Foto portada: exposició a la Sala Tres de l'Acadèmia de Belles Arts (1973).

Manuel Duque (1919-1998), pintor

Tracem una semblança biogràfica i de l’evolució creativa d’un pintor format a Sabadell amb una obra que va gaudir a la dècada de 1960 de reconeixement internacional i que va tenir una gran influència en els artistes locals.

Manuel Duque Domínguez va néixer el 12 d’agost de 1919 a Nerva (Huelva) i fou el tercer dels cinc fills del matrimoni format per Manuela Domìnguez Mejía i Gabino Duque Fernández, miner de Riotinto. El 1923 emigrà juntament a la seva família a Saint-Étienne (França) on el seu pare treballà de miner. El petit Manuel ingressà en l’escola el 1930, després d’obtenir el Certificat d’Estudis ha de deixar els estudis per a treballar arran de la malaltia del seu pare. Primer treballa com a noi dels recats en un botiga queviures i posteriorment en una fàbrica tèxtil en el procés d’acabats. Durant tres anys treballa a la mina i en les seves hores lliures forma part del grup local de teatre i s’aficiona a dibuixar a llapis.

Retrat de la família Duque-Domínguez en Saint-Étienne (1930). Manuel assegut al costat de la seva mare
La família l’any 1930. Manuel, assegut

En 1941 regressa a Espanya, amb la seva mare i la seva germana menor, per a complir amb el servei militar. S’instal·len a Sabadell, on residia Pamela, la seva germana major. Troba feina en un magatzem de llanes on amb les mostres sobrants composa els seus primers quadres. El 1943 realitza amb aquestes composicions la seva primera exposició a l’Acadèmia de Belles Arts on obté un notable èxit; tant és així que en 1944 presenta una altre exposició amb quadres elaborats amb la mateixa tècnica a Terrassa. També, el 1943 compra un cavallet i els diumenges surt a pintar pels voltants de la ciutat. No obstant això, aviat es desanima al comprovar les seves limitacions de tècnica pictòrica. El 1945 deixa el magatzem per a impartir classes de francès i dibuix a l’Escola Industrial que compagina amb el treball a Brown Bovery. una fàbrica de peces mecàniques per a motors i alternadors, alhora que comença estudiar pintura pel seu compte. Aquest mateix any, amb la promesa de tenir una beca, prepara el seu ingrés a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Tanmateix, malgrat haver aconseguit el certificat d’ingrés ha de desistir al no ser-li concedida la beca.

El 1947 abandona el treball a la fàbrica i sobreviu donant classes de francès. El 1949 visita l’exposició de Joan Miró a las Galeries Laietanes de Barcelona. Li causa una profunda impressió. A partir de llavors comença a freqüentar el Museu d’Art Modern de Barcelona i el Museu d’Art de Catalunya i a contactar amb artistes de la capital catalana. El 1952 participa en la mostra col·lectiva de la Exposición de Arte Religioso Actual, celebrada en el Museu d’Art Modern amb motiu del XXXV Congrés Eucarística Internacional. El seu quadre, Jesús, rep els elogis de la crítica. L’any següent presenta al Cercle Sabadellès una exposició de les seves obres que marquen el final d’una etapa.

El quadre 'Jesús'
El quadre ‘Jesús’

El 1953 rep una carta del seu amic, el pintor sabadellenc Joan Vilacasas, animant-li anar París. Abans de marxar empren amb Ramon Folch el seu primer viatge per Espanya: Segòvia, Salamanca, El Escorial o Madrid on visita el Museo del Prado i fa amistat amb el pintor Daniel Vázquez Díaz. El 1954 se trasllada a París on, per mediació de Vilacasas, treballa en un taller de ceràmica. En els primers temps de la seva estança a la capital francesa estableix una estreta relació amb Antoni Clavé, els germans Gaspar i el mateix Vilacasas. També, visita incansable els grans museus de la ciutat i les galeries d’art on coneix alguns artistes d’avantguarda com Giacometti i fa amistat amb els influents crítics d’art Pierre Resnay i Julien Alvard.

