Santiago Segura Burguès (1879-1918): marxant d’art i promotor cultural

Esbossem un perfil biogràfic del nebot de Marian Burguès, mort prematurament, que fou el creador del modern comerç de l’art a Catalunya i que sempre mantingué una estreta relació amb el món artístic i intel·lectual de la ciutat.

Santiago Segura Burguès va néixer el 29 de setembre de 1879 a Sabadell, fill de Francesc Segura Sallarès, aprestador de professió i Catalina Burguès Serra, germana del ceramista Marian Burguès. Segons el seu biògraf Jaume Vidal Oliveras, la seva família era el que avui diríem “desestructurada”. La seva mare havia mantingut relacions almenys amb tres altres homes i Santiago tenia dues germanastres de pares diferents. Des del 1885 la seva mare no es cuidava del petit Santiago ja que convivia amb un altre home i marxarà de Sabadell el 1888. Del seu pare no se sap gran cosa, simplement que desapareix doncs no se’l troba en els censos de Sabadell.

Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.
Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.

Aquestes circumstàncies menaren a que fos recollit pel seu oncle Marian Burguès, que sembla ser li va fer de pare. Santiago s’inicià en la ceràmica en l’obrador del seu oncle, on coneixerà a Francesc Quer Selvas el seu futur soci en diversos negocis relacions amb el món de l’art. El jove s’emancipà molt d’hora de la tutela del seu oncle i el 1895 treballava com a depenent en una botiga de roba i vivia en el mateix establiment regentat per Maria Serra Quadras, possiblement emparentada amb la família materna de Marian Burguès.

El 1897 s’inaugurava a la rambla de Catalunya, 34 de Barcelona la botiga Faianç Català amb l’objectiu de donar sortida a la producció ceramística de l’obrador de Marian Burgués. La faiança és un tipus de ceràmica esmaltada i envernissada que estava molt de moda a l’època. Burguès va associar-se amb Fontanillas i Comas, tanmateix l’empresa va fer fallida el mateix any. El 1898 s’obrí un altre establiment amb el mateix nom al carrer d’Aribau 67 de Barcelona, però aquest exclusivament sota la responsabilitat de Marian Burguès. El seu nebot Santiago treballava com a comercial.

Per motius desconeguts, la botiga es trasllada el 1899 a la Gran Via, 250, probablement per a ampliar el negoci. Santiago Segura apareix com a soci juntament amb Joan Esteve. En aquesta botiga, a més de la producció sabadellenca d’en Marian Burguès es venien altres articles de ceràmica, alguns importats de l’estranger com la remesa de la fàbrica francesa de Saint Vailler, dirigida pel sabadellenc Francesc Quer.

La indústria de l’art

El febrer de 1901 aquesta botiga liquida tot el gènere i es trasllada al número 289 de la Gran Via que serà el seu emplaçament definitiu. Malgrat que allí es continua comercialitzant l’obra de Marian Burguès, el propietari de l’establiment és ja Santiago Segura i esdevindrà un gran centre de difusió del modernisme. El març de 1909 s’inaugurà al fons del local una sala d’exposicions amb l’assessorament del pintor Miquel Utrillo. A parer de Vidal Oliveras aquest espai d’exposicions “és la culminació d’un procés (…) es tracta d’un itinerari lògic i extensiu que va de la ceràmica a l’obra d’art, afavorit per una idea globalitzadora i unitària de l’habitacle i la decoració. Ara bé, també hi ha altres valoracions que cal fer. Significa també la culminació d’un procés econòmic alcista i d’expansió de l’establiment.”

Santiago Segura a l'Alhambra de Granada (1910)
Santiago Segura a l’Alhambra de Granada (1910)

Justament aquesta és una època d’expansió del mercat d’obres d’art. A Catalunya la primera galeria d’art pròpiament dita es remunta a la fundació el 1840 de la Casa Parés, una botiga dedicada a la venta d’objectes artístics però també a exposar les obres dels pintors que no tenien un altre mitjà per a mostrar les seves obres. De fet el 1877 es transformà definitivament en galeria d’art.

Un altre iniciador d’aquest negoci fou Josep Dalmau, que el 1906 va obrir un comerç d’antiquari al carrer del Pi que el 1911 es trasllada a la Portaferrissa. Hi combinava el negoci de les antiguitats amb la venta d’art contemporani.

