HISTÒRIA
Josep M.Benaul, historiador
Text llegit al saló del Gremi de Fabricants de Sabadell dins de l’acte acadèmic Tres tocs sobre la Gran Guerra i Sabadell l’11 de novembre de 2018, com a part de l’acte central del programa d’activitats del cicle Sabadell i la Gran Guerra, comissariat per Joan Brunet i Mauri.
Dos fets lamentables emmarquen el desencadenament i la fi de la Primera Guerra Mundial. El 1914, la mancada oposició a la guerra per part de les organitzacions sindicals i dels partits socialistes. El 1919 i 1920, les condicions imposades als vençuts en els tractats de pau, que sembraren les llavors de la Segona Guerra Mundial. Em centraré en el primer fet. Dins dels sindicats i dels partits socialistes, uns justificaven obertament la guerra i altres no tenien prou convicció per oposar-s’hi. L’estiu de 1914 se’n va constatar la manca d’estratègia i d’organització per enfrontar-se a la força dels Estats respectius, que, amb un notable suport social, desplegaren tot l’instrumental de violència: repressió policial, mobilització militar, estat de setge… El desenllaç fou el suport als governs d’Unió Sagrada. Els perseverants en l’oposició a la guerra, que ho pagaren amb costos alts, dissortadament foren l’excepció. Aquesta introducció ve a tomb perquè un sabadellenc participà en els moviments d’oposició a la guerra al París dels dies fatídics de la fi de juliol de 1914.
Als plafons del diari Le Matin s’hi inscrivien les notícies de darrera hora i així el nostre conciutadà s’assabentà de l’ultimàtum d’Àustria-Hongria a Sèrbia.[1] Pocs dies després, el vespre del 27 de juliol participà en la gran manifestació pacifista, convocada pel diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la CGT, principal sindicat francès, aleshores de tendència anarcosindicalista moderada.[2] Els milers de manifestants cridaren “a baix la guerra”, cantaren La Internacional i apel·laren a la revolució. Hi hagueren càrregues policials contra els manifestants i es practicar moltes detencions d’opositors a la guerra.[3] El diari Le Matin titulà “Violenta manifestació als bulevards” i, com el nostre testimoni, detallà els enfrontaments entre “patriotes i antimilitaristes”.[4] Fou el cant del cigne de l’oposició a la guerra a França.[5]
La direcció de la CGT, renuent a convocar la vaga general, fou arrossegada pel corrent dels esdeveniments. Va optar per seguir l’estratègia de Jean Jaurès, el dirigent més popular del Partit Socialista (SFIO), que proposava l’arbitratge internacional i havia aconseguit convocar el congrés de la Internacional Socialista a París el 9 d’agost. El vespre del divendres 31 de juliol de 1914, Jaurès fou assassinat per un estudiant d’extrema dreta i els socialistes partidaris de la guerra ja no van tenir aturador. L’endemà, el comitè confederal de la CGT renunciava a convocar la vaga general.[6] Per acabar, notoris opositors d’ahir abraçaren l’opció bèl·lica l’endemà. El 4 d’agost, davant la tomba de Jaurès, Léon Jouhaux, secretari de la CGT, apel·lava “a salvar el patrimoni de la civilització i la ideologia liberal” contra l’imperi alemany. Aquells dies La Bataille Syndicaliste, en una d’aquestes bromes de la vida, publicava en fulletó la novel·la La grande grève de l’anarquista Charles Malato; l’autor també s’uní a la causa bèl·lica. Molts, doncs, van fer figa.
Un mes i mig després, retornat a Sabadell, el nostre conciutadà va descriure aquella manifestació del 27 de juliol i en va fer aquest balanç:
“L’impedir la guerra fou cosa impossible. No obstant, la viril protesta del poble s’havia fet pública. Heus aquí un àtom que encara ha quedat dels revolucionaris de ‘La Commune’ de París”.
