Resseguim les diverses circumstàncies i el perfil social i ideològic dels sabadellencs s’incorporaren a l’exercit franquista. Molts d’ells, empresaris, professionals liberals o tècnics fugiren del Sabadell revolucionari per combatre en el bàndol nacional. El cas de Josep Mª Marcet resulta paradigmàtic.  

Un total de 456 sabadellencs, en diverses circumstàncies, s’incorporaren a l’exèrcit franquista a la Guerra Civil espanyola. Una xifra petita en comparació dels 6.133 mobilitzats per l’exèrcit republicà a Sabadell (més info: ‘els sabadellencs que van lluitar per la República‘). Hem de tenir en compte que el gruix de les forces armades de Franco provenia dels regiments de l’exèrcit regular sollevat i reforçat per les milícies dels carlistes (requetès) i les banderes dels falangistes.

Com ha estudiat Esteve Deu, una primera situació fou la dels 39 sabadellencs, la majoria de la lleva de 1935, que estaven complint el servei militar obligatori en zones on s’havia imposat el cop d’Estat, que no van poder escapar-se i foren enviats immediatament al front. Pel contrari, en uns quants casos eren soldats de recluta que es trobaven de permís en Sabadell quan esclatà la guerra. Una segona circumstància va ser la dels 22 viatjants de comerç en edat militar escampats per l’Espanya nacional i que no podien tornar a la zona republicana. Alguns es presentaren voluntaris o s’incorporaren a files quan fou cridada la seva lleva.

Per avaluar aquestes xifres, s’han tenir en compte els 122 sabadellencs que no s’allistaren cap dels dos exèrcits. La majoria d’aquests s’amagaren a Barcelona o en masies de petits pobles, en molts casos protegits per les seves famílies o amistats a l’espera de la fi de la guerra. D’altra banda, 41 sabadellencs en edat militar van marxar a l’estranger i no tornaren a l’Espanya nacional ni a la republicana. La majoria, 29, es quedaren a França i 10 s’embarcaren cap a Llatinoamèrica.

Desertors i pròfugs

El grup més nombrós dels sabadellencs que combateren en l’exèrcit franquista correspon als 196 sabadellencs que desertaren quan estaven enrolats a l’exèrcit republicà. Alguns, 13, fugint a França i des d’allà a la zona nacional. La immensa majoria es passaren de bàndol creuant les línies del front. D’altra banda, 55, al·legaren que s’havien deixat fer presoners. La major part dels 456 sabadellencs que combateren al bàndol nacional, 196 homes (80%), ho feren en unitats de l’exèrcit regular, sobretot en regiments d’infanteria. Del 20 per cent restant, 30 homes s’allistaren com voluntaris als terços dels requetès, 18 dels quals al famós dels carlistes i tradicionalistes del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, i 52 a les banderes de la Falange

La segona categoria més nombrosa fou dels 144 sabadellencs que fugiren a França o Itàlia, sobretot als primers mesos de la guerra, quan foren cridats a files per l’exèrcit republicà. Molts tornaren a Espanya nacional, alguns per apuntar-se com voluntaris a les milícies carlistes o falangistes, altres a l’exèrcit regular quan la seva lleva van ser cridada a files.

En aquests darrers casos, molts d’ells foren internats en camps de concentració mentre esperaven la resolució del seu cas mitjançant un procés de depuració per comprovar el seu passat polític i la seva d’adhesió al règim. Els avals de la nombrosa colònia d’empresaris sabadellencs radicats a Sant Sebastià resultaren determinats per que fossin incorporats a l’exèrcit de Franco. Segons les estimacions d’Esteve Deu, dels 208 empresaris i professionals liberals que fugiren de Sabadell al començament de la guerra, més de la meitat 107 s’instal·laren a Sant Sebastià i una vintena més a la propera vila de Zarauz. Entre ells, Joan Llonch Salas, Joan Gorina Turull, Josep Llonch Gambús o Bonaventura Brutau Manent.

La repressió republicana contra els desertors

A l’elevat nombre de pròfugs i desertors, s’ha d’afegir -com explica Andreu Castells- el malestar popular a rereguarda derivat dels rumors sobre les influències i els endolls per evitar ser reclutat o si més no ser destinat a serveis auxiliars lluny del front. L’alcalde, Josep Moix, va denunciar al ple municipal del 7 de juliol de 1937, als consellers municipals (regidors) anarquistes Josep Marés i Antoni Silvestre que no s’havien incorporat a files quan els hi tocava i es passejaven per la ciutat sense prestar cap servei essencial. Dies després, els dos edils enviaren a l’Ajuntament un certificat de la 116 brigada de la 25 Divisió a la qual estaven adscrits.

El setembre de 1937, a instàncies de Moix, es creava una comissió militar municipal que es desplaçà a Lleida per entrevistar-se amb l’Auditoria de l’Exèrcit de l’Est i manifestar-li: “el disgust de la població civil davant de determinats elements que busquen la manera de burlar les obligacions militars”, els anomenats “emboscats”.