Tanmateix el veritable creador d’una indústria artística a Catalunya fou Santiago Segura. Així va atraure al seu establiment el grup anomenat Les Arts i els Artistes amb figures tan notables com Mir, Nogués, Nonell, Casanovas, Clarà o Gargallo, amb el suport del dibuixat i crític d’art Feliu Elias i de l’escriptor Francesc Pujols, animador del grup, que va traçar la següent semblança de Segura:

“Alt, una mica ple, calb, distingit, de rostre afrancesat, gràcies al bigoti, que es deixava curt; vestia sempre de negre i era el tipus acabat del sabadellenc seriós que fa el comerç i, alhora, de l’home de negocis internacional”.

D’altra banda, amb el tancament de l’obrador d’en Marià Burguès el 1903 per motius econòmics, molts ceramistes formats a l’escola del seu oncle es passen a l’establiment de Segura com ara Francesc Quer, Ramon Aragay i Josep Llorens Artigas. Alguna cosa es va trencar en aquells anys entre Marian Burguès i Santiago Segura. L’oncle no va gaudir de l’èxit econòmic del seu nebot i no consta que aquest l’ajudés en el període que Burguès va patir greus penúries financeres. De fet, Burguès no assistí al seu enterrament.

El 1900, Santiago Segura va contraure matrimoni amb Maria Cladelles Trescents. Els Cladelles provenien d’una antiga masia de Palau-solità i formaven part de la burgesia sabadellenca. El seu pare, Joaquim Cladelles Ros, era un prestigiós fabricant de gorres i el seu germà Joaquim va ser alcalde accidental de Sabadell el 1902 i l’altre germà, Esteve, fou el primer bibliotecari del que ara és la Biblioteca d’Història de l’Art i el primer conservador del que avui és el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla ser que l’enllaç no fou gens fàcil, ja que malgrat que els pares de Maria Cladelles havien mort, als seus germans no els hi feia el pes que es casés amb un personatge que consideraven desclassat. Tanmateix, la boda va tenir lloc al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Amb aquest motiu Marian Burguès els hi regalà un aiguamanil amb una inscripció referida al fi de segle. La parella va instal·lar-se a la rambla de Prat de Barcelona i posteriorment al passeig de Gràcia, 27.

Darrers projectes

El 1915 Segura impulsa dos ambiciosos projectes: la revista d’art Vell i Nou i la botiga d’art anomenada Galeries Laitenes, a la Gran Via, 613, contigu al Faianç Català i dedicat al comerç d’art antic i modern. En aquell moment es produí una gran expansió del mercat de l’art a la capital catalana. A l’inici de la Primera Guerra Mundial el comerç de l’art va patir una forta davallada, però posteriorment experimentà un enorme creixement. De fet, Segura va ser l’iniciador de les subhastes d’obres d’art: una pràctica fins llavors del tot desconeguda a Barcelona.

A l’entrada de les Galeries Laietanes s’instal·là una llibreria dirigida pel poeta Joan Salvat Papasseit on s’hi venien les revistes avantguardistes de l’època com ara Lacerba, Sic o Nord-Sud. Així mateix, a banda de l’esmentada Vell i Nou, Segura es llançà a publicació d’una sèrie de revistes lligades al món de l’art com Picarol, Revista Nova o La Cantonada on col·laboraven escriptors i crítics de prestigi com Joaquim Folch i Torres, Eugeni d’Ors, Romà Jori o els esmentats Feliu Elias i Francesc Pujols.  Al soterrani hi havia l’anomenat Celler, destinat a la venta de begudes i taverna, decorat amb pintures murals de Xavier Nogués dedicades al vi, considerades una de les obres més característiques del Noucentisme.

