Foto portada: Maty Mont en una de les seves actuacions. Foto: AHS

Matilde Montcusí, ‘Maty Mont’ (1919-1973), vedette

El proper dimecres es compliran 100 anys del naixement de l’artista de varietats Matilde Montcusí, més coneguda com a ‘Maty Mont’. Entre 1940 i 1960 fou unes de les vedettes més populars d’Espanya, però que va desfermar l’odi i el rebuig del sectors més conservadors i puritans de la societat sabadellenca.

Matilde Montcusí Peyrí va néixer el 10 de juliol de 1919 al carrer Papa Pius XI segons Ricard Simó i al carrer de les Escoles Pies, segons José Costajussà. Va ser filla gran dels tres fills del matrimoni format per Josep Montcusí Gener i Rosa Peyrí Pujol, treballadors del tèxtil que residiren al carrer Sant Isidre del barri de la Creu Alta. De petita anà a l’escola de monges de la Sagrada Família i freqüentà l’Acadèmia Catòlica  doncs era neboda de Feliu Renau, un dels dirigents més conservadors de l’entitat.

Maty Mont. Foto: El Molino
Maty Mont. Foto: El Molino

De joveneta va aprendre “corte y confección” de cara de treballar de modista. A l’esclatar la Guerra Civil entrà a treballar en un gran taller Price de Barcelona que es dedicava a la confecció de roba i uniformes per als soldats de l’exèrcit republicà contribuint de manera important als recursos familiars. Durant aquest període feia diàriament el viatge de Sabadell a Barcelona i fou testimoni dels terribles bombardeigs de l’aviació feixista.

Poc a poc es va desvetllar la seva vocació artística i s’inscriví primer a l’escola del mestre Sacha Goudine i després a la del mestre López Marín qui posteriorment composaria durant més de trenta anys cançons per a ella. Acabada la guerra, intervingué en algú paper secundari en comèdies i sarsueles. Tanmateix el seu pas definitiu al món de l’espectacle es produí el 1940 quan va respondre a un anunci al diari on la companyia del mestre Guerrero i Joaquim Gasa com empresari  demanava meritòries per a la revista De Nueva York a Barcelona amb música de Jaume Mestres i Duran Alemany, protagonitzada per la famosa vedette Celia Gámez al teatre Cómico de Barcelona. Matilde s’hi presentà dues vegades i fou immediatament acceptada. La tasca de les meritòries consistia en substituir quan s’esqueia alguna de les components del conjunt titular.

Després del seu debut entrà a la companyia del popular maestro Guerrero i posteriorment al Bataclan on actuava la mítica Bella Dorita. Aviat passà de meritòria a figura i de figura a vedette, adoptant el nom artístic de Maty Mont. El 1943 ja era coneguda com “la escultural estrella moderna” i l’any 1944 entrà a treballar El Molino on actuà en l’espectacle de comiat de Bella Dorita. Malgrat que havia signat contracte per sis anys decidí interrompre la seva carrera, que després de diverses adversitats, va reprendre a finals de 1946. Va tornar a El Molino, on anomenada La Venus moderna, va omplir cada nit la platea del teatre i durant més de 20 anys esdevindria una de les vedettes més populars d’Espanya.

El 1949 després de representar la revista Taxi al teatre Victoria, l’empresari Joaquim Grasa la contractà com a primera vedette per a substituir a Maruja Tamayo en l’espectacle Allá películas. El 1950 va estrenar Esta noche no me acuesto amb qui fer més de 300 representacions als teatres Victoria i Cómico de Barcelona i unes 200 per tota Espanya.