El 1958 canvia de feina i treballa al restaurant de l’Escola de Belles Arts i freqüenta el café Les Deux Academies on trava amistat amb el teòric de l’arquitectura Patrice Goulet. Aquest mateix any Julien Alvard visita el seu estudi en la rue Bonaparte de Saint-Germain-des-Prés. Alvard, impressionat per la qualitat de la seva obra, li proposa participar en una exposició a la prestigiosa Galerie Kléber amb Fautrier, Henri Michaux, Marc Tobey i d’altres. Finalment, el 13 de maig s’inaugurà la mostra titulada La vide et l’obscurité, malauradament coincideix amb el cop d’Estat dels militars a Algèria i la declaració de l’estat d’emergència nacional, circumstància que fa que l’exposició passi desapercebuda. Posteriorment, amb dos amics professors de Belles Arts, realitza un viatge a Itàlia on trava amistat amb el pintor Cy Twombly. De retorn a París coneix a Denise Breteau en una visita a la petita galeria que aquesta regentava. Així comença una amistat personal i una relació professional que es mantindrà durant tota la seva estança a París.

Duque, a París, l'any 1960
Duque, a París, l’any 1960

1959 és, per així dir-ho, l’any de la seva consagració. El 24 de març de 1959 s’inaugurà la seva primera exposició individual a la Galerie Breteau amb un gran èxit de públic. Aquest mateix any, en la mateixa galeria, participa amb Brentah, Duvullier i Lerin en l’exposició Yann amb quatre teles per artista amb un notable èxit de la crítica i que constitueix el punt de partida de la corrent denominada nuagisme o abstracció lírica. També participa en l’exposició col·lectiva de la Galerie Iris Clert, juntament amb Christo, Arman Klein i altres artistas i rep la invitació del govern francès, a través de la Association Française d’Action Artistique, per a participar en l’exposició col·lectiva Peintures françaises contemporaines.

El febrer de 1960 participa amb dues obres a la mostra col·lectiva Antagonistes amb pintors de fama mundial com Rothko i Sam Francis. A la primavera exposa, per primera vegada, les seves obres de grafisme a la Galerie Breteau, i abandona el nuagisme en la mostra titulada ¡En un jardín he soñado…!. El febrer del mateix any per mediació de Llorenç Balsach, exposa a la Sala d’Art Actual de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. L’estiu de 1960 es desplaça a Sabadell on promou la creació del Grup Gallot format per Balsach, Joan Bermúdez, Lluís Vilaplana, Alfons Borrell, Joaquim Montserrat, Josep Llorens i ocasionalment l’artista polonès refugiat a Sabadell Gabriel Mornay. El Grup Gallot  propugnà les obres d’art col·lectives basades en el automatisme gestual i inspirada en moviment d’action painting nord-americà. La tasca del grup, d’efímera existència, fou recolzada per la revista sabadellenca Riutort, dirigida per Andreu Castells, la galeria barcelonesa Mirador i el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. Una de les seves accions més sorolloses  va ser cobrir de grafismes 100 metres de paper de bobina a la plaça Catalunya de Barcelona.

Inauguración de 'La leyenda dorada'
Inauguración de ‘La leyenda dorada’

El 1961 el govern espanyol sol·licita la seva participació en la mostra Art Espagnol Contemporain, juntament amb Cuixart, Canogar, Feito, Hernández Pijoan o Muñoz, celebrada en el Palais de Beaux-Arts de Brussel·les. El reputat galerista Carlo Cardazzo de la Galleria del Naviglio compra part de les seves obres i li proposa pintar durant tres mesos en un estudi de Venècia. Així ho farà a l’estiu amb llenços de gran format i paper amb els quals va realitzar l’any següent l’exposició a la Gallerie Breteau titulada Oevres de Venise.

El 23 de abril de 1963 inaugurà, altre cop a la Gallerie Breteau, la mostra La Légende dorée des Dieux et des Héros ou le retour a un litérature picturale, amb teles de gran format, que marcava un punt d’inflexió en la seva trajectòria creativa. Però les seves expectatives es van veure defraudades i no va obtenir el reconeixement que esperava. Llavors Duque es refugià en l’art figuratiu i comença a ser oblidat en les grans manifestacions artístiques parisenques.

Malgrat això, el 1965 realitza, en la galeria de Rémy Audouin, la seva darrera exposició individual en París amb grafismes, redacta el manifest Rehabilitar la pintura i presenta en la Gallerie Breteau les seves tres exposicions de shock: Réhabilitation de l’objet, Bouguereau (1965) i La mort d’Apollon et son testament (1968). En la dècada de 1960, Manuel Duque, a més de les exposicions esmentades, va exposar en prestigioses galeries de Roma, Milà, Londres, Nova York o Lausanne.

