Tracem una perspectiva de la nissaga dels Sallarés, una de les famílies més importants de la burgesia industrial sabadellenca. Una nissaga que serveix com exemple de les seves pràctiques endogàmiques que tant contribuïren a construir la seva identitat de classe.
El fundador de la família, Joan Sallarès i Marra, va néixer l’any 1811 a Sabadell. Va ser el segon fill del matrimoni format per Joan Sallarès Castellet, sastre natural de Vacarisses, i Gertrudis Marra d’una “arrelada” família sabadellenca, segons el seu biògraf Ricard Simó. Els seus pares regentaven a una sastreria, Can Janet, a la Plaça Major on passà la seva infantessa, adolescència i primera joventut, i una petita empresa de draperia. A les actes del Gremi de Fabricants consta que Joan Sallarès havia obtingut la mestria l’any 1828. Pels seus coneixements en tintoreria va ser contactat el 1832 per Juan Salt Busquets y Compañía de Barcelona i el 1835 s’instal·là a Sabadell pel seu compte en una empresa que l’any 1850 donava feina a un centenar d’obrers. Es va donar a conèixer a l’escala estatal amb motiu de l’Exposició Industrial de Madrid (1850), on guanyà una medalla de plata pels seus draps, patenes, llanetes i teixits de novetats “a precios muy cómodos”.
Pel que es desprèn de la documentació disponible, llavors ja realitzava el cicle complet de la llana amb filatura, tissatge i tints. Pel que escriu el cronista de l’exposició, tenia la maquinària una mica dispersa per Sabadell i feia treballar altres filadors o teixidors quan s’esqueia. Tanmateix, el principal centre productiu era a la seva casa-fàbrica, al carrer del Jardí, n. 38 de Sabadell. Sempre va ser un ferm partidari de portar els seus productes a les exposicions. Així ho va fer a les de Madrid del 1850 i 1852, a l’Exposició Universal de París (1856), de Porto (1861) i Londres (1862). Entre el 1867 i 1877, s’associà amb el seu gendre, Jaume Molins Feliu, casat el 1858 amb la seva filla Maria Gràcia, que edificà un petit vapor propi el 1872 que ampliaria posteriorment.
Organització empresarial
A parer de l’historiador Josep Maria Benaul, Sallarès i Marra va ser una de les “personalitats decisives” en la industrialització de Sabadell i en la transformació de la vella institució gremial en una moderna organització patronal. Així va ser el secretari entre 1838 i 1845 i president del Gremi de Fabricants entre 1857 i 1858 que impulsà, la salvació de la corporació empresarial arran de la crisi que menà a la dissolució de l’Institut Industrial de Sabadell, que aplegava els 13 principals fabricants de Sabadell. Una liquidació la qual es va oposar aferrissadament. No obstant això, va tornar a ser elegit president del Gremi ininterrompudament entre 1868 i 1878 i, quan aquest es refundà, va continuar en el càrrec fins a la seva mort l’any 1883. Durant tota la seva trajectòria com dirigent de la patronal, va ser un ardent defensor d’una política aranzelària proteccionista per defensar la producció tèxtil sabadellenca i catalana de la competència estrangera.
Benaul assenyala que Sallarès i Marra fou un home conservador i de profunda fe catòlica, que “va esdevenir l’home pont entre el vell i el nou gremi: pocs agremiats podien oferir la trajectòria de 55 anys a l’entitat que tenia en morir”. Al mateix temps, fou, com altres fabricants de la seva època fundador, de diverses entitats de la ciutat, com l’esmentat Institut Industrial. Els darrers anys de la seva vida va participar en la fundació del Banc de Sabadell (1881).
Influència política
A l’igual que molts grans industrials participà activament en la vida pública i la política. L’any 1830, la Reial Audiència de Barcelona el va elegir alcalde de Sabadell i fou el suplent del primer jutge municipal que va haver-hi a la ciutat. El 1863 serà un dels 13 fabricants que constituïren l’Institut Industrial de Sabadell, i diputat provincial en tres ocasions entre 1867 i 1877. Al morir, el 1869, Pere Turull Sallent, el veritable primum inter pares dels fabricants sabadellencs, Sallarès i Marra esdevingué l’empresari més influent de la ciutat.
