada amb molta precaució al riu Ripoll. La bomba fou utilitzada per primer cop el 7 de març de 1914 en l’incendi de la fàbrica Bros i Barnola al carrer de Torrijos (ara Portugal). Pels volts de 1915 es va comprar el xassís d’un camió nord-americà, Maxwell, que els mateixos bombers van adequar per destinar-ho al transport de mànegues, extintors, i part del personal que va millorar sensiblement la rapidesa per arribar al lloc de l’incendi.
Els bombers anaven calçats amb espardenyes i sense cap mena de protecció al cos; ni botes, ni el clàssic impermeable. Així amb brusa, pantaló, casc i una destral entomaven l’extinció del foc. El 1915 esclatà un protesta important dels bombers que exigien a l’Ajuntament que els proveís de sabates pels perills ocasionats per les espardenyes entre l’aigua, les cendres i les brases. Finalment, en una exemple de rebequeria, l’Ajuntament només s’avingué a pagar la meitat de les despeses. Això provoca que alguns bombers es donessin de baixa. A manera de compensació es compraren uns impermeables de goma enquitranada que foren una autèntica estafa ja que amb l’escalfor el quitrà es fonia.
Grans incendis del segle XX
No podem entomar aquí la dilatada història del Cos de Bombers fins als nostres dies. Únicament, indiquem alguns dels principals incendis que van haver de combatre al segle XX.
L’any 1910 va cremar el Vapor Pissit, construït el 1842, entre els actuals carrers del Sol, Alemanya, Montserrat i la Rambla. El foc va destruir les quatre plantes de l’edifici i afectà algunes cases veïnes.
El Vapor Turull, un dels més antics de la ciutat, ubicat entre el carrer Creueta i San Josep, va quedar destruït per les flames el 5 de febrer de 1912. Un incendi en què van participar els bombers de Barcelona. A l’època es va parlar de reconstruir-lo íntegrament; finalment, es va refer la part menys danyada per destinar-la a lloguer de mitjanes i petites empreses.
L’any 1913 es va calar foc al Molí d’en Mornau, a la llera del riu Ripoll. Un molí del qual existeix documentació des del segle XVI com a molí fariner. Des de finals del segle XVIII es dedicava a la fabricació de cartró i paper. Altres incendis importants d’aquesta època foren a cal Bayó d’articles de goma, al carrer Sant Quirze. La botiga de mobles Guillem al carrer de les Tres Creus. Al magatzem de cardons dels Forrellad al carrer Bilbao o al Vapor Codina, al carrer Blasco de Garay. Un altre incendi que sacsejà l’opinió publica va ser el de l’Agència Costa al costat de l’Hotel Suís on va morir la major part dels cavalls de la quadra de l’Hotel que s’enfonsà.
Menció especial mereixen la fàbrica dels Gorina, a la plaça Pep Ventura i la fàbrica de tints de Ramón Buxó, a la banda esquerra del pont de Salut. Aquestes foren les úniques instal·lacions industrials incendiades el gener de 1939 per la Divisió Líster en la retirada de les tropes republicanes cap a França.
A la immediata postguerra es van produir dos grans incendis als quals Josep Maria Marcet dedica un capítol de les seves memòries. El primer, el 3 de febrer de 1941 a la fàbrica Vicenç Planas que ocupava una gran parcel·la triangular al costat de la carretera de Molins de Rei. El foc es declarà quan l’empresa, amb una plantilla de 250 treballadors, acabava de complir 50 anys. Les flames destruïren les grans naus i tota la maquinària.
El segon incendi es produí a la fàbrica Morral, l’antic Vapor Girabau fundat el 1856, a la Rambla, on posteriorment i durant molts anys va ser-hi la botiga d’electrodomèstics Brunet. L’edifici de quatre plantes, propietat de la família del regicida Mateu Morral, va cremar el 28 d’octubre de 1945 on va morir el jove bomber de 27 anys, Andreu Sisó Creus. “Parece ser -escriu Marcet- que hubo un cortocircuito que hizo arder primero la arcaica instalación eléctrica y se propagó como un reguero de pólvora. El incendio fue terriblemente voraz, pues el edificio quedó convertido en una inmensa hoguera y se destruyeron hasta los cimientos. Restos de los pisos y la maquinaria formaron una gigantesca montaña de escombros”.
Més recentment, el 1973, es declarà un espectacular incendi als magatzem de Comercial de Perfumeria Farré, al carrer Sallarès i Pla, 37-39. L’any 1981 les flames destruïren pràcticament totes les instal·lacions del gran magatzem Acondicionamiento y Docks, a la Gran Via, on ara hi és l’ESDI. Inaugurat el 1918 i amb successives ampliacions, va generar entre sospites sobre un foc provocat per cobrar l’assegurança. Un cas semblant al de la fàbrica de Jenny-Turull, al camí de Can Quadres, fundada el 1887 i que havia estat una de les més importants de la ciutat. L’any 1984 va presentar suspensió de pagaments i va patir dos incendis el 1987 i 1996.
El magatzem de l’empresa Trigasa, de drogueria, al carrer Raimon Casellas, va cremar l’agost de 1997, amb fortes explosions dels bidons inflamables del magatzem. Les grans dificultats per accedir a l’interior van fer necessària la intervenció dels Bombers de la Generalitat.
Bibliografia
COSTAJUSSÀ i OLIVER, Josep. Sabadell. Estampes ciutadanes, ESGSA, Barberà del Vallès, 1983.
GRAU i LÓPEZ, Antoni. Sabadell. Crònica en imatges, Castellargraf, Castellar del Vallès, 2003.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963