A parer de Castells, “per tapar les aparences, sobretot per reprimir la concessió a massa soldats de la categoria de serveis auxiliars, les autoritats col·locaren Rogeli Soler Bernabé, comissari del Centre de Recuperació i d’Instrucció Militar (CRIM 16), les actuacions del qual foren dirigides a controlat més aviat la gent de dretes, encara que foren contrarestades pels falangistes que hi tenien, en aquestes tasques, funcionaris dels seus”. L’estiu de 1937 es decretà una amnistia pels pròfugs i desertors, a la qual s’acolliren alguns sabadellencs, a condició que es presentessin voluntaris per allistar-se a l’exèrcit republicà.

Tanmateix, a mesura que avançava la guerra i es multiplicaven les derrotes de l’exèrcit republicà, s’incrementava el número d’emboscats, pròfugs, desertors i quintacolumnistes que desfermaren com a resposta una ofensiva repressiva de les autoritats republicanes. Segons les estimacions de Deu aquestes afectaren a 329 sabadellencs. Foren detinguts 86 desertors i 111 estaven en cerca i captura per trobar-se en lloc desconegut, a l’Espanya nacional o a l’estranger. També es comptabilitzaren 24 emboscats i 51 quintacolumnistes detinguts i posats a disposició judicial.

Així mateix, s’ha d’esmentar els 13 soldats sabadellencs, entre ells l’historiador Miquel Carreras, afusellats al front acusats d’intentar passar-se a l’enemic i els 4 emboscats assassinats.

Burgesia i petita burgesia

Devem a Esteve Deu un acurat estudi de l’origen social dels sabadellencs que lluitaren a l’exèrcit franquista. L’autor analitza el perfil dels 151 sabadellencs, que no estaven al servei militar quan esclatà la guerra, i lluitaren amb els nacionals. Una xifra molt semblant als 149 sabadellencs als quals s’atorgà, acabada la guerra, la Medalla de la Ciutat en qualitat d’excombatents.

La majoria, 74, eren empresaris o fills d’empresari i de professionals liberals amb estudis mitjans o superiors. Un altre grup, 49, eren administratius o tècnics, alguns de famílies d’empresaris. Molts ells eren militants actius de partits de la dreta espanyola (CEDA), carlistes, falangistes o de la Lliga Catalana i representen el 78% del total.

Aquesta composició social conservadora i burgesa no varia gaire si afegim els 196 soldats que desertaren de l’exèrcit republicà i es passaren de bàndol, la majoria dels quals també vinculats a la burgesia i als partits de dreta. La majoria eren empresaris, tècnics, viatjants o dependents de comerç, de manera molt semblant amb els soldats que al·legaren que s’havien deixat fer presoners i que pertanyien a aquestes capes socials.

Aquests origen de classe explica l’elevat percentatge (12%) d’aquest 456 sabadellencs que ostentaren graduació militar: 39 caporals, 29 sergents, 27 oficials, aquests darrers després de passar per escoles i acadèmies militars. D’aquests 27 oficials, 16 provenien de famílies d’empresaris o professionals liberals.

El paper de Marcet

El cas de Josep Maria Marcet, fabricant llaner i futur alcalde de Sabadell, resulta, per molts motius, paradigmàtic. A l’esclatar la guerra va marxar de Sabadell i s’amagà a Barcelona. L’1 de agost de 1936 va sortir, en companyia del seu amic l’enginyer Domingo Martí, cap a França amb un passaport legal, gràcies a les gestions de Josep Mª Espanya, conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. Como escriu a les seves memòries, va entrar a la zona nacional pel Pirineu de Navarra on es presentà voluntari a la caserna de Castillejos a Saragossa on s’allistà en una centúria de la Falange amb el grau de caporal tirador d’una secció de metralladores i destinada al front d’Osca. Tres mesos després, ja exercia de segon cap d’informació del servei d’informació que operava a Catalunya i França adscrit a la delegació d’Ordre Públic de Saragossa.

Segons el testimoni del falangista reusenc, José Mª Fontana, Marcet, que s’havia afiliat a la Falange, va tenir un paper destacat en la formació d’una unitat (bandera) formada pels falangistes catalans. L’idea va néixer, l’agost de 1936, d’una conversa entre el cap de la Falange, José Vivas i els dos caps d’esquadra, “el industrial Marcet y el ingeniero Domingo Martí”, destinats a la posició avançada del Cerro de Almudévar. Es tractava de “crear una unidad militar y política que aglutine a los catalanes que cada día se pasan por los frentes” i que havia de tenir un paper destacat en ‘l’alliberament’ de Catalunya. El 12 d’octubre -continua Fontana- Marcet, con barbas, gafas y pasaporte uruguayo, encargado de importantes servicios en el extranjero, se encuentra con Vivas en el Gran Hotel de Zaragoza, y se decide la formación de la unidad. En desembre, obtenen el permís del cap de l’Estat Major, tinent coronel Gazapo, i s’inicià el reclutament fins arribar a la xifra de 120 voluntaris catalans que, en formació militar, prestaren el jurament de la Falange la matinada del 15 de febrer de 1937.