Els industrials llaners sabadellencs i terrassencs recavaren la intercessió Josep Manso del Juliol, comte de Llobregat, que havia substituït a Pere Turull com diputat a Madrid del districte vallesà, per demanar la lliure exportació de cotó i llana a Cuba i Puerto Rico, llavors colònies espanyoles. La petició va ser escoltada mitjançat el Reial Decret de l’11 de maig de 1865. Dies després, diumenge 28, Manso visità Sabadell per recopilar dades estadístiques. El diputat s’hostatjà a casa de Sallarès i Marra on a la nit la societat coral del Centre Sabadellès, acompanyada per l’orquestra Muixins, van oferir-li una serenata. Quan Manso va morir, l’Institut Industrial organitzà un solemne funeral, el 15 de novembre de 1867, a l’església de Sant Fèlix.
La qüestió aranzelària es replantejà a finals de 1868. Pascual Madoz, amic de Pere Turull i profund coneixedor de les reivindicacions proteccionistes dels industrials catalans, facilità la visita a Madrid, el juliol de 1869, d’una delegació de fabricants de Terrassa i Sabadell, com Joan Casanovas Sallarès i el mateix Sallarès i Marra. En la correspondència de Manso s’han trobat referències als seus contactes amb Sallarès i Marra qualificat com “la persona que más influencia y amistad que tiene con las personas de Madrid”.
Endogàmia industrial
La nissaga dels Sallarès resulta un clar exemple de les relacions endogàmiques de la burgesia industrial que tant contribuïren a conformar la seva identitat de classe i enfortir aliances empresarials.
El germà gran de Joan Sallarès i Marra, Josep Sallarès Marra, també fabricant que havia estat capità de la Milícia Nacional, va contraure matrimoni amb Teresa Gorina, de la coneguda família d’industrials. El seu fill, Josep Sallarès Gorina (1826-1884), va ser teòric tèxtil i fabricant, alcalde de Sabadell (1864-1865) i president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1864-1874); el seu net, Emili Sallarès Casanovas (1861-1934), fou contractat el 1888 com a director d’una empresa de Coïmbra (Portugal), el 1890 retornà a Sabadell per dirigir diverses societats i instal·lar-se pel seu compte en una fàbrica de gèneres per a senyora que el 1919 ocupava a 90 treballadors. També va presidir la Caixa d’Estalvis Sabadell (1924-1934). A la seva mort, l’empresa fou dirigida pels seus fills, Joan i Emili, sota la denominació de Hijos de Emilio Sallarés que va tancar el 1978.
Joan Sallarès i Marra va casar-se amb Dolors Pla Clerch amb qui tingué tres fills: Roser, Joan i Maria Gràcia. La primogènita, Roser Sallarès Pla, va casar-se amb Enric Turull Comadran, fill del segon matrimoni de l’esmentat Pere Turull, que tingueren tres fills. L’hereu, Joan Sallarès i Pla, va contraure matrimoni amb Justa Soler Bohigas, amb qui tingué quatre filles. La seva segona filla, Dolors Sallarès Soler, va casar-se amb Antoni Oliver Turull, que foren pares de Joan Oliver Sallarès, més conegut com Pere Quart, net i besnet dels Sallarès. La tercera filla, Maria Gràcia, com s’ha dit, va contraure matrimoni amb el fabricant Jaume Molins.
Una altra connexió familiar vinculava els Sallarés amb la nissaga dels Casanovas, a través del seu nebot, Joan Casanovas Sallarès, hereu de Joaquim Casanovas Bosch, germà d’Antoni, el segon fabricant llaner de Sabadell. Des del molt jove va exercir de secretari del Gremi, entre 1854 i 1862, i va ser, com a representant dels joves empresaris, membre fundador de l’efímer Institut Industrial. Posteriorment, va acompanyar al seu oncle, Sallarés i Marra, com a secretari i vicepresident del Gremi, fins el 1880. A la Restauració borbònica, Joan Casanovas Sallarès fou alcalde de Sabadell entre 1887 i 1889.
Així mateix, Sallarès i Marra va ser l’oncle d’un altre industrial, Joaquim Casanovas Gari-Montllor (1860-1907) que, al morir el seu pare, va assumir la direcció de l’empresa fundada pel seu avi. Joaquim Casanovas, va ser la mà dreta del seu cosí, Sallarès i Pla, al Gremi de Fabricants, del que seria vicepresident i que presidiria en dues ocasions. També, va ser un especialista en qüestions aranzelàries.