Una boda espectacular

El 25 de gener de 1945 va contraure matrimoni amb Agustí Prats Presseguer, empresari i esportista, segons Andreu Castells membre de la cinquena columna durant la Guerra Civil, conegut popularment com el Bòlids, pel seu ús peculiar dels pals del billar. Prats va ser fundador i president de la penya ciclista Palomillas i promotor del premi de ciclisme Agustí Prats que es celebrà en cinc ocasions durant la dècada dels 60. A més, aconseguí èxit com pilot de motocicletes, jugador de l’equip bàsquet Juventus, pioner a la ciutat i fou campió local de l’especialitat de xapó de billar a l’Acadèmica Catòlica. Es va fer molt popular a la ciutat per passejar-se amb una motocicleta BMW, la primera que es va veure a Sabadell. Va morir el 17 de desembre de 1990, a l’edat de 73 anys.

Maty Mont.
Maty Mont.

El casament va ser un autèntic esdeveniment social. Des del seu domicili del carrer Sant Isidre de la Creu Alta tot el carrer estava engalanat amb catifes de flors naturals. S’hi aplegà una gran gentada. El mateix succeí des del trencall de la carretera de Sentmenat fins al Santuari de la Salut on es celebrà la cerimònia on va acudir el No-do i nombrosos periodistes de revistes del cor. Els industrials concediren permís als seus treballadors per poder presenciar l’esdeveniment i es contractaren tots els taxis de la comarca. Per celebrar l’enllaç tothom tenia pagat el beure a l’hotel Urpí i l’Español.

La cerimònia fou oficiada per mossèn Ernest Mateu. Tanmateix, malgrat que els nuvis contribuïren generosament a les obres de reconstrucció del Santuari, un sector de l’església va ser sempre molt hostil a Maty Mont, tant és així que segons Castells “de dalt vingué una prohibició. La Maty Mont no es podia casar de blanc. Es va casar de color rosa”.

L’odi de la bona societat sabadellenca

Maty Mont va establir una col·laboració molt productiva amb el llibretista Salvador Bonavia i el compositor Jaume Mestres amb els quals estrenà a finals de 1950 Qué pequeña es Barcelona i el 1951 Maty Mont al aparato que varen tenir un èxit enorme per tota Espanya. Tanmateix quan havia d’actuar al teatre Euterpe de Sabadell, la representació va ser prohibida per ordre de l’alcalde Marcet. El seu marit, Agustí Prats, va intentar convèncer a l’alcalde per tal d’aixecar la prohibició. Però no hi hagué res a fer. Sembla ser que Marcet va ser sotmès a la pressió conjunta de un capellà, el pare Josep Maria Nolla, segons explicà posteriorment Bòlids, i algunes dames de l’alta societat local. Finalment, llogaren el teatre Principal i durant 15 dies l’ompliren de gom a gom. De fet, el sector més intransigent i purità de Sabadell intentarà més d’una vegada rebentar-li les seves actuacions. Joan Vilacasas ens ha deixat un vívid testimoni:

“Les bones animetes amb tuf de sagristia no es van deixar perdre el debut de la Maty Mont. La van anar a veure amb la intenció de xiular-la, d’esbroncar-la, d’avergonyir-la. No van poder, però. Des de la seva primera aparició a escena la Maty tingué ja, i per sempre més, el ferm suport d’un públic totalment incondicional, addicte, fanàtic. L’intent de blasme havia fracassat. Mai dels mais, però, no li perdonarien el triomf. La campanya submarina continuava.

-Espectacles així no haurien d’estar permesos. Jo els prohibiria. Sobretot a ella. Jo a ella no la deixaria sortir.

-Quina cara! Quin rostre! Segur que ens ha vist!

-Segur; perquè ens mirava amb aquell somriure tan provocatiu, que mira, l’hauria bufetejat.

-Oh, sí! És que té un somriure, una mena de somriure…

Una mena de somriure tan franc, tan obert, tan sa…Tots els que la vam conèixer, la vam tractar, coincidim. Un dels aspectes més importants de la seva personalitat era precisament aquell somriure candorós i picardiós alhora, franc i murri, terriblement seductor. Sempre el mateix somriure tant a la sort com en l’adversitat. Aquella expressió dolça, plaent, sorneguera, s’hi afegia una dicció penetrant, subratllant la doble intenció del text, que impactava fortament l’espectador”.