S’oposava fermament a la guerra i opinava que “els partits avançats de França, davant d’aquest conflicte europeu, representen un paper ben trist i ben deplorable”. Aquest sabadellenc també anava a contracorrent de l’opinió publicada a la seva ciutat, on era majoritària l’equiparació dels aliats a la defensa de la democràcia i dels imperis centrals al despotisme. Aquell conciutadà, amb 23 anys acabats de fer, es deia Miquel Bertran Oleart. Qui era?
El 12 de setembre de 1914 la secció Ecos del setmanari Sabadell Federal, que habitualment signava Joan Puig Pujol amb el pseudònim de Johannan, narrava l’encontre casual, a la Rambla i de nit, entre el periodista i Miquel Bertran, arribat de París, que durant dos anys havia voltat per diversos països europeus. I ens el descriu així: “De molt jove, ja el coneixíem de fer de còmic, fent admirablement els papers de barba, després començà a actuar en la política fent-se remarcar com a intransigent antilerrouxista i molts cops els seus punys varen ésser més contundents que les seves paraules […]” “[…] després els programes i les idees polítiques varen resultar, per ell, estrets, petites, anant a posar les seves energies en mig de les files sindicalistes[…]”, “[…]amb tot el romanticisme dels seus 20 anys [que] feu que truqués, diferents voltes, la policia a la porta de casa seva[…]”. Aquells cops de puny els repartia un jove ben menut, que mesurava 1,54 metres i pesava 55 quilos el 1912.[7] No disposem de cap foto d’aleshores, però el redactor fa un retrat precís del personatge: “En Bertran és un gran revolucionari enragé, és a dir, el més romàntic dels revolucionaris […], i ho evidencia la seva cara de Màxim Gorki, amb el seu petit bigoti, amb els seus grans ulls somniadors, amb les seves llargues melenes, amb el seu ample xamberg, amb la seva xalina negre, com si portes dol pels flagells de tota la Humanitat…”[8] La imatge és d’una mena de bohemi modernista, una aparença un pèl anacrònica en temps de nova moda noucentista. Gairebé un quart de segle després era descrit “amb cara de pocs amics però amb un cor […] gran i generós”.[9]
A la setmana següent, en el mateix periòdic obertament aliadòfil, Miquel Bertran en narrava l’experiència parisenca. Hi descrivia la gran manifestació del 27 de juliol i les jornades precedents, com hem dit. Degut a la successió d’ultimàtums, la situava erròniament dos dies després de l’ultimàtum alemany a França, que fou el 31 de juliol. [10] El 27 es complien dos dies de l’expiració del termini donat pel d’Àustria-Hongria a Sèrbia i el 28 les tropes austríaques envaïren el país eslau i encengueren així la guerra.[11]
A Sabadell, Miquel Bertran va reprendre aviat la trajectòria de sindicalista i també, en menor mesura, la d’actor; de fet, va excel·lir com a cantant amateur de sarsuela. En acabar 1914 treballava d’impressor.[12] Obrer tèxtil després, el 1916, membre del sindicat Unió de l’Art Fabril (Tèxtil) se’ns mostra com a destacat activista de la Federació Obrera Sabadellenca: signava sol·licituds de fulls volants i de reunions sindicals[13] i dirigia el periòdic Germinal… El 1917, com a conseqüència de la vaga general d’agost, hagué de fugir a França, aquesta vegada cap a Lió, per evitar la repressió. Retornat, el 1918 fou un dels delegats de Sabadell al Congrés Obrer de Sants, que acordà formar els sindicats únics d’indústria. Amic del Noi del Sucre, amb qui va compartir una reunió just abans que fos assassinat el 1923, continuà actiu sota la Dictadura de Primo. No sorprèn que esdevingués un dels tres màxims dirigents del sindicalisme local durant la Segona República; els altres dos eren Josep Rosas i Josep Moix. Fou el darrer alcalde republicà, durant els set dies que precediren el 27 de gener de 1939.