El retorn a Sabadell

Una inundació en el seu domicili de la rue Charonne, l’any 1967, destrueix gran part de la seva obra. Aquest mateix any Ramón Lizarau a qui va conèixer a París li proposa traslladar-se a Madrid, on s’instal·là provisionalment a casa del seu amic José Enrique Azcárate i any després a la plaça Dos de Mayo. Al mateix temps, per mediació de Manuel Gili, alquila un estudi a Sabadell, on passa llargues temporades al barri dels Merinals.

Manuel Duque, Núria Llevador, Pep Sallés i Alfons Borrell (1980)
Manuel Duque, Núria Llevador, Pep Sallés i Alfons Borrell (1980)

A partir de llavors exposa en nombroses ciutats espanyoles: Madrid, Sant Sebastià, Pamplona o Bilbao. Des del 1975, treballa els estius al seu estudi de Castellar del Vallès. Tanmateix, continua mantenint els seus contactes a França, així el 1977 participa en l’exposició Chemins de la création en homenatge al seu amic Julien Alvard que havia mort el 972. En 1981 presentà a Sabadell una exposició on mostrava la tasca realitzada en el Grup Gallot. 1983 se organitzen dues exposicions retrospectives a Durango (Biscaia) i Sabadell; també participa en algunes mostres col·lectives a París. La seva estada a Sabadell va deixar una profunda influència en pintors locals com Josep Llorens (1892-1980), Joaquim Montserrat (1950-2016) i Romà Vallès (1923-2015).

En 1990 realitza a Málaga amb els seus dos joves deixebles sabadellencs, Ramiro Fernández i Oriol Vilapuig i el també jove Pablo Aizoiala, la mostra Ensueño y Naturaleza. Tornaran a exposar plegats a Londres i Bath en 1992. Dos anys després, en 1994, encara que continua residint a Madrid, passa llargues temporades a Sabadell on l’Ajuntament li cedeix un estudi al Vapor Pissit on continua treballant. Manuel Duque va morir a Sabadell el 4 de novembre de 1998.

El record a una obra

Amics i familiars van constituir el 1999 la Col·lecció Manuel Duque amb l’objectiu de preservar i difondre el seu llegat artístic. El Museu d’Art de Sabadell va inaugurar el 2002 l’exposició Manuel Duque. La llegenda daurada o el retorn a una literatura pictòrica. El novembre de 2018, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort, la Fundació Vila Casas va organitzar l’exposició, Manuel Duque. De la luz en el mundo, dedicada a la seva obra.

L’evolució artística

Els crítics d’art distingeixen quatre etapes. La primera etapa (1954-1958) està dominada pels clarsobscurs, amb pinzellades gestuals en blancs i negres barrejats en tinta xinesa i gouache sobre paper o cartró. Malgrat el seu esforç per eliminar qualsevol influència externa es percep la influència de l’anomenada abstracció lírica de joves artistes que descobreix a les galeries de París com Dubuffet, Mathieu o Hartung.

A la seva segona etapa, després d’un breu passatge pel nuagisme, evoluciona sota la influència el pintor anglès Turner (1775-1851), cap a composicions on s’incorporen els colors primaris en obres monocromàtiques o bicromàtiques amb el suport de transparències que aniran prenent força amb el curs del temps. Després de conèixer a Roma al pintor nord-americà Cy Twombly (1928-2011), que partia de l’action-painting, Duque evoluciona cap la creació d’una mena de grafisme pictòric. La tercera etapa s’inicia el 1962, quan incorporà a les seves composicions un element nou que denomina “el tema”, en clara referència a la natura. Fins al final de la seva vida prosseguirà amb el seu procés d’investigació on l’abstracció anirà desapareixent per apropar-se al realisme del que va fugir a la seva joventut i que el va portar a repensar la pintura.

Bibliografia

SALA SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
DD.AA. Manuel Duque. Una visión restrospectiva 1943-1997. AGC Edicions, Sabadell, 1998.
DD.AA. Manuel Duque. La legenda daurada o el retorn a una literatura pictórica. Museu d’Art de Sabadell, 2002.

Foto portada: exposició a la Sala Tres de l’Acadèmia de Belles Arts (1973).