• Carlos Ruiz Zafón agraeix en un vídeo l’ interès per les seves composicions.

• La Simfònica es llueix amb la interpretació de l’obra mestra de Rimski-Kórsakov.

Feia mesos que el sisè concert simfònic estava anunciat i hi havia ganes d’escoltar en primícia mundial la suite de L’Ombra del Vent, petita mostra de les composicions que l’escriptor Carlos Ruiz Zafón havia fet, coincidint amb les narracions de les seves guardonades novel·les.

De fet, les peces estaven a l’abast de tothom o bé a la seva pròpia pàgina web o amb edicions dels seus llibres, però a proposta de l’Orquestra Simfònica del Vallès i arranjada pel pianista Gregori Ferrer, neix aquesta suite que és un recull acurat de vuit peces que Ruiz Zafón va compondre per tal de donar sentit a la seva història. El propi escriptor s’excusa en un vídeo pel fet de no ser-hi present en aquest concert i explica al públic el procés de creació de la seva música. Segons les seves paraules, de la seva frustració musical neix precisament el seu interès per dotar d’ambient les seves històries. Les diferents situacions narrades generen idees que ha de plasmar al piano. Les seves petites peces són fetes sense ambició, repeteix diligentment, i anima els assistents a gaudir de l’espectacle, tot anunciant que si tot va bé s’animarà a una segona part de la suite.

La música de Ruiz Zafón és senzilla, sense grans pretensions, però impactant, inclosos els temes més suaus. La barreja entre el més clàssic i el més modern fa pensar de seguida en música de pel·lícules, a l’estil més John Williams, però també en Michael Nyman. El predomini de la corda és trencat per delicades pinzellades d’instruments com el xilòfon i l’oboè, tot creant situacions de misteri i angoixa. A destacar el paper del pianista Gregori Ferrer, que dona sentit a tota la suite amb melodies força treballades. El punt i final el posa Lucifer, on encara és més clara la influència de les bandes sonores de pel·lícules, i on els timbals són presents amb energia i vitalitat, recordant també certes creacions modernes d’estil èpic com Globus.

La segona part, dedicada íntegrament a una de les obres més importants de Rimski-Kórsakov, la suite simfònica op. 35, Schéhérazade, mostra, en un primer moment, la virtuositat del violí principal i després la capacitat d’unitat de tots els instruments de l’orquestra. La música del compositor rus ha format part de diferents bandes sonores de pel·lícules, precisament per la seva vessant més potent i inclús èpica. La dificultat de l’obra és evident i tots els instruments tenen el seu paper que desenvolupen amb èxit. La majestuositat de la suite, que incorpora passatges  de gran bellesa, de força rítmica i alguns de ballables, es barreja amb els pizzicatos i melodies agosarades que volen transmetre ambients dramàtics i espectaculars.

De fet, els alts i baixos orquestrals, amb el que això suposa de complicació interpretativa, recorden a la tempesta i a la calma que segueix després, amb un final gloriós i tranquil que fa emmudir el públic assistent. Els aplaudiments del públic assistent s’allarguen uns minuts agraïts per l’esforç dels músics dirigits magistralment per Rubén Gimeno, col·laborador en diverses orquestres espanyoles i estrangeres de prestigi i que ha aconseguit un èxit evident. El pròxim concert de la Simfònica tindrà lloc el 14 de juny i estarà dedicat íntegrament a música de pel·lícules de compositors famosos.

Foto portada: L’Orquestra Simfònica del Vallès, a l’escenari de la Faràndula aquest divendres. Autor: David B.