Malgrat aquesta hostilitat de la gent d’ordre de la ciutat, molts sabadellencs anaven diàriament a Barcelona a aplaudir-la. També va desfermar un gran escàndol en ser la primera dona de Sabadell que va vestir en públic pantalons.

La censura franquista

Maty Mont va tenir nombrosos problemes amb la censura. Segons el testimoni d’Agustí Prats, recollit en la llarga entrevista que va concedir a Josep Ache:

“Vostès no se’n poden fer una idea del que això era, un cop acabada la guerra. Era tètric perquè els censors ni tan sols deixaven ensenyar les cames. Era molt gros. Sempre maillot i, quan més avall, millor. Res d’ensenyar les cuixes. No podia treballar bé i ella, va patir molt. Jo li puc ensenyar un munt de multes de la censura (…) Jo recordo ara un estiu per la província de Lleida, on a cada poble havíem de passar la censura. O sigui, nosaltres ja havíem estat censurats a Barcelona pel Ministerio de Información y Turismo, però a cada poble ens hi afegien una altra. Venia un senyor, li feia ensenyar les coses. Que si això, que si allò, que si això no ho pot cantar, que si l’altre no es pot veure…Que ja estava censurat? No hi havia res a fer. O feies el que et deien o t’encolomaven la multa”.

Per la seva banda, l’empresari i compositor Jaume Mestres, explicà que, en una ocasió que el censor va inspeccionar el passi previ a un espectacle, Maty Mont sortia en bata ja que no tenia els vestits a punt. El censor li demana explicacions constants a cada número de l’espectacle, per aquesta circumstància. Al final la vedette sabadellenca es va cansar i els hi va dir:

“’Ahora verán ustedes el vestido que voy llevar en todo el espectáculo. Censuren ustedes lo que quieran y quédense tranquilos’. I va sortir nua de pel a pel. Es van empipar, però van quedar amb un pam de nassos”.

L’any 1969 quan actuava al Panam’s a Barcelona, segons el testimoni del seu marit, va tenir una nova topada amb la censura:

“Ella era la vedette i resulta que, abans d’ella, sortien unes noies estrangeres. La primera feia un strep-tease, l’altra ballant també es treia roba, la tercera el mateix i ella un bon dia s’empipà. Davant el públic, començà que, ni alemanyes, ni belgues, ni italianes, aquí van les espanyoles, i es va treure el sostens”.

Això li va costar una multa de 100.000 pessetes i  tres mesos de suspensió del permís per actuar.

Trajectòria estel·lar

A la tardor de 1951 estrenà al Poliorama Este año estoy de moda i després Oiga…que sean guapas amb lletres Bonavia i música de Mestres. El 1953 va constituir una companyia pròpia Exclusivas Joapan on ella mateixa dirigí la part artística. Amb la col·laboració musical de l’americà Pancho Melguizo realitzà l’espectacle Necesito amor que comptà, entre d’altres amb les actuacions del cantant cubà Antonio Machín. Posteriorment, s’associà amb el músic Blas Wilson amb qui impulsà la seva companyia, ara anomenada Producciones Rialto. Amb l’espectacle Necesito amor recorrerien Espanya i triomfaren a Portugal. Així mateix va actuar a l’Olympia de París.

Maty Mont.
Retrat de Maty Mont.

A final de 1953 estrenà Lo que el tiempo se llevó i Una esposa por favor. L’any següent ho va fer amb Tres suspiros a las seis, espectacles amb les que va recórrer Espanya amb gran èxit. Maty Mont quan no estava de gira actuava a El Molino. L’any 1955 fou contractada per la companyia Terpsícore de J. Gasca com a primera vedette de la revista Todo para la mujer al teatre Maravillas de Madrid. Un espectacle que va gaudir d’un gran èxit estant vuit mesos en cartellera i on es guanya l’apel·latiu de La tanagra de la revista, en al·lusió a la fina ceràmica grega. A més, actuà a altres locals madrilenys com el Pasapaga o Copacabana.