Les Galeries Laietanes, a més de ser la galeria d’art més important de Barcelona, esdevingueren un centre de creació i divulgació, un lloc de contactes i de debat intel·lectual. Així, la coneguda revista d’humor El Papitu, que va sortir el novembre de 1908 tenia allí la seva redacció oficiosa. També hi tenia la seva seu La Revista creada per Josep-Maria López-Picó i codirigida per Joaquim Folguera. De la mateixa manera des de les Galeries Laietanes es llençarà la revista Un enemic del poble, fundada per Salvat-Papasseit on col·laboraren escriptors i artistes sabadellencs com Poal Aregall, Joan Sallarès, Joan Puig Pujol, que aportà fons dels federalistes sabadellencs, o Joaquim Folguera, i d’altres propers com Llorens Artigas, Torres-García o Àngel Samblacant. A parer de Joaquim Sala-Sanahuja:

“El nucli del Faianç barceloní va esdevenir doncs, en realitat, una mena d’extraterritori de la cultura noucentista sabadellenca. El fet té una formulació clara: el noucentisme sabadellenc arrenca amb força molt abans de 1915, però ho fa fora de Sabadell. Sobretot en l’aspecte plàstic”.

Sembla ser que un dels projectes de Segura, que la seva prematura mort va impedir realitzar, era la creació d’una editorial. De fet poc abans de morir va sortir el llibre de Salvat-Papasseit, Humo de fábrica, editat conjuntament per Galeries Laietanes i Revista d’Arquitectura i s’estava preparant la publicació de La font esquerpa de Josep Carner.

Des del punt de vista polític, Santiago Segura simpatitzà amb el naixent moviment catalanista. Així tant la retolació, les targetes i la correspondència de les seves botiges estaven redactades en llengua catalana i participà en diverses activitats cíviques relacionades amb el catalanisme. D’altra banda, solia inserir la publicitat dels seus establiments en diaris i revistes nacionalistes com ara Renaixensa, almenys fins el 1903. Tanmateix, a les Galeries Laietanes utilitzà un logotip en castellà, així com en el plafó de l’entrada i en el paper de carta, encara que la majoria dels catàlegs de les exposicions estiguessin redactats en català.

Mort prematura

El desembre de 1916 Santiago Segura inaugurà, al carrer Pietat 4-6, La Basílica, un enorme establiment dedicat a la compra i venta d’antiguitats i d’art religiós. El 1917 va obrir una sucursal a Sitges, llavors un centre d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb un gran dinamisme artístic i intel·lectual. Allí va instal·lar Santiago Rusiñol el Cau Ferrat i el Palau Maricel dirigit per Miquel Utrillo. Per això, Segura va muntar un local aconsellat per Utrillo per atraure al possibles compradors que a l’estiu fugien de Barcelona.

Portada de la revista Vell i Nou amb motiu de la mort de Santiago Segura (1919)
Portada de ‘Vell i Nou’ amb motiu de la seva mort

En la seva tasca de marxant, Santiago Segura va fer nombrosos viatges per proveir-se de peces artístiques. Així anava com a mínim un cop a l’any a l’estranger a cercar articles de luxe i sofisticats. Per exemple al 1912 va visitar París, Londres, Ostende, Brussel·les, Hamburg, Colònia, Berlín, Dresde, Munich, Viena, Budapest, Nuremberg i Ginebra. D’altra banda, també recorria tota la geografia espanyola a la recerca ceràmica tradicional i antiguitats.

En un d’aquests viatges, a València, va morir sobtadament el 7 d’octubre de 1918, víctima de de l’anomenada grip espanyola, dita així perquè en plena Primera Guerra Mundial la premsa espanyola va ser la primera en parlar de l’epidèmia. A instàncies del diari La Publicitat s’obrí una subscripció popular per fer-li una sepultura monumental. El 1923 les seves restes mortals foren traslladades des de València al cementiri Nou de Montjuïc amb un plafó de Xavier Nogués, actualment destruït.

Després de la seva mort els seus establiments foren desmembrats. La seva vídua, Maria Cladellas, va regentar el Faianç Català fins els primers anys de la postguerra. Cebrià Pagès s’encarregà de les Galeries Laietanes que amb aquest nom continuaran fins el 1958, però que poc després de la mort de Segura tancà la llibreria i el Celler; també, Pagès gestionà La Basílica fins als dècada de 1920. La revista Vell i Nou passà a mans de Manuel Bayés.

A més dels fons artístics dels seus establiments, Segura havia format una col·lecció personal de pintura que la seva vídua va donar al Museu de Sabadell, sota la denominació de Llegat Cladelles.  El desembre de 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer.

Bibliografia

CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Marian Burguès. Un terrisser que va fer història. Fundació Caixa Sabadell, 1993.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
VIDAL OLIVERAS, Jaume. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Museu d’Art de Sabadell, 1999.