Tanmateix, la unitat paramilitar estava comandada políticament per Avel·lí Trinxet Pujol, Delegado de la Jefatura Territorial de Cataluña de FE en Aragón, que designà a Marcet al front d’un centúria que volia competir amb el Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat.

“Les tensions -escriu Joan Maria Thomàs- començaren el mes de febrer de 1937, al mateix temps que la unitat marxava al front. Marcet recriminava a Trinxet i a la Territorial que no es captessin i enviessin voluntaris, mentre es resistia a complir les ordres del seu cap polític immediat, Trinxet. Aquest, per la seva banda, l‘acusava d’insubordinació i d’irregularitats administratives”.

Trinxet denuncià Marcet davant Manuel Hedilla, cap nacional provisional de la Falange, que ordenà l’obertura d’un expedient disciplinari i designà jutge instructor al manresà, Mariano Calviño. Tots dos foren convocats per Hedilla a Salamanca qui fallà a favor de Trinxet i de la cadena jeràrquica de comandament. Aquest mateix dia, 19 d’abril de 1937, Marcet fou arrestat. En paraules de Trinxet: “Me presenté ante Hedilla, también estaba Marcet. Él quedó en el calabozo y yo regresé con la orden textual de que continuase mi labor (…) y más me dijo, que a Marcet lo mandaría a una centuria de castigo.”

No va ser així. La caiguda en desgràcia dies després de Hedilla, per resistir-se a acatar el decret d’unificació en un partit únic de tots els grups polítics que donaven suport a Franco, li va permetre, amb l’ajuda d’amics militars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, tornar al comandament de la centúria on tornaren a reproduir-se les tensions amb Trinxet. En qualsevol cas, al front de batalla Marcet va tenir una actuació destacada. Com escriu Fontana:

“La tercera centuria fue la mía. La mandaba José Maria Marcet, hombre ante quien hay que quitarse el sombrero; fabricante de tejidos de lana en Sabadell, padre de familia con hijos y muy fuera de la edad militar… ¡Qué poquísimos de sus condiciones -que no fueran militares de profesión- podrían citarse en toda España”!

A la Segona Bandera de la Falange d’Aragó. Marcet fou ascendit, al maig de 1938, al grau d’alferes provisional d’infanteria. Va combatre als fronts d’Osca, Terol i del Segre en l’ofensiva final contra Catalunya fins a entrar a Sabadell amb els tropes franquistes la matinada del 27 de gener de 1939. Aquella mateixa tarda va continuar amb la seva unitat fins al final de la campanya de Catalunya, acabada la qual va participar en la conquesta de Conca i l’ofensiva final contra Madrid. Després de gaudir d’un mes de permís, l’estiu de 1939 a Sabadell, continuà mobilitzat fins al Nadal del mateix any, prestant serveis de guarnició a Solsona i Artesa de Segre, també de vigilància de la frontera a Martinet.

A les seves memòries, Marcet passa de puntetes sobre les seves experiències a la guerra. Tanmateix, li dedica uns quants paràgrafs com aquest:  

“La unidad de que formaba parte recorrió en largos meses sucesivos distintos sectores del frente entre Huesca y Teruel, tomando parte en acciones de extrema dureza. Viví muchos momentos de gran peligro, pero siempre me acompañó la suerte. Vi caer a mi lado a numerosos amigos y camaradas. Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos. Una noche, estando de escucha en una posición del frente de Almudévar, estuve a punto de caer prisionero. Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: ‘La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón’”.

Per la seva actuació als fronts de batalla va ser condecorat per l’exèrcit franquista amb dues Creus Roges, la Creu de Guerra i la Medalla de Campanya.

La seva condició d’excombatent i voluntari facilità extraordinàriament el seu ascens polític quan tornà a Sabadell a finals de 1939. Marcet començà  1940 ostentant la presidència comarcal del sindicat vertical (CNS) i de la delegació d’excombatents, acabava l’any com primer tinent d’alcalde de Joan Marí Corominas i de facto com l’alcalde arran de la malaltia hepàtica de Marí que l’impedí exercir efectivament el càrrec. Després d’imposar-se en les lluites internes en el partit únic i amb el suport del governador civil i cap provincial del Movimiento, Correa Véglison, serà nomenat alcalde de iure després de l’exitosa primera visita de Franco a Sabadell el 27 de gener de 1942 .      

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Ed Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. Els sabadellencs que van anar a la guerra 1936-1939, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2021.
FONTANA, José María. Los catalanes en la guerra de España, Ed. Acervo, Barcelona, 1977.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963,
RIERA, Ignasi. Els catalans de Franco. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1998.
THOMÀS, Joan Maria. Josep Maria Marcet i Coll i la Jefatura Territorial de Cataluña de FE de las JONS. Arraona, revista d’història, n.13, tardor 1993
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: Missa de campanya a la plaça Sant Roc per cel·lebrar la caiguda de Madrid (març 1939). Antoni Martí/FBC