Les paraules de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, denoten un racisme encobert de la més rància escola convergent, que de tant en tant aflora per calmar les bases xenòfobes de la societat catalana. No és la primera vegada que aquesta senyora patina en el seu discurs, demostrant una manca patètica de vergonya i un desconeixement total i complet de la realitat del dia a dia de l’escola catalana.
A partir de l’aparició de l’últim informe PISA, on s’ha valorat el nivell de matemàtiques dels joves de 15 anys de 65 països de l’OCDE, la consellera ha gosat dir en públic el que ja ha pensat tota la vida: que la culpa del baix nivell de l’alumnat català la tenen els immigrants. No especifica si es refereix a negres, de l’Àfrica, àrabs en general, blancs, francesos o anglesos o espanyols vinguts a Catalunya. Penso en una alumna que va venir de Sevilla el curs passat i no sé si també hi entra en aquest conjunt de malbaratadors del nivell cultural del nostre país.
Si som objectius, cosa molt poc probable en aquests casos on tots els polítics i institucions volen aprofitar les dades per defensar-se de les crítiques i donar-les als altres, els resultats analitzen els últims 10 anys i, a nivell espanyol, governava J.L. Rodríguez Zapatero i Rajoy no ha trigat ni un minut a dir que ell allà no hi era i que, per tant, Wert i els seus còmplices ja ho arreglaran tot.
A nivell català, governaven els mateixos i, és clar, s’ha hagut de buscar un culpable, i aquests han estat els immigrants. Als mateixos que se’ls omple la boca dient que Catalunya és terra d’acollida, que visiten els guetos on hi viuen i fan grans encaixades de mans i grans somriures i fotos magnífiques quan hi ha eleccions, ara se’ls dona una forta bufetada, assenyalant-los com a únics responsables de la desfeta en matemàtiques. És només el principi. Després diran que la independència no s’aconsegueix per culpa dels immigrants, afegint en aquesta llista aquells que porten més de mig segle a Catalunya o es diuen Pérez o Rodríguez. I també que els carrers són bruts per culpa d’ells, i el soroll, i la contaminació… i tantes i tantes bajanades per tal de tapar les pròpies vergonyes.
Ha de saber el lector, perquè la Irene Rigau n’es plenament conscient, que, el fracàs escolar, ara de la mà de les matemàtiques, és fruit d’un garbuix on hi entren tants i tants factors que és prudent no decantar-s’hi per un de sol. La massificació de les aules, la poca preparació del professorat, la poca implicació de moltes famílies, la importància donada a les llengües i a la comprensió lectora, poden ser alguns d’aquests factors, però que no són iguals a cada lloc, a cada centre o a cada àmbit on s’imparteixen les matèries.
Però el que sí és molt clar que a Catalunya, la consellera Rigau és molt i molt culpable de la dinàmica de l’escola catalana, especialment la pública. Per si no ho saben, els professors de baixa no són substituïts fins passats 15 dies i això comporta que els alumnes perden completament les hores de classe, siguin del que siguin. La Irene Rigau s’ha carregat del tot el professorat que feia les tasques a les aules d’acollida, on l’alumnat nouvingut podia posar-se al dia a nivell de llengües. Per citar-ne un exemple, a les escoles situades al barri de Ca n’Anglada a Terrassa, on un 80 per cent dels alumnes són de llengua materna àrab, ja no hi ha professors o professores de reforç. I d’això només hi ha una responsable: la Irene Rigau.
Podríem afegir molts i molts greuges que, tot i no ser concloents, sí que, sense dubte, contribueixen a degradar els nivells dels alumnes i a fer de l’escola un lloc on es sobreviu, moltes vegades amb la paciència i voluntarisme del professorat, Ampa’s i personal no docent, però on falta l’empenta i la implicació de l’administració catalana. No puc deixar de banda la supressió de beques de menjador i d’ajudes a l’estudi, la baixada pressupostària per a manteniment dels instituts, aigua, gas, electricitat i telèfon especialment, però igualment allò relacionat amb la feina diària desenvolupada als centres escolars, com ara el manteniment d’ordinadors, impressores, pantalles…
No és la primera vegada que dic que a la nostra societat s’ha instal·lat des de fa dècades una mena de dèria on és més fàcil culpabilitzar el forà, que assumir les pròpies responsabilitats. A Catalunya aquest sentiment és més arrelat i ha passat a dominar la societat sencera. La gent veu els titulars dels diaris i se’ls creu, sense analitzar si és veritat o no. D’això se n’aprofiten els polítics en general i els més astuts en particular. El pitjor de tot plegat és que les informacions són tan canviants, entren i surten i se’n van, que no hi ha temps per estudiar-les i treure’n l’aigua clara. Però a més, destaca el silenci global dels altres partits i del conjunt dels catalans davant l’acusació racista de la Irene Rigau. Potser és simptomàtic aquest mutisme i denota un assentiment per omissió. Ja ho veurem d’aquí uns anys tot i que molt em temo que se seguiran buscant fantasmes fora o dins de les nostres fronteres amb tres objectius clars: manipular al màxim, consolidar el seu poder i no assumir mai responsabilitats.
I el poble calla…