A final de 1956 retornà a Barcelona on continuà sent la principal figura de El Molino. Amb el mestre López Marín va estrenar La diosa de la jungla, Sonrisas de París, Vida engáñame, Flores en el Molino, Fantasía española, Las pícaras viuditas o El twist os visita.

Al començament de la dècada de 1960 va iniciar una etapa intermitent en la seva carrera actuant al Teatre Victoria, El Molino, Bagdag, La buena sombra o Panam’s. La leucèmia va obligar-la a abandonar els escenaris. Després d’una llarga estada a una clínica de Barcelona on estava internada, va tornar a Sabadell on va morir el 8 de desembre de 1973 al seu domicili del carrer Bac de Roda, a la zona sud. El seu enterrament fou una gran manifestació de dol popular.

Homenatges pòstums

El mes setembre de 1989, Maty Mont fou objecte d’un triple homenatge ciutadà. Així s’organitzà del 2 al 15 de setembre una exposició al Casal Pere Quart, comissariada per Josep Casamartina i Dante Ríos i presentada pel pintor i escriptor, Joan Vilacasas amb la ponència Aquell Sabadell de la nostra Maty Mont. L’exposició fou un gran èxit de públic, en poc dies s’exhaurien els 5.000 fulletons editats per a l’ocasió i s’hagueren d’imprimir 3.000 més. D’altra banda, s’elaborà el vídeo Maty Mont, la vedette, amb guió de Josep Ache.

Així mateix, el 2 de setembre la companyia de El Molino va representar en dues funcions un espectacle d’homenatge al teatre La Faràndula. També, el mateix dia s’inaugurà al barri de Campoamor un carrer dedicat a la vedette sabadellenca, que havia portat el nom de bisbe Modrego, a càrrec de l’alcalde Antoni Farrés, que va comptar amb la participació del poeta Joan Brossa, de les populars vedettes La Maña, Carmen de Lirio i Mary Mistral. A última hora no va poder assistir Mary Sempere, vella amiga de Maty Mont. També assistiren el compositor i empresari Jaume Mestres i la propietària de El Molino, Vicenta Fernández.  Justament per aquest motiu l’ajuntament de Sabadell va obtenir, el desembre de 1989, el Premi Sebastià Gasch de music-hall atorgar per Foment de les Arts Decoratives i el més important de Catalunya de varietats. L’acte de lliurament del premi va tenir lloc a la Sala Llantiol de Poble Espanyol de Barcelona i fou recollit per regidor de Cultura de l’ajuntament de Sabadell Isidre Creus.

Més recentment, a la darrera Festa Major del barri de la Creu Alta, es va poder veure una exposició dedicada a la vedette sabadellenca.

Bibliografia.

ACHE, Josep. Matilde Montcusí: una sabadellenca que va triomfar als millors teatres de revista (entrevista a Agustí Prats). Diario de Sabadell, 25 i 26 de febrer de 1983.
– Entrevista a Jaume Mestres, Diari de Sabadell, 30 d’agost de 1989.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Edicions. Riutort, Sabadell, 1983.
COSTAJUSSÀ OLIVER, José. Cuando Maty Mont se convirtió en estrella, Diario de Sabadell, 17 i 27 de juny de 1979.
PARASSOLS, Casimir. Matilde Montcusí i Peyrí. Fulletó de l’exposició al Casal Pere Quart, setembre 1989.
SIMÓ i BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló Costa, Sabadell, 1988.
Diari de Sabadell, setembre de 1989.

Foto portada: una actuació de Maty Mont. Foto: AHS.