La peripècia de Bertran el 1914 ens ha mostrat dues coses. La primera, el fracàs d’impedir la guerra a París i alhora la força moral d’un personatge que estava al carrer per intentar-ho. La segona, una visió rellevant de la formació d’un dirigent sindical, que ens el presenta com un personatge complex i viatjat. Enguany fa 60 anys de la mort de Miquel Bertran a l’exili, a Tulancingo (Mèxic), on va acabar de director tècnic d’una empresa tèxtil. Segurament ni ell ni el seu fill Llibert, al qual vaig conèixer, haurien imaginat que seria evocat per bé al saló del Gremi de Fabricants. Avui una placeta el recorda, en teoria, entre els carrers d’Homer i de Joan Boscà a la Serra d’en Camaró. En teoria, perquè que des de 2011 encara espera que hi posin la placa amb el seu nom.
Notes
[1] Miquel Bertran, “El fantasma de la guerra”, Sabadell Federal, 54 (19 de setembre de 1914), pp. 5-6.
[2] La Bataille Syndicaliste, 1187 (dilluns, 27 de juliol de 1914), p. 1. Els titulars de portada eren “Ce soir, les Travailleurs parisiens manifesteront au cri de: A BAS LA GUERRE!”.
[3] La Bataille Syndicaliste, 1188 (dimarts, 28 de juliol de 1914), p. 1
[4] Le Matin, 11109 (dimarts 28 de juliol de 1914), p. 2.
[5] El 28 hi va tornar a haver manifestacions i aldarulls en els bulevards parisencs, però de menor magnitud. El 29 les autoritats van prohibir un gran míting contra la guerra organitzat per la CGT i això ocasionà una nova manifestació, dissolta per la pluja. La Bataille Syndicaliste, 1189 (29 de juliol de 1914) i 1190 (30 de juliol de 1914).
[6] En un manifest adreçat als proletaris de França, el comitè confederal de la CGT s’espolsava la responsabilitat amb frases com aquestes: “les événements nous ont submergés. C’est aussi, nous devons le dire à ce moment suprême, que le prolétariat n’a pas assez unanimement compris tout ce qu’il fallait d’efforts continus pour préserver l’humanité des horreurs de la guerre” […] “nous ne pouvons aujourd’hui que déplorer le fait accompli. Pouvions nous demander à nos camarades un sacrifice plus grand? Quoi qu’il nous en coute, nous répondrons: non!”; Le Matin, 11114 (2 d’agost de 1914), p. 3.
[7] Mesures preses quan fou quintat el 17 de març de 1912 amb el número 171; constava com a fill de vídua pobre i fou declarat exceptuat; AHS, Actes Quintes.
[8] Sabadell Federal, 53 (12 de setembre de 1914), “ECOS”, pp. 5-6. En aquesta ocasió, la secció no estava signada.
[9] Josep Castells Candiri, “Perfils íntims”, Vertical, 415 (11 gener 1938), p. 2.
[10] Tant La Bataille Syndicaliste com Le Matin ens ho confirmen. Bertran esmenta una fulla extraordinària del primer diari. Els titulars de la fulla, segons ell, eren “Debout! Debout! Peuple Parisien”. Amb seguretat és el número extraordinari d’aquell diari que, a partir de les cinc de la tarda, fou distribuït a viva veu pels carrers de París, amb uns titulars gairebé idèntics als descrits per Bertran: “Peuple de Paris, debout!”; La Bataille Syndicaliste, 1188 (dimarts, 28 de juliol de 1914), p. 1.
[11] Després dels successius ultimàtums, i amb els exèrcits mobilitzats, les declaracions de guerra se succeïren en cadena: l’1 d’agost l’imperi alemany declarava la guerra a l’imperi rus; el 2 d’agost França feia efectiva l’ordre de mobilització general i decretava l’estat de setge; el 3 d’agost, després d’haver envaït Luxemburg, Alemanya declarava la guerra a Bèlgica, que envaïa, i a França; i el 4 d’agost, al Regne Unit.
[12] “Litográfico”; AHS, padró de veïns de 1914, carrer de Sant Pau, 173.
[13] Agraeixo a Rafael Luque aquesta informació.