Joan Sallarès i Pla: l’hereu de ferro
L’hereu de Joan Sallarés i Marra, Joan Sallarès i Pla, va significar la culminació de l’èxit de la nissaga tant des d’una perspectiva econòmica com de dirigent empresarial. A partir del 1868, s’incorporarà a la societat que lògicament s’anomenà Joan Sallarès i Fill, que continuà presentant-se a les exposicions del moment amb la seva gamma de teixits de novetats. Especialment, a les exposicions barcelonines de 1871 i 1877. A la mort del seu pare, 1883, Joan Sallarès i Pla es quedà com a únic titular de l’empresa. L’any 1886 va construir una nova fàbrica de vapor i el 1893 era la quarta productora de teixits de Sabadell. Sallarès i Pla es mantindrà al capdavant de l’empresa fins a la seva mort, l’any 1901, quan només tenia 56 anys.
En estricta continuïtat amb la trajectòria del seu pare s’inicià, amb només 18 anys, en la gestió i direcció de les organitzacions corporatives de la patronal. Així va ser vicepresident i president del Gremi de Fabricants; i també va presidir la Cambra de Comerç. Sallarès i Pla esdevingué el gran especialista en qüestions aranzelàries. Va aconseguir l’objectiu llargament perseguit amb la Reforma Aranzelària (1890) que donava satisfacció a les reivindicacions proteccionistes dels fabricants catalans.
Sallarès i Pla va ser un partidari de la ma dura contra el moviment obrer. Tant com dirigent del Gremi de Fabricants de Sabadell com des de la patronal catalana, Fomento del Trabajo Nacional, de la que fou vocal des del 1893 i que presidiria entre 1897 i 1898. La seva intransigència es palesà en la seva postura a la Vaga de les Set Setmanes (1883) o en el seu suport incondicional a Fèlix Sardà i Salvany i la seva integrista Acadèmia Catòlica. En els seus escrits, Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera (1890) i El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales (1892), rebutja les més elementals reivindicacions obreres i es manifesta en contra de qualsevol normativa que limiti o reguli la llibertat dels empresaris per establir els salaris, la duració de la jornada o les condicions de treball d’infant i dones.
A la Restauració Borbònica va ser un puntal del Partido Conservador, però a diferència de Pere Turull, fracassà en les seves aspiracions de ser diputat a Madrid pel districte de Sabadell. L’any 1896 va ser derrotat pel candidat del Partido Liberal, Timoteo Bustillo López, comerciant de teixits madrileny i client dels principals industrials sabadellencs. Sallarés i Pla va poder rescabalar-se de la seva humiliant derrota a Sabadell al ser elegit diputat per Barcelona l’any 1899.
La classe obrera sabadellenca no va oblidar el caràcter antiobrer i reaccionari d’un personatge que encarnava el poder de la patronal. Així es palesa en els aldarulls esdevinguts amb motiu de la inauguració del monument el 1917 que encara adorna la plaça del doctor Robert.
L’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer. L’any 1947 el Gremi de Fabricants creà l‘Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. També, porta el seu nom l’institut escola Sallarès i Pla, al barri de Campoamor, paradoxalment dedicat a un personatge que s’oposà a la instrucció dels obrers més enllà de llegir i escriure i les quatre regles més elementals.
Els altres Sallarès
Joan Sallarès i Pla va tenir quatre filles en el seu matrimoni amb Justa Soler. Per a les pràctiques patriarcals de la burgesia industrial, l’absència d’un hereu masculí significava un seriós entrebanc per a la continuïtat de la nissaga. Per això, des del 1895, reduí la seva activitat empresarial a través de la constitució d’una comandita amb dos empleats qualificat de confiança: Moratonas y Molins (1895-1904), que continuà amb Moratonas y Compañía (1904-1909). Després va passar a les seves filles, sota la denominació de Dolores y Carmen Sallarès fins el 1926 que continuà amb Ernest Abelló Viver com a soci majoritari amb la denominació de Sucesor de Dolores i Carmen Sallarès.
Ricard Simó ha ressenyat altres “patricis sabadellencs” de la nissaga dels Sallarès: Joan Sallarès Deu, industrial i president del Gremi (1913-1914); Joaquim Sallarès Llobet, director i president de la Caixa d’Estalvis (1939-1952); Josep Sallarès Mariné, director de la Casa de Beneficència i president de la Creu Roja local; Miquel Sallarès Mas, pintor i decorador i el seu fill Joan Sallarès Castells escriptor i editor; Francesc Sallarès Salt, rector de les Escoles Pies de Reus i el seu germà Bartomeu Sallarès Salt, rector de les Escoles Pies de Sabadell.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
SIMÓ i BACH, Ricard. 100 sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, 1984
